Obama, els funcionaris i Jean-Claude Van Damme

A risc de posar-me una mica Obamaplasta no puc evitar reproduir un fragment del seu llibre L'audàcia de l'esperança, en que reflecteix un dels punts de vista que he expressat més d'una vegada entre la gent que conec:

Estic convençut - encara que no tingui estadístiques que ho demostrin- que el sentiment antiimpostos, antigovern i antisindicats creix cada vegada que la gent ha de fer cua en una Administració en què només hi ha una finestreta oberta, mentre que tres o quatre funcionaris la fan petar a la vista de tots.

Bé, més clar que l'aigua no? M'encanta poder llegir això plasmat sobre el paper i escrit per una persona que (de moment) té el respecte de la major part de ciutadans del món mundial. A mi això em passa bastant sovint, pel fet de ser becari (precari) el meu contacte amb les diferents administracions públiques és més alt que el de la mitjana de la població i tinc el goig de gaudir d'aquestes situacions habitualment. És més, en alguna ocasió la situació a arribat a l'extrem de deixar-me en espera al telèfon mentre les persones de l'oficina a on trucava anaven xafardejant feliçament, i jo sentint-les! Que també són ganes d'emprenyar al personal, haguessin pogut posar-me alguna adaptació a mode fil musical de qualsevol dels temes més de moda o una selecta perpetració new age d'un clàssic del jazz. A dia d'avui no he pensat prou fredament quina pot ser la solució per evitar aquestes situacions que a vegades es donen (que no dic que sempre es donin), normalment hi penso després de que em passen i la resposta que hi trobo... doncs poder no és la més assenyada i s'assembla més a la que en Jean-Claude Van Damme tindria en un mal dia a la Seguretat Social. Però el que si que tinc clar és que si això no passes mai, la major part de nosaltres seriem molt més feliços (sense cap tipus de dubte) i respectarien molt més a les administracions (i pot ser que també als polítics, però vaja, ves a saber).

PD: Atenció, diuen que la última peli d'en Van Damme, JCVD, és molt bona... i no, no estic fent broma.

ZP i jo no som amics

En Zapa (ZP, Zapatero, l'home de mirada infernal d'aquí a sobre, Apoyaré...) i jo tenim un problema. El nostre problema s'anomena ajuts al lloguer. Aquest bon home va promoure una iniciativa (que tot sigui dit, la Generalitat ja feia un temps que duia a terme) que pretenia donar un cop de mà al jovent per a pagar la seva renda de lloguer. Uns 200 euros mensuals, euro amunt, euro avall, fins aquí tot correcte. La mesura va ser anunciada per l'optimista Carme Chacón i esbombada a tots els mitjans de comunicació, per felicitat de molts i desgràcia de tants altres. Poc després de l'anunci de la mesura la major part de propietaris que tenien un pis per llogar van decidir ajudar-se a si mateixos incrementant de manera poc discreta el preus dels seus lloguers davant l'anunci fet per la Chacón de que tots els joves tindríem potencialment més poder adquisitiu (en forma d'ajut estatal).

Doncs bé, ara farà un any (literalment) que vaig fer la meva sol·licitud d'ajut, i ara farà un any que espero alguna resposta per part de l'administració (l'Oficina de l'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona concretament). No m'ha dit ni ase, ni bèstia, no se si tot va bé, ni si tot va malament. He anat ja dos cops a l'Oficina de l'Habitatge del meu barri (Sant Andreu) a la recerca de respostes. La primera vegada el passat mes de novembre. Llavors em van informar que segons la seva base de dades tot estava correcte, i que l'Oficina de l'Habitatge m'hagués hagut de dir alguna cosa. Vaja, que no era normal, per tant vaig decidir fer una instància, em van assegurar que després de la instància rebria una resposta d'algun tipus. Fa un parell de dies vaig tornar a passar, perquè ningú deia res. Quan vaig explicar la meva situació em van facilitar un full per fer exactament la mateixa instància que havia fet feia dos mesos. Jo vaig preguntar si les instàncies entraven a l'atzar (una si, una no, la lletra d'aquesta m'agrada, aquella altra ha fet servir un bolígraf fúcsia, me la quedo perquè avui és dimecres, no sé, algun criteri desconegut per mi), però no, aquella dona em va dir que totes les instàncies arriben, i no em va dir, però em va insinuar, que tal com arriben també moltes s'ignoren.

