Com van aparèixer els organismes multicel·lulars

Una entrevista que li van fer al portal Recercat a l'investigador principal del grup on faig el postdoc. En grans trets això és al que em dedico ara :-)

Iñaki Ruiz, en segona posició començant per la dreta, amb el seu equip.

Iñaki Ruiz Trillo (Barcelona, 1972) és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i especialitzat en genètica. Després d'una estada postdoctoral al Canadà, el 2007 es va incorporar com a investigador ICREA al Departament de Genètica de la Universitat de Barcelona. Entre les àrees de recerca d'aquest investigador destaca l'evolució molecular i la filogenòmica. El grup del Dr. Ruiz centra la seva tasca en l’estudi dels mecanismes genètics implicats en l’aparició dels animals multicel·lulars a partir dels seus predecessors unicel·lulars. 

Ens pot fer una breu descripció del seu projecte MulticellGenome? 

L’objectiu del projecte és entendre un dels esdeveniments evolutius més importants de la història de la vida a la Terra: l’origen de la multicel·lularitat. Volem entendre el seu origen en animals. És a dir, comprendre els mecanismes moleculars que van permetre que un organisme unicel·lular (format per una única cèl·lula) donés lloc a organismes multicel·lulars (formats per més d’una cèl·lula, cadascuna especialitzada per dur a terme diferents funcions). Per poder entendre aquest pas evolutiu, el que fem en el marc del projecte MulticellGenome és comparar els genomes d’animals actuals amb els genomes dels seus parents unicel·lulars més propers. Aquests estudis permeten esbrinar quins gens tenia (i quins, no) l’ancestre unicel·lular que va donar lloc als animals. D’aquesta manera podem deduir quins d’aquests gens van jugar un paper clau en aquest canvi. 

En quin punt es troba la seva recerca? 

Fins ara, hem pogut determinar que molts gens clau per a un organisme multicel·lular -com ara els gens involucrats en l’adhesió i la comunicació cel·lular- ja eren presents a l’ancestre unicel·lular. Aquest fet ens indica que l’aparició de nous gens en l’evolució d’organismes unicel·lulars a organismes multicel·lulars no va ser tan important com es creia fins ara. En canvi, sembla que dos factors essencials en l’origen de la multicel•lularitat són: una regulació més complexa i eficaç, i l’adquisició de noves funcions en gens ancestrals. 

Què espera poder fer amb aquest avenç? 

Ens agradaria anar un pas més enllà; entendre exactament què feien els gens involucrats en l’adhesió i la comunicació cel·lular en aquest ancestre unicel·lular que va donar lloc als animals. Volem esbrinar com aquests gens de l’organisme unicel·lular es van poder adaptar a noves funcions clau per a la multicel·lularitat i el desenvolupament animal. Això ens permetrà entendre els mecanismes moleculars concrets de l’origen de la multicel·lularitat. 

L’ajut del Consell Europeu de Recerca que ha rebut és per a investigadors que volen consolidar el seu grup de recerca amb un projecte en la frontera de la ciència. Què fa que el seu projecte sigui tan extraordinari? 

El projecte MulticellGenome pretén abordar una de les preguntes fonamentals de la biologia actual: com van aparèixer els organismes multicel·lulars; una pregunta que fins ara no s’havia pogut abordar per manca de mitjans. Ara que disposem dels recursos necessaris proposem abordar aquesta qüestió des de diferents nivells: des del genòmic fins al cel·lular. Entendre els mecanismes moleculars relacionats amb aquest pas ens permetrà comprendre molt millor els mecanismes evolutius involucrats en l’origen de la vida multicel·lular a la Terra i en l’evolució dels diferents organismes, incloent-hi la nostra pròpia espècie. 

Quants investigadors i investigadores hi ha involucrats en aquest projecte? 

Actualment el nostre equip està format per set investigadors de diferents nacionalitats. Col·laborem també amb grups de recerca dels Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Austràlia i Noruega. Amb el suport de noves vies de finançament esperem poder augmentar el nombre de persones que treballen en aquest projecte. 

