Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris política. Mostrar tots els missatges

4/24/2013

Les retallades en recerca vistes des del Bages

Ara farà ben bé un mes que el Regió 7 va publicar un complet reportatge sobre les retallades en recerca. Per tal de fer el reportatge van entrevistar a una dotzena de científics bagencs. A part del cos central del reportatge van decidir incloure també extractes de les entrevistes. Us adjunto tot el reportatge tot seguit:
El primer de la tercera pàgina, el de la camisa psicotròpica sóc jo... de fet és una camisa de cuadrets però quan em fan fotos sempre queda així, que hi farem. Després de la foto lamentable que va il·lustrar fa un temps l'article en que parlaven de Minorisa minuta al El Periòdico ja em queda clar que això del sortir a les fotos no és el meu fort.

Un altre aspecte interessant d'aquest reportatge és que els periodistes van buscar la replica per part de les administracions. Així va sorgir una entrevista al Director General de Recerca, en Pep Martorell ,on exposa la situació des del punt de vista del Govern de la Generalitat, que també adjunto. Segons m'ha informat el periodista que va fer el reportatge estan a l'espera de la resposta del Gobierno, quan la publiquin també la penjaré. Espero que tot plegat us sembli interessant.

1/03/2013

Recerca: excel·lència i transparència



El model de recerca català és sense cap mena de dubte una proposta que ha reeixit i hem de seguir treballant en aquesta direcció. Ara bé, com tot, no és perfecte. És necessari que per tal que puguem crear un sistema sòlid, pensant tant en l’ara com en un futur estat català, aquest sigui transparent i diàfan tant en la contractació com en la distribució del finançament.

La construcció del nostre sistema de recerca ha de ser modèlica per tal d’aconseguir el suport i la col·laboració de tots els actors implicats en el seu funcionament, des de la universitat fins als centres CERCA, passant pel CSIC. És cert que la flexibilització del sistema de centres de recerca a tots els nivells, des de les polítiques laborals fins al seu finançament, ens ha forçat a repensar a fons el sistema i quin és el paper dels diferents agents que el conformen, especialment venint d’una tradició de recerca a les universitats que fins ara era més aviat immobilista. Aquesta flexibilització ha estat un estímul per a la competència i ha estat en bona part responsable de l’èxit de la recerca catalana. Hem de buscar la complicitat de la comunitat investigadora i de la societat en la construcció d’aquest sistema i la transparència en aquest procés de flexibilització és clau per aconseguir-ho.

Cal perseverar i perfeccionar els processos d’avaluació, transparència i rendiment de comptes de totes les polítiques de recerca. Aquestes mesures de control i valoració han d’anar acompanyades d’unes estructures per governar les polítiques de recerca fortes que permetin promoure, més enllà dels cicles de govern, una visió estratègica i sòlida a llarg termini.

6/13/2012

... i diuen que plou


Aquesta setmana tenim el món de la recerca força alterat per una carta de la Secretaria d’Estat del ram, Carmen Vela a Nature. I la veritat, de motius no en falten. La polèmica però els darrers dies s’ha centrat en els científics i no en la ciència, primer amb la resposta de la FJI-Precarios, o la resposta de Teresa Riera (diputada socialista al parlament europeu) o la resposta de Carlos Duarte (investigador a l’IMEDEA) als primers. Aquest fet és força lamentable i suposo que és fruit de la síntesi que s’ha fet en molts mitjans de la carta de la senyora Vela “A Espanya sobren científics”.

Estic convençut que aquesta frase és simplement una cortina de fum dins el discurs del govern per defugir el debat real. Fa tres setmanes, aquí a Barcelona a la trobada de Initiative for Science in Europe la presidenta de l’European Research Council va dir, i cito “A Noruega falten científics, mentre a Espanya hi ha un superàvit, Europa no posarà dinar per a mantenir científics allà on hi ha un excés. Si a un lloc en falten i a un altre en sobren ja sabem que hem de fer”. Parlava en el context d’un debat sobre l’Horitzó 2020 en que la Unió Europea planteja la incorporació d’un milió de científics al sistema de recerca del continent, ara bé, no a parts iguals en tots el països, i per les paraules de la Dra. Helga Nowotny s’entén que no a l’estat espanyol. El debat sobre si sobren o no sobren científics és estèril, el sistema de recerca espanyol no pot absorbir més investigadors, en part per les retallades, sí, però en part per una planificació nefasta durant anys, per part dels polítics i perquè no dir-ho, per part dels científics. S’ha acabat el cafè per a tothom en recerca, s’ha acabat mantenir grups de recerca sobre les esquenes dels doctorands, a Europa ho saben i l’aixeta es tanca. Bé, dono per tancat el tema.

El drama de la carta de la senyora Vela és que potser realment creu en les seves paraules i per tant considera que som oligofrènics i que no tenim dos dits de front. En quin cap entra que fent una desinversió conduirà a una millora de la recerca? A mi no, de veritat, només és comprensibles si assumeixes que la major part de la recerca que finançaves fins a dia d'avui no era competitiva i que la recerca que podrà subsistir a partir d’ara te capacitat de competir per recursos europeus. És així? Si és així felicitats, hem mantingut un sistema de recerca ineficient a l’estat Espanyol sobredimensionat durant els últims 20 anys. I ves per on, m’ho crec. Algú ha entrat mai en la pàgina web de la Asociación de Parques Científicos y Tecnologicos de España? Doncs visiteu-la. Trobareu que en formen part 77 parcs científics i tecnològics repartits per tota la geografia espanyola sota el criteri de “jo també en vull un”. Unes infraestructures que valen molts calers i que en molts casos no suposen cap benefici per al territori que els acull, com certs aeroports vaja. Ho dic a tall d’exemple, n’hi ha d’altres, altres exemples que ens demostren que l’estat espanyol mai ha apostat seriosament per la recerca. Ha apostat per la recerca com ha apostat per l’alta velocitat, molt espanyola i molt poc eficient.

Amb això no vull dir que estigui a favor de les retallades en recerca. Hi estic totalment en contra. Només vull constatar que en el passat, tot i tenir els recursos, el govern espanyol no s’ha dedicat a construir un sistema de recerca sostenible i de futur. El govern ha invertit en recerca igual que ho ha fet en infraestructures, sota criteris ideològics i no de cost-benefici. I ara que venen mal dades de nou el govern espanyol ens demostra el poc que creu en la recerca retallant-ne un 35% quan els països que se’n surten i se’n volen sortir d’aquesta crisi saben que RDI és una via per tirar endavant. Quan rellegeixo el que acabo d’escriure em sorprèn que algú em pregunti què s’ha m’ha perdut a mi al Canadà.

10/02/2010

Seguint les Eleccions al Parlament

Per lluitar contra la desafecció he volgut representar la contesa electoral com a un combat amb espases laser d'esquirols jedis, cosa que sempre desperta simpaties entre la població.

Fa un parell de setmanes, amb la típica eufòria de principi de campanya (es broma, això no existeix, espero...) vaig decidir començar una sèrie de posts en que setmanalment analitzaria les dades dels mitjans 2.0. A banda que no ho he fet (tot i que tinc les dades) he d'anunciar, a les tres persones que poder llegireu aquest post que no ho faré. La raó és mot senzilla, hi ha un munt de gent extremadament molt més qualificada que jo que està fent el mateix, i sóc dels que opina que si no ho has de fer millor, val més retirar-se i dedicar-se a alguna cosa que realment aporti quelcom. De totes maneres, com que les dades les aniré acumulant per consum personal i viciós de tant en tant publicaré un parell de gràfics per veure com va la cursa per l'espai on-line. Bé per qui tingués la intenció de fer aquest seguiment a través d'aquest bloc us passo els enllaços que jo faré servir per seguir la contesa electoral, tant a internet com al món "real":


Ara només cal que compreu uns Mountain Dews (si Pepsi no els hagués retirat del mercat... grrr), bé només cal comprar unes begudes refrescants d'extractes i unes crispetes i apa, a seguir la contesa electoral del 2010!

9/13/2010

#28N... i la xarxa treurà fum

Què? Que encara no estem en campanya oficialment... va, pura retòrica, per suposat que estem en campanya i a mi durant aquests mesos el que més m'agrada son les enquestes. Com a científic això dels números, manipulats o no, m'encanten. Estadístiques, suposicions basades en les variacions, debats a les tertúlies, etc... de fet espero que aquest any el Periòdic d'Andorra presenti sondeig el dia de reflexió, és el màxim al que un malalt d'enquestes i sondejos pot aspirar, a banda de ser una perversió editorial.

Bé, aquestes eleccions vull fer la meva petita aportació al festival de números i suposicions que se'n poden treure i poder faré alguna regressió sense massa criteri, però vaja, ja veure'm. Bé, la meva intenció serà cada divendres fins les eleccions analitzar la posició en la que es troben els mitjans de comunicació on-line dels partits i els candidats. Estimaré l'Alexa Traffic Rank, el nombre de fans/amics de les pagines de Facebook i els followers de Twitter. Per començar caldrà que ens situem, per tant primer llistaré i enllaçaré tots els mitjans analitzats. L'ordre en que presentaré els partits es basa en el nombre de diputats actuals, i els que no estan al parlament i jo crec que poden entrar es basen en la última enquesta de La Vanguardia... poc objectiu, si, però d'alguna manera ho havia d'endreçar i alfabèticament no m'agrada.

Som-hi doncs:

Convergència i Unió

Web de Convergència i Unió: www.ciu.cat
Twitter de Convergència i Unió: @ciu

Web d'Artur Mas: www.arturmas.cat
Twitter d'Artur Mas: no en te

Partit dels Socialistes de Catalunya

Web del Partit dels Socialistes de Catalunya: www.socialistes.cat
Twitter del del Partit dels Socialistes de Catalunya: @socialistes_cat

Web de José Montilla: presidentmontilla.cat
Twitter de José Montilla: no en te.

Esquerra Repúblicana de Catalunya

Web del Partit d'Esquerra Repúblicana de Catalunya: www.esquerra.cat
Twitter d'Esquerra Repúblicana de Catalunya: @Esquerra_ERC

Web de Joan Puigcercós: www.puigcercos.cat
Twitter de Joan Puigcercós: @puigcercos2010 (incorporat el 15/10/2010)

Partit Popular de Catalunya

Web del Partit Popular de Catalunya: www.ppcatalunya.com
Twitter d'Partit Popular de Catalunya: @PPCatalunya

Twitter de Alicia Sánchez-Camacho: no en té.

Iniviativa per Catalunya - Verds / Esquerra Unida i Alternativa

Web d'Iniviativa per Catalunya - Verds / Esquerra Unida i Alternativa: www.iniciativa.cat
Twitter d'Iniviativa per Catalunya - Verds / Esquerra Unida i Alternativa: @icveuia

Web de Joan Herrera: joanherrera.cat
Twitter de Joan Herrera: no en té

Ciutadans 

Web de Ciutadans: www.ciudadanos-cs.org
Twitter de Ciutadans: @ciutadans_cs

Web d'Albert Rivera: http://www.albertrivera2010.com/
Pàgina de Facebook d'Albert Rivera: no en té.
Twitter d'Albert Rivera: @Albert_Rivera

Reagrupament Independentista

Web de Reagrupament Independentista: www.reagrupament.cat
Twitter d'Reagrupament Independentista: @reagrumanent

Web de Joan Carretero: no en té.
Twitter de Joan Carretero: no en té.

Plataforma X Catalunya

Web del Plataforma X Catalunya: www.pxcatalunya.com
Pàgina de Facebook d'Plataforma X Catalunya: no en té.
Twitter d'Plataforma X Catalunya: no en té.

Web de Josep Anglada:
Twitter de Josep Anglada: @josepanglada

Solidariat Catalana per la Independència

Web del Solidariat Catalana per la Indepedència: www.solidaritacatalana.cat
Twitter de Solidariat Catalana per la Indepedència: @solidaritatcat

Web de Joan Laporta: www.laporta2010.cat
Twitter de Joan Laporta: @laporta2010

També caldrà establir unes petites regles del joc:

1.Pel que fa a Facebook només analitzaré les Pàgines, res d'Usuaris ni de Grups. Molts dels Usuaris dels candidats estan col·lapsats (han arribat al seu màxim de 5000 amics i per tant veure una evolució durant les properes setmanes és impossible), pel que fa als Grups val a dir que cada cop s'utilitzen menys i no tothom en té un. Les Pàgines s'imposen i trobo que són més adequades per fer aquesta comparació.

2.Tendirà a sortir els divendres, però no sempre serà així tot i que els valors presentats sempre correspondran a aquest dia (exemple, avui  que és dilluns... un té el temps que te).

3.Aixó no és una regla, però per qui no estigui familiaritzat amb l'Alexa Traffic Rank, doncs el valor com més baix millor doncs vol d que ocupa una posició més alta al rànquing, per contra en el cas de seguidors de Facebook i Twitter com més seguidors, doncs millor.

4.Si hi ha alguna errada no està pas feta amb mala fe, duré a terme qualsevol canvi que se'm demani, si és que algú considera això que faré rellevant, que no crec, però per si de cas.

5.Hi ha més partits, ho se, però de moment només he posat els que sembla que poden tenir opcions d'entrar al parlament o bé de jugar un paper determiant a les properes eleccions, no tinc temps per analitzar a tots els partits, tot i que m'encantaria.

6.Aquí només hi penjaré les gràfiques resultants, si algú vol les dades originals els hi envio: fonamental(a)gmail.com.

7.Sóc amateurs, per tant d'on no n'hi, no en raja, ho dic per si algú busca aquí més del que pot trobar.