En aquesta situació em trobo, redactant, al mateix temps que escric aquestes línies ,una carta per al Síndic de Greuges, aviam si algú em dona un cop de mà amb l'administració. Però jo, mentre estic aquí esperant el meu ajut penso en el responsable, i sí, sempre acabo veien allà al fons de la meva ment la imatge llargueruda d'en Zapa. Un home amb talante, un home que promet tant com parla, un lider polític que només pot tenir contenta a la societat amb falses esperances (Apoyaré...) i que a l'hora de la veritat es dedica a la pràctica del subterfugi demostrant ser uns complet irresponsable polític. Zapa no tens un problema, tens com a mínim 21.464 problemes. No vull un president com en Zapatero, no vull pagar més per l'avió perquè he de passar sempre per Madrid, i vull poder anar amb l'AVE fins a València o Perpinyà, i vull el meu ajut de lloguer, i vull l'Estatut del 30 de setembre de 2005, i vull no haver d'esperar dos setmanes per una visita al metge de capçalera o cinc mesos per a operar-me, per tot això (i més que em deixo) el que vull ara és la independència.

El CSIC legítima el Dr. Rojo

Només faltava això, després de la publicació de la carta el CSIC la legítima fent aparèixer al seu recull de premsa un article d'El Mundo en que defensen l'actuació del Dr. Rojo. El CSIC ha de demanar disculpes ja, això és una vergonya absoluta. Ja hauria d'haver aclarit només que va sortir que el Dr. Rojo parlava a títol personal, però donant-li ressò al seu propi web sembla fins i tot que li donin suport. Crec que me'n vaig a dormir una estona.

World Press Photo al CCCB

Aquest cap de setmana he anat a veure l'exposició de World Press Photo, que feien al CCCB, que era gratuïta i que no m'ha agradat massa. Es a dir, no sóc pas un expert en fotografia, tot i que m'agrada opinar, i el que vaig veure allà no estava mal, un grapat de fotos eren bones, les restes normals. No sóc un expert en fotoperiodisme, però l'interès d'alguns dels reportatges exposats eren si més no limitats, més del mateix. La major part de les fotos dedicades a l'actualitat se centraven en el Líban, Israel i l'Iraq, en que a les fotos se veges sang i destrucció. Després la part dedicada a esports, bé no se, a part de dues excepcions quan diuen esports volen dir futbol. L'únic que vull dir és que poder si que reflecteix els fets més rellevants de l'any, especialment si impliquen mort i mutilats, i clar, en les zones de conflicte hi ha fotògrafs a punta pala, les possibilitats de que les fotos presentades pertanyin a reportatges sobre aquest llocs es més alta. Però han passat altres coses, sense sang, sense morts, que han brillat per la seva absència, fets d'abast internacional, de gran impacte, que no regalimen sang per totes les bandes, o fet que si que reflecteixen el cantó més sanguinari del món però que per la seva constància i normalitat perquè ja fa anys que duren, conflictes eterns gairebé, són obviats i oblidats pels periodistes. Crec que en aquests tipus d'exposició s'hauria de veure allò que no podem veure als diaris poder, o bé les fotos que no hem vist mil vegades a la premsa, buscar el racó informatiu que queda per omplir, que segurament complirà perfectament amb els criteris estètics que busca la organització, tant a nivell de qualitat de les fotografies, com a nivell de crueltat de les mateixes. Vull que quedi clar que no estic en contra de les fotografies de sang i fetge, és un reflex de l'actualitat, del que estic en contra és del concepte que en aquesta exhibició és te de l'actualitat.

World Press Photo

Zamburgueses Barcinonensis

De petit era un gran fan d'Humor Amarillo (Takeshi's Castle), i se que no sóc l'únic. Però el que no sabia es que els regidors d'urbanisme de Barcelona també ho eren, si no ho creieu passeu un dia pel Carrer Salvador Espriu cantonada amb Ramon Trias Fargas (proper a la parada de metro de Ciutadella / Vila Olímpica) just al davant del pas de vianants, en aquest punt de la ciutat s'ha volgut recrear el famós repte de les zamburgueses.