Parlem-ne. Una reflexió sobre les sortides laborals en recerca

Vaig començar a fer recerca quan les primeres spin-off començaven a tenir certa projecció pública i em va semblar un procés força interessant. De fet molts dels meus companys de carrera van decidir anar a fer la tesi a algunes d’aquestes spin-off, que encara estaven a cavall entre la institució pública i l’empresa en si mateixa. En aquell moment em va semblar quelcom prometedor, i ara han esdevingut una realitat que estan fent de Barcelona un pol d’atracció de talent en biociències al Sud d’Europa, no elles soles, sinó acompanyades d’una sèrie de centres d’investigació d’excel·lència que ha anat desenvolupant-se durant la última dècada.

El que ja no trobo tant interessant ni tant engrescador és quan sents de la boca d'alguns dels empresaris que es dediquen a la biotecnologia, biomedicina o altres bios, que els científics tenim una mena d’obsessió per l'acadèmia i que no volem sortir d'ella, i que obviem que a l'àmbit privat hi ha un munt de feines esperant-nos. He arribat a sentir que en el món privat hi ha més oportunitats per als investigadors que no pas a l'acadèmia. En primer lloc, vull aclarir que no m'ho invento. En segon lloc, això que acabo d'escriure l'únic que reflecteix és una manca de comunicació terrible i perillosa entre els empresaris i emprenedors biotecnològics i els investigadors, que vulguem o no venen a ser el motor creatiu de tot l'assumpte, especialment si parlem de recerca i innovació, i no només de produir el que altres han descobert.

Estaria bé definir quina és la carrera d'un investigador doctor dintre de l'àmbit privat. Això és important, doncs part d'aquesta estima i afecció dels investigadors per l'acadèmia és que les seves vies per continuar la seva carrera professional son força clares, potser un pèl precàries als inicis, deficients i força mancades d'estabilitat, però força ben definides. Saps que passes per un post-doc, o dos o tres, alguns d'ells si és possible a l'estranger, després busques una beca per tornar, després busques una de millor, i potser a aquestes alçades ja posts aspirar a una posició fixa dintre del sistema de recerca corresponent. Però que ens espera a l'àmbit privat? Jo no ho sé, i és un problema, perquè a punt de llegir la tesi potser m'interessaria passar al sector privat. I és llavors quan penses en aquests tipus de declaracions en què inclouen com a possible sortida per a un investigador, per exemple, ser un comercial, ser un gestor de la recerca, ser un tècnic o investigar pròpiament (aquesta última opció costa un pèl de trobar, però). Sembla ser que les opcions poden ser variades, però no ens enganyem, un investigador que surt de fer el doctorat, l'únic pel que està preparat és per continuar investigant, per això s’ha estat formant. Ara bé, de tot se n'aprèn. Però clarifiquem un parell de coses: per ser tècnic o per ser comercial no cal ser pas investigador. És cert que un doctor pot fer aquesta feina, però també podria fer un munt d’altres i no les fa, perquè el que vol és investigar (oh, sorpresa!). Així doncs, si bé és cert que les empreses biotecnològiques creen molts llocs de treball, la major part no són per a fer recerca (sensu stricto), aquí tenim una altra de les raons per l’amor dels investigadors cap a l’acadèmia.

En el fons, aquest distanciament entre els científics i l’empresa és fruït d’una important manca de diàleg, com he comentat abans. Cal començar a trencar les barreres comunicatives entre l’acadèmia i l’empresa, per començar a parlar un mateix llenguatge i en uns mateixos termes. L’empresa i el sistema educatiu també han d’estrènyer lligams, doncs seran al cicles formatius, a la universitats, als màsters, doctorats i postgraus on s’han de formar els professionals que s’han d’incorporar a aquest nou sector. Caldrà tenir clar, doncs, quina formació li cal a cadascú per a dur a terme de manera adequada la seva feina. I reitero el que he dit abans: caldrà també definir quina és la carrera investigadora dins l’àmbit privat, fer-la atractiva per a un perfil de gent que en principi és curiós de mena, i troba en l’acadèmica un bon refugi per aquesta curiositat, però potser no ho troba pas a dia d’avui a l’empresa.

Publicat originalment a Bioàgora.

Entorns i espais on fer recerca

Potser és pel fet d'haver estudiat la carrera a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, o potser simplement és certa obsessió que tinc amb l'ordre, però sempre m'ha preocupat molt l'espai urbà on es desenvolupa la recerca. Aquesta dèria em va afectar especialment quan vaig tornar d'Estats Units en dos ocasions diferents i vaig veure com aquella gent cuida els campus i l'entorn dels centres de recerca, i en canvi jo anava esquivant preservatius camí de la facultat.