8.Si voleu anàlisi serioses sobre la política catalana dirigiu-vos a:
           El Pati Descobert
           La Cortina de Fum
           e-Xaps
           Estratega
           E-Campanya
           Tot és política

      Ara ja sí, passem a veure les gràfiques resultants de les dades de divendres passat (cliqueu sobre les imatges per ampliar):


      Si ens mirem una mica la foto de sortida jo hi veig ja en primer lloc que els partits treballen molt més la vessant de partit a nivell de mitjans que no la pròpia del candidat, amb la gran excepció del candidat de Solidaritat Catalana, formació en la que es dona la situació inversa, i a nivell de mitjans el seu candidat supera a la coalició en ordres de magnitud a tots tres nivells (web, Facebook, Twitter). Trobem en el cas dels candidats que hi ha grans absències, no és el cas de l'Artur Mas, que te el seu videobloc ja des de fa temps, però la web www.arturmas.cat encara no dona cap resultat a Alexa. El tema de les Pàgines de Facebook està més cuidat que els de les webs, tot i que encara hi ha candidats que tenen un usuari en comptes d'una pàgina, que com ja he dit abans acostuma a estar estancat a les 5000 amistats màximes que permet un compte de Facebook. El cas de twitter és dramàtic doncs només tres candidats tenen presència i només un, l'Albert Rivera, és realment actiu en aquesta xarxa, doncs els usuaris de Laporta o Anglada no són més que bots que repliquen missatges.

      Pel que fa als mitjans dels partits pròpiament, el que més destaca es que les primeres posicions dels rànquing d'Alexa les ocupen les webs dels 3 partits independentistes, poder les polèmiques al món independentistes són ben positives per al transit de les seves webs ;-) També ocupa una posició molt alta la web de Ciutadans, això crec que es degut a que es tracta d'una web d'abast estatal, cal considerar que la resta de les webs es consulten bàsicament des de Catalunya. Per altra banda CiU i PSC han cuidat més  els seus mitjans socials, i tant a Facebook com a Twitter Convergents i Socialistes són els reis. Val a dir també que tant CiU com PSC han fet servir dos webs de pre-campanya, www.cativistes.cat i www.sociates.cat, que poder haver vehiculat les visites del seus simpatitzats en detriment de les webs dels partits.

      Ja se que aquesta anàlisi és una mica "a grosso", però com he dit sóc amateur i aquest serà el tipus d'anàlisi que faré els divendres (o rodalies), poc profunda i parcialment desinformada, espero que la diversió de les dades compensin la manca de rigor de les meves conclusions. Fins d'aquí a una setmana! 

      8/25/2010

      Mercadeig de gent espavilada

      Ja fa un mes que vaig acabar les vacances i en tornar vaig buscar una manera de tornar a contactar amb la realitat de casa. Que millor doncs per oblidar els Upanixads, en Hannuman, el Dalai Lama i les barbes dels Sikhs que llegir l'autobiografia d'en Jordi Pujol, Memòries (I) Història d'una convicció (1930 - 1980). Una epopeia èpica a l'estil petitburges català (no ho dic ofensivament, màxim respecte), sempre he tingut la sensació que tothom a la seva autobiografia li posa una mica de sal perquè sembli més interessant, suposo que al President Pujol ni li va caldre massa sal. Sigui com sigui, aquest llibre t'ajuda a entendre perquè CiU va governar durant 23 anys i com el carisma d'un home (i una capacitat extraordinària d'estar al lloc adequat al moment oportú) va ser capaç de crear unitat del que semblava atomitzat. A banda d'un relat vital interessant, Jordi Pujol va deixant anar discurs ideològic de tant en tant (cada dos planes :-), hi ha moltes coses que comparteixo i algunes (cabdals val a dir) que no. Entre aquestes píndoles vaig trobar-me amb la següent que compro en la seva totalitat i que ens dona una pista de la situació de desafecció envers els polítics (que no envers la política) que es viu a dia d'avui arreu del país.

      Algunes veus s'exclamen perquè troben que els polític d'abans, els de la transició del franquisme a la democràcia, estaven més ben preparats. Si fos cert, ho seria perquè venen d'altres oficis, d'altres activitats, d'una llarga formació. Els polítics que vam començar l'activitat als anys setanta érem joves, però portàvem molt d'historial carregat a l'espatlla. És el cas de Miquel Roca: per què va ser un polític tan brillant i tan eficaç, Miquel Roca? Perquè abans havia estat un advocat i un conspirador sense esperar res a canvi. Aquesta reflexió em fa pensar i em fa dir que la política o té un fonament ètic o és un simple mercadeig de gent espavilada.

      5/13/2010

      Tornarem a vèncer, un encert comunicatiu

      Quan tot semblava perdut Esquerra es marca un vídeo de pre-campanya dels que fan sentir orgull. Un vídeo ben fet, que estimula la vessant més emocional sense oblidar-se d'explicar l'acció de govern dels últims anys. Com a militant estic molt content que la nostra gent de comunicació hagi generat aquest producte comunicatiu de primer ordre.

      Ara però, és el moment que la gent del partit que apareix a l'spot doni la talla, perquè els hi posa el llistó molt alt, i no volem menys del que se'ns diu en el mateix, no volem menys que tornar a sentir la l'empenta i la frescor del llunyà 2003. Volem que Esquerra faci valer les seves sigles, volem l'Esquerra Social, l'Esquerra Republicana i l'Esquerra Independentista, sense renunciar a cap d'elles,  només així tornarem a vèncer.

      5/03/2010

      Primer de Maig, hem oblidat Chicago

      No se com ho va veure la gent així en general però jo a nivell informatiu i a nivell de sensacions (excepte pel que les botigues estaven tancades) a mi el 1er de Maig em va donar sensació de Sant Jordi. El tracte que se li va donar a les notícies va ser similar. Cert, una mica més tema social de fons, una mica més d'incidència de la crisi en el telenotícies del dia i punt, la resta com Sant Jordi. Que si en la tradicional manifestació del 1er de Maig (tradicional! atenció, aquí és on han de saltar les primeres alarmes) hi havia tanta gent, que si parlaments de tal líder sindical, que si la manifestació paral·lela de la CGT amb una banda de música mòbil (fet divertit, però jo si fos la CGT em començaria a preocupar, ja us donen espai a TV3… més alarmes). Bé, la qüestió és que no hi havia cap tipus de flaire reivindicatiu en res… res, el mateix missatge de cada any, les pancartes cada cop de millor qualitat i les banderes dels sindicats cada cop més enormes i més visibles, vindria a ser com una Love Parade Sindical, o bé una Cavalcada de Reis, però amb menys assistència.

      No és un problema exclusiu del 1er de Maig, cal reconèixer que a l'11 de Setembre li està passant quelcom similar. A base de repeticions i amb l'inestimable ajut dels mitjans de comunicació i en bona part de les institucions, ambdues diades reivindicatives s'estan transformant en quelcom "tradicional", i aquesta és la derrota. Recordo un amic que quan jo tenia 15 anys i acostumava a anar a més manifestacions que no pas ara em deia: "mira Javi, si l'Estat permet aquesta manifestació vol dir que la reivindicació que és fa no els incomoda, i per tant que no serveix de res". Jo pensava que aquesta afirmació era una bestiesa, però ben mirat anava molt encertat. Poc a poc vas veient que les protestes que molesten a l'Estat o al poder establer realment són reprimides o s'intenten reprimir. Al País Basc hi ha mil exemples, però no entraré en aquest camp minat que m'és massa desconegut. Però aquí a casa nostra en tenim diversos d'exemples.  Al País Valencià el moviment nacionalista i el moviment popular (de la gent no del partit, s'entén) és reprimit pel govern de Camps dia si dia també, vegis les agressions, més o menys mensuals, a la llengua o vegis també l'ederrocament del Cabanyal. Aquí al Principat també tenim els nostres exemples, les Consultes han estat reiteradament criminalitzades i constantment fustigades i menystingudes pels mitjans, les han intentat prohibir i han posat totes les traves possibles, però se'ls hi han fet grans, si ho haguessin aconseguit il·legalitzar abans d'Arenys tal com van intentar, encara, però després ja no hi van ser a temps. Un altre tema que incomoda, i ara entro en la dimensió desconeguda, és l'Estatut (i vull avançar que jo estic totalment en contra d'aquest estatut). Per una raó que jo desconec l'Estatut molesta i molt a l'estat espanyol, no només al PP, sinó a totes les forces vives de l'Estat, PSOE, Defensor del Poble, la judicatura, els periodistes, a tots.. perquè? Doncs no en tinc ni la més remota idea. Si haguessin aprovat l'Estatut descafeïnat a la primera, Catalunya seria una bassa d'oli a dia d'avui, però han optat pel trencament, ells sabran perquè.

      Bé, no vull parlar de l'Estatut, però vull exemplificar com una cosa tant tova a nivell contestatari com l'Estatut o una altra d'alt contingut reivindicatiu, si que molesten a aquells a qui els afecta la protesta. En contraposició el 1er de Maig i l'11 de Setembre, els hi rellisca de manera sobirana i es tracten ambdós dates com a una festa més, les manifestacions passen a ser com la cursa de Bombers però més lentes. Crec que a la societat i als mitjans impactaria més que un 1er de Maig tots els treballadors anessin a la feina o bé que un 11 de Setembre els carrers de Barcelona estiguessin buits i tothom es concentres en un aplec casteller a Vallmoll. Calen noves vies de protesta, no parlo de cremar contenidors i trencar aparadors de Zara, calen accions que impliquin un avenç en l'objectiu que persegueixes, cal que ens deslliguem d'aquesta institucionalització de aquestes diades i que busquem la via perquè la veu de la gent se senti i afecti. Després ens queixem de que la gent parli del pont de l1 de Maig o el pont de l'11 de Setembre, es que per anar a fer el paperot més val quedar-se a casa o anar a la platja amb la família, que la desafecció no és exclusiva de les eleccions, n'hi ha per tothom.

      4/26/2010

      No se tu, però jo trobo útils les consultes

      Ahir vaig passar bona part del dia a Sant Just Desvern, diumenge amb la Gemma i família, però a més dia de consultes. L'Ateneu de Sant Just estava ple de gom a gom de gent il·lusionada, gent amb un somriure als llavis i tot perquè tenien l'oportunitat de decidir sobre el futur de Catalunya. A les passades eleccions europees vaig fer d'apoderat a Sant Just precisament, em correspondria Sant Andreu de Palomar a Barcelona però com la meva dona li va tocar mesa a Sant Just vaig decidir fer-li companyia. Aquell dia ningú venia a votar ni amb ganes ni amb interès ni molt menys amb un somriure. 

      Tot i que em vaig concentrar més en passar un agradable dia solejat amb la família, dinar bo i abundant, sobretaula i converses sobre els mil problemes que ens assetgen cada dia, no vaig poder evitar estar pendent dels mitjans, i seguir les #consultes via twitter i connectar-me de tant en tant a algun diari o posar a l'hora en punt Catalunya Informació per sentit un mitjà més... oficial. Fer aquest seguiment una mica laxe de la jornada va fer que certes declaracions em despistessin i no acabava de creure-m'ho. Dies abans ja havia sentit l'Artur Mas dient que el dia que es fes la consulta a Barcelona ell votaria (el dia 10 d'abril de 2011 t'estarem esperant, que ho sàpigues, com a president de la Generalitat o com a cap de l'oposició, ens és igual), durant aquesta setmana diversos dirigents d'Esquerra ja s'havien manifestat clarament favorables a les consultes i havien estat incitant a la participació, però les declaracions d'ahir em van sobtar més. Sentir a Oriol Pujol i a Felip Puig pronunciar-se d'una manera tan clara a favor de les consultes, sense atacar a Esquerra em va trasbalsar, sentir a Joan Puigcercós fer el mateix (sense atacar CIU) i dir que les consultes havien permès reconstruir ponts entre Esquerra i Convergència em va deixar parat. I perquè aquest astorament? doncs perquè després de les 3 primeres onades això a mi em semblava obvi, a les plataformes cíviques que convoquen les consultes els militants i votants del dos partits s'han anat trobant i han treballat plegats. A mi em donava la sensació que aquest fet era ignorat deliberadament pels partits (tant Esquerra com Convergència) i que mai transcendiria, però mira tu, ahir va transcendir, i sembla ser que per fi els hi han arribat veus que que això està passant, o bé han descobert que el debat sobre la independència és el futur i que en dependran electoralment, poder no de cara a les properes eleccions però si a mitjà termini (jo em decanto per aquesta segona via d'il·luminació, però ja em serveix). Sigui quina sigui la raó que els ha portat a aquest punt en que ens trobem ara, me n'alegro, els qui diuen que les consultes no serveixen de res, doncs ja hi hem trobat una utilitat (Senyor Nadal, com aquests hagin fet un pacte de cara les properes eleccions arran de les consultes s'haurà de menjar les seves paraules).

