A media luz adiós

Les retallades en recerca vistes des del Bages

Ara farà ben bé un mes que el Regió 7 va publicar un complet reportatge sobre les retallades en recerca. Per tal de fer el reportatge van entrevistar a una dotzena de científics bagencs. A part del cos central del reportatge van decidir incloure també extractes de les entrevistes. Us adjunto tot el reportatge tot seguit:

El primer de la tercera pàgina, el de la camisa psicotròpica sóc jo... de fet és una camisa de cuadrets però quan em fan fotos sempre queda així, que hi farem. Després de la foto lamentable que va il·lustrar fa un temps l'article en que parlaven de Minorisa minuta al El Periòdico ja em queda clar que això del sortir a les fotos no és el meu fort.

Un altre aspecte interessant d'aquest reportatge és que els periodistes van buscar la replica per part de les administracions. Així va sorgir una entrevista al Director General de Recerca, en Pep Martorell ,on exposa la situació des del punt de vista del Govern de la Generalitat, que també adjunto. Segons m'ha informat el periodista que va fer el reportatge estan a l'espera de la resposta del Gobierno, quan la publiquin també la penjaré. Espero que tot plegat us sembli interessant.

Els reptes de la universitat pública catalana (I): un nou model de governança

La universitat catalana s’enfronta a la seva pròpia transició. Els propers anys tota una sèrie de reptes es plantegen per a la nostra universitat. Superar-los ens ha de permetre no només mantenir l’estatus actual a nivell mundial, a ser possible millorar-ho. Crec però que va més enllà d’aquí, en els propers anys ens juguem el prestigi de les nostres institucions d’educació superior i fins a cert punt la seva supervivència.

Un dels primers reptes als quals s’haurà d’enfrontar la universitat és la millora de la seva governança. La universitat pública ha de ser un instrument al servei de la societat. La institució ha de ser capaç al mateix temps de respondre a les necessitats dels seus integrants i ser completament permeable als inputs externs procedents de la societat, tot mantenint la seva autonomia.

Amb això no vull dir que ha d’estar únicament al servei del mercat laboral, que en part també. La universitat és un espai per aprendre i generar coneixement. Les facetes d’aquests aprenentatges i d’aquest coneixement són infinites i no cal posar barreres a cap d’elles, des de les més bàsiques i teòriques, a les més aplicades i pràctiques. Ara bé, sigui com sigui, la universitat ha de parar l’orella i escoltar atentament la societat. Què necessita la nostra gent, què vol, què creu que val la pena, què no. Tot sovint l’entorn universitari genera unes dinàmiques pròpies que l’allunyen del carrer, ens tanquem en nosaltres mateixos, en la nostra docència i la nostra recerca, atents al món acadèmic i poc atents al que passa a fora. Aquestes dinàmiques no són pas negatives, són fruït d’una dedicació i fins i tot diria que passió pel coneixement, però cal complementar-ho amb tenir un ull posat en el que passa més enllà de les parets de la facultat.

Millorar la governança, per tal que totes les veus i accents dels integrants de la comunitat universitària així com de la societat es vegin implicades en la construcció d’un nou futur per a les nostres universitats, és una tasca tan difícil com cabdal. Així doncs, seria desitjable que tots ens hi arremanguéssim amb visió crítica i generosa, doncs com he dit abans ens hi juguem molt. Que aquest procés sigui harmoniós i generi un consens ampli serà clau per al futur de la universitat i per la resta de reptes que es planteja el sistema universitari públic.

Publicat originalment a la web de la Sectorial de Política Econòmica i Treball d'ERC.

5 anys parlant de còmics en català

Gener del 2008, en aquella època una de les meves principals preocupacions era la normalització del còmic ne la nostra llengua (ara també ho és però reconec que li dedico menys temps). Mai m'ho havia plantejat en excés, era un consumidor extremadament voraç de vinyetes i m'ho comprava i m'ho llegia tot. Quan vaig haver de reduir el consum per manca de temps em vaig plantejar com seleccionar el material que comprava i com seleccionar els blogs sobre còmic que llegia, i ho vaig fer sota dos principis: qualitat i llengua. Això em va fer veure que el còmic en català i la seva divulgació tenien un problema (i encara el tenen, però una mica menys per la banda de la divulgació).

No hi havia aleshores massa blogs sobre còmic escrits en català, però n'hi havia un grapat d'interessants, els d'en Xavier, en Jaume, l'Emili i en Marc que a més,curiosament, estaven repartits pels quatre cantons dels Països Catalans i els seus gustos pel que fa al còmic eren força complemenaris. Jo també mirava d'escriure sobre còmics al meu blog, però vaja, no li arribava a la sola de les sabates a aquells quatre connoiseurs del novè art. Ells parlaven de còmic en general, sempre en català, i de tant en tant de còmic en català o fet als Països Catalans.  Un dia em vaig platejar la força que podia tenir una web feta entre els cinc parlant només del còmic fet o traduït al català i sobre les activitats relacionades amb els còmics fetes a casa nostra o per autors locals. Sense més els hi vaig enviar un correu a cadascun d'ells, sense coneixe'ls, sense haver creuat paraula abans i, com que eren i són bona gent, tots van dir que sí, i ahir va fer cinc anys.

Amb els anys ComiCat ha evolucionat, alguns han baixat del carro, alguns en hem pres una pausa i nous membres han arribat. En Jordi, un savi renaixentista del còmic en català, en Pau, pare de gargots i acudits punyents i el en Marc, el llop de Duracell de la web, no para no es cansa, han arribat per assegurar que això no s'aturi. I recordar també a l'Àlex que generosament va fer el disseny del nostre logo i de la nostra web. Han estat cinc anys que han valgut la pena, la web es modesta, la publicació de còmic en català és modesta i el català en el còmic encara no està normalitzat, però aquí estem, 1975 entrades després, 170.000 visites després, 5 anys més vells.