Partint del principi que els investigadors som humans, a l'igual que ens agrada viure en una casa maca, en un carrer preciós i tranquil d'un barri maco, ens acostuma a passar el mateix pel que fa al nostre centre de treball. Aquí a Barcelona però, si ens remetem basicament a les proves sembla que ens agradi treballar en llocs deixats una mica de la mà de Déu. El cas més paradigmatic és la zona sud del Campus Diagonal altrament dit Barcelona Knowledge Campus (campus d'excel·lència internacional per cert), on se concentren la major part de les facultats de ciències de la UB i diversos centres de recerca. Poc a poc sembla que vulgui sortir del pou de prostitució i deixadesa urbanística on estava abocat, però vaja, en general encara hi som, i sospito que degut a la crisi hi som i hi serem.

Trobo que hem deixat una mica de banda aquest aspecte i potser fins ara no ens ha importat perquè creiem que no passava res. A la Universitat de Barcelona de manera autocomplaent es devia considerar que encara que l'entorn estigués ple de prostitutes a les nits i preservatius frescos als matins, els estudiants es matricularien igual, perquè tampoc hi ha molts més llocs on anar i les universitats catalanes sempre han estat a petar. En segon terme perquè els treballadors de la universitat, en ser (en la seva gran majoria) funcionaris mai sacrificarien un treball estable per anar a una altra banda simplement perquè el seu entorn de treball fos més propi de Mad Max que no pas d'un campus universitari nord americà. Ara però, el panorama comença a canviar, doncs hi ha molts centres de recerca on les places no són pas de funcionari i que a més amb la seva intenció d'esdevenir centre d'excel·lència a nivell internacional busquen atraure el talent.

Cal tenir clar que per atraure el talent no n'hi ha prou amb tenir un centre amb els últims equipaments, o amb grans investigadors que generin bons resultats i un ambient intelectualment engrescador per a les noves incroporacions, tot això és per suposat necessari. Però un factor determinant també és l'entorn, tant a gran escala com a petita escala. A gran escala ho tenim força ben arreglat, gairebé tothom adora Barcelona, Sol, una ciutat atractiva i amb estil de vida relativament relaxat... però a petita escala és quan apareixen els problemes. Els científics, que també som persones (com he dit abans, ho reitero, perquè n'hi ha que pensen que no, o sembla que ho pensin) i que a més passem moltes hores a la feina (potser més que a casa nostra) ens agradar que l'entorn sigui agradable. Que hi hagi gespeta, o una cafeteria agradable o que hi hagi un gimnàs a prop, que sigui maco a nivell urbanístic... Aquesta feina la tenim pendent especialment al Campus Diagonal, però no només. Jo durant anys he estat treballat a l'Institut de Ciències del Mar, allà a prop hi ha el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Parc de Salut Mar (Hospital del Mar) i més enllà la Universitat Pompeu Fabra. Tot i que tot juga a favor d'aquest centres pel simple fet d'estar a primera línia de mar, i tenir un gimnàs, i cafeteries i restaurants (força cars la major part) no deixes d'estar en un ambient un pel degradat, on els caps de setmana hi ha una activitat festiva nocturna força intensa i el dilluns et trobes amb les restes de gots, ampolles i alcohol (i el que no és alcohol) a la porta del centre. Un pol de recerca que a més perd connexió amb la UPF per la Ronda Litoral però també per uns parcs força abandonats com són el de Les Cascades i el de Carles I. Si és procurés cuidar més aquest entorn i es facilites d'alguna manera la connexió entre aquestes dues zones, si es tingues mentalitat de campus, guanyariem un plus, no només la platja seria l'atractiu.

En els últims anys s'ha fet molta feina a molts nivells per tal de que el nostre sistema de recerca excel·leixi a nivell global, crec que un dels propers passos que cal fer, i que a més serà un pas que ben gestionat serà per sempre, és mirar d'adequar els diferents eixos de recerca de la ciutat de Barcelona, per tal de crear veritables campus, on el nom no vingui simplement pel fet de que diversos centres estiguin a prop els uns dels altres, sinó que és tracti d'un espai cohesionat a tots els nivell i integrat plenament a la ciutat, sent atractiu tant per a la gent que hi estudia o investiga com per a la ciutadania.