      També dintre del seguiment d'ahir vaig sentir les declaracions d'Uriel Bertran demanant a el President Montilla que anés a votar a Sant Just, sembla ser que no hi va anar, una llàstima, no només des d'un punt de vista nacional, la participació sempre ha estat un valor de l'esquerra, ves a saber, poder en Jordi Hereu no anirà a votar a la consulta sobre la Diagonal... El missatge del PSC durant tot el diumenge va ser: "les consultes no serveixen de res i no porten enlloc…" val, com vulgueu. Durant la meva adolescència, en ple Pujolisme, quan passejava per Manresa i veia la cara d'Obiols o de Nadal a les banderoles pensava, pobres, no és mengen un rosco, i semblen simpàtics i són d'esquerres i són (diuen) catalanistes, com és que no els voten? Sempre m'havia semblat que Catalunya era bastant progressista, bé com fos, no ho entenia. Fins que un dia, anys més tard, vaig parlar amb una antiga companya d'institut que em va explicar la seva estratègia de vot (i de part de la seva família), a les autonòmiques votava CIU i a les generals votava PSC… ?!?!? La lògica era simple, ella era d'esquerres i catalanista (diria que fins i tot independentista) i votava a Catalunya pel catalanisme encarnat en Jordi Pujol i a les espanyoles a les esquerres representades pel PSC. Perquè una cosa tenia clara, el PSC era espanyol i no el volia per governar a Catalunya i CIU era de dretes i no la volia a Madrid per donar suport al PP. Mira que em va costar d'entendre, però al llarg dels anys aquesta estratègia es presentava diàfana davant dels meus ulls. Vaig conèixer més gent que votava així, gent que el 2003 va votar Esquerra i probablement també hi fes confiança el 2006, un nínxol de vots que seria el natural d'Esquerra però que a les properes no els votaran, perquè aquesta gent no volia el PSC governant Catalunya per espanyol i l'ombra del PSC, i del PSOE, ha estat llarga durant el segon tripartit. I és el PSC espanyol? Aviam, jo al principi creia que no, perquè certa gent com Mascarell, Maragall, Obiols, Castells semblaven una altra cosa, però cada dia que passa el pes d'aquest agent del PSC és menor, i el seu discurs està segrestat pel fals federalisme predicat des de Nicaragua i el missatge que envia el PSC a dia d'avui és el de submissió a Espanya i no parlo només del missatge oficial. Com a mostra un botó, el conseller Nadal, com he comentat abans, ja es va cobrir de glòria parlant de les consultes, però si anem un xic més enllà i busquem una mica als mitjans, descartem els que directament ignoren les consultes i mirem els que al menys li dediquen unes línies trobo dos mitjans en català que són obertament hostils a les mateixes, El Periódico i La Malla, reprodueixo els titulars a continuació:



      Es que el titular assignat a les consultes de la capçalera de Godó és més positiu!!! I es tracta de premsa en castellà.


      Bé, veiem que els mitjans en català afins al PSC no simpatitzen en excés amb les consultes (el cas d'El Periódico és un autèntic drama social), pensem quin és el destinatari d'aquest missatge... com més hi penso més sinistre ho trobo tot. I com més hi penso més clar em queda tot i entenc molt millor la lògica de vot que molts dels meus companys tenien abans del tripartit. Per tant, perquè m'han servit les consultes, doncs  també m'han servit per enterrar definitivament el PSC com a opció catalanista i legitimar-me (legitimar-se a un mateix te un valor relatiu però de moment ja em serveix) per dir, fins que no és demostri clarament el contrari que: el PSC és un partit espanyol, sense ambigüitats, i que ja triguen en fer-se dir PSC-PSOE. En aquest paràgraf vull dedicar un missatge final per a algun lector que voti al PSC: ningú es vol federar amb nosaltres, ningú; per molt que vulguem federar-nos amb Espanya no hi haurà manera, per tant, i si ens cenyim a la realitat caldrà fer un cop de cap o comunidad autónoma española o país independent, més clar, l'aigua clara, i si voleu arguments acadèmicament més valida compreu qualsevol llibre Xavier Rubert de Ventós, que si no te un club de fans al Facebook li en faré un imminentment.

      Vaig acabant perquè el text m'està quedant un xic llarg. No parlaré de participació perquè en les altres tongades ja ho he comentat, o aquí o a twitter o a Facebook, 30% èxit, 20% èxit, sense justificacions de cap tipus, èxit rotund. Vull  recapitular i fer una petita argumentació de perquè crec que les consultes han servit, serveixen i serviran de molt. Les consultes han tornat la il·lusió a molta gent, gent que ha votat i gent que les ha organitzat, ha tret de l'apatia a gent desmobilitzada, votants fart i militants desencantats, que s'han posat les piles i ho han donat tot per dur a terme aquest exercici democràtic, amb il·lusió i amb esforç. Les consultes han creat un lligam transversal entre votants i militants de diferents partits o associacions del sobiranisme, aquest efecte és tal que ja hi ha els primers indicis que això pugui passar a una escala superior en la jerarquia dels partits i molts líders s'han pronunciat en aquest sentit. Les consultes han obert els ulls, per la raó que sigui convenciment o bosses de vot, als partits polítics catalans sensibles al fet nacional, que el debat sobre la independència és viu i al carrer, i que tard o d'hora s'haurà de portar al fòrum polític públic. Les consultes han servit per que certs partits s'hagin definit clarament des d'un punt de vista nacional (i si ens posem de radicalitat i regeneració democràtica), i els PSC ja pot anar a desfilar de la mà del PP i Ciutadans i ves a saber poder al final si que tindrem un pacte a la basca al parlament. I per últim, les consultes han permès crear una xarxa de ciutadans, tots amb un mateix objectiu, que amb les eines adequades, com les Iniciatives Populars dintre del marc de la Llei de Consultes, i amb l'impuls i suport polític i social necessari, poden iniciar el procés cap a la realització d'un referèndum vinculant, que serà difícil, cert, que poder serà llarg, també cert, que cal l'aprovació del govern espanyol per a dur a terme una consulta segons la llei, cert. Però, que farà l'estat quan s'enfronti a una petició de mig milió de ciutadans? i d'un milió? i d'un milió i mig?

      Estic d'acord en que cal sortir de la crisi, i que cal donar-li a la gent solucions en aquests temps difícils per molts. Però hem de veure també quin missatge ens arriba de la gent, i en el cas del dia d'ahir i les onades prèvies el missatge que ens arriba amb força des del sobiranisme. Hi ha un gruix, gent activa, molta gent jove, que hem viscut tota la nostra vida la política observant la fredor de la maquinària administrativa. 30 anys de polítiques de gestió que han portat a la desafecció, política sense ànima i sense valors, la de tots els polítics són igual, la de que ja no hi ha esquerres ni dretes. Som molts, i cada cop més, que no hem viscut la transició, ni els efervescents primers anys de la democràcia, no hem viscut la il·lusió del canvi. Molta gent no s'interessa per la política, no perquè no li agradi en termes absoluts, no s'interessa perquè no li agrada la política que es fa ara. La política no és només gestió, la política són ideals, són emocions, són sentiments, hi ha molta gent a casa que vol deixar de veure la política, la vol viure. Ho hem vist als EUA, ho hem vist a casa nostra amb les consultes, per portar de nou a la gent cap a la política cal revolucionar-la, calen nous líders, calen nous discursos i calen noves formes de participació i sobretot cal que torni l'èpica.

      4/12/2010

      Esquerra 2.0

      Aprofitant el meu apunt anterior referent a les Jornades d'Imatge i Comunicació d'Esquerra, aprofito per recuperar aquest altre que vaig escriure a la web d'Esquerra Independentista ara farà més d'un any (09/03/2009), crec que s'hi escau molt amb tot el que es va parlar allà.

      Els temps estan canviant (com sempre vaja) i la manera de fer política també, a dia d'avui ens trobem en un canvi absolut de paradigma. L'aparició d'internet ha anat modificant durant anys la manera de comunicar-se i les maneres d'accedir a la informació. Ara ja no són el telèfon i la trobada les úniques maneres de contactar amb un amic o grup d'amics. Ara ja no es la televisió i no es la premsa escrita l'única font de notícies. La comunicació en línia ha canviat els costums, però també ha trencat barreres.

      Una de les barreres que ha trencat és la que constituïen els mitjans comunicació pel que fa a la interacció entre els polítics i els ciutadans. Abans la única manera que tenia un polític de difondre les seves idees i les seves accions més enllà del partit eren els mitjans de comunicació (el quart poder, i amb raó). A dia d'avui la situació continua essent similar, són els mitjans els que poden donar més difusió a una notícia, però ara ja no son els únics. Els blocs personals dels polítics, les pàgines webs dels partits, els grups de Facebook, Twitter, Flickr, YouTube, totes les eines multimèdia que durant anys s'han creat a internet han anat convergint per donar lloc a l'anomenada web 2.0. Són aquestes eines les que permeten esquivar la barrera dels mitjans, privant-los del control que històricament han exercit sobre els continguts i democratitzant la informació. Però el més important és que això només es el principi, que és un fenomen incipient.

      Ara els polítics poden arribar directament a la gent, sense intermediaris, però la xarxa encara va més enllà i permet transformar una comunicació que era bàsicament unidireccional en una comunicació a dos bandes. Els receptors dels missatges emesos pels polítics poden amb facilitat respondre de diverses maneres, permetent que la seva opinió arribi fins a l'emissor: resposta directa a comentaris, participació a fòrums, creació de grups a xarxes socials... El ciutadà, l'elector, esdevé no només diana del missatge, receptor i poca cosa més. Ara el ciutadà processa el missatge i crea opinió i la difon, això no és pas nou; la novetat radica en que la difon a la xarxa, i en comptes d'arribar únicament a l'entorn més proper multiplica la influencia de la seva opinió en molts ordres de magnitud.

      Que poden aportar a Esquerra les Eines 2.0? Poder és el partit més beneficiat per l'evolució de les comunicacions i pel desenvolupament d'internet tant de cara a la comunicació exterior com de cara a la comunicació interna. Esquerra és un partit que mai ha disposat d'uns mitjans de comunicació afins per tal de difondre el seu ideari i la seva acció de govern. Ara pot fer una finta a la premsa i als mitjans tradicionals i enviar el seu missatge des de la seva pròpia web, des dels blocs de membres destacats del partit o des de mitjans en línia afins. Aquestes eines tenen a dia d'avui, i degut al seu creixement, un cert impacte als mitjans tradicionals i noticies o opinions aparegudes a la xarxa al cap de poc temps passen a ser noticia. És una nova dinàmica de la informació a la que ens haurem d'acostumar i sobretot s'hauran d'anar acostumant o adaptant els mitjans tradicionals doncs cada cop va a més. També a favor d'Esquerra juguen les xarxes socials, que permeten als militants iniciar grups i causes des de la base i cap amunt, moviments que comencen com a una iniciativa popular i acaben arribant tant als mitjans com a les institucions. Un exemple paradigmàtic seria la campanya iniciada per a la restauració dels Domassos del Salo de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

      De cara al funcionament intern del partir les noves eines en xarxa permeten potenciar a tots els nivells un dels trets més característics d'Esquerra, l'assemblearisme. El mateix concepte d'internet com a xarxa encaixa amb sorprenent perfecció dintre d'un model assembleari de partit. La facilitat en la transmissió i l'intercanvi d'informació fa que, si es potenciés prou, permetés una pressa de decisions consensuades per la militància en moments clau en que poder la direcció necessita sentir-se recolzada. Permetria una millor organització de les sectorial facilitant la creació d'equips de treball. També facilitaria la pressa de decisió als casals afavorint en últim terme un model de casal més participatiu, especialment en aquells amb major nombre de membres.

      El nou model de comunicació en xarxa ha arribat per quedar-se, l'únic camí possible és el que condueix a la potenciació d'aquesta manera d'interaccionar, per tant a un panorama comunicatiu cada cop més favorable en tots els sentits. Des d'Esquerra hem de potenciar la formació i la participació en la web 2.0 (o 3.0 quan sigui el moment). Internet ens obre un nou camí per fer créixer Esquerra i és una oportunitat que no hem de deixar passar.

      4/08/2010

      Comunicar és Compartir

      El dissabte 13 de març vaig assistir com a blocaire convidat a les primeres Jornades de Comunicació d'ERC, Comunicar és Compartir, (gràcies Xavier), i vaig tenir el privilegi de passar un matí de dissabte molt entretingut i molt interessant. La ponència inicial la va fer l'Antoni Gutiérrez-Rubí i es va centrar en la comunicació 2.0. Si voleu llegir un bon resum de la ponència en Ricard Espelt en va publicar un segons després de que aquesta finalitzes, demostrant una capacitat inhumana de redacció i síntesi. Jo em centraré en el que més em va cridar l'atenció, perquè a vegades ja m'enfilo pels meus pensaments i desconnecto, però bé, això és una altra història.

      De la conferència de Gutiérrez-Rubí ho vaig trobar tot, íntegrament tot, interessant, però l'afirmació que més em va agradar, per empíricament certa en el meu cas, és que ens trobem en un moment de canvi de paradigma comunicatiu, i que si no tens un dispositiu de butxaca des d'on fer política a la xarxa, estàs fora... La política comença a ser, i serà, 24/7, des de la xarxa, i a més pública, tant a l'opinió del polític com la seva agenda, ambdues coses hauran d'estar disponible per a la lliure consulta dels electors. El missatge va ser clar, si no t'apuntes a la comunicació mòbil i no integres tots els inputs que generes, has perdut el tren de la política de les properes dècades on cada polític serà el seu propi mitjà.

      Segons Gutierrez-Rubí s'ha acabat el discurs unidireccional als partits, a un partit no li calen només militants, li calen activistes. El militant i el ciutadà volen decidir i no només volen votar, volen actuar. S'ha acabat ser un receptor i escoltar només discursos, ha arribat el moment de passar a l'acció i ser un protagonista actiu de la política. La societat digital dibuixa una societat sense límits, destruint, a mesura que hi entrem, els antics rols de la societat industrial. Calen nous models de lideratge per a la societat digital. Les persones, més àgils i ràpides (com velociraptors) li faran la competència a grans organitzacions (tiranosaures) en la societat digital (el tema dinosaures és aportació meva, però no vaig poder evitar durant les xerrades recordar un diàleg sobre un tema similar a Jurassic Park). Un personatge public no només serà el que ell creu o vol fer creuré que és, un personatge públic passarà en aquest nou context a ser també el que la gent cregui que és i digui que és. La societat digital ens porta a comunicar en comunitat, interaccionar amb la comunitat, a tirar-nos hi de cap. La xarxa no és un mitjà estàtic en que promocionar el teu producte polític, a la xarxa s'ha d'interaccionar, crear i ser original, s'ha de ser actiu i s'ha de generar confiança. Cal estar preparat per respondre a nous reptes, en els propers anys naixeran nou grups d'influència, blocaires, aliances, que incidiran fortament en la política.