Gràcies a tots els que heu fet ComiCat possible, Marc del sud, Emili, Marc el jove, Pau, Jordi, Àlex, Xavier i Jaume. I sobretot gràcies a tots els que llegiu i comenteu a ComiCat, vosaltres manteniu viu aquest raconet de la xarxa.

Cap als 10 anys de ComiCat!

Publicat originalment a ComiCat, la web de còmic en català.

Prop de tres-cents cinquanta anys d'història natural dels protozous

Demà cap a quarts de dotze faré a l'Institut de Ciències del Mar una xerrada que portarà aquest mateix títol "Prop de tres-cents cinquanta anys d'història dels protozous" en el marc de la jornada "Nous avenços en ecologia microbiana" sessió conjunta organitzada Secció de Microbiologia de la Societat Catalana de Biologia i el mateix Institut.

Em fa força il·lusió doncs ja fa força anys que s'organitza i va dirigida als estudiants de l'assignatura d'Ecologia Microbiana de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Aquest serà el tercer com que hi participo. El primer cop hi vaig assistir com a estudiant (i ja ha plogut força), el segon cop vaig fer de ponent presentat les primeres dades del que havia de ser la meva tesi tot just començar el doctorat i ara com a post-doc. A mi aquests cicles em fan certa gràcia que voleu que us digui.

Per als qui no pugueu assistir (se que tothom es mor de ganes, i ves a saber potser hem d'habilitar sales annexes i tot)  us deixo un enllaç a l'article del mateix títol que vaig publicar el passat mes de desembre a la Revista Omnis Cellula de la Societat Catalana de Biologia. Espero que us agradi!

 Publicat al desembre a Omnis Cellula

Prop de tres-cents cinquanta anys d'història natural dels protozous per Javier del Campo

Quan pensem en microorganismes, ens acostumen a venir al cap els bacteris, i potser els fongs. Però hi ha un grup d’eucariotes unicel·lulars heteròtrofs que tenen una llarga trajectòria en la història de la biologia i que tot sovint passen desapercebuts. Són els protozous, un grup que inclou des de paràsits que afecten els humans i el bestiar, fins a organismes que són actors principals de les xarxes tròfiques marines. Tot sovint oblidem que van ser els primers microbis observats pels humans i que ja fa prop de tres-cents cinquanta anys que són objecte d’estudi pels biòlegs.

Recerca: excel·lència i transparència

El model de recerca català és sense cap mena de dubte una proposta que ha reeixit i hem de seguir treballant en aquesta direcció. Ara bé, com tot, no és perfecte. És necessari que per tal que puguem crear un sistema sòlid, pensant tant en l’ara com en un futur estat català, aquest sigui transparent i diàfan tant en la contractació com en la distribució del finançament.

La construcció del nostre sistema de recerca ha de ser modèlica per tal d’aconseguir el suport i la col·laboració de tots els actors implicats en el seu funcionament, des de la universitat fins als centres CERCA, passant pel CSIC. És cert que la flexibilització del sistema de centres de recerca a tots els nivells, des de les polítiques laborals fins al seu finançament, ens ha forçat a repensar a fons el sistema i quin és el paper dels diferents agents que el conformen, especialment venint d’una tradició de recerca a les universitats que fins ara era més aviat immobilista. Aquesta flexibilització ha estat un estímul per a la competència i ha estat en bona part responsable de l’èxit de la recerca catalana. Hem de buscar la complicitat de la comunitat investigadora i de la societat en la construcció d’aquest sistema i la transparència en aquest procés de flexibilització és clau per aconseguir-ho.

Cal perseverar i perfeccionar els processos d’avaluació, transparència i rendiment de comptes de totes les polítiques de recerca. Aquestes mesures de control i valoració han d’anar acompanyades d’unes estructures per governar les polítiques de recerca fortes que permetin promoure, més enllà dels cicles de govern, una visió estratègica i sòlida a llarg termini.

Publicat originalment a la web de la Sectorial de Política Econòmica i Treball d'ERC.

Camí d’una economia del coneixement

Quan un pensa en el Baix Llobregat des d’un perspectiva econòmica acostuma a pensar en logística, indústria i, si un mira cap al sud de la comarca, també en agricultura. Aquests àmbits han impulsat l’economia de la zona durant anys. Alguns d’ells podran exercir aquest efecte de motor econòmic en el futur però molt probablement no seran mai més el que van ser i caldrà reinventar-se.

La proposta que la passada legislatura es va fer des del govern de la Generalitat per rellançar l’economia del Baix Llobregat va ser Eurovegas. Un projecte clarament negatiu contra el medi ambient, clarament d’esquena a la població i en realitat clarament en benefici de Barcelona a nivell econòmic i en perjudici de la comarca per a tota la resta. Hem estat al llarg dels anys una comarca generosa, en benefici del país hem acollit una quantitat ingent d’infraestructures de transports que han permès a Barcelona ser una capital Europea connectada al món. Ara és l’hora que la nostra comarca també es projecti al món tot mirant cap al futur.

