Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ciència. Mostrar tots els missatges

1/10/2013

Prop de tres-cents cinquanta anys d'història natural dels protozous

Demà cap a quarts de dotze faré a l'Institut de Ciències del Mar una xerrada que portarà aquest mateix títol "Prop de tres-cents cinquanta anys d'història dels protozous" en el marc de la jornada "Nous avenços en ecologia microbiana" sessió conjunta organitzada Secció de Microbiologia de la Societat Catalana de Biologia i el mateix Institut.

Em fa força il·lusió doncs ja fa força anys que s'organitza i va dirigida als estudiants de l'assignatura d'Ecologia Microbiana de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Aquest serà el tercer com que hi participo. El primer cop hi vaig assistir com a estudiant (i ja ha plogut força), el segon cop vaig fer de ponent presentat les primeres dades del que havia de ser la meva tesi tot just començar el doctorat i ara com a post-doc. A mi aquests cicles em fan certa gràcia que voleu que us digui.

Per als qui no pugueu assistir (se que tothom es mor de ganes, i ves a saber potser hem d'habilitar sales annexes i tot)  us deixo un enllaç a l'article del mateix títol que vaig publicar el passat mes de desembre a la Revista Omnis Cellula de la Societat Catalana de Biologia. Espero que us agradi!

 Publicat al desembre a Omnis Cellula

Quan pensem en microorganismes, ens acostumen a venir al cap els bacteris, i potser els fongs. Però hi ha un grup d’eucariotes unicel·lulars heteròtrofs que tenen una llarga trajectòria en la història de la biologia i que tot sovint passen desapercebuts. Són els protozous, un grup que inclou des de paràsits que afecten els humans i el bestiar, fins a organismes que són actors principals de les xarxes tròfiques marines. Tot sovint oblidem que van ser els primers microbis observats pels humans i que ja fa prop de tres-cents cinquanta anys que són objecte d’estudi pels biòlegs.

11/12/2012

Minorisa minuta a El Periòdico

Fa uns mesos l'article que vam escriure en que describíem Minorisa minuta, el depredador més petit de l'oceà, va aparèixer al Regió 7. Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder explicar també la nostra troballa a la secció de ciència d'El Periòdico de Catalunya. El context de l'article és però diferent, doncs tracta de com els biòlegs bategem les espècies. L'entrevista que ens van fer va ser molt interessant portant-nos a debatre finalment, com acostuma a passar, sobre el concepte d'espècie. Per política comunicativa el diari no allibera aquest tipus de contingut a la seva web, així doncs no vaig poder compartir en el seu moment l'article a través de les xarxes socials. Ara que han passat unes setmanes crec que ja no passo res si penjo l'article aquí per compartir-ho. Espero que us agradi.

9/03/2012

Minorisa minuta al Regió 7



Aquest estiu ha estat una època intensa, d'escriure articles, d'anar a congressos de demanar finançament (AKA beques). En mig de tot això, i de preparar les vacances que començaré imminentment, vaig tenir la sorpresa de que un periodista del Regió 7, el diari de la Catalunya central, em truqués per fer-me una entrevista arran de la descoberta que vam fer amb Minorisa minuta, el depredador més petit de l'oceà. El resultat de l'entrevista va ser una portada i una pàgina complerta a l'interior! (vaig quedar força impactat la veritat). En resum, us deixo aquí el primer impacte mediàtic que ha generat la meva recerca (acabo d'escriure una frase que mai hagués pensat que escriuria).





8/10/2012

Genoma de Drosophila melanogaster per a soprano



La soprano Olga Miracle interpretant música d'avantguarda basada en el genoma de la mosca del vinagre Drosophila melanogaster. Fent servir una formula desenvolupada per ella mateixa, Ana Grascini (AKA Priscila Ferdandes) transforma per mitjà d'un ordinador les seqüències en notes i després en va fa els arranjaments.

7/18/2012

Corralito al CSIC


El Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha fet suspensió de pagaments a proveïdors, ahir a tots els centres del CSIC ens van enviar una carta explicant-nos que no tindrem accés a fons per viatges, reactius de laboratori, etcètera en definitiva el CSIC només pot pagar "nómina del personal, seguridad social, tributos, devoluciones a Tesoro e intereses de demora". Així està el patí senyores i senyors.