      Hem d'entendre sobretot que el concepte 2.0 és un canvi cultural no un canvi tecnològic i Esquerra pel fet de ser un partit assembleari i d'una tradició de radicalitat democràtica te uns fonaments ideològics ben sòlids per tal d'introduir-se en aquesta nova forma de comunicar. Ara bé, cal no perdré el tren, i de moment sembla que estem arribar tard. En certes ocasions des del partit s'ha considerat que aquests valors col·laboratius i de participació directa de la militància eren un llast per a l'èxit i el creixement del mateix. En aquesta xerrada l'Antoni Gutiérrez-Rubí deixa ben clar que aquesta valors, i aquests funcionament que per alguns pertanyen al passat, són plantejaments de futur, perfectament adaptables i sinèrgics amb la nova societat digital.

      Posteriorment va intervenir en Miquel Martí i Gamisans. Ens va recordar que no podem enganyar a la xarxa, si ets un "polític 2.0" cal que gestionis els teus mitjans en cas contrari t'acabaran enxampant i això només crea mala imatge i serà el teu enterrament digital. I eps! tinguem cura dels nostres continguts, no val la pena disposar de tots els mitjans possibles si els continguts que generes estan caducats o son de baixa qualitat. Un aspecte més que val la pena destacar és que la xarxa ens permet fer política, dirigida a col·lectius específics, i quan abans la identificació d'aquest col·lectius era costosa i difícil, ara és gratuïta i fàcil i es diu Facebook. Malgrat la revolució que suposa la xarxa aquesta no substitueix a eines més tradicionals, que són i seran, necessàries per a solucionar cert problemes ciutadans, per tant no hem de descuidar aquest aspecte de la nostra acció política.

      L'altra ponent de la mesa inicial que em va deixar el seu missatge marcat a foc va ser en Dani Solano, va entrar a pel i sense proteccions en el debat. Ens va tirar a sobre el necessari gerro d'aigua freda, de fet ens va tirar el gerro directament, no l'aigua, per fer-nos tocar de peus a terra després de tanta emoció 2.0. En Dani ens va recordar que tot i estar les eines a l'abast no tothom vol ser un activista polític a la xarxa. Els polítics encara han d'estar allà on estan les persones. Torna a repetir que a la xarxa cal ser original i treballar molt, i que els polítics ha de treballar molt molt i molt.

      Després de la sessió 2.0 i de la presentació que Ignasi Llorente (Secretari d'Imatge i Comunicació d'Esquerra) va fer de les noves eines de comunicació del partit, excel·lents per cert, va aparèixer el Secretari General d'Esquerra, en Joan Ridao a fer un parlament de  cortesia. Personalment crec que aquests actes protocol·laris son necessaris, i m'agrada que es facin, encara que la persona en qüestió aparegui només per a fer aquest discurs. Però en aquest ocasió en Joan Ridao va estar un pel desafortunat, doncs mentre veníem d'escoltar per part d'experts en el camp, que la comunicació 2.0 era el futur de la comunicació política, en Joan Ridao va fer una forta apologia del classicisme en les maneres de comunicar i desconfiant profundament de les noves eines. Aviam, tampoc està malament del tots, però tal com ho va dir, i en el context, poder no tocava. Una anècdota més de la jornada vaja.

      La sessió de Comunicació política, més tradicional, em va despertar menys interès, sobretot per ignorància meva, i no em vaig quedar amb tants missatges, ara bé, vaig procurar parar-hi atenció perquè allà xerraven experts que viuen el dia de dia de la comunicació política com Enric Marín (molt d'actualitat a dia d'avui), David Miró o Ferran Espada, tot moderat per Laura Juanola. Van fer una anàlisi més o menys exhaustiva de la comunicació del segon govern tripartit i de la comunicació d'Esquerra en particular. La conclusió comuna a la que es va arribar és el govern te un problema de comunicació, que li falta un guió per explicar. Van concloure que en general a la gent no els interessa l'obra de govern, els interessa més els conflictes, i que poder han estat aquests conflictes al si del tripartit ells que han arribat més a al opinió pública. Recomanació, per fer cas als assessors en comunicació.

      Mentre seguíem als ponents hi havia també allà mateix una pantalla on apareixien els twitts que incorporaven el hashtag #jicerc, des d'aquí vull felicitar a l'organització, molt especialment a l'Àstrid Alemany, perquè no només va ser molt pedagògic sinó que, en part gràcies a aquesta pantalla en que es reflectien les opinions dels assistents en viu i en directe, m'ho vaig passar molt bé. Per acabar us deixo el recull que amb Twitter vaig fer de les frases més impactant:

      la frase: @dsolanob "jo he hagut d'ensenyar a diputats a entrar al seu gmail, i això és patètic" toma 2.0! #jicerc

      la frase: @joanridao "la política 2.0 és encara un pel epidèrmica i un pel massa emotivista" twittejat amb emotivitat :-P #jicerc

      la frase: David Miró "Montilla és menys president que Pujol i menys president que Maragall" #jicerc

      la frase: Enric Marín "l'estrategia comunicativa del govern català ha estat un fracàs, i punto" els ponents cruament sincers #jicer

      més frases: Enric Marín "la campanya electoral ja és a internet" bola ràpida per al secretari general d'@Esquerra_ERC @joanridao #jicerc

      3/01/2010

      Traient Prat de la Riba del contenidor

      Fa anys a Manresa, creuant la Plaça Catalunya amb un amic, vam trobar al costa d'un contenidor de paper bona part de la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana d'Edicions 62 i La Caixa, com que el meu amic la tenia tota a casa seva, doncs me la vaig quedar. Quan vaig venir a Barcelona els meus llibre és van quedar a casa els pares, però ara fa uns mesos vaig recuperar La Nacionalitat Catalana de l'Enric Prat de la Riba, i l'he estat llegint durant les últimes dos setmanes. En primer lloc cal dir que les tesis exposades per Prat de la Riba són més que actuals, a dia d'avui alguns polítics que és defineixen com a catalanistes els hi quedaria encara una generació d'evolució del seu pensament polític per tal de posar-se  a l'alçada del nacionalisme de Prat de la Riba. Deixant a banda l'estil romàntic de Prat de la Riba, que et pot agradar o no, aquest llibre és bàsic per a comprendre la política catalana actual, i de tot el segle XX.

      L'aspecte més negatiu és que un cop llegit dona la sensació que en l'àmbit nacionals no ens hem mogut massa des de finals del XIX, ni en acció ni en pensament. M'ha agradat molt un paràgraf en que reprodueix un text original d'en Roosevelt, que s'hi escau molt per als dies en que estem vivim i que es pot adreçar fàcilment a les classe dirigents, empresarial i política, del país:
      L'acció dels grans homes ha d'exercir-se en el sentit del bé. L'èxit aconseguit per mitjans indignes és una cosa vergonyosa. La gran llei de la justícia ha d'existir d'home a home i de nació a nació. Si l'home fort no sent l'impuls vers les coses enlairades, la seva força és una maledicció per a ell i per a tothom. L'especulador sense consciència, que acumula milions amb procediments reprovables, és pitjor que l'assasí o el lladre vulgar. El gran agitador de les masses, que les remou amb paraules incendiàries, amb falses o irrealitzables promeses, és un enemic de la seva terra. la gran força personal d'aquests homes és una força destructora.

      2/18/2010

      Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix



      Benvolguts/des,

      El proper 22 de febrer se celebrarà, al Centre Cívic de Sant Andreu (carrer Gran de Sant Andreu, 111), l'Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix, l'objectiu de la qual és aplegar totes les persones i entitats interessades en realitzar al Districte de Sant Andreu la consulta per la independència que es va iniciar Arenys de Munt el passat setembre.

      D'aquesta manera, després de constituir-se el darrer gener l’Assemblea Barcelona Decideix i havent viscut l’experiència de més de cent cinquanta municipis catalans exercint el dret a decidir, es començarà a treballar per organitzar una consulta a tot Barcelona; creada i organitzada des de la societat civil dels diferents pobles, barris i districtes que actualment formen la ciutat.

      Creiem que l’organització de la societat civil, en una consulta sobre el nostre dret a decidir com a catalans sobre el futur del nostre poble, és un gest radicalment democràtic i valent on es porta a la pràctica un dels pilars fonamentals de tota societat democràtica.

      Així doncs, com a membres actius socials que sou, ens agradaria comptar amb la vostra participació a l’assemblea del 22 de febrer per iniciar un camí que hem d’emprendre junts, amb tota la pluralitat del nostre poble, amb tota la força de la nostra raó i amb tot el nostre dret com a ciutadans.

      Atentament,

      Comissió Organitzadora de l'Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix
      La Comissió és formada per entitats, col·lectius i persones a títol individual l'objectiu únic de la qual és organitzar l'Assemblea del 22 de febrer.

      Dades:

      Dilluns 22 de febrer. Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix.

      Centre cívic de Sant Andreu (Carrer Gran de Sant Andreu, 111).

      19:00 a 19:30 – Inscripció i acreditacions d’entitats i individuals.

      19:30 a 21:30 – Assemblea, precs i preguntes, votacions.

      Podeu obtenir més informació i la documentació necessària de l'assemblea al web http://santandreudecideix.blogspot.com/. També podeu confirmar la vostra assistència escrivint un correu electrònic a santandreudecideix@gmail.com

      12/03/2009

      Jo no vull aquesta Europa

      Sempre m'he considerat europeista, tot i que encara em costa del tot assumir-me a mi mateix com a Europeu. El projecte de construcció Europea m'ha despertat sempre simpatia i des de la meva obsessió compulsió per l'ordre i el concert, doncs també semblava un procés prou endreçat. Fins aquí tot sembla indicar que apuntar-se al carro d'Europa és un bon negoci per a nosaltres. Tot un mercat obert per als productes i professionals del país, possibilita d'intercanvi de coneixement i d'experiències amb uns 500 milions de persones. Però sota la façana europea, si busques trobes i el que trobes és decebedor. Un esperaria aixecar les faldilles d'Europa i trobar-hi allà a la democràcia, però no allà sota només hi ha una aristocràcia d'euroburocràtes.

      La gent pot pensar, mirar el nano, es desperta ara, a bones hores. Bé, no ben bé així. Un ha viscut el procés de caiguda de la Constitució Europea i d'aprovació del Tractat de Lisboa, amb desinformació i prepotència per part dels estats envers els ciutadans durant tot el procés, incloguéssim o no referèndums. També se com funciona el club social que s'anomena Parlament Europeu, on cada 5 anys triem als seus membres per tal que exerceixin de que? d'assessors? de revisors? d'habitants de Brussel·les? Ja era conscient que el fet que tot el poder de proposició, legislació i decisió se concentri en el Consell de la UE, en el Comissionat i en ultim terme en el Consell Europeu no era precisament un acte de democràcia, vaja, els ciutadans no podem triar a ningú dins d'aquest consells, com ja he dit, únicament podem triar als que aniran a l'spa o asil de la UE, depèn del moment de la seva carrera en que es trobi el futurible eurodiputat. I que dir del tracte dispensat al català per part de les institucions europees.

      Tot això ho conec, però fins ara no em tocava profundament la moral. Si, cert, em molestava, però d'una manera racional, pensava que no era ben bé el que jo volia per a Europa però creia en el canvi. Però el que m'ha arribat a la part del meu cervell més sentimental és el fet de que una gent que jo no he triat, una gent que no em representa, hagi tingut la capacitat de decidir qui és el meu president (europeu s'entén). Perquè ara tenim un president més (com si als catalans ens en calgués un altres, de fet ja ens en sobra un…) un ex-primer ministre belga, flamenc per ser exactes (mira encarà en treure'm alguna cosa positiva) sembla ser que es diu Herman Van Rompuy i al que jo no havia sentit parlar públicament en ma vida, ni tan sols ha engegat una costosa campanya electoral per tal que el tries a ell o al partit que representa com a líders de la Unió. Bé, poder sóc simple o simplista, no ho se, però Europa fa un parell de setmanes va donar una lliçó més de l'exercici de la imposició, la burocràcia i la presa de decisions al marge de la gent, poder no la pitjor, però si una de les més obvies i visibles. Perquè poder no entenem de comissions, de tractats o de lleis europees, però un president és un símbol i a la gent ,vulguis que no, ens agradar triar els nostres símbol, no que se'ns imposin.

      11/02/2009

      Els microoganismes anarquistes

      Sóc un fanàtic del concepte de Copyleft, Open Content, Open Source i les diferents formes col·laboratives de generar informació, coneixement,... Personalment, a nivell professional la part que més m'interessa és l'Open Acces, accés lliure a les revistes científiques que permeten una lliure transmissió de coneixement, més enllà dels interessos de les empresses editores i sotmès únicament a la revisió de pars i a la dels lectors. Cada dia hi ha més revistes e el món de la ciència que naixen com a Open Access o bé algunes antigues que adopten aquesta via de publicació. Dintre de les revistes Open Acces la que trobo més interessant i més innovadora per la interacció que permet amb els lectors és PLoS ONE, que forma part de la Public Library of Science , la iniciativa més interessant en el camp de la transmissió de coneixement científic que s'ha dut a terme en els últims anys. Tot això ve d'una frase que vaig llegir ahir al vespre mentre repassava una entrevista feta fa un temps a La Contra de La Vanguardia a un gran científica català (ecòleg microbià per més senyes) i actualment company de l'Institut de Ciències del Mar, el Dr. Carles Pedrós-Aliò. El Dr. Pedrós-Aliò defineix una comunitat microbiana de la següent manera:
      Els microorganismes són com una comunitat anarquista que continuament intercanvia informació, i això els fa extraordinariament robusts i àgils.
      En llegir-ho vaig tenir la impressió que era la definició perfecte del que és una comunitat que comparteix constantment la informació com es fa sota els principis de l'accés obert. D'aquesta manera el que s'aconsegueix és una comunitat extraordinariament robusta i àgil. També crec que és pot exportar fàcilment al camp de la radicalitat democràtica i de la democràcia participativa. Una major participació de la gent i un intercanvi constant d'opinions, propostes i punts de vista porta poc a poc cap a una societat més forta i amb més capacitat per reaccionar als canvis que constantment es produeixen al seu voltant.

      política

      Les retallades en recerca vistes des del Bages

      Ara farà ben bé un mes que el Regió 7 va publicar un complet reportatge sobre les retallades en recerca. Per tal de fer el reportatge van entrevistar a una dotzena de científics bagencs. A part del cos central del reportatge van decidir incloure també extractes de les entrevistes. Us adjunto tot el reportatge tot seguit:
      El primer de la tercera pàgina, el de la camisa psicotròpica sóc jo... de fet és una camisa de cuadrets però quan em fan fotos sempre queda així, que hi farem. Després de la foto lamentable que va il·lustrar fa un temps l'article en que parlaven de Minorisa minuta al El Periòdico ja em queda clar que això del sortir a les fotos no és el meu fort.