Poc a poc va calant en el si de la nostra societat la necessitat urgent d’un canvi de model productiu i molts de nosaltres quan pensem en aquest canvi pensem en recerca i innovació. Fa anys que el Govern de Catalunya aposta per una Barcelona com a pol d’atracció de talent en recerca i innovació, especialment en els camps de al biotecnologia i la nanotecnologia. Inevitablement cada cop que penso en Barcelona com a hub de l’R+D+I la mirada se me’n va també a la nostra comarca. Si fem una ullada al Baix Llobregat, i perquè no també cap a l’Hospitalet, veurem que si Barcelona és el cor de la Recerca i Innovació a Catalunya, nosaltres som el sistema locomotor. Escampats a través d’El Baix trobem tot allò que cal per tal d’esdevenir part d’aquest motor de canvi que porti a Catalunya a ser una potència mundial en recerca i innovació. Disposem de centres en recerca biomèdica de primer nivell al voltant del Biopol’H de L’Hospitalet, un excel·lent hospital Infantil pioner al món a Esplugues, l’Hospital de Sant Joan de Déu, excel·lència en física i nanotecnologia al Parc Mediterrani de Tecnologia de Castelldefels on hi ha entre d’altres l’ICFO i innovació en agricultura al Parc Agrari. Tenim empreses farmacèutiques de primer nivell instal·lades al nostre territori, Esteve, Admirall, Bayer, entre d’altres; empreses de serveis de suport a la recerca com Selecta o el grup Werfen, entre d’altres. Tenim les eines i tenim la capacitat per aconseguir donar entitat i massa crítica a aquest àmbit i obrir d’aquesta manera una via de futur per a la comarca.

No estic parlant de fer-ho sols, òbviament en col·laboració amb Barcelona, amb els Vallesos i amb el Maresme. Entre tots conformem l’anell de l’R+D+I a Catalunya. Sent conscients del potencial del Baix Llobregat i treballant per tal de crear sinergies amb els territoris veïns podem donar sens dubte un nou impuls econòmic a la comarca que la projecti cap al futur.

Publicat orginalment a #elbaixtéfutur

Minorisa minuta a El Periòdico

Fa uns mesos l'article que vam escriure en que describíem Minorisa minuta, el depredador més petit de l'oceà, va aparèixer al Regió 7. Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder explicar també la nostra troballa a la secció de ciència d'El Periòdico de Catalunya. El context de l'article és però diferent, doncs tracta de com els biòlegs bategem les espècies. L'entrevista que ens van fer va ser molt interessant portant-nos a debatre finalment, com acostuma a passar, sobre el concepte d'espècie. Per política comunicativa el diari no allibera aquest tipus de contingut a la seva web, així doncs no vaig poder compartir en el seu moment l'article a través de les xarxes socials. Ara que han passat unes setmanes crec que ja no passo res si penjo l'article aquí per compartir-ho. Espero que us agradi.

Escolta Sepharad

Minorisa minuta al Regió 7

Aquest estiu ha estat una època intensa, d'escriure articles, d'anar a congressos de demanar finançament (AKA beques). En mig de tot això, i de preparar les vacances que començaré imminentment, vaig tenir la sorpresa de que un periodista del Regió 7, el diari de la Catalunya central, em truqués per fer-me una entrevista arran de la descoberta que vam fer amb Minorisa minuta, el depredador més petit de l'oceà. El resultat de l'entrevista va ser una portada i una pàgina complerta a l'interior! (vaig quedar força impactat la veritat). En resum, us deixo aquí el primer impacte mediàtic que ha generat la meva recerca (acabo d'escriure una frase que mai hagués pensat que escriuria).

Un exalumne del Xup troba el depredador oceànic més petit

El descobridor del depredador oceànic més petit parla a Oslo

Genoma de Drosophila melanogaster per a soprano

La soprano Olga Miracle interpretant música d'avantguarda basada en el genoma de la mosca del vinagre Drosophila melanogaster. Fent servir una formula desenvolupada per ella mateixa, Ana Grascini (AKA Priscila Ferdandes) transforma per mitjà d'un ordinador les seqüències en notes i després en va fa els arranjaments.

Corralito al CSIC

El Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha fet suspensió de pagaments a proveïdors, ahir a tots els centres del CSIC ens van enviar una carta explicant-nos que no tindrem accés a fons per viatges, reactius de laboratori, etcètera en definitiva el CSIC només pot pagar "nómina del personal, seguridad social, tributos, devoluciones a Tesoro e intereses de demora". Així està el patí senyores i senyors.

El CSIC ja va començar l'any sense saber d'on treure un 25% del seu pressupost pel 2012, va continuar la caiguda quan es van anunciar les retallades en recerca d'un 30% i no crec que les coses millorin gaire d'aquí a finals d'any. Fent suspensió de pagament i mantenint només el salari no és podrà fer ni allò de "fer més amb menys" que deia la Sra. Carmen Vela, perquè de facto estan aturant l'activitat dels centres de recerca del CSIC (que suposen un 20% de la producció científica a l'estat espanyol). Si l'estat no és capaç d'alliberar aquests fons acabarà per mantenint un cadàver de funcionaris i personal contractat que no pot fer la seva feina en no disposar dels recursos materials necessaris. El CSIC serà com un fàbrica de motos plena de treballadors però sense peces per muntar-les. És cert que el CSIC és un mastodont monolític, centralitzat i ineficient, però el que hauria de fer l'estat espanyol és reformar-lo, no matar-lo, perquè el seu cadàver caurà sobre tot el sistema de recerca estatal i les empreses que d'una manera o altre en depenen. I no creguem que això és un tema exclusivament espanyol. El CSIC té 22 centres a Catalunya dels quals depenen centenars de treballadors, i 7 d'aquests 22 són centres mixtes amb entitats catalanes (universitats, centres CERCA, IRTA o Ajuntament de Barcelona). A més Catalunya és la seu de moltes d'aquestes empreses de servei a la recerca que es veuran afectades. La possible fallida del CSIC afectarà de ple al sistema de recerca català.