Revisitant la línia de foc

Fent una mica de repàs del que he anat fent aquest últim any acadèmic m'he posat a buscar coses sobre el projecte Foc Creuat, art i i ciència al punt de mira que vam dur a terme a finals de l'any passat i és va exposar a l'Arts Sant Mònica al febrer. Bé, doncs he trobat una sèrie de vídeos en que s'explica el projecte, en el primer em trobareu a mi pontificant a partir del minut cinc, si fa o no fa, per tant ja sabeu en quin punt us podeu de saltar el vídeo per no adormir-vos ;-). Que vagi de gust!

La Malla Tendències

Arts Sant Mònica

UB TV

This text is replaced by the Flash movie.

La recerca científica a #bandaampla = confusió

[Per il·lustrar aquest escrit que millor que el vídeo del programa :-)]

Dijous passat vaig decidir quedar-me despert després de Polònia i mirar-me el Banda Ampla dedicat a la recerca. Ja de bon principi tenia les meves reticències, doncs el Banda Ampla és un format de programa que no m’agrada, i el tema “la recerca” em sonava com a massa gran com per tractar-lo a fons. La meva única esperança era que les intervencions fossin de qualitat. A la una de la matinada anava a dormir sabent que havia comès un error i que més hagués valgut anar-me’n al llit quan tocava i així poder llevar-me d’hora. Perquè el “debat” en general va deixar molt que desitjar, i les intervencions individualment també en la seva major part.

Com he dit plantejar el tema així grosso, vinga va, parlem de la recerca, ja feia por, i finalment va passar el que havia de passar, que tots els temes es van tractar per sobre, tirant de tòpics i sense cap tipus de capacitat per part dels presents ni intenció per part del programa d’aprofundir més. Però no va ser pas aquest l’únic problema, per mi el més greu va ser la manca de comunicació entre el científics acadèmics, els periodistes i els científics dedicats a temes més d’empresa. Tothom parlava, tothom semblava que replicava, però en realitat cadascú feia el seu discurs, totalment impermeable al discurs de la resta, esdevenint un llarg i tediós diàleg de sords.

En aquesta línia voldria destacar algunes de les intervencions per la seva manca d’informació i de sensibilitat, o bé per la seva deliberada intenció de mentir. Començarem pel senyor dels cargols, el malacòleg de la UIB Cristian Ruíz, que va donar la visió més vuitcentista de la ciència, tot passió, tot cerca de la veritat i tot intel·lectualitat, no es que estigui en contra, però veure-ho així avui és confondre el desig amb la realitat. A banda va haver diversos moments que va començar a fer-se una mica de lio amb el tema de la inversió en recerca militar, barrejant pel mig el Centro de Astrobiologia, arribant a dir que l’Astrobiologia no existia i que a on anaven a parar tots els calers destinats a aquests centres (insinuant clarament que anaven a parar a recerca militar). Bé, voldria dir que conec de primera mà gent que treballa i que ha treballat allà, que han dut a terme projectes molt interessants d’ecologia microbiana, que s’emmarquen en un context de la cerca de vida en condicions extremes, com a aproximació del que serien altres planetes, com Mart. Això és l’astrobiologia, existeix, i les declaracions d’aquest senyor només serveixen per crear confusió i desconfiança. Que a l'estat espanyol es fa un munt de recerca militar, cert, però no barregem peres amb pomes.