Quan camines, especialment en dies plujosos com avui, sents l'emoció de no saber quina és la llamborda trampa que trepitjaràs i et deixarà tot xop. Són llambordes lliures que acumulen aigua quan plou i la preserven i putrefacteixen durant setmanes. Poder el dia que plou ni t'immutes per l'efecte zamburguessa, però al cap de dos setmanetes, quan en aquella aigua hi podria haver còlera o el mostre del Llac Ness el fenomen és una autèntica putada. Si voleu fer turisme a la recerca de més zamburgueses a part d'aquestes també us recomano les del davant de l'església de Crist Rei a Manresa, a aquestes els hi tinc una estima especial per ser les zamburgueses de la meva infantessa i adolescència. Per qui no recordi que és una zamburguesa:

Bicing, al marge de la llei

Avui torno a temes avorrits fruit de la meditació, la observació i en essència l'excessiu temps lliure o manca de vida social, segons es miri. Només vull plantejar una qüestió, aviam. Des da fa uns dies als que anem en bici, per exemple a currar (cosa que és molt menys lúdica del que pot semblar en un primer moment), l'ajuntament ens exigeix que portem un llum davanter, un reflectant posterior o llum, i un casc ( a part de complir amb varies normes de circulació referents a voreres, carrils bici, etc; un dia comentaré el fenomen dels quioscos enmig del carril bici, que te tela). Bé, em sembla perfecte, ho tinc tot, tinc un casc la mar de xulo que farà que sigui l'enveja de tothom i uns llums discotequeros que em faran visible a 10 mil milions de metres, i que en el seu conjunt faran que un dia em fotin una pallissa per tenir una aspecte patètic, però és igual. Jo tinc tot això, però i els usuaris del bicing?... aha!!! Ajuntament, asco de penya, els que tenim una bici per miserable que sigui hem d'anar amb l'equipació oficial del ciclista barceloní, però els usuaris de les bicis municipals poden feliçment trencar-se la crisma? I juraria que les bicis de bicing no porten llum davantera, que només és una catadiòptric. No he vist encara cap usuari de bicing amb casc, i els he vist passar per davant de la urbana amb total impunitat. A més, crec que als usuaris del bicing realment els hi cal un casc, perquè quan vaig a currar a la Vila Olímpica (especialment a l'estiu) la meva vida corre perill degut a individus que fa segles que no pillen una bici i això del bicing els hi sembla divertit, són putos kamikazes a pedals!!! I ara el que m'agradaria veure és si l'ajuntament farà complir l'ordenança als usuaris del bicing, i si ho fan a veure com acaba de triomfar un servei en que per fer-ho servir els usuaris hauran de carregar un casc amunt i avall de la ciutat.

Correcció: Acabo de fer una nova llegida a l'ordenança i el casc és només obligatori per a menors de 7 anys que vagin com a acompanyants a la bici. De totes maneres, a l'obligar-nos a circular juntament amb els vehicles de motor algú se'n menjarà un i és matarà i tot el que he dit anteriorment serà aplicable perquè ens obligaran a dur casc a tothom, sinó al temps.

Shiva vs. Novartis

Novartis perd el judici contra la llei de patents de l'Índia. I cap a casa, a Novartis, una de les grans multinacionals farmacèutiques, li acaben de cantar la canya a cal Gandhi quan el Tribunal Suprem de Chennai, al sud de la Índia, els hi ha dit gentilment que les demanda que la multinacional havia interposat contra la llei del patents del país se la podien menjar amb patates. Per tant a la Índia es podrà continuar amb el desenvolupament de medicaments genèrics, en pla Open Source :-). La multinacional s'escuda en arguments com que això serà negatiu de cara a investigar nous medicament i és un atac al dret de la propietat intel·lectual. Aviam, en primer lloc, els diners de veritat, les farmacèutiques els fan amb les aspirines, els ibuprofens, el prozac, els rennies, totes aquestes llaminadures que ens fan la vida més fàcil, que no els interessa investigar sobre certes coses per por a no fer diner, que ho deixin per a la iniciativa pública que ja ho faran ells, doncs hi ha molts i bons científics a universitats i centres de investigació estatals. En segon lloc la propietat intel·lectual (sic) és pot gestionar de varies maneres i és un concepte que jo no crec sigui d'aplicació universal per tot i per a tothom. Si descobreixes un nou fàrmac passes a ser un tio important, publicaràs el teu descobriment en les millors revistes, sortiràs al diari, guanyaràs un premi, l'empresa o institució en la que treballis guanyarà cert prestigi, fins aquí entra en el camp del que és decent. A partir d'aquí, la intenció per part dels descobridors de viure de les rendes la resta de la vida ja crec que és una mica regalar-se en el món del luxe, aquest fenomen és factible als USA on això de la propietat intel·lectual sembla ser que té més importància que la vida de les persones. Però mentre hi hagi països pirata com la Índia, Brasil o certes Repúbliques Africanes, van bé les multinacionals. Només espero que la producció de fàrmacs genèrics contra malalties tals com càncer, sida o d'altres siguin duta a terme en massa i de manera totalment delictiva atacant frontalment la propietat intel·lectual per gràcia i benefici d'aquelles persones que prefereixen viure ni que sigui un dia més que no pas preservar el benefici econòmic o la propietat intel·lectual de cap individu o empresa.