Queda demostrada, un cop més, la manca de compromís del govern espanyol amb la recerca i el desenvolupament (em repeteixo molt en aquest aspecte, però és que ho estan fent pitjor que malament). Per altra banda contemplem amb perplexitat la total absència de responsabilitat i sentit comú d'aquest govern, deixant caure d'aquesta manera la principal institució científica de l'estat mentre es dedica a rescatar els bancs del seus amics i coneguts quan els experts els hi han dit per activa i per passiva, aquests sí, que els deixin caure. És possible que la caiguda del CSIC no tingui un efecte molt important en el còmput global de l'economia, més enllà dels 15000 treballadors de l'ens, però és un símptoma de com de malament estan les coses, de com govern espanyol ha perdut el control de l'estat i com anem feliçment, amb sornegueria i prepotència de pet cap al precipici.

... i diuen que plou

Aquesta setmana tenim el món de la recerca força alterat per una carta de la Secretaria d’Estat del ram, Carmen Vela a Nature. I la veritat, de motius no en falten. La polèmica però els darrers dies s’ha centrat en els científics i no en la ciència, primer amb la resposta de la FJI-Precarios, o la resposta de Teresa Riera (diputada socialista al parlament europeu) o la resposta de Carlos Duarte (investigador a l’IMEDEA) als primers. Aquest fet és força lamentable i suposo que és fruit de la síntesi que s’ha fet en molts mitjans de la carta de la senyora Vela “A Espanya sobren científics”.

Estic convençut que aquesta frase és simplement una cortina de fum dins el discurs del govern per defugir el debat real. Fa tres setmanes, aquí a Barcelona a la trobada de Initiative for Science in Europe la presidenta de l’European Research Council va dir, i cito “A Noruega falten científics, mentre a Espanya hi ha un superàvit, Europa no posarà dinar per a mantenir científics allà on hi ha un excés. Si a un lloc en falten i a un altre en sobren ja sabem que hem de fer”. Parlava en el context d’un debat sobre l’Horitzó 2020 en que la Unió Europea planteja la incorporació d’un milió de científics al sistema de recerca del continent, ara bé, no a parts iguals en tots el països, i per les paraules de la Dra. Helga Nowotny s’entén que no a l’estat espanyol. El debat sobre si sobren o no sobren científics és estèril, el sistema de recerca espanyol no pot absorbir més investigadors, en part per les retallades, sí, però en part per una planificació nefasta durant anys, per part dels polítics i perquè no dir-ho, per part dels científics. S’ha acabat el cafè per a tothom en recerca, s’ha acabat mantenir grups de recerca sobre les esquenes dels doctorands, a Europa ho saben i l’aixeta es tanca. Bé, dono per tancat el tema.

El drama de la carta de la senyora Vela és que potser realment creu en les seves paraules i per tant considera que som oligofrènics i que no tenim dos dits de front. En quin cap entra que fent una desinversió conduirà a una millora de la recerca? A mi no, de veritat, només és comprensibles si assumeixes que la major part de la recerca que finançaves fins a dia d'avui no era competitiva i que la recerca que podrà subsistir a partir d’ara te capacitat de competir per recursos europeus. És així? Si és així felicitats, hem mantingut un sistema de recerca ineficient a l’estat Espanyol sobredimensionat durant els últims 20 anys. I ves per on, m’ho crec. Algú ha entrat mai en la pàgina web de la Asociación de Parques Científicos y Tecnologicos de España? Doncs visiteu-la. Trobareu que en formen part 77 parcs científics i tecnològics repartits per tota la geografia espanyola sota el criteri de “jo també en vull un”. Unes infraestructures que valen molts calers i que en molts casos no suposen cap benefici per al territori que els acull, com certs aeroports vaja. Ho dic a tall d’exemple, n’hi ha d’altres, altres exemples que ens demostren que l’estat espanyol mai ha apostat seriosament per la recerca. Ha apostat per la recerca com ha apostat per l’alta velocitat, molt espanyola i molt poc eficient.

Amb això no vull dir que estigui a favor de les retallades en recerca. Hi estic totalment en contra. Només vull constatar que en el passat, tot i tenir els recursos, el govern espanyol no s’ha dedicat a construir un sistema de recerca sostenible i de futur. El govern ha invertit en recerca igual que ho ha fet en infraestructures, sota criteris ideològics i no de cost-benefici. I ara que venen mal dades de nou el govern espanyol ens demostra el poc que creu en la recerca retallant-ne un 35% quan els països que se’n surten i se’n volen sortir d’aquesta crisi saben que RDI és una via per tirar endavant. Quan rellegeixo el que acabo d’escriure em sorprèn que algú em pregunti què s’ha m’ha perdut a mi al Canadà.

A voltes amb la mobilitat

Fa un temps que li dono voltes al tema de la mobilitat. A dia d’avui és un concepte present en molts àmbits professionals i que es tendeix, per defecte, a valorar de forma positiva. És un concepte que va molt lligat a la globalització i la internacionalització de l’activitat econòmica, cosa que també s’ha considerat bona; per defecte. Bé, en primer lloc diré que crec fermament que no hi ha res positiu per defecte, i que la mobilitat té aspectes tant positius com negatius i que crec que hauríem de ser un pèl més crítics, sense por a que se’ns acusi d’anar contra els temps i l’excel·lència, especialment en el món de la recerca, que és en el que em centraré.