      Un altre aspecte interessant d'aquest reportatge és que els periodistes van buscar la replica per part de les administracions. Així va sorgir una entrevista al Director General de Recerca, en Pep Martorell ,on exposa la situació des del punt de vista del Govern de la Generalitat, que també adjunto. Segons m'ha informat el periodista que va fer el reportatge estan a l'espera de la resposta del Gobierno, quan la publiquin també la penjaré. Espero que tot plegat us sembli interessant.

      Recerca: excel·lència i transparència



      El model de recerca català és sense cap mena de dubte una proposta que ha reeixit i hem de seguir treballant en aquesta direcció. Ara bé, com tot, no és perfecte. És necessari que per tal que puguem crear un sistema sòlid, pensant tant en l’ara com en un futur estat català, aquest sigui transparent i diàfan tant en la contractació com en la distribució del finançament.

      La construcció del nostre sistema de recerca ha de ser modèlica per tal d’aconseguir el suport i la col·laboració de tots els actors implicats en el seu funcionament, des de la universitat fins als centres CERCA, passant pel CSIC. És cert que la flexibilització del sistema de centres de recerca a tots els nivells, des de les polítiques laborals fins al seu finançament, ens ha forçat a repensar a fons el sistema i quin és el paper dels diferents agents que el conformen, especialment venint d’una tradició de recerca a les universitats que fins ara era més aviat immobilista. Aquesta flexibilització ha estat un estímul per a la competència i ha estat en bona part responsable de l’èxit de la recerca catalana. Hem de buscar la complicitat de la comunitat investigadora i de la societat en la construcció d’aquest sistema i la transparència en aquest procés de flexibilització és clau per aconseguir-ho.

      Cal perseverar i perfeccionar els processos d’avaluació, transparència i rendiment de comptes de totes les polítiques de recerca. Aquestes mesures de control i valoració han d’anar acompanyades d’unes estructures per governar les polítiques de recerca fortes que permetin promoure, més enllà dels cicles de govern, una visió estratègica i sòlida a llarg termini.

      ... i diuen que plou


      Aquesta setmana tenim el món de la recerca força alterat per una carta de la Secretaria d’Estat del ram, Carmen Vela a Nature. I la veritat, de motius no en falten. La polèmica però els darrers dies s’ha centrat en els científics i no en la ciència, primer amb la resposta de la FJI-Precarios, o la resposta de Teresa Riera (diputada socialista al parlament europeu) o la resposta de Carlos Duarte (investigador a l’IMEDEA) als primers. Aquest fet és força lamentable i suposo que és fruit de la síntesi que s’ha fet en molts mitjans de la carta de la senyora Vela “A Espanya sobren científics”.

      Estic convençut que aquesta frase és simplement una cortina de fum dins el discurs del govern per defugir el debat real. Fa tres setmanes, aquí a Barcelona a la trobada de Initiative for Science in Europe la presidenta de l’European Research Council va dir, i cito “A Noruega falten científics, mentre a Espanya hi ha un superàvit, Europa no posarà dinar per a mantenir científics allà on hi ha un excés. Si a un lloc en falten i a un altre en sobren ja sabem que hem de fer”. Parlava en el context d’un debat sobre l’Horitzó 2020 en que la Unió Europea planteja la incorporació d’un milió de científics al sistema de recerca del continent, ara bé, no a parts iguals en tots el països, i per les paraules de la Dra. Helga Nowotny s’entén que no a l’estat espanyol. El debat sobre si sobren o no sobren científics és estèril, el sistema de recerca espanyol no pot absorbir més investigadors, en part per les retallades, sí, però en part per una planificació nefasta durant anys, per part dels polítics i perquè no dir-ho, per part dels científics. S’ha acabat el cafè per a tothom en recerca, s’ha acabat mantenir grups de recerca sobre les esquenes dels doctorands, a Europa ho saben i l’aixeta es tanca. Bé, dono per tancat el tema.

      El drama de la carta de la senyora Vela és que potser realment creu en les seves paraules i per tant considera que som oligofrènics i que no tenim dos dits de front. En quin cap entra que fent una desinversió conduirà a una millora de la recerca? A mi no, de veritat, només és comprensibles si assumeixes que la major part de la recerca que finançaves fins a dia d'avui no era competitiva i que la recerca que podrà subsistir a partir d’ara te capacitat de competir per recursos europeus. És així? Si és així felicitats, hem mantingut un sistema de recerca ineficient a l’estat Espanyol sobredimensionat durant els últims 20 anys. I ves per on, m’ho crec. Algú ha entrat mai en la pàgina web de la Asociación de Parques Científicos y Tecnologicos de España? Doncs visiteu-la. Trobareu que en formen part 77 parcs científics i tecnològics repartits per tota la geografia espanyola sota el criteri de “jo també en vull un”. Unes infraestructures que valen molts calers i que en molts casos no suposen cap benefici per al territori que els acull, com certs aeroports vaja. Ho dic a tall d’exemple, n’hi ha d’altres, altres exemples que ens demostren que l’estat espanyol mai ha apostat seriosament per la recerca. Ha apostat per la recerca com ha apostat per l’alta velocitat, molt espanyola i molt poc eficient.

      Amb això no vull dir que estigui a favor de les retallades en recerca. Hi estic totalment en contra. Només vull constatar que en el passat, tot i tenir els recursos, el govern espanyol no s’ha dedicat a construir un sistema de recerca sostenible i de futur. El govern ha invertit en recerca igual que ho ha fet en infraestructures, sota criteris ideològics i no de cost-benefici. I ara que venen mal dades de nou el govern espanyol ens demostra el poc que creu en la recerca retallant-ne un 35% quan els països que se’n surten i se’n volen sortir d’aquesta crisi saben que RDI és una via per tirar endavant. Quan rellegeixo el que acabo d’escriure em sorprèn que algú em pregunti què s’ha m’ha perdut a mi al Canadà.

      Seguint les Eleccions al Parlament

      Per lluitar contra la desafecció he volgut representar la contesa electoral com a un combat amb espases laser d'esquirols jedis, cosa que sempre desperta simpaties entre la població.

      Fa un parell de setmanes, amb la típica eufòria de principi de campanya (es broma, això no existeix, espero...) vaig decidir començar una sèrie de posts en que setmanalment analitzaria les dades dels mitjans 2.0. A banda que no ho he fet (tot i que tinc les dades) he d'anunciar, a les tres persones que poder llegireu aquest post que no ho faré. La raó és mot senzilla, hi ha un munt de gent extremadament molt més qualificada que jo que està fent el mateix, i sóc dels que opina que si no ho has de fer millor, val més retirar-se i dedicar-se a alguna cosa que realment aporti quelcom. De totes maneres, com que les dades les aniré acumulant per consum personal i viciós de tant en tant publicaré un parell de gràfics per veure com va la cursa per l'espai on-line. Bé per qui tingués la intenció de fer aquest seguiment a través d'aquest bloc us passo els enllaços que jo faré servir per seguir la contesa electoral, tant a internet com al món "real":


      Ara només cal que compreu uns Mountain Dews (si Pepsi no els hagués retirat del mercat... grrr), bé només cal comprar unes begudes refrescants d'extractes i unes crispetes i apa, a seguir la contesa electoral del 2010!

      #28N... i la xarxa treurà fum

      Què? Que encara no estem en campanya oficialment... va, pura retòrica, per suposat que estem en campanya i a mi durant aquests mesos el que més m'agrada son les enquestes. Com a científic això dels números, manipulats o no, m'encanten. Estadístiques, suposicions basades en les variacions, debats a les tertúlies, etc... de fet espero que aquest any el Periòdic d'Andorra presenti sondeig el dia de reflexió, és el màxim al que un malalt d'enquestes i sondejos pot aspirar, a banda de ser una perversió editorial.

      Bé, aquestes eleccions vull fer la meva petita aportació al festival de números i suposicions que se'n poden treure i poder faré alguna regressió sense massa criteri, però vaja, ja veure'm. Bé, la meva intenció serà cada divendres fins les eleccions analitzar la posició en la que es troben els mitjans de comunicació on-line dels partits i els candidats. Estimaré l'Alexa Traffic Rank, el nombre de fans/amics de les pagines de Facebook i els followers de Twitter. Per començar caldrà que ens situem, per tant primer llistaré i enllaçaré tots els mitjans analitzats. L'ordre en que presentaré els partits es basa en el nombre de diputats actuals, i els que no estan al parlament i jo crec que poden entrar es basen en la última enquesta de La Vanguardia... poc objectiu, si, però d'alguna manera ho havia d'endreçar i alfabèticament no m'agrada.

      Som-hi doncs:

      Convergència i Unió

      Web de Convergència i Unió: www.ciu.cat
      Twitter de Convergència i Unió: @ciu

      Web d'Artur Mas: www.arturmas.cat
      Twitter d'Artur Mas: no en te

      Partit dels Socialistes de Catalunya

      Web del Partit dels Socialistes de Catalunya: www.socialistes.cat
      Twitter del del Partit dels Socialistes de Catalunya: @socialistes_cat

      Web de José Montilla: presidentmontilla.cat
      Twitter de José Montilla: no en te.

      Esquerra Repúblicana de Catalunya

      Web del Partit d'Esquerra Repúblicana de Catalunya: www.esquerra.cat
      Twitter d'Esquerra Repúblicana de Catalunya: @Esquerra_ERC

      Web de Joan Puigcercós: www.puigcercos.cat
      Twitter de Joan Puigcercós: @puigcercos2010 (incorporat el 15/10/2010)

      Partit Popular de Catalunya

      Web del Partit Popular de Catalunya: www.ppcatalunya.com
      Twitter d'Partit Popular de Catalunya: @PPCatalunya

      Twitter de Alicia Sánchez-Camacho: no en té.

      Iniviativa per Catalunya - Verds / Esquerra Unida i Alternativa

      Web d'Iniviativa per Catalunya - Verds / Esquerra Unida i Alternativa: www.iniciativa.cat
      Twitter d'Iniviativa per Catalunya - Verds / Esquerra Unida i Alternativa: @icveuia

      Web de Joan Herrera: joanherrera.cat
      Twitter de Joan Herrera: no en té

      Ciutadans 

      Web de Ciutadans: www.ciudadanos-cs.org
      Twitter de Ciutadans: @ciutadans_cs

      Web d'Albert Rivera: http://www.albertrivera2010.com/
      Pàgina de Facebook d'Albert Rivera: no en té.
      Twitter d'Albert Rivera: @Albert_Rivera

      Reagrupament Independentista

      Web de Reagrupament Independentista: www.reagrupament.cat
      Twitter d'Reagrupament Independentista: @reagrumanent

      Web de Joan Carretero: no en té.
      Twitter de Joan Carretero: no en té.

      Plataforma X Catalunya

      Web del Plataforma X Catalunya: www.pxcatalunya.com
      Pàgina de Facebook d'Plataforma X Catalunya: no en té.
      Twitter d'Plataforma X Catalunya: no en té.

      Web de Josep Anglada:
      Twitter de Josep Anglada: @josepanglada

      Solidariat Catalana per la Independència

      Web del Solidariat Catalana per la Indepedència: www.solidaritacatalana.cat
      Twitter de Solidariat Catalana per la Indepedència: @solidaritatcat

      Web de Joan Laporta: www.laporta2010.cat
      Twitter de Joan Laporta: @laporta2010

      També caldrà establir unes petites regles del joc:

      1.Pel que fa a Facebook només analitzaré les Pàgines, res d'Usuaris ni de Grups. Molts dels Usuaris dels candidats estan col·lapsats (han arribat al seu màxim de 5000 amics i per tant veure una evolució durant les properes setmanes és impossible), pel que fa als Grups val a dir que cada cop s'utilitzen menys i no tothom en té un. Les Pàgines s'imposen i trobo que són més adequades per fer aquesta comparació.

      2.Tendirà a sortir els divendres, però no sempre serà així tot i que els valors presentats sempre correspondran a aquest dia (exemple, avui  que és dilluns... un té el temps que te).

      3.Aixó no és una regla, però per qui no estigui familiaritzat amb l'Alexa Traffic Rank, doncs el valor com més baix millor doncs vol d que ocupa una posició més alta al rànquing, per contra en el cas de seguidors de Facebook i Twitter com més seguidors, doncs millor.

      4.Si hi ha alguna errada no està pas feta amb mala fe, duré a terme qualsevol canvi que se'm demani, si és que algú considera això que faré rellevant, que no crec, però per si de cas.

      5.Hi ha més partits, ho se, però de moment només he posat els que sembla que poden tenir opcions d'entrar al parlament o bé de jugar un paper determiant a les properes eleccions, no tinc temps per analitzar a tots els partits, tot i que m'encantaria.

      6.Aquí només hi penjaré les gràfiques resultants, si algú vol les dades originals els hi envio: fonamental(a)gmail.com.

      7.Sóc amateurs, per tant d'on no n'hi, no en raja, ho dic per si algú busca aquí més del que pot trobar.