via VilaWeb

New Jersey a Barcelona

Un se n'alegra quan descobreix que la seva ciutat no és tant avorrida com la pinten. Mola molt descobrir que a Barcelona tenim els nostre propi Tony Soprano, tenim una Cosa Nostra, tenim Yakuzas, en serio, quan ho he llegit he flipat. Avui a La Vanguardia apareix un article sobre els Controladores que s'encarreguen de vigilar les cases recentment desokupades al Barri de Sants. Aquesta empresa de vigilants constituïda per gitanos, basicament, queda definida per declaracions com les següents:

"Somos trabajadores de una empresa de control de obras, y nos han contratado para impedir que los hippies de las rastas vuelvan a okupar las casas, mientras no comienzan los trabajos de demolición, nosotros ya estamos rehabilitados... si los okupas se atreven a venir, nos liamos a bofetadas y asunto arreglado".

"¡Los hippies nos los comemos con patatas! ¿o no? Pero primero llamamos a los Mossos, que es nuestro deber. Nosotros somos los encargados de garantizar la seguridad y el orden"

"Porque si aquí vienen trescientos okupas ¿qué hacemos? Pues liarnos a macetazos desde el balcón". "O sacamos las cacharras". "No, hombre, no... pistolas no tenemos, lo único que tenemos son la puntera de acero de las botas, que te mandan a Vall d´Hebron en un momento. ¡Y las macetas del balcón!"

I em pregunto: el col·lectiu Okupa (AKA Los hippies, del qual jo no sóc fan, però tampoc detractor) sempre ha tingut el valor d'enfrontar-se a la policia als desallotjaments i a vegades en les reokupacions de cases, però tindran collons d'enfrontar-se a la màfia? Un policia al cap i a la fi s'ha de limitar a la legalitat (a banda dels excessos per tots coneguts) però aquests Controladores no tenen la llei com a límit. Si això s'estandaritza, serà el final del moviment okupa?, per que la frase "O sacamos las cacharras" fa por por (la resta també però). Tornaran a reokupar aquestes cases, o poder en el fons no són tan violents com ens fan creure en les noticies, ni tant antisistema com ens fan creure ells mateixos? Per que enfrontar-se a la màfia és enfrontar-se al sistema real, sense maquillatge i sense concessions. Aquests Sopranos de La Mina i de Sant Roc no seran pas tant benèvols com la polícia, aquests si que són mercenaris i aquests també son antisistema i són en moments així quan a un se li entreveu el llautó o se'l respecta.

Viatjar al Tramsiberià

La Generalitat fa una campanya institucional en favor d'un ús responsable de l'aire condicionat Aquest estiu no passis fred , bé, no? no passem de 25 graus, tal i qual empresa ja no passa fred (anunci que ha aparegut a tots els diaris), i així lluitem contra el canvi climàtic, eliminant també les corbates. Fins aquí bé, però per favor... qui és l'energumen que posa l'aire condicionat al Tram, al Metro, a la Renfe o als FGC? Aquest individu no te respecte ni pel medi ambient (que vaja, ja s'ho farà) ni per les persones, per que molta gent pillà uns refredats horribles per culpa del canvi de temperatura de transport públic estival; exterior: entre 25º i 28º C, andana del Metro: entre 30º i 35º C, vagó del Metro: 15º. Bé doncs, queda dit, no volem morir com si estiguéssim a Moscú al bell mig del cru hivern per haver o voler agafar el transport públic. Apa, tots en bici, que és a l'aire lliure i a més se fa exercici (no m'ho crec ni jo).