És cert que és positiu per al desenvolupament científic que hi hagi mobilitat i que els que ens dediquem a la recerca tinguem facilitat per moure'ns entre diferents centres de recerca arreu del planeta, per tal d'aprendre, millorar i transmetre coneixement entre centres de recerca i universitats. Però hi ha pocs científics que vulguin passar-se la vida anant d'una banda a l’altra simplement perquè la mobilitat és “positiva” (fins a cert punt). Per altra banda cal plantejar-se si la mobilitat és tant positiva com diuen, jo com a científic vull voltar i aprendre i treballaré allà on m'hi vulguin i pugui millorar la meva recerca. Ara bé, també vull tornar a Catalunya, per poder donar a la societat el que ella m'ha donat en forma de beques i diners per a projectes i per suposat perquè m'estimo la meva família i la meva terra. O és que els científics han de desarrelar-se per ser bons científics? Cal que ens plantegem qui volem que porti les regnes de la recerca al nostre país (ja no parlo de les regnes de les empreses, que també): gent que s’ha passat mitja vida viatjant, amb la feina com a principal motivació o una persona arrelada al territori, al barri, a la gent, que participa activament de la vida associativa de la seva comunitat? Sembla exagerat, però a vegades et planteges que tot això té  quelcom sinistre, doncs si et passes la vida voltant pel món degut a la teva feina, l’únic vincle comú entre els diferents llocs on vas és la teva feina, perquè tot sovint no tens ni la sort de que t’acompanyi la família en el teu periple mundial. Finalment esdevens un persona centrada en treballar doncs és la única cosa que t’acompanya sempre, com que degut a la feina canvies cada dos tres anys de ciutat (i/o país), no tens ni temps d’apuntar-te al gimnàs.

Per acabar, no vull fer una campanya contra la mobilitat, simplement crec que hauríem de pensar més detingudament que significa, quins beneficis aporta, però també quines pèrdues. Cal valorar tots els aspectes del fet per acabar definint una política responsable. Que no sigui que acabem enviant els millors joves a voltar pel planeta i que el que tornin siguin autòmats de mitjana edat que portin aclucalls com el cavalls i només sàpiguen avançar en una direcció sense que els importi res (ni ningú) del que hi ha al seu voltant.

Catalan scientific diaspora

Ara ja fa unes setmanes en Carles Capdevila va escriure una editorial al Diari Ara “A favor dels cervells que van i venen” que em va despertar sentiments contraposats. Per una banda trobo molt encertada la part final en que fa palès que a la ciència als mitjans, si bé no se la ignora, se la menysté força; cal reivindicar la importància de la ciència i situar-la al centre del debat doncs és una de les claus per a un canvi de model productiu. 

La primera part però no la comparteixo en absolut. Entenc que la opinió de Carles Capdevila es basa en una entrevista feta a Montserrat Vendrell “La fuga de cervells és necessària”, que sent la responsable de Biocat no entenc d’on treu certes informacions pel que fa a la mobilitat d’investigadors i la seva projecció futura. Comenten en l’editorial, i també en l’entrevista, que és molt positiu per al sistema de recerca català que marxin científics catalans a l’estranger, i que tot i que potser no tornaran, aquests seran substituïts per altres científics arribats d’altres parts del mon atrets per l’excel·lència científica de Catalunya. Si això fos així potser caldria obrir un altre tipus de debat, però jo hi podria estar més o menys d’acord. Però parem-nos un moment a pensar que és el que hi ha, i que hi haurà amb tota probabilitat. 

Si creiem que estem intercanviant els cervells autòctons per uns altres forans em sembla que anem errats, és poc plausible que amb un 25% (o 38% depen de la font) de retallades en recerca a nivell estatal i un 12% a nivell català puguem atraurem talent. Per a major indignació, tot i que cada setmana als mitjans llegim que la recerca a casa nostra és cada cop més precària, els responsables de la recerca del país neguen la major i repeteixen que no hi ha fuga de cervells. I a sobre, i atenció que aquesta és bona, ens diuen que anem a buscar el finançament a Europa, que amb quest finançament suplirem les reduccions de la inversió pública (la inversió privada brilla per la seva absència) en recerca... com si ara no ho féssim! Ja anem a Europa a buscar finançament, i continuarem anant-hi, però ara anirem sent menys competitius, perquè no podrem aportar ni la part que ens correspondria cobrir dels projectes europeus, ni uns serveis científics estructurals de qualitat, doncs cada any de retallades incidiran negativament sobre les nostres infraestructures en recerca.

Arribat en aquest punt centrem-nos en la realitat de la recerca a Catalunya, i no en el que voldríem que fos. Assumim que patim fuga de cervells, en primer lloc perquè molts dels que marxaran no tornaran, i en segon lloc perquè veurem que en les condicions actuals ningú vindrà de l’estranger per ocupar aquests llocs. Però hi ha una altra pregunta: quins llocs? Si no hi haurà places noves per a fer recerca, si en els propers mesos veurem fusions i tancaments de centres. L’aposta dels governs de l’estat no és per la recerca, l’aposta de les empreses estatals no és per la recerca, és així, que no ho vulguin endolcir ni tapar de cap manera. Però l’aposta d’alguns de nosaltres si que és per la recerca. Personalment no tinc cap problema en marxar (bé potser algun, és normal, m'estimo la família i m'estimo la terra), i tinc força coll avall que potser no tornaré, perquè és la vida que he triat, però si us plau, que no em prenguin per beneit i vulguin fer passar bou per bèstia grossa. A Catalunya patim un fuga de cervells, n’hi haurà més i amb nosaltres, a banda de molts coneixements, fugen els impostos dels nostres conciutadans (tampoc molts, que la inversió en recerca tampoc era per tirar coets abans). Ja ha començat la gran diàspora científica catalana.