      8.Si voleu anàlisi serioses sobre la política catalana dirigiu-vos a:
               El Pati Descobert
               La Cortina de Fum
               e-Xaps
               Estratega
               E-Campanya
               Tot és política

          Ara ja sí, passem a veure les gràfiques resultants de les dades de divendres passat (cliqueu sobre les imatges per ampliar):


          Si ens mirem una mica la foto de sortida jo hi veig ja en primer lloc que els partits treballen molt més la vessant de partit a nivell de mitjans que no la pròpia del candidat, amb la gran excepció del candidat de Solidaritat Catalana, formació en la que es dona la situació inversa, i a nivell de mitjans el seu candidat supera a la coalició en ordres de magnitud a tots tres nivells (web, Facebook, Twitter). Trobem en el cas dels candidats que hi ha grans absències, no és el cas de l'Artur Mas, que te el seu videobloc ja des de fa temps, però la web www.arturmas.cat encara no dona cap resultat a Alexa. El tema de les Pàgines de Facebook està més cuidat que els de les webs, tot i que encara hi ha candidats que tenen un usuari en comptes d'una pàgina, que com ja he dit abans acostuma a estar estancat a les 5000 amistats màximes que permet un compte de Facebook. El cas de twitter és dramàtic doncs només tres candidats tenen presència i només un, l'Albert Rivera, és realment actiu en aquesta xarxa, doncs els usuaris de Laporta o Anglada no són més que bots que repliquen missatges.

          Pel que fa als mitjans dels partits pròpiament, el que més destaca es que les primeres posicions dels rànquing d'Alexa les ocupen les webs dels 3 partits independentistes, poder les polèmiques al món independentistes són ben positives per al transit de les seves webs ;-) També ocupa una posició molt alta la web de Ciutadans, això crec que es degut a que es tracta d'una web d'abast estatal, cal considerar que la resta de les webs es consulten bàsicament des de Catalunya. Per altra banda CiU i PSC han cuidat més  els seus mitjans socials, i tant a Facebook com a Twitter Convergents i Socialistes són els reis. Val a dir també que tant CiU com PSC han fet servir dos webs de pre-campanya, www.cativistes.cat i www.sociates.cat, que poder haver vehiculat les visites del seus simpatitzats en detriment de les webs dels partits.

          Ja se que aquesta anàlisi és una mica "a grosso", però com he dit sóc amateur i aquest serà el tipus d'anàlisi que faré els divendres (o rodalies), poc profunda i parcialment desinformada, espero que la diversió de les dades compensin la manca de rigor de les meves conclusions. Fins d'aquí a una setmana! 

          Mercadeig de gent espavilada

          Ja fa un mes que vaig acabar les vacances i en tornar vaig buscar una manera de tornar a contactar amb la realitat de casa. Que millor doncs per oblidar els Upanixads, en Hannuman, el Dalai Lama i les barbes dels Sikhs que llegir l'autobiografia d'en Jordi Pujol, Memòries (I) Història d'una convicció (1930 - 1980). Una epopeia èpica a l'estil petitburges català (no ho dic ofensivament, màxim respecte), sempre he tingut la sensació que tothom a la seva autobiografia li posa una mica de sal perquè sembli més interessant, suposo que al President Pujol ni li va caldre massa sal. Sigui com sigui, aquest llibre t'ajuda a entendre perquè CiU va governar durant 23 anys i com el carisma d'un home (i una capacitat extraordinària d'estar al lloc adequat al moment oportú) va ser capaç de crear unitat del que semblava atomitzat. A banda d'un relat vital interessant, Jordi Pujol va deixant anar discurs ideològic de tant en tant (cada dos planes :-), hi ha moltes coses que comparteixo i algunes (cabdals val a dir) que no. Entre aquestes píndoles vaig trobar-me amb la següent que compro en la seva totalitat i que ens dona una pista de la situació de desafecció envers els polítics (que no envers la política) que es viu a dia d'avui arreu del país.

          Algunes veus s'exclamen perquè troben que els polític d'abans, els de la transició del franquisme a la democràcia, estaven més ben preparats. Si fos cert, ho seria perquè venen d'altres oficis, d'altres activitats, d'una llarga formació. Els polítics que vam començar l'activitat als anys setanta érem joves, però portàvem molt d'historial carregat a l'espatlla. És el cas de Miquel Roca: per què va ser un polític tan brillant i tan eficaç, Miquel Roca? Perquè abans havia estat un advocat i un conspirador sense esperar res a canvi. Aquesta reflexió em fa pensar i em fa dir que la política o té un fonament ètic o és un simple mercadeig de gent espavilada.

          Tornarem a vèncer, un encert comunicatiu

          Quan tot semblava perdut Esquerra es marca un vídeo de pre-campanya dels que fan sentir orgull. Un vídeo ben fet, que estimula la vessant més emocional sense oblidar-se d'explicar l'acció de govern dels últims anys. Com a militant estic molt content que la nostra gent de comunicació hagi generat aquest producte comunicatiu de primer ordre.

          Ara però, és el moment que la gent del partit que apareix a l'spot doni la talla, perquè els hi posa el llistó molt alt, i no volem menys del que se'ns diu en el mateix, no volem menys que tornar a sentir la l'empenta i la frescor del llunyà 2003. Volem que Esquerra faci valer les seves sigles, volem l'Esquerra Social, l'Esquerra Republicana i l'Esquerra Independentista, sense renunciar a cap d'elles,  només així tornarem a vèncer.

          Primer de Maig, hem oblidat Chicago

          No se com ho va veure la gent així en general però jo a nivell informatiu i a nivell de sensacions (excepte pel que les botigues estaven tancades) a mi el 1er de Maig em va donar sensació de Sant Jordi. El tracte que se li va donar a les notícies va ser similar. Cert, una mica més tema social de fons, una mica més d'incidència de la crisi en el telenotícies del dia i punt, la resta com Sant Jordi. Que si en la tradicional manifestació del 1er de Maig (tradicional! atenció, aquí és on han de saltar les primeres alarmes) hi havia tanta gent, que si parlaments de tal líder sindical, que si la manifestació paral·lela de la CGT amb una banda de música mòbil (fet divertit, però jo si fos la CGT em començaria a preocupar, ja us donen espai a TV3… més alarmes). Bé, la qüestió és que no hi havia cap tipus de flaire reivindicatiu en res… res, el mateix missatge de cada any, les pancartes cada cop de millor qualitat i les banderes dels sindicats cada cop més enormes i més visibles, vindria a ser com una Love Parade Sindical, o bé una Cavalcada de Reis, però amb menys assistència.

          No és un problema exclusiu del 1er de Maig, cal reconèixer que a l'11 de Setembre li està passant quelcom similar. A base de repeticions i amb l'inestimable ajut dels mitjans de comunicació i en bona part de les institucions, ambdues diades reivindicatives s'estan transformant en quelcom "tradicional", i aquesta és la derrota. Recordo un amic que quan jo tenia 15 anys i acostumava a anar a més manifestacions que no pas ara em deia: "mira Javi, si l'Estat permet aquesta manifestació vol dir que la reivindicació que és fa no els incomoda, i per tant que no serveix de res". Jo pensava que aquesta afirmació era una bestiesa, però ben mirat anava molt encertat. Poc a poc vas veient que les protestes que molesten a l'Estat o al poder establer realment són reprimides o s'intenten reprimir. Al País Basc hi ha mil exemples, però no entraré en aquest camp minat que m'és massa desconegut. Però aquí a casa nostra en tenim diversos d'exemples.  Al País Valencià el moviment nacionalista i el moviment popular (de la gent no del partit, s'entén) és reprimit pel govern de Camps dia si dia també, vegis les agressions, més o menys mensuals, a la llengua o vegis també l'ederrocament del Cabanyal. Aquí al Principat també tenim els nostres exemples, les Consultes han estat reiteradament criminalitzades i constantment fustigades i menystingudes pels mitjans, les han intentat prohibir i han posat totes les traves possibles, però se'ls hi han fet grans, si ho haguessin aconseguit il·legalitzar abans d'Arenys tal com van intentar, encara, però després ja no hi van ser a temps. Un altre tema que incomoda, i ara entro en la dimensió desconeguda, és l'Estatut (i vull avançar que jo estic totalment en contra d'aquest estatut). Per una raó que jo desconec l'Estatut molesta i molt a l'estat espanyol, no només al PP, sinó a totes les forces vives de l'Estat, PSOE, Defensor del Poble, la judicatura, els periodistes, a tots.. perquè? Doncs no en tinc ni la més remota idea. Si haguessin aprovat l'Estatut descafeïnat a la primera, Catalunya seria una bassa d'oli a dia d'avui, però han optat pel trencament, ells sabran perquè.

          Bé, no vull parlar de l'Estatut, però vull exemplificar com una cosa tant tova a nivell contestatari com l'Estatut o una altra d'alt contingut reivindicatiu, si que molesten a aquells a qui els afecta la protesta. En contraposició el 1er de Maig i l'11 de Setembre, els hi rellisca de manera sobirana i es tracten ambdós dates com a una festa més, les manifestacions passen a ser com la cursa de Bombers però més lentes. Crec que a la societat i als mitjans impactaria més que un 1er de Maig tots els treballadors anessin a la feina o bé que un 11 de Setembre els carrers de Barcelona estiguessin buits i tothom es concentres en un aplec casteller a Vallmoll. Calen noves vies de protesta, no parlo de cremar contenidors i trencar aparadors de Zara, calen accions que impliquin un avenç en l'objectiu que persegueixes, cal que ens deslliguem d'aquesta institucionalització de aquestes diades i que busquem la via perquè la veu de la gent se senti i afecti. Després ens queixem de que la gent parli del pont de l1 de Maig o el pont de l'11 de Setembre, es que per anar a fer el paperot més val quedar-se a casa o anar a la platja amb la família, que la desafecció no és exclusiva de les eleccions, n'hi ha per tothom.

          No se tu, però jo trobo útils les consultes

          Ahir vaig passar bona part del dia a Sant Just Desvern, diumenge amb la Gemma i família, però a més dia de consultes. L'Ateneu de Sant Just estava ple de gom a gom de gent il·lusionada, gent amb un somriure als llavis i tot perquè tenien l'oportunitat de decidir sobre el futur de Catalunya. A les passades eleccions europees vaig fer d'apoderat a Sant Just precisament, em correspondria Sant Andreu de Palomar a Barcelona però com la meva dona li va tocar mesa a Sant Just vaig decidir fer-li companyia. Aquell dia ningú venia a votar ni amb ganes ni amb interès ni molt menys amb un somriure. 

          Tot i que em vaig concentrar més en passar un agradable dia solejat amb la família, dinar bo i abundant, sobretaula i converses sobre els mil problemes que ens assetgen cada dia, no vaig poder evitar estar pendent dels mitjans, i seguir les #consultes via twitter i connectar-me de tant en tant a algun diari o posar a l'hora en punt Catalunya Informació per sentit un mitjà més... oficial. Fer aquest seguiment una mica laxe de la jornada va fer que certes declaracions em despistessin i no acabava de creure-m'ho. Dies abans ja havia sentit l'Artur Mas dient que el dia que es fes la consulta a Barcelona ell votaria (el dia 10 d'abril de 2011 t'estarem esperant, que ho sàpigues, com a president de la Generalitat o com a cap de l'oposició, ens és igual), durant aquesta setmana diversos dirigents d'Esquerra ja s'havien manifestat clarament favorables a les consultes i havien estat incitant a la participació, però les declaracions d'ahir em van sobtar més. Sentir a Oriol Pujol i a Felip Puig pronunciar-se d'una manera tan clara a favor de les consultes, sense atacar a Esquerra em va trasbalsar, sentir a Joan Puigcercós fer el mateix (sense atacar CIU) i dir que les consultes havien permès reconstruir ponts entre Esquerra i Convergència em va deixar parat. I perquè aquest astorament? doncs perquè després de les 3 primeres onades això a mi em semblava obvi, a les plataformes cíviques que convoquen les consultes els militants i votants del dos partits s'han anat trobant i han treballat plegats. A mi em donava la sensació que aquest fet era ignorat deliberadament pels partits (tant Esquerra com Convergència) i que mai transcendiria, però mira tu, ahir va transcendir, i sembla ser que per fi els hi han arribat veus que que això està passant, o bé han descobert que el debat sobre la independència és el futur i que en dependran electoralment, poder no de cara a les properes eleccions però si a mitjà termini (jo em decanto per aquesta segona via d'il·luminació, però ja em serveix). Sigui quina sigui la raó que els ha portat a aquest punt en que ens trobem ara, me n'alegro, els qui diuen que les consultes no serveixen de res, doncs ja hi hem trobat una utilitat (Senyor Nadal, com aquests hagin fet un pacte de cara les properes eleccions arran de les consultes s'haurà de menjar les seves paraules).

