Una Mica de Japó

Els qui llegiu habitualment el blog haureu notat, probablement, que sóc una mica, poder més que una mica, japanòfil. M'agrada la literatura japonesa, m'agrada el menjar, m'agrada la història, m'agrada l'animació i els còmics, vaja, que m'agraden moltes coses del Japó.

Així doncs de tant en tant m'agrada anar amb la Gemma a algun restaurant japonès o al menys en que facin menjar japonès. De fet el més probable que passi en aquests casos es que acabem anant a menjar sushi, el també el més probable es que finalment acabem a un japochi. Que és un japochi? Un japochi és un restaurant de menjar japonès (bé no del tot) i gestionat i portat per xinesos. El tema és que el sushi és sushi i la resta de plats són els que podries trobar a qualsevol restaurant xinés. Trobar un restaurant japonès és difícil, especialment un que no és dediqui al sushi i no sigui car. Perquè els restaurants de sushi japonesos 100% acostumen a ser cars.

La setmana passada però la Gemma em va portar a un restaurant potencialment japonès a prop de la seva feina, em va advertir que era molt petit i només es podia menjar a la barra. A més cal destacar que contra tot pronòstic no feien sushi. Vam entrar i rere la barra hi havia una senyora i el que semblava ser el seu fill treballant en un mínim d'espai doncs la cuina estava allà mateix rere la barra a la vista de tothom. Ha estat la primera vegada que a Barcelona he anat a un restaurant japonès en que em sentís com als restaurant del Japó. Allà tenien el mateix tipus de plats que et trobes als dinnigs bar de Tòquio, on van la gent a fer un dinar ràpid. Vam demanar un arrós amb pollastre teriyaki i una caixa de bento amb un munt de coses divertides com un pastisset de tempura de pastanaga, algues variades, albergínia amb sèsam i d'altres. Em va agradar molt la sensació d'estar al Japó sense sortir de Barcelona, em va agradar menjar bé i quedar tip, i em va agradar no haver de paga una burrada per poder-ho fer. El restaurant en qüestió és diu Una Mica de Japó (un nom molt ben trobat i real!) i es troba al Carrer Muntaner 114, no està ben bé a peu de carrer, s'ha de baixar unes escales (al més pur estil Tòquio). Ah, i no era un japochi.

Aquí el teniu sobre el mapa:

Mostra un mapa més gran

Osaka Monaurail, japanese funky style!!!

Fent cas al bon criteri de prolífic Yeral ahir vam poder gaudir de l'electritzant, vibrant i brutal funk dels nipons Osaka Monaurail, a la Sala [2] de l'Apolo sota el paraigues del nuggets club, a Barcelona. En primer lloc, gràcies Yeral per presentar-me aquest grup doncs el directe d'ahir a la nit va ser simplement espectacular. No només la música era genial, com a banda són tot un espectacle. El cantant és un autèntic showman, un James Brown japo amb classe i estil per donar i per vendre (i una flexibilitat inhumana). La secció de vents indescriptible, els solos del trombó i del saxo van fer callar a la sala, i les interpretacions coreografiades que feien juntament amb els trompetes eren molt catxondes, festivitat total! Menció especial pels trompetistes, impressionants malabarismes trompeta en ma per tot seguir tocar-la meravellosament, Dios quant de catxé. Va ser la seva primera visita a Barcelona (i a l'estat espanyol), esperem que no sigui la última. Domo Arigato Osaka Monaurail per una gran nit de funk i soul (encar em fan mal les cames de ballar). Aquí una minidosis del seu directe:



Osaka Monaurail

Barcelona a trenc d'alba

Barcelona a trenc d'alba és un còmic que destil·la novel·la negra pels quatre cantons. I a més és gènere negre propi, ambientat a la Barcelona pre-Guerra Civil, un dels moments històrics més efervescents de la ciutat, en plena crisi del pistolerisme, justa abans del cop d'estat de Primo de Rivera. Europa acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial i ja s'estava preparant el terreny per la següent. En aquest Barcelona convivien personatges cabdals per a la història del país com Durruti o Companys, i en aquest Barcelona els teus ideals et podien portar directe a la fosa amb un tret al cap. En aquesta atmosfera inquietant ens introdueixen Alfonso Font i Juan Antonio de Blas de la mà de Glénat dins la Col·lecciò Lavínia, i en català (cosa fins ara rara al mon del còmic però que últimament sembla que estigui tenint certa promoció). La història d'intriga en que es veu implicat el periodista Pere Marsé està escrita correctament per de Blas, però és la narrativa i el dibuix d'Alfonso Font el que la fa realment atractiva. Font és un geni, i juntament amb Bernet és un dels mestres de la narració gràfica a Catalunya, sense competidors al gènere negre, i amb poc competidors en d'altres gèneres. Val molt la pena.