Topar amb una columna d'ADN

Jo sempre li he tingut una mania especial a Lucía Etxebarria, de veritat, mai l'he poguda suportar, ni els seus llibres, ni els seus articles, res, de res, creu i ratlla. Així quan vaig començar a rebre a la sortida del tramvia el diari "gratuït" ADN i la vaig veure com a columnista de la contraportada vaig pensar, buf... que dur. I certament llegir la seva columna és dur, i ho faig cada setmana per cert masoquisme suposo, però això ja m'ho esperava, res de nou. La sorpresa, la gran descoberta són un parell de columnistes que m'han fet obrir els ulls, i m'han enviat per mitjà dels seus escrits un missatge: Lucía no és tant horrible... nosaltres som la veritable encarnació del mal! I així vaig descobrir a Cristina Fallarás i a Montserrat Domínguez. La primera d'elles, escriptora si no m'equivoco, fa de la demagògia un art, les paraules flueixen insultanment cap al lector i ens permet percebre la seva superioritat intel·lectual, la seva gran coneixença de la societat, tot amb un to repel·lent que me desperta amb molta més eficàcia que el cafè matinal. Per altra banda la Montserrat Domínguez jo juraria haver-la vist a Tele5 i després a Antena3, conduint un d'aquests programes de creació d'opinió matinera, que precedeixen a altres grans creadors d'opiniò com serien Ana Rosa Quintana et al. (aquí aplico jo una mica de demagògia gratuïta). Doncs bé, a la seva columna ens regala amb una mica més de correcció política, esperit democràtic, però d'aquests que s'ens imposa a dia d'avui, el d'estàs amb nosaltres o contra nosaltres, i cada setmana s'horroritza una mica de la societat en que viu, de la qual sembla no formar part, i amb la seva columna contribueix cada dia una mica més a que s'em perfori feliçment la boca de l'estomac. Em comprometo en aquest moment a intentar deixar de llegir aquestes columnes, per meu bé físic i mental, per bé de la societat tan terrible en que vivim i per evitar tornar-me un fan de la Lucía Etxebarria, doncs hauria de replantejar-me moltes coses a la via i em fa un xic de mandra. Apa arreveure.

Diari ADN

Benvinguts al nou curs escolar

Bones, com anem, lectors? Suposo vaja, tot i que em sembla que escric egocentricment per mi mateix però vaj, només saludar per dir, hola, tonem a estar aquí després d'un llarg descans (amb vacances incloses). Per tant, apreciats estudiants, benvinguts al nou curs escolar.

Passejant per la blogosfera

Fent un tomb pel món dels blogs des del punt de vista d'algú a qui no són del tot aliens però que com a participant actiu del fet és novell he pogut constatar varies coses. En primer lloc, i relacionat directament amb la llengua en que escric, hi ha molts pocs blogs en català (o blocs, terme correcte segons el TERMCAT, però que no m'agrada gens). Però n'hi ha. Val a dir però que molts, la majoria son una mica monotema, i és avorrit. Vull dir, em sembla perfecte defensar la llengua, cal fer-ho, i defensar la terra, que també cal, però no em puc creure que la major part de les ments pensants i plasmants de tota la demarcació de parla catalana (coneguda extraoficial i romànticament, tot i que conceptualment clarificador, com a Països Catalans) només se sàpiga parlar de independència, estatuts, llengua, pàtria i Barça (deixant de banda els blogs tecnològics, que d'aquests n'hi ha molts de tots els idiomes). Que torno a repetir que si, que poder és necessari però que cal diversificar les temàtiques, la veritat és que en aquest punt els blogs en anglès i castellà son molt més divertits. Més coses. He visitat blogs magnífics, molt entretinguts i la major part dels que he vist fets a Barcelona, i escrits en castellà. No ho dic pas com a queixa, no sóc del parer de fer judicis morals sobre la llengua. Cadascú escriu com li rota, i si un dia em canso d'escriure en català probablement ho faré en castellà, i si no, en anglès i carretera. Però el que m'ha sorprès d'aquests blogs és que en mig d'un munt de material brutal trobem un incís en el món de la política nacional, com no, l'estatut, que és omnipresent com Déu. De cop i volta, escriptors genial, cínics, irònics i divertits, passen a donar la seva opinió sobre un tema, que o bé desconeixen o bé perverteixen, i es tornen la veu del seu amo, repeteixen missatges que sents a la tele en veu dels polítics, demonitzen el que demonitza la televisió i parlen de coses que passen al seu voltant, que la veritat, poder serà el fet de que surten poc de casa, però mira que fa anys que visc a Barcelona i no son així ni de conya. Bé, no vull arribar més enllà i no crec que en tregui cap conclusió, només descric el que m'he trobat fent una passejada per entre les idees i pensament d'un munt de gent interessant.