          També dintre del seguiment d'ahir vaig sentir les declaracions d'Uriel Bertran demanant a el President Montilla que anés a votar a Sant Just, sembla ser que no hi va anar, una llàstima, no només des d'un punt de vista nacional, la participació sempre ha estat un valor de l'esquerra, ves a saber, poder en Jordi Hereu no anirà a votar a la consulta sobre la Diagonal... El missatge del PSC durant tot el diumenge va ser: "les consultes no serveixen de res i no porten enlloc…" val, com vulgueu. Durant la meva adolescència, en ple Pujolisme, quan passejava per Manresa i veia la cara d'Obiols o de Nadal a les banderoles pensava, pobres, no és mengen un rosco, i semblen simpàtics i són d'esquerres i són (diuen) catalanistes, com és que no els voten? Sempre m'havia semblat que Catalunya era bastant progressista, bé com fos, no ho entenia. Fins que un dia, anys més tard, vaig parlar amb una antiga companya d'institut que em va explicar la seva estratègia de vot (i de part de la seva família), a les autonòmiques votava CIU i a les generals votava PSC… ?!?!? La lògica era simple, ella era d'esquerres i catalanista (diria que fins i tot independentista) i votava a Catalunya pel catalanisme encarnat en Jordi Pujol i a les espanyoles a les esquerres representades pel PSC. Perquè una cosa tenia clara, el PSC era espanyol i no el volia per governar a Catalunya i CIU era de dretes i no la volia a Madrid per donar suport al PP. Mira que em va costar d'entendre, però al llarg dels anys aquesta estratègia es presentava diàfana davant dels meus ulls. Vaig conèixer més gent que votava així, gent que el 2003 va votar Esquerra i probablement també hi fes confiança el 2006, un nínxol de vots que seria el natural d'Esquerra però que a les properes no els votaran, perquè aquesta gent no volia el PSC governant Catalunya per espanyol i l'ombra del PSC, i del PSOE, ha estat llarga durant el segon tripartit. I és el PSC espanyol? Aviam, jo al principi creia que no, perquè certa gent com Mascarell, Maragall, Obiols, Castells semblaven una altra cosa, però cada dia que passa el pes d'aquest agent del PSC és menor, i el seu discurs està segrestat pel fals federalisme predicat des de Nicaragua i el missatge que envia el PSC a dia d'avui és el de submissió a Espanya i no parlo només del missatge oficial. Com a mostra un botó, el conseller Nadal, com he comentat abans, ja es va cobrir de glòria parlant de les consultes, però si anem un xic més enllà i busquem una mica als mitjans, descartem els que directament ignoren les consultes i mirem els que al menys li dediquen unes línies trobo dos mitjans en català que són obertament hostils a les mateixes, El Periódico i La Malla, reprodueixo els titulars a continuació:



          Es que el titular assignat a les consultes de la capçalera de Godó és més positiu!!! I es tracta de premsa en castellà.


          Bé, veiem que els mitjans en català afins al PSC no simpatitzen en excés amb les consultes (el cas d'El Periódico és un autèntic drama social), pensem quin és el destinatari d'aquest missatge... com més hi penso més sinistre ho trobo tot. I com més hi penso més clar em queda tot i entenc molt millor la lògica de vot que molts dels meus companys tenien abans del tripartit. Per tant, perquè m'han servit les consultes, doncs  també m'han servit per enterrar definitivament el PSC com a opció catalanista i legitimar-me (legitimar-se a un mateix te un valor relatiu però de moment ja em serveix) per dir, fins que no és demostri clarament el contrari que: el PSC és un partit espanyol, sense ambigüitats, i que ja triguen en fer-se dir PSC-PSOE. En aquest paràgraf vull dedicar un missatge final per a algun lector que voti al PSC: ningú es vol federar amb nosaltres, ningú; per molt que vulguem federar-nos amb Espanya no hi haurà manera, per tant, i si ens cenyim a la realitat caldrà fer un cop de cap o comunidad autónoma española o país independent, més clar, l'aigua clara, i si voleu arguments acadèmicament més valida compreu qualsevol llibre Xavier Rubert de Ventós, que si no te un club de fans al Facebook li en faré un imminentment.

          Vaig acabant perquè el text m'està quedant un xic llarg. No parlaré de participació perquè en les altres tongades ja ho he comentat, o aquí o a twitter o a Facebook, 30% èxit, 20% èxit, sense justificacions de cap tipus, èxit rotund. Vull  recapitular i fer una petita argumentació de perquè crec que les consultes han servit, serveixen i serviran de molt. Les consultes han tornat la il·lusió a molta gent, gent que ha votat i gent que les ha organitzat, ha tret de l'apatia a gent desmobilitzada, votants fart i militants desencantats, que s'han posat les piles i ho han donat tot per dur a terme aquest exercici democràtic, amb il·lusió i amb esforç. Les consultes han creat un lligam transversal entre votants i militants de diferents partits o associacions del sobiranisme, aquest efecte és tal que ja hi ha els primers indicis que això pugui passar a una escala superior en la jerarquia dels partits i molts líders s'han pronunciat en aquest sentit. Les consultes han obert els ulls, per la raó que sigui convenciment o bosses de vot, als partits polítics catalans sensibles al fet nacional, que el debat sobre la independència és viu i al carrer, i que tard o d'hora s'haurà de portar al fòrum polític públic. Les consultes han servit per que certs partits s'hagin definit clarament des d'un punt de vista nacional (i si ens posem de radicalitat i regeneració democràtica), i els PSC ja pot anar a desfilar de la mà del PP i Ciutadans i ves a saber poder al final si que tindrem un pacte a la basca al parlament. I per últim, les consultes han permès crear una xarxa de ciutadans, tots amb un mateix objectiu, que amb les eines adequades, com les Iniciatives Populars dintre del marc de la Llei de Consultes, i amb l'impuls i suport polític i social necessari, poden iniciar el procés cap a la realització d'un referèndum vinculant, que serà difícil, cert, que poder serà llarg, també cert, que cal l'aprovació del govern espanyol per a dur a terme una consulta segons la llei, cert. Però, que farà l'estat quan s'enfronti a una petició de mig milió de ciutadans? i d'un milió? i d'un milió i mig?

          Estic d'acord en que cal sortir de la crisi, i que cal donar-li a la gent solucions en aquests temps difícils per molts. Però hem de veure també quin missatge ens arriba de la gent, i en el cas del dia d'ahir i les onades prèvies el missatge que ens arriba amb força des del sobiranisme. Hi ha un gruix, gent activa, molta gent jove, que hem viscut tota la nostra vida la política observant la fredor de la maquinària administrativa. 30 anys de polítiques de gestió que han portat a la desafecció, política sense ànima i sense valors, la de tots els polítics són igual, la de que ja no hi ha esquerres ni dretes. Som molts, i cada cop més, que no hem viscut la transició, ni els efervescents primers anys de la democràcia, no hem viscut la il·lusió del canvi. Molta gent no s'interessa per la política, no perquè no li agradi en termes absoluts, no s'interessa perquè no li agrada la política que es fa ara. La política no és només gestió, la política són ideals, són emocions, són sentiments, hi ha molta gent a casa que vol deixar de veure la política, la vol viure. Ho hem vist als EUA, ho hem vist a casa nostra amb les consultes, per portar de nou a la gent cap a la política cal revolucionar-la, calen nous líders, calen nous discursos i calen noves formes de participació i sobretot cal que torni l'èpica.

          Esquerra 2.0

          Aprofitant el meu apunt anterior referent a les Jornades d'Imatge i Comunicació d'Esquerra, aprofito per recuperar aquest altre que vaig escriure a la web d'Esquerra Independentista ara farà més d'un any (09/03/2009), crec que s'hi escau molt amb tot el que es va parlar allà.

          Els temps estan canviant (com sempre vaja) i la manera de fer política també, a dia d'avui ens trobem en un canvi absolut de paradigma. L'aparició d'internet ha anat modificant durant anys la manera de comunicar-se i les maneres d'accedir a la informació. Ara ja no són el telèfon i la trobada les úniques maneres de contactar amb un amic o grup d'amics. Ara ja no es la televisió i no es la premsa escrita l'única font de notícies. La comunicació en línia ha canviat els costums, però també ha trencat barreres.

          Una de les barreres que ha trencat és la que constituïen els mitjans comunicació pel que fa a la interacció entre els polítics i els ciutadans. Abans la única manera que tenia un polític de difondre les seves idees i les seves accions més enllà del partit eren els mitjans de comunicació (el quart poder, i amb raó). A dia d'avui la situació continua essent similar, són els mitjans els que poden donar més difusió a una notícia, però ara ja no son els únics. Els blocs personals dels polítics, les pàgines webs dels partits, els grups de Facebook, Twitter, Flickr, YouTube, totes les eines multimèdia que durant anys s'han creat a internet han anat convergint per donar lloc a l'anomenada web 2.0. Són aquestes eines les que permeten esquivar la barrera dels mitjans, privant-los del control que històricament han exercit sobre els continguts i democratitzant la informació. Però el més important és que això només es el principi, que és un fenomen incipient.

          Ara els polítics poden arribar directament a la gent, sense intermediaris, però la xarxa encara va més enllà i permet transformar una comunicació que era bàsicament unidireccional en una comunicació a dos bandes. Els receptors dels missatges emesos pels polítics poden amb facilitat respondre de diverses maneres, permetent que la seva opinió arribi fins a l'emissor: resposta directa a comentaris, participació a fòrums, creació de grups a xarxes socials... El ciutadà, l'elector, esdevé no només diana del missatge, receptor i poca cosa més. Ara el ciutadà processa el missatge i crea opinió i la difon, això no és pas nou; la novetat radica en que la difon a la xarxa, i en comptes d'arribar únicament a l'entorn més proper multiplica la influencia de la seva opinió en molts ordres de magnitud.

          Que poden aportar a Esquerra les Eines 2.0? Poder és el partit més beneficiat per l'evolució de les comunicacions i pel desenvolupament d'internet tant de cara a la comunicació exterior com de cara a la comunicació interna. Esquerra és un partit que mai ha disposat d'uns mitjans de comunicació afins per tal de difondre el seu ideari i la seva acció de govern. Ara pot fer una finta a la premsa i als mitjans tradicionals i enviar el seu missatge des de la seva pròpia web, des dels blocs de membres destacats del partit o des de mitjans en línia afins. Aquestes eines tenen a dia d'avui, i degut al seu creixement, un cert impacte als mitjans tradicionals i noticies o opinions aparegudes a la xarxa al cap de poc temps passen a ser noticia. És una nova dinàmica de la informació a la que ens haurem d'acostumar i sobretot s'hauran d'anar acostumant o adaptant els mitjans tradicionals doncs cada cop va a més. També a favor d'Esquerra juguen les xarxes socials, que permeten als militants iniciar grups i causes des de la base i cap amunt, moviments que comencen com a una iniciativa popular i acaben arribant tant als mitjans com a les institucions. Un exemple paradigmàtic seria la campanya iniciada per a la restauració dels Domassos del Salo de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

          De cara al funcionament intern del partir les noves eines en xarxa permeten potenciar a tots els nivells un dels trets més característics d'Esquerra, l'assemblearisme. El mateix concepte d'internet com a xarxa encaixa amb sorprenent perfecció dintre d'un model assembleari de partit. La facilitat en la transmissió i l'intercanvi d'informació fa que, si es potenciés prou, permetés una pressa de decisions consensuades per la militància en moments clau en que poder la direcció necessita sentir-se recolzada. Permetria una millor organització de les sectorial facilitant la creació d'equips de treball. També facilitaria la pressa de decisió als casals afavorint en últim terme un model de casal més participatiu, especialment en aquells amb major nombre de membres.

          El nou model de comunicació en xarxa ha arribat per quedar-se, l'únic camí possible és el que condueix a la potenciació d'aquesta manera d'interaccionar, per tant a un panorama comunicatiu cada cop més favorable en tots els sentits. Des d'Esquerra hem de potenciar la formació i la participació en la web 2.0 (o 3.0 quan sigui el moment). Internet ens obre un nou camí per fer créixer Esquerra i és una oportunitat que no hem de deixar passar.

          Comunicar és Compartir

          El dissabte 13 de març vaig assistir com a blocaire convidat a les primeres Jornades de Comunicació d'ERC, Comunicar és Compartir, (gràcies Xavier), i vaig tenir el privilegi de passar un matí de dissabte molt entretingut i molt interessant. La ponència inicial la va fer l'Antoni Gutiérrez-Rubí i es va centrar en la comunicació 2.0. Si voleu llegir un bon resum de la ponència en Ricard Espelt en va publicar un segons després de que aquesta finalitzes, demostrant una capacitat inhumana de redacció i síntesi. Jo em centraré en el que més em va cridar l'atenció, perquè a vegades ja m'enfilo pels meus pensaments i desconnecto, però bé, això és una altra història.

          De la conferència de Gutiérrez-Rubí ho vaig trobar tot, íntegrament tot, interessant, però l'afirmació que més em va agradar, per empíricament certa en el meu cas, és que ens trobem en un moment de canvi de paradigma comunicatiu, i que si no tens un dispositiu de butxaca des d'on fer política a la xarxa, estàs fora... La política comença a ser, i serà, 24/7, des de la xarxa, i a més pública, tant a l'opinió del polític com la seva agenda, ambdues coses hauran d'estar disponible per a la lliure consulta dels electors. El missatge va ser clar, si no t'apuntes a la comunicació mòbil i no integres tots els inputs que generes, has perdut el tren de la política de les properes dècades on cada polític serà el seu propi mitjà.

          Segons Gutierrez-Rubí s'ha acabat el discurs unidireccional als partits, a un partit no li calen només militants, li calen activistes. El militant i el ciutadà volen decidir i no només volen votar, volen actuar. S'ha acabat ser un receptor i escoltar només discursos, ha arribat el moment de passar a l'acció i ser un protagonista actiu de la política. La societat digital dibuixa una societat sense límits, destruint, a mesura que hi entrem, els antics rols de la societat industrial. Calen nous models de lideratge per a la societat digital. Les persones, més àgils i ràpides (com velociraptors) li faran la competència a grans organitzacions (tiranosaures) en la societat digital (el tema dinosaures és aportació meva, però no vaig poder evitar durant les xerrades recordar un diàleg sobre un tema similar a Jurassic Park). Un personatge public no només serà el que ell creu o vol fer creuré que és, un personatge públic passarà en aquest nou context a ser també el que la gent cregui que és i digui que és. La societat digital ens porta a comunicar en comunitat, interaccionar amb la comunitat, a tirar-nos hi de cap. La xarxa no és un mitjà estàtic en que promocionar el teu producte polític, a la xarxa s'ha d'interaccionar, crear i ser original, s'ha de ser actiu i s'ha de generar confiança. Cal estar preparat per respondre a nous reptes, en els propers anys naixeran nou grups d'influència, blocaires, aliances, que incidiran fortament en la política.

