New Jersey a Barcelona

Un se n'alegra quan descobreix que la seva ciutat no és tant avorrida com la pinten. Mola molt descobrir que a Barcelona tenim els nostre propi Tony Soprano, tenim una Cosa Nostra, tenim Yakuzas, en serio, quan ho he llegit he flipat. Avui a La Vanguardia apareix un article sobre els Controladores que s'encarreguen de vigilar les cases recentment desokupades al Barri de Sants. Aquesta empresa de vigilants constituïda per gitanos, basicament, queda definida per declaracions com les següents:

"Somos trabajadores de una empresa de control de obras, y nos han contratado para impedir que los hippies de las rastas vuelvan a okupar las casas, mientras no comienzan los trabajos de demolición, nosotros ya estamos rehabilitados... si los okupas se atreven a venir, nos liamos a bofetadas y asunto arreglado".

"¡Los hippies nos los comemos con patatas! ¿o no? Pero primero llamamos a los Mossos, que es nuestro deber. Nosotros somos los encargados de garantizar la seguridad y el orden"

"Porque si aquí vienen trescientos okupas ¿qué hacemos? Pues liarnos a macetazos desde el balcón". "O sacamos las cacharras". "No, hombre, no... pistolas no tenemos, lo único que tenemos son la puntera de acero de las botas, que te mandan a Vall d´Hebron en un momento. ¡Y las macetas del balcón!"

I em pregunto: el col·lectiu Okupa (AKA Los hippies, del qual jo no sóc fan, però tampoc detractor) sempre ha tingut el valor d'enfrontar-se a la policia als desallotjaments i a vegades en les reokupacions de cases, però tindran collons d'enfrontar-se a la màfia? Un policia al cap i a la fi s'ha de limitar a la legalitat (a banda dels excessos per tots coneguts) però aquests Controladores no tenen la llei com a límit. Si això s'estandaritza, serà el final del moviment okupa?, per que la frase "O sacamos las cacharras" fa por por (la resta també però). Tornaran a reokupar aquestes cases, o poder en el fons no són tan violents com ens fan creure en les noticies, ni tant antisistema com ens fan creure ells mateixos? Per que enfrontar-se a la màfia és enfrontar-se al sistema real, sense maquillatge i sense concessions. Aquests Sopranos de La Mina i de Sant Roc no seran pas tant benèvols com la polícia, aquests si que són mercenaris i aquests també son antisistema i són en moments així quan a un se li entreveu el llautó o se'l respecta.

Viatjar al Tramsiberià

La Generalitat fa una campanya institucional en favor d'un ús responsable de l'aire condicionat Aquest estiu no passis fred , bé, no? no passem de 25 graus, tal i qual empresa ja no passa fred (anunci que ha aparegut a tots els diaris), i així lluitem contra el canvi climàtic, eliminant també les corbates. Fins aquí bé, però per favor... qui és l'energumen que posa l'aire condicionat al Tram, al Metro, a la Renfe o als FGC? Aquest individu no te respecte ni pel medi ambient (que vaja, ja s'ho farà) ni per les persones, per que molta gent pillà uns refredats horribles per culpa del canvi de temperatura de transport públic estival; exterior: entre 25º i 28º C, andana del Metro: entre 30º i 35º C, vagó del Metro: 15º. Bé doncs, queda dit, no volem morir com si estiguéssim a Moscú al bell mig del cru hivern per haver o voler agafar el transport públic. Apa, tots en bici, que és a l'aire lliure i a més se fa exercici (no m'ho crec ni jo).

Eddie Palmieri a Vilafranca del Penedès, avui!

Sere breu i concís per que de fet ja vaig tard donant aquesta notícia. Avui dia 29 a les 23:00 a Vilafranca dintre del marc del Vijazzpenedès, un combofestival dedicat al vi i al jazz podreu escoltar (jo no hi podré anar, drama social) al gran Eddie Palmieri acompanyat dels Afro-Caribbean Jazz All Stars. Eddie Palmieri és un dels grans del Latin Jazz i la Salsa, va tocar el seu piano acompanyant a la Fania All Stars, al Tito Puente, Cheo Feliciano, etc. i està viu (cos que si més no és sinificativa, per que a Tito Puente i a més de la meitat de la Fania no els hi veurem el pel mai més).

Super Mario Bros en viu

No començaré pas una sèrie de les millors interpretacions en viu de temes de videojocs clàssics (tot i que no seria una mala idea) però vull incloure aquesta del Mario feta amb dos guitarres alhora (!!!???) per constatar que la del Monkey no és de les més impactants (dedicat al yeral).