El CSIC ja va començar l'any sense saber d'on treure un 25% del seu pressupost pel 2012, va continuar la caiguda quan es van anunciar les retallades en recerca d'un 30% i no crec que les coses millorin gaire d'aquí a finals d'any. Fent suspensió de pagament i mantenint només el salari no és podrà fer ni allò de "fer més amb menys" que deia la Sra. Carmen Vela, perquè de facto estan aturant l'activitat dels centres de recerca del CSIC (que suposen un 20% de la producció científica a l'estat espanyol). Si l'estat no és capaç d'alliberar aquests fons acabarà per mantenint un cadàver de funcionaris i personal contractat que no pot fer la seva feina en no disposar dels recursos materials necessaris. El CSIC serà com un fàbrica de motos plena de treballadors però sense peces per muntar-les. És cert que el CSIC és un mastodont monolític, centralitzat i ineficient, però el que hauria de fer l'estat espanyol és reformar-lo, no matar-lo, perquè el seu cadàver caurà sobre tot el sistema de recerca estatal i les empreses que d'una manera o altre en depenen. I no creguem que això és un tema exclusivament espanyol. El CSIC té 22 centres a Catalunya dels quals depenen centenars de treballadors, i 7 d'aquests 22 són centres mixtes amb entitats catalanes (universitats, centres CERCA, IRTA o Ajuntament de Barcelona). A més Catalunya és la seu de moltes d'aquestes empreses de servei a la recerca que es veuran afectades. La possible fallida del CSIC afectarà de ple al sistema de recerca català.

Queda demostrada, un cop més, la manca de compromís del govern espanyol amb la recerca i el desenvolupament (em repeteixo molt en aquest aspecte, però és que ho estan fent pitjor que malament). Per altra banda contemplem amb perplexitat la total absència de responsabilitat i sentit comú d'aquest govern, deixant caure d'aquesta manera la principal institució científica de l'estat mentre es dedica a rescatar els bancs del seus amics i coneguts quan els experts els hi han dit per activa i per passiva, aquests sí, que els deixin caure. És possible que la caiguda del CSIC no tingui un efecte molt important en el còmput global de l'economia, més enllà dels 15000 treballadors de l'ens, però és un símptoma de com de malament estan les coses, de com govern espanyol ha perdut el control de l'estat i com anem feliçment, amb sornegueria i prepotència de pet cap al precipici.

6/13/2012

... i diuen que plou


Aquesta setmana tenim el món de la recerca força alterat per una carta de la Secretaria d’Estat del ram, Carmen Vela a Nature. I la veritat, de motius no en falten. La polèmica però els darrers dies s’ha centrat en els científics i no en la ciència, primer amb la resposta de la FJI-Precarios, o la resposta de Teresa Riera (diputada socialista al parlament europeu) o la resposta de Carlos Duarte (investigador a l’IMEDEA) als primers. Aquest fet és força lamentable i suposo que és fruit de la síntesi que s’ha fet en molts mitjans de la carta de la senyora Vela “A Espanya sobren científics”.

Estic convençut que aquesta frase és simplement una cortina de fum dins el discurs del govern per defugir el debat real. Fa tres setmanes, aquí a Barcelona a la trobada de Initiative for Science in Europe la presidenta de l’European Research Council va dir, i cito “A Noruega falten científics, mentre a Espanya hi ha un superàvit, Europa no posarà dinar per a mantenir científics allà on hi ha un excés. Si a un lloc en falten i a un altre en sobren ja sabem que hem de fer”. Parlava en el context d’un debat sobre l’Horitzó 2020 en que la Unió Europea planteja la incorporació d’un milió de científics al sistema de recerca del continent, ara bé, no a parts iguals en tots el països, i per les paraules de la Dra. Helga Nowotny s’entén que no a l’estat espanyol. El debat sobre si sobren o no sobren científics és estèril, el sistema de recerca espanyol no pot absorbir més investigadors, en part per les retallades, sí, però en part per una planificació nefasta durant anys, per part dels polítics i perquè no dir-ho, per part dels científics. S’ha acabat el cafè per a tothom en recerca, s’ha acabat mantenir grups de recerca sobre les esquenes dels doctorands, a Europa ho saben i l’aixeta es tanca. Bé, dono per tancat el tema.

