Cuttlas, anatomia d'un pistoler

Porto uns dies malalt i no he sortit gaire de casa, per no dir gens. Ahir però fruit d'un regal de Reis em vaig veure obligat a anar al Teatre del Raval a veure l'adaptació del genial còmic de Calpurnio, Cuttlas. Cuttlas, anatomia d'un pistoler, és un increïble espectacle visual d'una (creia jo) impossible adaptació d'una obra com El Bueno de Cuttlas, carregada no només d'humor sinó d'altes dosis de filosofia i introspecció. Aquest Cuttlas vindria a ser una versió evolucionada, adulta i canalla del mític Senyor Cordills. L'espectacle està protagonitzat per el Bo d'en Cuttlas (tal qual perquè l'obra es en català), en Jim, en Jack, la Mabel, els Cherookee, el 37... vaja tots els personatges que apareixen a Cuttlas amb regularitat. Així l'obra a part de ser entretinguda per a algú aliè al còmic està plena de missatges dirigits especialment als lectors habituals. Les titelles que encarnen als personatges són idèntiques als dibuixos de Calpurnio, però el fet més important és l'habilitat que han tingut per tal no perdre ni un xic de l'esperit del còmic a l'hora de posar-ho en escena. En tot moment tens la sensació d'estar dintre de les vinyetes creades per Calpurnio, no només han sabut portar el llenguatge del còmic al teatre, han sabut portar el llenguatge precís de Calpurnio al teatre. No queden masses dies per anar-la a veure, només fins diumenge, però si esteu a prop de Barcelona i teniu una estona lliure a la nit per un mòdic preu podeu anar (fins aquest diumenge) a que us interpretin un còmic al teatre i que a més ho sembli (això no passa cada dia, i això que ja és divendres).

Publicat a ComiCat el 9 de gener de 2009

Jump, comèdia i combat

El diumenge és un dia dur per definició, dels més durs de la setmana juntament amb dilluns. Per lluitar contra l'efecte conegut com a "merda de diumenge" (que reflecteix clarament el sentiment envers el pervers dilluns) res millor que riure una mica. I el diumenge passat el nostre revulsiu contra el mal humor va ser Jump. Arriscat... si. Això de comèdia i combat pot tirar enrere al més valent però em va semblar que calia apostar per aquest concepte, doncs ja han vingut dos cops els mítics Monjos Shaolin a Barcelona i no els havia pogut anar a veure, i me n'havia penedit, no volia que es repetís la situació. L'espectacle va començar i la por es va apoderar del meu cos doncs tot era una mica estrany, feia gracia però que els actors/artistes marcials/acròbates (barra superherois, pocs humans poden fer el que ells feien), tots ells coreans, parlessin en català (les poques línies de diàleg que tenien, però tot un detall, a més sentir el català amb accent coreà te la seva gràcia). A mesura que anava passat l'estona i m'anava ficant en l'espectacle, m'agradava cada cop més. No només l'espectacularitat de les acrobàcies i les lluites (que només es veuen al cinema, en viu i en directe son poder més espectaculars), sinó que a més a més no podia parar de riure. Per simplificar-ho d'alguna manera vindria a ser com un capítol de Ranma en imatge real. La historia se centra en una família que practica les arts marcials i tota l'acció te lloc a casa seva (vaja com Ranma). Allà trobem el pare, la mare, la filla, el tiet borratxo, l'avi, el pretendent de la filla, un parell de lladres despistats, i el públic, al qual fan pujar en diverses ocasions fent intervencions totalment estel·lars i hilarants. De fet tenen un toc pallassil molt aconseguit, humor gruixut si, però molt divertit. Pel que fa a l'aspecte més "marcial", a mi em van impressionar especialment l'avi (Hyo-Sang Yun) i el pretendent de la filla (Hyun-Kyu Cho), autèntiques bèsties de les arts marcials i les acrobàcies (més per l'espectacularitat que per la tècnica), menció especial per l'oncle (Jae-Hoon Lee) i la seva execució de la tècnica del lluitador borratxo al més pur estil Jackie Chan. Espectacle apte per a tots els públics, ideal per diumenge a la tarda, o per quan et vingui de gust, el fan des del 20 de maig i estarà en cartell al Teatre Victòria durant 5 setmanes des de la data de l'estrena.