Viñetas desde O Atlántico 2007

Des de petit pensava que el Saló del Còmic de Barcelona era el millor fins que un agost que estava jo una mica avorrit vaig anar a A Coruña i em vaig topar amb el Saló d'allà: Viñetas desde O Atlántico. La localització no és sempre exactament la mateixa però orbita al voltant dels preciosos jardins de Méndez Nuñez, vora el port. I bé, a nivell d'estands i paradetes variades no guanya pas al Saló de Barna (que en l'última edició era un immens temple de consumisme comiquero), però li dona mil voltes en les exposicions, en la presència d'autors i en la cura amb la que organitzen l'esdeveniment. Aquest any celebren la seva desena edició fent un repàs dels últims 10 anys de la Banda Deseñada Galega. Entre els autors que venen aquest anys destaquen Yoshihiro Tatsumi (Infierno), Jeff Smith (Bone) o Tim Sale (Batman: The Long Halloween o el dibuixos d'Isaac Méndez a Heroes). Doncs els aficionats al còmic teniu una cita el proper 13 d'agost, una bona alternativa estival. Per cert, el cartell d'aquest any el fa en Manu Larcenet, un dels millors autors francessos a dia d'avui.

Viñetas desde O Atlántico

Monkey Island Theme en viu

Escoltar aquest tema sempre m'anima, va per tu Gaybrush!

Liniers al Triangle

Que fer un dia al centre de Barcelona, si no tens un duro, ni ganes de donar l'enèsim tomb per les Rambles infestades d'afables turistes, ni vols visitar els punks i heavys adolescents de Tallers i Sitges o anar a submergir-se en el fashionisme més mestís al Raval? Doncs anar a veure una exposició gratuïta a l'FNAC del Triangle (tot i que pots córrer el perill d'anar a dalt a pillar-te alguna cosa però recordem que no tenim ni un duro). Des de fa gairebé un mes (si, no sóc la CNN pel que a actualitat) i fins al proper dia 22, o bé 26 no ho tinc del tot clar, hi ha un exposició de l'auto argentí Liniers, del qual ja havia parlat fa un temps. Els originals de l'autor argentí correran per l'Estat Espanyol d'FNAC en FNAC degut a l'edició del segon volum de la recopilació de les seves tires còmiques per part de Random House Mondadori, a la col·lecció Reservoir Books. Linier està molt bé, i a manca de Calvin & Hobbes, és el millor que és pot trobar pel que fa a tires de premsa. Per tant passat per l'exposició, que és gratis, i si tens pasta, comprat un dels dos volums i passa una bona estona amb la visió de la vida que ens dona aquest argentí un xic obsessionat amb els pingüins.

Ricardo Liniers

Una cuestión personal de Kenzaburo Oé

Houellebeq és un cabrón, però no guanya en mala llet a aquest premi Nobel. Al menys pel que fa a aquesta novel·la (deixa'l anar...). Oé allibera cruesa, patetisme, traïció, autocompassió, odi, ràbia (continguda o no), desesperació, marcialitat i sobretot dolor, vaja, tot allò que més ens mola de l'ésser humà concentrat en poc més de cent pàgines, i es queda ben ample. Una cuestión personal és de fet literalment personal, basada en la pròpia experiència de l'autor que va haver d'afrontar el fet de tenir un fill afectat per una hidrocefàlia i autista, reflecteix aquesta situació a través del protagonista, el penós professor d'anglès Bird. La novel·la transcorre en un ambient d'opressió constant pel nostre estimat/odiat (decideixes tu mateix en el fons no és un pavo que acabi de caure bé així de bones a primeres) que ha de prendre una decisió respecte que fer amb el seu nounat, extremadament malalt, que ha nascut en el si d'una relació infeliç, la que manté Bird amb la seva dona i els seus sogres. Tot això s'ha de contextualitzar dintre de la societat japonesa, amb uns valor completament diferents als nostres en tots els aspectes, especialment pel que fa als sentiments de la responsabilitat, l'honor i l'èxit. En segon pla també podem veure la diferència que hi ha pel que fa a les relacions sentimentals, l'evasió de la realitat i l'amistat; la relació que manté Bird amb una amiga de la infància a la que veu només em moments d'extrem puteig és molt curiosa, normalment la consideraria estrany si més no, però dintre el llibre l'acabes apreciant com a 100% normal i lògica. Tot i que l'ambient de bona part de la novel·la és bastant malaltís la vaig trobar molt fresca. Suposo que tot i que pateixes contínuament no és el mateix patir que amb els autors occidentals, el protagonistes són miserables, però de manera diferent, són cruels i vils, si, però d'una manera diferent i poder més innocent. A més no tot és desesperació, en Kenzaburo Oé reflecteix que en mig de tanta merda la gent, per molt patètica que sigui, poden ser absoluts herois (a nivell domèstic, el protagonista no és posarà en plan èpic en cap moment del transcurs del llibre). Tampoc vull que això soni a redempció a l'estil USA en que el prota cau a la pitjor de les misèries i després qual au fènix reneix de les seves cendres, no, no, no, ja dic que la percepció de la realitat la tenen ben diferents aquests japonesos. Bé, prou, no vull comentar més per què acabaré explicant més coses del llibre, i ja n'he explicat alguna i m'ha fet mal, però en aquest cas era necessari. De nou publica Anagrama i aquest cop podeu llegir la contra que és més respectuosa que en el cas de Plataforma.

Dragon Ball Rap

Ho he resistit durant dos mesos però no puc més he de penjar aquest vídeo!!! (Desgraciadament tothom te un freak a dins...)


via Crazy Japan