Una altra gran intervenció va ser la de la periodista del Quèquicom Samanta Vall. Referint-se al fet dels becaris, dient que ella també havia estat becària i que aviam que era això de queixar-se tant, que els investigadors s’ho tenien molt cregut i que perquè ells, inclosos els becaris havíem de cobrar més que en altres professions, tan respectables com ser periodista o cuiner. Cal aclarir en primer lloc que si les coses fossin tan fàcils hi estaria d’acord, et passes 4 anys de becari (abans no cotitzant, tristament, a partir d’ara ja cotitzant, teòricament) i després t’incorpores al món laboral. Però no ha estat mai així, conec gent que s’apropa a dia d’avui a la quarantena, que no han cotitzat en sa vida… mai, sempre han viscut de beques, perquè la carrera científica a l’estat espanyol és tant lamentable que dona suport a la part més productiva d’un investigador amb beques escombraria que no et permeten ni tan sols tenir en el futur una pensió digne. Ara està canviant, però s’ha hagut de lluitar molt. Si aquest cas ja és dramàtic, encara n’hi ha un altre, que un dia potser s’hauria de tractar en profunditat. He conegut força gent a més d’un laboratori que treballa gratis, sí, sí, a canvi de res. Fan un horari que supera amb escreix les 8 hores diàries, que inclou forces caps de setmana i on les vacances estan reduïdes a la mínima expressió (el d’un científic qualsevol vaja) a cost 0 per als grups d’investigació, i no un parell de mesos, no, potser durant més d’un any! I això després d’haver esgotat el subsidi d’atur i l’ajut de 400 €, que sumat en total fan 2 anys treballant en un precarietat extrema. I repeteixo, no és un cas aïllat. Així hem d’aspirar a l’excel·lència? Per tant, senyora (o senyoreta) Valls, el que reclamem el investigadors no és un sou de luxe, és una vida professional digne, que a dia d’avui no tenim.

Les últimes intervencions, i acabo, que volia esmentar són les del senyor Luis Ruiz, un dels fundadors de la patronal biotecnològica CataloniaBIO, i del senyor Ramon Bonet, director tècnic dels laboratoris Natterman. El Sr. Ruiz va afirmar que les possibilitats per a treballar com a científics fora de l’acadèmia eren enormes a Catalunya i que el problema era l’obsessió dels investigadors per voler ser professors universitaris. Tot i acceptant la inclusió del comercial com a professió científica, que podríem discutir, les opcions continuen ser, en primer lloc menors que les del món de l’acadèmia, i molt lluny de les opcions que tens a altres països com els USA (exemple que es va posar i amb el que ridículament va intentar comparar-nos el Sr. Ruiz). Per la seva banda el senyor Bonet va dir la gran bestiesa que la inversió pública en recerca és a fons perdut, no ho comentaré gaire perquè cau pel seu propi pes, entre d'altres raons, només en veure que la major part de les empreses de biomedicina i biotecnologia nascudes a Catalunya tenen un embrió públic en forma d'spin-off, per tant ja em dirà.

No vull entrar en altres declaracions, que també denoten un gran ignorància per part d’uns actors del món de la recerca respecte la situació dels altres actors, perquè el text s’allargaria molt. Vull destacar però la gran defensa que va fer en Cedric Notredame de la recerca en totes les seves vessants i encarnacions com a valor a preservar i potenciar en la nostra societat, un intervenció necessaria però que no va poder salvar la nit. Però, a banda d’aquestes discretes guspires de sensatesa, només hi va haver en definitiva  confusió, confusió i més confusió. Les intervencions totalment interessades i esbiaixades per part de tots els que van parlar únicament van aconseguir que, com bé va dir una senyora del públic, al final no ens enterréssim de res. Una passa més en l’allunyament de la ciència del gran públic, aquest cop en prime time i a la tele amb més audiència del país.

Recordem que recerca és coneixement

Entenc en bona mesura que la gent a dia d'avui vulgui un govern auster, que miri amb lupa els pressupostos i vulgui deslliurar-se de despeses aparentment supèrflues. Entenc que ara vingui una època d’estrènyer el cinturó, que la festa s'ha acabat i que tots hem de tornar a llevar-nos un dilluns de ressaca on no recordem exactament que ha passat ni com hem arribat aquí.

Però hi ha coses que no entenc tant, bé, gens. En primer lloc no entenc la dèria mundial de retallar drets socials, com si fóssim nosaltres els ciutadans els responsables d'aquesta situació. Doncs sembla un consens internacional que serà l'estat del benestar qui pagarà les copes de la festa financera que els bancs i els especuladors han gaudit aquests últims anys, mentre els principals culpables no només no han assumit les seves responsabilitats més enllà de dir no ho hem fet bé, sinó que a més, durant aquests anys n'han tret benefici (i el que trauran).