Zamburgueses Barcinonensis

De petit era un gran fan d'Humor Amarillo (Takeshi's Castle), i se que no sóc l'únic. Però el que no sabia es que els regidors d'urbanisme de Barcelona també ho eren, si no ho creieu passeu un dia pel Carrer Salvador Espriu cantonada amb Ramon Trias Fargas (proper a la parada de metro de Ciutadella / Vila Olímpica) just al davant del pas de vianants, en aquest punt de la ciutat s'ha volgut recrear el famós repte de les zamburgueses.

Quan camines, especialment en dies plujosos com avui, sents l'emoció de no saber quina és la llamborda trampa que trepitjaràs i et deixarà tot xop. Són llambordes lliures que acumulen aigua quan plou i la preserven i putrefacteixen durant setmanes. Poder el dia que plou ni t'immutes per l'efecte zamburguessa, però al cap de dos setmanetes, quan en aquella aigua hi podria haver còlera o el mostre del Llac Ness el fenomen és una autèntica putada. Si voleu fer turisme a la recerca de més zamburgueses a part d'aquestes també us recomano les del davant de l'església de Crist Rei a Manresa, a aquestes els hi tinc una estima especial per ser les zamburgueses de la meva infantessa i adolescència. Per qui no recordi que és una zamburguesa:

Bicing, al marge de la llei

Avui torno a temes avorrits fruit de la meditació, la observació i en essència l'excessiu temps lliure o manca de vida social, segons es miri. Només vull plantejar una qüestió, aviam. Des da fa uns dies als que anem en bici, per exemple a currar (cosa que és molt menys lúdica del que pot semblar en un primer moment), l'ajuntament ens exigeix que portem un llum davanter, un reflectant posterior o llum, i un casc ( a part de complir amb varies normes de circulació referents a voreres, carrils bici, etc; un dia comentaré el fenomen dels quioscos enmig del carril bici, que te tela). Bé, em sembla perfecte, ho tinc tot, tinc un casc la mar de xulo que farà que sigui l'enveja de tothom i uns llums discotequeros que em faran visible a 10 mil milions de metres, i que en el seu conjunt faran que un dia em fotin una pallissa per tenir una aspecte patètic, però és igual. Jo tinc tot això, però i els usuaris del bicing?... aha!!! Ajuntament, asco de penya, els que tenim una bici per miserable que sigui hem d'anar amb l'equipació oficial del ciclista barceloní, però els usuaris de les bicis municipals poden feliçment trencar-se la crisma? I juraria que les bicis de bicing no porten llum davantera, que només és una catadiòptric. No he vist encara cap usuari de bicing amb casc, i els he vist passar per davant de la urbana amb total impunitat. A més, crec que als usuaris del bicing realment els hi cal un casc, perquè quan vaig a currar a la Vila Olímpica (especialment a l'estiu) la meva vida corre perill degut a individus que fa segles que no pillen una bici i això del bicing els hi sembla divertit, són putos kamikazes a pedals!!! I ara el que m'agradaria veure és si l'ajuntament farà complir l'ordenança als usuaris del bicing, i si ho fan a veure com acaba de triomfar un servei en que per fer-ho servir els usuaris hauran de carregar un casc amunt i avall de la ciutat.

Correcció: Acabo de fer una nova llegida a l'ordenança i el casc és només obligatori per a menors de 7 anys que vagin com a acompanyants a la bici. De totes maneres, a l'obligar-nos a circular juntament amb els vehicles de motor algú se'n menjarà un i és matarà i tot el que he dit anteriorment serà aplicable perquè ens obligaran a dur casc a tothom, sinó al temps.