El drama de la carta de la senyora Vela és que potser realment creu en les seves paraules i per tant considera que som oligofrènics i que no tenim dos dits de front. En quin cap entra que fent una desinversió conduirà a una millora de la recerca? A mi no, de veritat, només és comprensibles si assumeixes que la major part de la recerca que finançaves fins a dia d'avui no era competitiva i que la recerca que podrà subsistir a partir d’ara te capacitat de competir per recursos europeus. És així? Si és així felicitats, hem mantingut un sistema de recerca ineficient a l’estat Espanyol sobredimensionat durant els últims 20 anys. I ves per on, m’ho crec. Algú ha entrat mai en la pàgina web de la Asociación de Parques Científicos y Tecnologicos de España? Doncs visiteu-la. Trobareu que en formen part 77 parcs científics i tecnològics repartits per tota la geografia espanyola sota el criteri de “jo també en vull un”. Unes infraestructures que valen molts calers i que en molts casos no suposen cap benefici per al territori que els acull, com certs aeroports vaja. Ho dic a tall d’exemple, n’hi ha d’altres, altres exemples que ens demostren que l’estat espanyol mai ha apostat seriosament per la recerca. Ha apostat per la recerca com ha apostat per l’alta velocitat, molt espanyola i molt poc eficient.

Amb això no vull dir que estigui a favor de les retallades en recerca. Hi estic totalment en contra. Només vull constatar que en el passat, tot i tenir els recursos, el govern espanyol no s’ha dedicat a construir un sistema de recerca sostenible i de futur. El govern ha invertit en recerca igual que ho ha fet en infraestructures, sota criteris ideològics i no de cost-benefici. I ara que venen mal dades de nou el govern espanyol ens demostra el poc que creu en la recerca retallant-ne un 35% quan els països que se’n surten i se’n volen sortir d’aquesta crisi saben que RDI és una via per tirar endavant. Quan rellegeixo el que acabo d’escriure em sorprèn que algú em pregunti què s’ha m’ha perdut a mi al Canadà.

6/27/2011

Revisitant la línia de foc

Fent una mica de repàs del que he anat fent aquest últim any acadèmic m'he posat a buscar coses sobre el projecte Foc Creuat, art i i ciència al punt de mira que vam dur a terme a finals de l'any passat i és va exposar a l'Arts Sant Mònica al febrer. Bé, doncs he trobat una sèrie de vídeos en que s'explica el projecte, en el primer em trobareu a mi pontificant a partir del minut cinc, si fa o no fa, per tant ja sabeu en quin punt us podeu de saltar el vídeo per no adormir-vos ;-). Que vagi de gust!







This text is replaced by the Flash movie.


6/03/2011

La recerca científica a #bandaampla = confusió

[Per il·lustrar aquest escrit que millor que el vídeo del programa :-)]

Dijous passat vaig decidir quedar-me despert després de Polònia i mirar-me el Banda Ampla dedicat a la recerca. Ja de bon principi tenia les meves reticències, doncs el Banda Ampla és un format de programa que no m’agrada, i el tema “la recerca” em sonava com a massa gran com per tractar-lo a fons. La meva única esperança era que les intervencions fossin de qualitat. A la una de la matinada anava a dormir sabent que havia comès un error i que més hagués valgut anar-me’n al llit quan tocava i així poder llevar-me d’hora. Perquè el “debat” en general va deixar molt que desitjar, i les intervencions individualment també en la seva major part.

Com he dit plantejar el tema així grosso, vinga va, parlem de la recerca, ja feia por, i finalment va passar el que havia de passar, que tots els temes es van tractar per sobre, tirant de tòpics i sense cap tipus de capacitat per part dels presents ni intenció per part del programa d’aprofundir més. Però no va ser pas aquest l’únic problema, per mi el més greu va ser la manca de comunicació entre el científics acadèmics, els periodistes i els científics dedicats a temes més d’empresa. Tothom parlava, tothom semblava que replicava, però en realitat cadascú feia el seu discurs, totalment impermeable al discurs de la resta, esdevenint un llarg i tediós diàleg de sords.