Aquest introducció general em porta a Catalunya, que és on vull anar a parar, i al camp de la recerca més concretament. Bé doncs en el context de crisi generalitzada, de la qual no està clar si estem sortint o ens estem aposentant, veiem com el nou govern s'apunta al carro de l'austeritat i les retallades. És una crítica? En aquest sentit no, de fet segueixen la dinàmica global, i sospito que qualsevol altre govern possible hagués seguit aquesta mateixa via. Però cal fer notar que hi ha maneres i maneres de fer-ho. Des de la meva perspectiva anar a retallar directament l'estat del benestar mentre se suprimeixen impostos com el de successions o quan es volen abaixar els impostos sobre les rendes més altes (al Mas-Colell se li va escapar, un petit error, però tota una declaració de principis), dona un missatge inequívoc: a Catalunya també pagarem la festa els de sempre.

El missatge contradictori continua en àmbits com el de la recerca. En general hi ha un consens que considera la recerca i l'I+D com a eines bàsiques i necessàries per sortir d'aquesta crisi i canviar el model productiu català (el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació va ser l’únic pacte signats per tots els grups del parlament i per multitud d’organitzacions des dels sindicats a les patronals). De fet és un missatge que jo em crec i sobre el qual també miro de pontificar. El que m'agrada d'aquest missatge és que és plenament transversal, en general tots els partits hi creuen, amb els seus matisos però hi creuen. Però que passa a dia d'avui,? Passa que quan s'anuncien les retallades es diu que aquestes "només" seran d'un 10% en aspectes considerats essencials, com educació i sanitat, però atenció, que acostuma a quedar un pel amagat, seran d'un 20% en Economia i Coneixement. Si, un 20% de retallades a Coneixement, que inclou Universitats i Recerca, o dit d'un altre manera, retallen un 20% al motor del canvi econòmic a Catalunya.

I es pot pensar, que cal retallar perquè és el que hi ha, no s'hi pot fer més, i ja vindran èpoques millors per tal de recuperar la inversió pública en polítiques de recerca, pot ser. Però de nou ens trobem en una situació paradoxal com és la de la supressió de l'impost de successions. Cal estrènyer el cinturó però, el primer que es fa des del Departament d'Economia i Coneixement és aturar el procés de creació de l'Agencia Catalana de Recerca Talència. Talència, un òrgan que concentrava tres organismes, diverses estructures paral·leles de gestió i divulgació, que dibuixava un esquema lògic i racional a l'estructura de la recerca pública catalana i que definia i potenciava les sinèrgies d'aquesta amb el sector privat. Llegeixo la frase anterior i només em fa pensar en estalvi i austeritat, però en comptes de retallar per retallar s’aconsegueix optimitzant.

Interpreto que aturar aquest procés i tornar al que ja hi havia, amb l'FCRI com a buc insígnia, és simplement una maniobra partidista, en l'estil més clàssic del que es fa per aquestes contrades Mediterrànies de no preservar el que han fet els rivals, de no preservar marques creades per d'altres per tal de no legitimar la seva obra de govern. Em sembla un acte d’irresponsabilitat, especialment quan el projecte aparentment és bo i de fet s'ha desenvolupat sota la clara influència teòrica de l'actual Conseller de l'àrea. Esperem doncs, tot i que no hi ha hagut la maduresa i el compromís de continuar amb aquest projecte per raons polítiques, si més no que hi hagi certa inspiració en el mateix i es repeteixi el procés, si cal amb una nova marca, si cal amb nous matisos, però a la recerca catalana li calia i li cal una gestió i una planificació eficient i integral, i calen les eines polítiques i administratives de consens per dur-ho a terme.

Foc Creuat, art i ciència al punt de mira

Durant l'últim mig any he estat treballant amb l'artista mallorquina Lara Fluixà en un projecte de la Societat Catalana de Biologia anomenat Foc Creuat. En aquest projecte 6 artistes i 6 científics joves (o equips) hem treballat plegats en un projecte artístic "d'inspiració científica". Ha estat una experiència si més no exòtica i finalment molt enriquidora. Un dels resultats d'aquest treball és una exposició que podeu visitar fins al 13 de febrer a l'Espai Balcó de l'Arts Santa Mònica. Si hi aneu (val la pena, de veritat, sona a autopromo, que ho és, però també hi ha un punt sincer :-) us recomano també que passeu pel pis de sobre on trobareu l'exposició Pensar Art - Actuar Ciència que vindria a ser el mateix però feta per artistes i científics ja consagrats.

Combats entre art i ciència