#29F la universitat catalana que volem

Quan em plantejo la meva posició com a investigador davant la vaga de demà em trobo una mica entre l’espasa i la paret, ja que trobo que cal donar suport a aquells que defensen una universitat pública i de qualitat i que, davant el temor que l’actual universitat es vegi afectada negativament per les retallades pressupostàries i algunes disposicions legals que han acompanyat els pressupostos d’enguany, surten al carrer. Però per altra banda, llegeixo alguns manifestos  de determinats col·lectius que representen part de la comunitat universitària i se’m plantegen força dubtes.

Hi ha punts d'acord, però part de les reivindicacions se sostenen en uns arguments ja coneguts que pretenen mantenir un sistema universitari que, en la seva forma actual, dista de ser el més adequat. L’absència de propostes i el fet de recórrer a un discurs fàcil i acrític amb les postures pròpies fa que algunes reivindicacions legítimes, i que comparteixo, passin desapercebudes. És cert que cal defensar un model d'universitat pública de qualitat i amb una adequada dotació pressupostària; però per anar bé s’hauria d’allunyar (i molt) del model que actualment coneixem, i hem conegut al llarg dels anys. Hem de reclamar una universitat pública ben dotada amb recursos públics i -per què no?-, privats que permetin complir les missions que la societat reclama de la institució: docència, recerca i transferència del coneixement. Necessitem una universitat autònoma en les seves decisions. Cert. Però en tots els àmbits; per tant, una universitat catalana, en què totes les decisions, les de personal incloses, siguin preses des de Catalunya. I haurem de tenir en compte que la universitat, en els temps que corren, no podrà ser un santuari al marge de la crisi, sinó un espai on l’eficàcia i l’eficiència en la formació, en la recerca i en la generació de nou coneixement al servei de la nostra societat siguin els valors imperants que n’avalin la inversió pública. 

Els que conformem la comunitat universitària hem de ser capaços  de donar una resposta a les reivindicacions que s’estan fent i a les mancances que ja hi havia abans. El primer pas hauria de ser analitzar les virtuts del sistema actual, però sense oblidar els seus defectes. Pensem en la precarietat (ja existent), en l’endogàmia o en la manca de transparència, entre d’altres defectes. Són problemes endèmics de la nostra universitat que no solucionaran ni les retallades, ni el quedar-nos com estem. Hem de treballar entre tots per tenir una universitat socialment justa i al mateix temps excel·lent i meritocràtica. Valors que han de regir en tot moment en les nostres universitats, si volem que siguin competitives en un context global i que ofereixin a tots els nostres estudiants, sense distinció, la millor formació possible. És el moment d’emmirallar-se en les millor universitats europees, de fugir del model universitari al qual ens aboca Espanya, que ens força a aplicar Bolonya sense recursos i a sobre fent una implementació diferent a la de la resta d’Europa, de manera que esdevindrem més pobres i més aïllats. Jo no vull una universitat aïllada en una península al marge sud-occidental d’Europa. Vull una universitat de primera connectada al món a través d’Oxford, Cambridge, Milà, Bolonya, Montpeller, París, Berlín o Munic.

El 29F, en defensa d'una universitat pública excel·lent i de qualitat, aquella que possiblement encara no hem tingut mai. Aquella, però, que ens mereixem com a societat avançada.

Com van aparèixer els organismes multicel·lulars

Una entrevista que li van fer al portal Recercat a l'investigador principal del grup on faig el postdoc. En grans trets això és al que em dedico ara :-)

Iñaki Ruiz, en segona posició començant per la dreta, amb el seu equip.

Iñaki Ruiz Trillo (Barcelona, 1972) és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i especialitzat en genètica. Després d'una estada postdoctoral al Canadà, el 2007 es va incorporar com a investigador ICREA al Departament de Genètica de la Universitat de Barcelona. Entre les àrees de recerca d'aquest investigador destaca l'evolució molecular i la filogenòmica. El grup del Dr. Ruiz centra la seva tasca en l’estudi dels mecanismes genètics implicats en l’aparició dels animals multicel·lulars a partir dels seus predecessors unicel·lulars. 

Ens pot fer una breu descripció del seu projecte MulticellGenome? 

L’objectiu del projecte és entendre un dels esdeveniments evolutius més importants de la història de la vida a la Terra: l’origen de la multicel·lularitat. Volem entendre el seu origen en animals. És a dir, comprendre els mecanismes moleculars que van permetre que un organisme unicel·lular (format per una única cèl·lula) donés lloc a organismes multicel·lulars (formats per més d’una cèl·lula, cadascuna especialitzada per dur a terme diferents funcions). Per poder entendre aquest pas evolutiu, el que fem en el marc del projecte MulticellGenome és comparar els genomes d’animals actuals amb els genomes dels seus parents unicel·lulars més propers. Aquests estudis permeten esbrinar quins gens tenia (i quins, no) l’ancestre unicel·lular que va donar lloc als animals. D’aquesta manera podem deduir quins d’aquests gens van jugar un paper clau en aquest canvi. 

En quin punt es troba la seva recerca? 

Fins ara, hem pogut determinar que molts gens clau per a un organisme multicel·lular -com ara els gens involucrats en l’adhesió i la comunicació cel·lular- ja eren presents a l’ancestre unicel·lular. Aquest fet ens indica que l’aparició de nous gens en l’evolució d’organismes unicel·lulars a organismes multicel·lulars no va ser tan important com es creia fins ara. En canvi, sembla que dos factors essencials en l’origen de la multicel•lularitat són: una regulació més complexa i eficaç, i l’adquisició de noves funcions en gens ancestrals. 