En aquesta línia voldria destacar algunes de les intervencions per la seva manca d’informació i de sensibilitat, o bé per la seva deliberada intenció de mentir. Començarem pel senyor dels cargols, el malacòleg de la UIB Cristian Ruíz, que va donar la visió més vuitcentista de la ciència, tot passió, tot cerca de la veritat i tot intel·lectualitat, no es que estigui en contra, però veure-ho així avui és confondre el desig amb la realitat. A banda va haver diversos moments que va començar a fer-se una mica de lio amb el tema de la inversió en recerca militar, barrejant pel mig el Centro de Astrobiologia, arribant a dir que l’Astrobiologia no existia i que a on anaven a parar tots els calers destinats a aquests centres (insinuant clarament que anaven a parar a recerca militar). Bé, voldria dir que conec de primera mà gent que treballa i que ha treballat allà, que han dut a terme projectes molt interessants d’ecologia microbiana, que s’emmarquen en un context de la cerca de vida en condicions extremes, com a aproximació del que serien altres planetes, com Mart. Això és l’astrobiologia, existeix, i les declaracions d’aquest senyor només serveixen per crear confusió i desconfiança. Que a l'estat espanyol es fa un munt de recerca militar, cert, però no barregem peres amb pomes.

Una altra gran intervenció va ser la de la periodista del Quèquicom Samanta Vall. Referint-se al fet dels becaris, dient que ella també havia estat becària i que aviam que era això de queixar-se tant, que els investigadors s’ho tenien molt cregut i que perquè ells, inclosos els becaris havíem de cobrar més que en altres professions, tan respectables com ser periodista o cuiner. Cal aclarir en primer lloc que si les coses fossin tan fàcils hi estaria d’acord, et passes 4 anys de becari (abans no cotitzant, tristament, a partir d’ara ja cotitzant, teòricament) i després t’incorpores al món laboral. Però no ha estat mai així, conec gent que s’apropa a dia d’avui a la quarantena, que no han cotitzat en sa vida… mai, sempre han viscut de beques, perquè la carrera científica a l’estat espanyol és tant lamentable que dona suport a la part més productiva d’un investigador amb beques escombraria que no et permeten ni tan sols tenir en el futur una pensió digne. Ara està canviant, però s’ha hagut de lluitar molt. Si aquest cas ja és dramàtic, encara n’hi ha un altre, que un dia potser s’hauria de tractar en profunditat. He conegut força gent a més d’un laboratori que treballa gratis, sí, sí, a canvi de res. Fan un horari que supera amb escreix les 8 hores diàries, que inclou forces caps de setmana i on les vacances estan reduïdes a la mínima expressió (el d’un científic qualsevol vaja) a cost 0 per als grups d’investigació, i no un parell de mesos, no, potser durant més d’un any! I això després d’haver esgotat el subsidi d’atur i l’ajut de 400 €, que sumat en total fan 2 anys treballant en un precarietat extrema. I repeteixo, no és un cas aïllat. Així hem d’aspirar a l’excel·lència? Per tant, senyora (o senyoreta) Valls, el que reclamem el investigadors no és un sou de luxe, és una vida professional digne, que a dia d’avui no tenim.

Les últimes intervencions, i acabo, que volia esmentar són les del senyor Luis Ruiz, un dels fundadors de la patronal biotecnològica CataloniaBIO, i del senyor Ramon Bonet, director tècnic dels laboratoris Natterman. El Sr. Ruiz va afirmar que les possibilitats per a treballar com a científics fora de l’acadèmia eren enormes a Catalunya i que el problema era l’obsessió dels investigadors per voler ser professors universitaris. Tot i acceptant la inclusió del comercial com a professió científica, que podríem discutir, les opcions continuen ser, en primer lloc menors que les del món de l’acadèmia, i molt lluny de les opcions que tens a altres països com els USA (exemple que es va posar i amb el que ridículament va intentar comparar-nos el Sr. Ruiz). Per la seva banda el senyor Bonet va dir la gran bestiesa que la inversió pública en recerca és a fons perdut, no ho comentaré gaire perquè cau pel seu propi pes, entre d'altres raons, només en veure que la major part de les empreses de biomedicina i biotecnologia nascudes a Catalunya tenen un embrió públic en forma d'spin-off, per tant ja em dirà.

No vull entrar en altres declaracions, que també denoten un gran ignorància per part d’uns actors del món de la recerca respecte la situació dels altres actors, perquè el text s’allargaria molt. Vull destacar però la gran defensa que va fer en Cedric Notredame de la recerca en totes les seves vessants i encarnacions com a valor a preservar i potenciar en la nostra societat, un intervenció necessaria però que no va poder salvar la nit. Però, a banda d’aquestes discretes guspires de sensatesa, només hi va haver en definitiva  confusió, confusió i més confusió. Les intervencions totalment interessades i esbiaixades per part de tots els que van parlar únicament van aconseguir que, com bé va dir una senyora del públic, al final no ens enterréssim de res. Una passa més en l’allunyament de la ciència del gran públic, aquest cop en prime time i a la tele amb més audiència del país.