Orgull de classe

La classe obrera s'alça, inicia una revolució, els temps canvien, les regles del joc també, s'escriu la història. La classe dirigent, els burgesos (a vegades m'atrapa el folklore, ho sento), repelen l'atac obrer, fan servir la influència, la força i els diners per diexar-ho tot tal qual estava, o de manera similar al seu estat inicial. Però mentrestant que fa la classe dominant, que fa la majoria de la gent, que fa la classe mitja? No som obrers, encara que abundi el pensament d'esquerres ingenu i obrerista en el si de la classe mitja. No som burgesos, per molt pijeres que ho volguessin ser, que som nosaltres la gran plebe? La classe mitja és el tampó en la solució social del món occidental, mantenim les condicions aptes per al sosteniment del nostre entorn. Nosaltres la classe mitja evitem les revoltes socials i al mateix temps evitem l'explotació massiva dels treballadors. Mantenim als dirigents als seus despatxos amb el nostres vot o bé els trèiem, som les esquerres i les dretes, i per suposat som el centre. Comprem els productes que ens ofereixen empresses locals o transnacionals i lucrem als seus propietaris mantenint a la classe alta i ens aprofitem de la classe treballadora. La classe mitja és dinàmicament estàtica, canvien per estar igual, canviem d'aparença però no d'actitud, som el bloc de pedra monolític, la columna ferma sobre la que és manté la societat capitalista occidental, la columna vertebral d'Europa. Som la consciencia d'occident al mateix temps que som botxins del sud i l'orient. Nosaltres som la gran massa tranquil·la i silenciosa, els mitjans parlem per nosaltres i nosaltres en nom dels mitjans. La classes mitja, la que no te orgull, la que no és brillant, la que és mediocre, la que és tot intencions i mai serà fets.

Pànic a la vorera

Vas pel carrer i si bé ja has estat capaç d'esquivar pixats i excrements de variades espècies canines i les escupinades de variades subespècies de simis et robes cara a cara amb l'obstacle per antonomàsia. Els avis i els nens. Es tracta d'éssers autonòms fora de les normes que rejeixen la societat i el consens, només se ceñeixen a les lleis físiques, i d'aquella manera val a dir. Si quan circules has de deixar un espai de 1,5 metres amb el vehícle del costat, un espai de incertessa, el mateix s'hauria de fer respecte a ancians i a infants. Ulls de vellut per culpa de bastons massa expressius, caderes de la tercera edat dislocades, nens axafats, mares ploroses, son coses que passen cada dia. Sí, poder són tristes però són inevitables. Els nen i els avis són elements aleatoris urbans, com els coloms, d'un perill considerable que circulen amb total llibertat. Per tant vianat, vigila, el perill adopta moltes formes.

Zulo bones vistes, ideal parelles.