Què espera poder fer amb aquest avenç? 

Ens agradaria anar un pas més enllà; entendre exactament què feien els gens involucrats en l’adhesió i la comunicació cel·lular en aquest ancestre unicel·lular que va donar lloc als animals. Volem esbrinar com aquests gens de l’organisme unicel·lular es van poder adaptar a noves funcions clau per a la multicel·lularitat i el desenvolupament animal. Això ens permetrà entendre els mecanismes moleculars concrets de l’origen de la multicel·lularitat. 

L’ajut del Consell Europeu de Recerca que ha rebut és per a investigadors que volen consolidar el seu grup de recerca amb un projecte en la frontera de la ciència. Què fa que el seu projecte sigui tan extraordinari? 

El projecte MulticellGenome pretén abordar una de les preguntes fonamentals de la biologia actual: com van aparèixer els organismes multicel·lulars; una pregunta que fins ara no s’havia pogut abordar per manca de mitjans. Ara que disposem dels recursos necessaris proposem abordar aquesta qüestió des de diferents nivells: des del genòmic fins al cel·lular. Entendre els mecanismes moleculars relacionats amb aquest pas ens permetrà comprendre molt millor els mecanismes evolutius involucrats en l’origen de la vida multicel·lular a la Terra i en l’evolució dels diferents organismes, incloent-hi la nostra pròpia espècie. 

Quants investigadors i investigadores hi ha involucrats en aquest projecte? 

Actualment el nostre equip està format per set investigadors de diferents nacionalitats. Col·laborem també amb grups de recerca dels Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Austràlia i Noruega. Amb el suport de noves vies de finançament esperem poder augmentar el nombre de persones que treballen en aquest projecte. 

Parlem-ne. Una reflexió sobre les sortides laborals en recerca

Vaig començar a fer recerca quan les primeres spin-off començaven a tenir certa projecció pública i em va semblar un procés força interessant. De fet molts dels meus companys de carrera van decidir anar a fer la tesi a algunes d’aquestes spin-off, que encara estaven a cavall entre la institució pública i l’empresa en si mateixa. En aquell moment em va semblar quelcom prometedor, i ara han esdevingut una realitat que estan fent de Barcelona un pol d’atracció de talent en biociències al Sud d’Europa, no elles soles, sinó acompanyades d’una sèrie de centres d’investigació d’excel·lència que ha anat desenvolupant-se durant la última dècada.

El que ja no trobo tant interessant ni tant engrescador és quan sents de la boca d'alguns dels empresaris que es dediquen a la biotecnologia, biomedicina o altres bios, que els científics tenim una mena d’obsessió per l'acadèmia i que no volem sortir d'ella, i que obviem que a l'àmbit privat hi ha un munt de feines esperant-nos. He arribat a sentir que en el món privat hi ha més oportunitats per als investigadors que no pas a l'acadèmia. En primer lloc, vull aclarir que no m'ho invento. En segon lloc, això que acabo d'escriure l'únic que reflecteix és una manca de comunicació terrible i perillosa entre els empresaris i emprenedors biotecnològics i els investigadors, que vulguem o no venen a ser el motor creatiu de tot l'assumpte, especialment si parlem de recerca i innovació, i no només de produir el que altres han descobert.

Estaria bé definir quina és la carrera d'un investigador doctor dintre de l'àmbit privat. Això és important, doncs part d'aquesta estima i afecció dels investigadors per l'acadèmia és que les seves vies per continuar la seva carrera professional son força clares, potser un pèl precàries als inicis, deficients i força mancades d'estabilitat, però força ben definides. Saps que passes per un post-doc, o dos o tres, alguns d'ells si és possible a l'estranger, després busques una beca per tornar, després busques una de millor, i potser a aquestes alçades ja posts aspirar a una posició fixa dintre del sistema de recerca corresponent. Però que ens espera a l'àmbit privat? Jo no ho sé, i és un problema, perquè a punt de llegir la tesi potser m'interessaria passar al sector privat. I és llavors quan penses en aquests tipus de declaracions en què inclouen com a possible sortida per a un investigador, per exemple, ser un comercial, ser un gestor de la recerca, ser un tècnic o investigar pròpiament (aquesta última opció costa un pèl de trobar, però). Sembla ser que les opcions poden ser variades, però no ens enganyem, un investigador que surt de fer el doctorat, l'únic pel que està preparat és per continuar investigant, per això s’ha estat formant. Ara bé, de tot se n'aprèn. Però clarifiquem un parell de coses: per ser tècnic o per ser comercial no cal ser pas investigador. És cert que un doctor pot fer aquesta feina, però també podria fer un munt d’altres i no les fa, perquè el que vol és investigar (oh, sorpresa!). Així doncs, si bé és cert que les empreses biotecnològiques creen molts llocs de treball, la major part no són per a fer recerca (sensu stricto), aquí tenim una altra de les raons per l’amor dels investigadors cap a l’acadèmia.

En el fons, aquest distanciament entre els científics i l’empresa és fruït d’una important manca de diàleg, com he comentat abans. Cal començar a trencar les barreres comunicatives entre l’acadèmia i l’empresa, per començar a parlar un mateix llenguatge i en uns mateixos termes. L’empresa i el sistema educatiu també han d’estrènyer lligams, doncs seran al cicles formatius, a la universitats, als màsters, doctorats i postgraus on s’han de formar els professionals que s’han d’incorporar a aquest nou sector. Caldrà tenir clar, doncs, quina formació li cal a cadascú per a dur a terme de manera adequada la seva feina. I reitero el que he dit abans: caldrà també definir quina és la carrera investigadora dins l’àmbit privat, fer-la atractiva per a un perfil de gent que en principi és curiós de mena, i troba en l’acadèmica un bon refugi per aquesta curiositat, però potser no ho troba pas a dia d’avui a l’empresa.