Variacions Enigmàtiques d'Eric-Emmanuel Schmitt

Finalment no em vaig poder contenir i després de veure El Llibertí fa un parell de setmanes (o tres) vaig anar a La Villaroel a veure Variacions Enigmàtiques, dirigida per Christophe Lidon. De nou els diàlegs d'Schmitt, impressionants, amb força, dramatisme, humor, tot barrejat, de veritat que hi estic esdevenint un fan d'aquest home. Pel que fa a l'argument de l'obra, doncs evitaré dir gairebé res perquè perdria part de la gràcia (tot i que ja no la fan i poder ara recomanar-la serà totalment inútil), però bé resumint diríem que es tracta d'un diàleg entre un periodista i un asocial escriptor guanyador del Premi Nobel arran de la publicació de la seva última novel·la. El periodista i l'escriptor son els dos únics personatges i fruit de la seva conversa s'obre un debat sobre l'amor i la mort en les seves diverses encarnacions. Tot i que en si mateixa l'obra em va agradar força la interpretació em va agradar a mitges. A mitges repartit de manera diferent entre els dos actors. Nacho Fresneda i Ricard Borràs estan totalment descompensats. Mentre el primer sobre actua (molt, massa des del meu punt de vista), el segon fa una interpretació solida, es carrega tot el pes de la peça a l'esquena i ho clava, si senyor. Bé, com que ja no la fan no us la puc recomanar però al menys vull reivindicar aquest text, per profund i divertit, i a l'actor Ricard Borrás per ser una bèstia a dalt de l'escenari.

El Llibertí d'Eric-Emmanuel Schmitt

Dijous de la setmana passada vam anar al Poliorama a veure El llibertí dirigida per Joan Lluís Bozzo. Dies abans vam haver de viure la petita odissea de que la única manera de comprar entrades amb descompte és a la guixeta del teatre, cosa que trobo increïble a a questes alçades però vaja, tant se val. La qüestió és l'obra i l'obra em va agradar moltíssim . No sé si la intenció inicial era fer riure o no, però Diderot parlant sobre, i practicant, la moral durant hora i mitja, mentre intenta escriure l'entrada corresponent a aquest concepte per l'Enciclopèdia, se'm va fer curt i n'hagués volgut més. En Ramon Madaula i la Laura Conejero son l'un per l'altre en aquest obra. Els diàlegs entre els dos son vius i vibrants, tot un combat dalt l'escenari. La resta de personatges formen la cort perfecte per a en Diderot i Madame Therbouche, conformen entre tots una comèdia de malentesos basada en diàlegs punyents, irònics, eròtics i divertits. Una amena classe de filosofia amorosa, l'enfrontament de gènere reflectit de manera creativa. D'Eric-Emmanuel Schmitt, l'autor de l'obra, no en sabia res prèviament (fruït de la incultura, ara se que també és responsable de per exemple, El Senyor Ibraïm i les Flors de l'Alcorà), però ara que fan una altra obra seva a Barcelona (Variacions Enigmàtiques, al Villaroel) tinc la intenció de no perdre-me-la, doncs com a autor ha estat tota una troballa per mi.

Festival Àsia 2007

Ahir va començar el Festival Àsia de Barcelona organitzat per Casa Àsia. Organitzen un munt d'activitats des de tallers, passant per teatres, dansa, cinema, exhibicions d'arts marcials, fira de botigues, fira gastronòmica, etc. Aquest any el país convidat és Corea del Sud. Les diferents activitats es duran a terme al Mercat de les Flors, l'Institut del Teatre, la Fundació Joan Miró, el CaixaForum, la Sala [2] de l'Apolo, la Plaça Margarida Xirgu, i els cinemes Casablanca Kaplan. Jo ja tinc una petita llista del que anirem a veure, i del que no podrem anar a veure. No aniré però voldria anar a veure l'espectacle de dansa contemporània de Park Soon-Ho el divendres 14 (clarament influenciat per la Gemma) i probablement tampoc aniré a veure el dissabte 15 el combo P'ansori (música tradicional Coreana) - Flamenco a l'Institut del Teatre. El que si que veurem amb un 90% de probabilitats seran pel·lícules, al menys dos de les que segueixen: Welcome to DongMakgol (dissabte 15 a les 20:30), xxxHolic (diumenge 14 a les 16:00), Barking Dogs Never Bite (diumenge 14 a les 18:00) o Paprika (diumenge 14 a les 22:30). Bé, un cap de setmana ben complert, suposo que també anirem a fer una ullada a les botigues i a la fira gastronòmica (mmm, menjar...).

Festival Àsia 2007