          Hem d'entendre sobretot que el concepte 2.0 és un canvi cultural no un canvi tecnològic i Esquerra pel fet de ser un partit assembleari i d'una tradició de radicalitat democràtica te uns fonaments ideològics ben sòlids per tal d'introduir-se en aquesta nova forma de comunicar. Ara bé, cal no perdré el tren, i de moment sembla que estem arribar tard. En certes ocasions des del partit s'ha considerat que aquests valors col·laboratius i de participació directa de la militància eren un llast per a l'èxit i el creixement del mateix. En aquesta xerrada l'Antoni Gutiérrez-Rubí deixa ben clar que aquesta valors, i aquests funcionament que per alguns pertanyen al passat, són plantejaments de futur, perfectament adaptables i sinèrgics amb la nova societat digital.

          Posteriorment va intervenir en Miquel Martí i Gamisans. Ens va recordar que no podem enganyar a la xarxa, si ets un "polític 2.0" cal que gestionis els teus mitjans en cas contrari t'acabaran enxampant i això només crea mala imatge i serà el teu enterrament digital. I eps! tinguem cura dels nostres continguts, no val la pena disposar de tots els mitjans possibles si els continguts que generes estan caducats o son de baixa qualitat. Un aspecte més que val la pena destacar és que la xarxa ens permet fer política, dirigida a col·lectius específics, i quan abans la identificació d'aquest col·lectius era costosa i difícil, ara és gratuïta i fàcil i es diu Facebook. Malgrat la revolució que suposa la xarxa aquesta no substitueix a eines més tradicionals, que són i seran, necessàries per a solucionar cert problemes ciutadans, per tant no hem de descuidar aquest aspecte de la nostra acció política.

          L'altra ponent de la mesa inicial que em va deixar el seu missatge marcat a foc va ser en Dani Solano, va entrar a pel i sense proteccions en el debat. Ens va tirar a sobre el necessari gerro d'aigua freda, de fet ens va tirar el gerro directament, no l'aigua, per fer-nos tocar de peus a terra després de tanta emoció 2.0. En Dani ens va recordar que tot i estar les eines a l'abast no tothom vol ser un activista polític a la xarxa. Els polítics encara han d'estar allà on estan les persones. Torna a repetir que a la xarxa cal ser original i treballar molt, i que els polítics ha de treballar molt molt i molt.

          Després de la sessió 2.0 i de la presentació que Ignasi Llorente (Secretari d'Imatge i Comunicació d'Esquerra) va fer de les noves eines de comunicació del partit, excel·lents per cert, va aparèixer el Secretari General d'Esquerra, en Joan Ridao a fer un parlament de  cortesia. Personalment crec que aquests actes protocol·laris son necessaris, i m'agrada que es facin, encara que la persona en qüestió aparegui només per a fer aquest discurs. Però en aquest ocasió en Joan Ridao va estar un pel desafortunat, doncs mentre veníem d'escoltar per part d'experts en el camp, que la comunicació 2.0 era el futur de la comunicació política, en Joan Ridao va fer una forta apologia del classicisme en les maneres de comunicar i desconfiant profundament de les noves eines. Aviam, tampoc està malament del tots, però tal com ho va dir, i en el context, poder no tocava. Una anècdota més de la jornada vaja.

          La sessió de Comunicació política, més tradicional, em va despertar menys interès, sobretot per ignorància meva, i no em vaig quedar amb tants missatges, ara bé, vaig procurar parar-hi atenció perquè allà xerraven experts que viuen el dia de dia de la comunicació política com Enric Marín (molt d'actualitat a dia d'avui), David Miró o Ferran Espada, tot moderat per Laura Juanola. Van fer una anàlisi més o menys exhaustiva de la comunicació del segon govern tripartit i de la comunicació d'Esquerra en particular. La conclusió comuna a la que es va arribar és el govern te un problema de comunicació, que li falta un guió per explicar. Van concloure que en general a la gent no els interessa l'obra de govern, els interessa més els conflictes, i que poder han estat aquests conflictes al si del tripartit ells que han arribat més a al opinió pública. Recomanació, per fer cas als assessors en comunicació.

          Mentre seguíem als ponents hi havia també allà mateix una pantalla on apareixien els twitts que incorporaven el hashtag #jicerc, des d'aquí vull felicitar a l'organització, molt especialment a l'Àstrid Alemany, perquè no només va ser molt pedagògic sinó que, en part gràcies a aquesta pantalla en que es reflectien les opinions dels assistents en viu i en directe, m'ho vaig passar molt bé. Per acabar us deixo el recull que amb Twitter vaig fer de les frases més impactant:

          la frase: @dsolanob "jo he hagut d'ensenyar a diputats a entrar al seu gmail, i això és patètic" toma 2.0! #jicerc

          la frase: @joanridao "la política 2.0 és encara un pel epidèrmica i un pel massa emotivista" twittejat amb emotivitat :-P #jicerc

          la frase: David Miró "Montilla és menys president que Pujol i menys president que Maragall" #jicerc

          la frase: Enric Marín "l'estrategia comunicativa del govern català ha estat un fracàs, i punto" els ponents cruament sincers #jicer

          més frases: Enric Marín "la campanya electoral ja és a internet" bola ràpida per al secretari general d'@Esquerra_ERC @joanridao #jicerc

          Traient Prat de la Riba del contenidor

          Fa anys a Manresa, creuant la Plaça Catalunya amb un amic, vam trobar al costa d'un contenidor de paper bona part de la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana d'Edicions 62 i La Caixa, com que el meu amic la tenia tota a casa seva, doncs me la vaig quedar. Quan vaig venir a Barcelona els meus llibre és van quedar a casa els pares, però ara fa uns mesos vaig recuperar La Nacionalitat Catalana de l'Enric Prat de la Riba, i l'he estat llegint durant les últimes dos setmanes. En primer lloc cal dir que les tesis exposades per Prat de la Riba són més que actuals, a dia d'avui alguns polítics que és defineixen com a catalanistes els hi quedaria encara una generació d'evolució del seu pensament polític per tal de posar-se  a l'alçada del nacionalisme de Prat de la Riba. Deixant a banda l'estil romàntic de Prat de la Riba, que et pot agradar o no, aquest llibre és bàsic per a comprendre la política catalana actual, i de tot el segle XX.

          L'aspecte més negatiu és que un cop llegit dona la sensació que en l'àmbit nacionals no ens hem mogut massa des de finals del XIX, ni en acció ni en pensament. M'ha agradat molt un paràgraf en que reprodueix un text original d'en Roosevelt, que s'hi escau molt per als dies en que estem vivim i que es pot adreçar fàcilment a les classe dirigents, empresarial i política, del país:
          L'acció dels grans homes ha d'exercir-se en el sentit del bé. L'èxit aconseguit per mitjans indignes és una cosa vergonyosa. La gran llei de la justícia ha d'existir d'home a home i de nació a nació. Si l'home fort no sent l'impuls vers les coses enlairades, la seva força és una maledicció per a ell i per a tothom. L'especulador sense consciència, que acumula milions amb procediments reprovables, és pitjor que l'assasí o el lladre vulgar. El gran agitador de les masses, que les remou amb paraules incendiàries, amb falses o irrealitzables promeses, és un enemic de la seva terra. la gran força personal d'aquests homes és una força destructora.

          Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix



          Benvolguts/des,

          El proper 22 de febrer se celebrarà, al Centre Cívic de Sant Andreu (carrer Gran de Sant Andreu, 111), l'Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix, l'objectiu de la qual és aplegar totes les persones i entitats interessades en realitzar al Districte de Sant Andreu la consulta per la independència que es va iniciar Arenys de Munt el passat setembre.

          D'aquesta manera, després de constituir-se el darrer gener l’Assemblea Barcelona Decideix i havent viscut l’experiència de més de cent cinquanta municipis catalans exercint el dret a decidir, es començarà a treballar per organitzar una consulta a tot Barcelona; creada i organitzada des de la societat civil dels diferents pobles, barris i districtes que actualment formen la ciutat.

          Creiem que l’organització de la societat civil, en una consulta sobre el nostre dret a decidir com a catalans sobre el futur del nostre poble, és un gest radicalment democràtic i valent on es porta a la pràctica un dels pilars fonamentals de tota societat democràtica.

          Així doncs, com a membres actius socials que sou, ens agradaria comptar amb la vostra participació a l’assemblea del 22 de febrer per iniciar un camí que hem d’emprendre junts, amb tota la pluralitat del nostre poble, amb tota la força de la nostra raó i amb tot el nostre dret com a ciutadans.

          Atentament,

          Comissió Organitzadora de l'Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix
          La Comissió és formada per entitats, col·lectius i persones a títol individual l'objectiu únic de la qual és organitzar l'Assemblea del 22 de febrer.

          Dades:

          Dilluns 22 de febrer. Assemblea Constituent de Sant Andreu Decideix.

          Centre cívic de Sant Andreu (Carrer Gran de Sant Andreu, 111).

          19:00 a 19:30 – Inscripció i acreditacions d’entitats i individuals.

          19:30 a 21:30 – Assemblea, precs i preguntes, votacions.

          Podeu obtenir més informació i la documentació necessària de l'assemblea al web http://santandreudecideix.blogspot.com/. També podeu confirmar la vostra assistència escrivint un correu electrònic a santandreudecideix@gmail.com

          Jo no vull aquesta Europa

          Sempre m'he considerat europeista, tot i que encara em costa del tot assumir-me a mi mateix com a Europeu. El projecte de construcció Europea m'ha despertat sempre simpatia i des de la meva obsessió compulsió per l'ordre i el concert, doncs també semblava un procés prou endreçat. Fins aquí tot sembla indicar que apuntar-se al carro d'Europa és un bon negoci per a nosaltres. Tot un mercat obert per als productes i professionals del país, possibilita d'intercanvi de coneixement i d'experiències amb uns 500 milions de persones. Però sota la façana europea, si busques trobes i el que trobes és decebedor. Un esperaria aixecar les faldilles d'Europa i trobar-hi allà a la democràcia, però no allà sota només hi ha una aristocràcia d'euroburocràtes.

          La gent pot pensar, mirar el nano, es desperta ara, a bones hores. Bé, no ben bé així. Un ha viscut el procés de caiguda de la Constitució Europea i d'aprovació del Tractat de Lisboa, amb desinformació i prepotència per part dels estats envers els ciutadans durant tot el procés, incloguéssim o no referèndums. També se com funciona el club social que s'anomena Parlament Europeu, on cada 5 anys triem als seus membres per tal que exerceixin de que? d'assessors? de revisors? d'habitants de Brussel·les? Ja era conscient que el fet que tot el poder de proposició, legislació i decisió se concentri en el Consell de la UE, en el Comissionat i en ultim terme en el Consell Europeu no era precisament un acte de democràcia, vaja, els ciutadans no podem triar a ningú dins d'aquest consells, com ja he dit, únicament podem triar als que aniran a l'spa o asil de la UE, depèn del moment de la seva carrera en que es trobi el futurible eurodiputat. I que dir del tracte dispensat al català per part de les institucions europees.

          Tot això ho conec, però fins ara no em tocava profundament la moral. Si, cert, em molestava, però d'una manera racional, pensava que no era ben bé el que jo volia per a Europa però creia en el canvi. Però el que m'ha arribat a la part del meu cervell més sentimental és el fet de que una gent que jo no he triat, una gent que no em representa, hagi tingut la capacitat de decidir qui és el meu president (europeu s'entén). Perquè ara tenim un president més (com si als catalans ens en calgués un altres, de fet ja ens en sobra un…) un ex-primer ministre belga, flamenc per ser exactes (mira encarà en treure'm alguna cosa positiva) sembla ser que es diu Herman Van Rompuy i al que jo no havia sentit parlar públicament en ma vida, ni tan sols ha engegat una costosa campanya electoral per tal que el tries a ell o al partit que representa com a líders de la Unió. Bé, poder sóc simple o simplista, no ho se, però Europa fa un parell de setmanes va donar una lliçó més de l'exercici de la imposició, la burocràcia i la presa de decisions al marge de la gent, poder no la pitjor, però si una de les més obvies i visibles. Perquè poder no entenem de comissions, de tractats o de lleis europees, però un president és un símbol i a la gent ,vulguis que no, ens agradar triar els nostres símbol, no que se'ns imposin.

          Els microoganismes anarquistes

          Sóc un fanàtic del concepte de Copyleft, Open Content, Open Source i les diferents formes col·laboratives de generar informació, coneixement,... Personalment, a nivell professional la part que més m'interessa és l'Open Acces, accés lliure a les revistes científiques que permeten una lliure transmissió de coneixement, més enllà dels interessos de les empresses editores i sotmès únicament a la revisió de pars i a la dels lectors. Cada dia hi ha més revistes e el món de la ciència que naixen com a Open Access o bé algunes antigues que adopten aquesta via de publicació. Dintre de les revistes Open Acces la que trobo més interessant i més innovadora per la interacció que permet amb els lectors és PLoS ONE, que forma part de la Public Library of Science , la iniciativa més interessant en el camp de la transmissió de coneixement científic que s'ha dut a terme en els últims anys. Tot això ve d'una frase que vaig llegir ahir al vespre mentre repassava una entrevista feta fa un temps a La Contra de La Vanguardia a un gran científica català (ecòleg microbià per més senyes) i actualment company de l'Institut de Ciències del Mar, el Dr. Carles Pedrós-Aliò. El Dr. Pedrós-Aliò defineix una comunitat microbiana de la següent manera:
          Els microorganismes són com una comunitat anarquista que continuament intercanvia informació, i això els fa extraordinariament robusts i àgils.
          En llegir-ho vaig tenir la impressió que era la definició perfecte del que és una comunitat que comparteix constantment la informació com es fa sota els principis de l'accés obert. D'aquesta manera el que s'aconsegueix és una comunitat extraordinariament robusta i àgil. També crec que és pot exportar fàcilment al camp de la radicalitat democràtica i de la democràcia participativa. Una major participació de la gent i un intercanvi constant d'opinions, propostes i punts de vista porta poc a poc cap a una societat més forta i amb més capacitat per reaccionar als canvis que constantment es produeixen al seu voltant.

          Back to Top