Publicat originalment a Bioàgora.

Entorns i espais on fer recerca

Potser és pel fet d'haver estudiat la carrera a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, o potser simplement és certa obsessió que tinc amb l'ordre, però sempre m'ha preocupat molt l'espai urbà on es desenvolupa la recerca. Aquesta dèria em va afectar especialment quan vaig tornar d'Estats Units en dos ocasions diferents i vaig veure com aquella gent cuida els campus i l'entorn dels centres de recerca, i en canvi jo anava esquivant preservatius camí de la facultat.

Partint del principi que els investigadors som humans, a l'igual que ens agrada viure en una casa maca, en un carrer preciós i tranquil d'un barri maco, ens acostuma a passar el mateix pel que fa al nostre centre de treball. Aquí a Barcelona però, si ens remetem basicament a les proves sembla que ens agradi treballar en llocs deixats una mica de la mà de Déu. El cas més paradigmatic és la zona sud del Campus Diagonal altrament dit Barcelona Knowledge Campus (campus d'excel·lència internacional per cert), on se concentren la major part de les facultats de ciències de la UB i diversos centres de recerca. Poc a poc sembla que vulgui sortir del pou de prostitució i deixadesa urbanística on estava abocat, però vaja, en general encara hi som, i sospito que degut a la crisi hi som i hi serem.

Trobo que hem deixat una mica de banda aquest aspecte i potser fins ara no ens ha importat perquè creiem que no passava res. A la Universitat de Barcelona de manera autocomplaent es devia considerar que encara que l'entorn estigués ple de prostitutes a les nits i preservatius frescos als matins, els estudiants es matricularien igual, perquè tampoc hi ha molts més llocs on anar i les universitats catalanes sempre han estat a petar. En segon terme perquè els treballadors de la universitat, en ser (en la seva gran majoria) funcionaris mai sacrificarien un treball estable per anar a una altra banda simplement perquè el seu entorn de treball fos més propi de Mad Max que no pas d'un campus universitari nord americà. Ara però, el panorama comença a canviar, doncs hi ha molts centres de recerca on les places no són pas de funcionari i que a més amb la seva intenció d'esdevenir centre d'excel·lència a nivell internacional busquen atraure el talent.

Cal tenir clar que per atraure el talent no n'hi ha prou amb tenir un centre amb els últims equipaments, o amb grans investigadors que generin bons resultats i un ambient intelectualment engrescador per a les noves incroporacions, tot això és per suposat necessari. Però un factor determinant també és l'entorn, tant a gran escala com a petita escala. A gran escala ho tenim força ben arreglat, gairebé tothom adora Barcelona, Sol, una ciutat atractiva i amb estil de vida relativament relaxat... però a petita escala és quan apareixen els problemes. Els científics, que també som persones (com he dit abans, ho reitero, perquè n'hi ha que pensen que no, o sembla que ho pensin) i que a més passem moltes hores a la feina (potser més que a casa nostra) ens agradar que l'entorn sigui agradable. Que hi hagi gespeta, o una cafeteria agradable o que hi hagi un gimnàs a prop, que sigui maco a nivell urbanístic... Aquesta feina la tenim pendent especialment al Campus Diagonal, però no només. Jo durant anys he estat treballat a l'Institut de Ciències del Mar, allà a prop hi ha el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Parc de Salut Mar (Hospital del Mar) i més enllà la Universitat Pompeu Fabra. Tot i que tot juga a favor d'aquest centres pel simple fet d'estar a primera línia de mar, i tenir un gimnàs, i cafeteries i restaurants (força cars la major part) no deixes d'estar en un ambient un pel degradat, on els caps de setmana hi ha una activitat festiva nocturna força intensa i el dilluns et trobes amb les restes de gots, ampolles i alcohol (i el que no és alcohol) a la porta del centre. Un pol de recerca que a més perd connexió amb la UPF per la Ronda Litoral però també per uns parcs força abandonats com són el de Les Cascades i el de Carles I. Si és procurés cuidar més aquest entorn i es facilites d'alguna manera la connexió entre aquestes dues zones, si es tingues mentalitat de campus, guanyariem un plus, no només la platja seria l'atractiu.

En els últims anys s'ha fet molta feina a molts nivells per tal de que el nostre sistema de recerca excel·leixi a nivell global, crec que un dels propers passos que cal fer, i que a més serà un pas que ben gestionat serà per sempre, és mirar d'adequar els diferents eixos de recerca de la ciutat de Barcelona, per tal de crear veritables campus, on el nom no vingui simplement pel fet de que diversos centres estiguin a prop els uns dels altres, sinó que és tracti d'un espai cohesionat a tots els nivell i integrat plenament a la ciutat, sent atractiu tant per a la gent que hi estudia o investiga com per a la ciutadania.

Revisitant la línia de foc

Fent una mica de repàs del que he anat fent aquest últim any acadèmic m'he posat a buscar coses sobre el projecte Foc Creuat, art i i ciència al punt de mira que vam dur a terme a finals de l'any passat i és va exposar a l'Arts Sant Mònica al febrer. Bé, doncs he trobat una sèrie de vídeos en que s'explica el projecte, en el primer em trobareu a mi pontificant a partir del minut cinc, si fa o no fa, per tant ja sabeu en quin punt us podeu de saltar el vídeo per no adormir-vos ;-). Que vagi de gust!

La Malla Tendències

Arts Sant Mònica

UB TV

This text is replaced by the Flash movie.