Després de dies sense dir res sant torne-m'hi. Voldria però que el silenci fos degut a que no hi ha res a dir tot és brutal, però no únicament no he tingut temps, tan patètic com real. He dedicat les meves hores a currar, quan passes de les 8 hores currant te sents imbècil, no gaire útil i la veritat el meu nivell de dignificació continua essent baix. La resta de temps l'he dedicat a buscar pis, jeje, si li podem dir d'aquesta manera, podríem qualificar la major part dels immobles que m'han ofert per menys de 650 europeus com a zulos, cuchictrils, antros, etc. Considerant que no cobro gaire més (per les 10 h de mitja que dedico cada dia a currar, no vull fer números per no deprimir-me) el meu destí és posseir un d'aquests caus o tenir un cop de sort (que per altra banda he tingut, si a vegades el vent bufa al nostre favor, al·leluia). De totes maneres, no és pot viure de cops de sort i no es pot viure en aquests espais mínims, destruït i bruts. El puto dret a una vivenda digne no l'exercim i per l'enriquiment de 4 rates i l'especulació (no només d'aquestes 4 rates, sinó imbècils desgraciadots com nosaltres també especulen, ningú vol ser l'últim, ningú vol ser el tonto, però aixó ens avoca a una espiral) acabarem tots sota el pont. I que ? Sota el pont no et mulles, ja, si clar, i en 30 metres quadrats pots viure, i tant, i en 10, i a un nínxol, però això ho diuen persones que disposen de més de 90 metres per esbarjo i oci pur. A la merda, de veritat que tanta basura que ens envolta arriba a cansar. Deixem que l'avantguarda política del apis comenci a llogar pisos de 30 metres mentre nosaltres fem de masovers de les seves cassetes als afores o dels seus pisos de l'Eixample i la Bonanova. S'ha acabat ocupar cases velles, cal ocupar xalets de Pedralbes. Posem fi a la ocupació d'espais deshabitats, és el moment de compartir mansions amb els seus legítims inquilins, seure junts a taula i llegir plegats La Vanguardia.

Lluita contra l'estupidesa

La imbecil·litat sembla una de les malalties més recurrents en l'ésser humà, des de temps immemorial. L'esperança per tots nosaltres era que aquesta imbecil·litat residís i romangués en individus que no tinguessin cap tipus de responsabilitat sobre la comunitat i l'entorn en el que viuen. És més, crec que per alguna raó que desconec, se pressuposa que la major part de la població imbècil és troba en les classes no dominant de la nostra societats, estan més abaix, són imbècils. Fins i tot podria semblar lògic. Però no. En primer lloc "la memez y la tonteria" s'estenen i repliquen contínuament entre nosaltres i clarament ho dominen tot. La major part de la gent és imbècil (suposo que dependrà del que pronuncií aquesta màxima decidir quina és aquesta major part). Però bé, si féssim una estudi sobre això podríem observar, que els més tarats, els que no toquen de peus a terra, imbècils il·luminats i il·lustres pous de ignorància pel que fa al món real ocupen els principals llocs de poder al sistema. En proporció és l'elit, la classe dirigent la que incorpora més imbècils a les seves files. Des de polítics que han dedicat tota la vida a xafar al veí per a un lloc al partit, a mentir i enganyar, passant per científics que han sacrificat la seva vida per viure al limb que és la investigació, surant en l'èter del coneixement però ignorant als qui els envolten. Gran genis d'un sol tema, perdent el contacte amb l realitat, interessant-se només pel que ells fan, ermitans que viuen a la muntanya més alta i que dirigeixen els destins de tots els que viuen abaix sense coneixe'ls, ni conèixer el món en que viuen. Governar, dirigir, liderar des de l'altra banda del mirall. Ser l'avantguarda d'un mateix. Però bé, al cap i a la fi no està tant malament ser governats per uns imbècils, quan la major part de nosaltres, per activa o per passiva ho som, l'únic problema és adonar-se'n.

Buscant ninxol ecològic

Doncs aixó, fet que de moment no se ben bé de que tractara aquest jove blog simplement aniré explicant coses que em passin pel cap. Ara he de dir que una de les coses que em ronda pel cap és la poca pasta que cobro i com estic fins la p**** de no poder permetrem res. Ni comprar un pis, d'aquí a poc ni llorgar-ne un, o no ser que sigui visquent amb 3 persones o 4 més, no em puc premetre luxes, ni capricis, res. I això no me mola. M'agrada pertanyer a la maleida classe mitja, si tira cap a alta millor, però tot i preparar-me per ocupar aquest lloc a la societat trobo que no existeix. Suposo que serà qüestió d'edat o bé que algú ha decidit suprimir aquest racó d'abocador que m'hagués tocat ocupar, bé no ser res del cert, però des d'aquí reclamo el meu lloc de semiprivilegi i em pregunto, que està passant?

Començar és fonamental

Benvinguts a fonamental, no se ven bé el que es dirà per aquí, simplement començo aquest blog per la necessitat de dir alguna cosa, encara que no sapiga quina és.