5/27/2011

Recordem que recerca és coneixement

Entenc en bona mesura que la gent a dia d'avui vulgui un govern auster, que miri amb lupa els pressupostos i vulgui deslliurar-se de despeses aparentment supèrflues. Entenc que ara vingui una època d’estrènyer el cinturó, que la festa s'ha acabat i que tots hem de tornar a llevar-nos un dilluns de ressaca on no recordem exactament que ha passat ni com hem arribat aquí.

Però hi ha coses que no entenc tant, bé, gens. En primer lloc no entenc la dèria mundial de retallar drets socials, com si fóssim nosaltres els ciutadans els responsables d'aquesta situació. Doncs sembla un consens internacional que serà l'estat del benestar qui pagarà les copes de la festa financera que els bancs i els especuladors han gaudit aquests últims anys, mentre els principals culpables no només no han assumit les seves responsabilitats més enllà de dir no ho hem fet bé, sinó que a més, durant aquests anys n'han tret benefici (i el que trauran).

Aquest introducció general em porta a Catalunya, que és on vull anar a parar, i al camp de la recerca més concretament. Bé doncs en el context de crisi generalitzada, de la qual no està clar si estem sortint o ens estem aposentant, veiem com el nou govern s'apunta al carro de l'austeritat i les retallades. És una crítica? En aquest sentit no, de fet segueixen la dinàmica global, i sospito que qualsevol altre govern possible hagués seguit aquesta mateixa via. Però cal fer notar que hi ha maneres i maneres de fer-ho. Des de la meva perspectiva anar a retallar directament l'estat del benestar mentre se suprimeixen impostos com el de successions o quan es volen abaixar els impostos sobre les rendes més altes (al Mas-Colell se li va escapar, un petit error, però tota una declaració de principis), dona un missatge inequívoc: a Catalunya també pagarem la festa els de sempre.

El missatge contradictori continua en àmbits com el de la recerca. En general hi ha un consens que considera la recerca i l'I+D com a eines bàsiques i necessàries per sortir d'aquesta crisi i canviar el model productiu català (el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació va ser l’únic pacte signats per tots els grups del parlament i per multitud d’organitzacions des dels sindicats a les patronals). De fet és un missatge que jo em crec i sobre el qual també miro de pontificar. El que m'agrada d'aquest missatge és que és plenament transversal, en general tots els partits hi creuen, amb els seus matisos però hi creuen. Però que passa a dia d'avui,? Passa que quan s'anuncien les retallades es diu que aquestes "només" seran d'un 10% en aspectes considerats essencials, com educació i sanitat, però atenció, que acostuma a quedar un pel amagat, seran d'un 20% en Economia i Coneixement. Si, un 20% de retallades a Coneixement, que inclou Universitats i Recerca, o dit d'un altre manera, retallen un 20% al motor del canvi econòmic a Catalunya.

I es pot pensar, que cal retallar perquè és el que hi ha, no s'hi pot fer més, i ja vindran èpoques millors per tal de recuperar la inversió pública en polítiques de recerca, pot ser. Però de nou ens trobem en una situació paradoxal com és la de la supressió de l'impost de successions. Cal estrènyer el cinturó però, el primer que es fa des del Departament d'Economia i Coneixement és aturar el procés de creació de l'Agencia Catalana de Recerca Talència. Talència, un òrgan que concentrava tres organismes, diverses estructures paral·leles de gestió i divulgació, que dibuixava un esquema lògic i racional a l'estructura de la recerca pública catalana i que definia i potenciava les sinèrgies d'aquesta amb el sector privat. Llegeixo la frase anterior i només em fa pensar en estalvi i austeritat, però en comptes de retallar per retallar s’aconsegueix optimitzant.

Interpreto que aturar aquest procés i tornar al que ja hi havia, amb l'FCRI com a buc insígnia, és simplement una maniobra partidista, en l'estil més clàssic del que es fa per aquestes contrades Mediterrànies de no preservar el que han fet els rivals, de no preservar marques creades per d'altres per tal de no legitimar la seva obra de govern. Em sembla un acte d’irresponsabilitat, especialment quan el projecte aparentment és bo i de fet s'ha desenvolupat sota la clara influència teòrica de l'actual Conseller de l'àrea. Esperem doncs, tot i que no hi ha hagut la maduresa i el compromís de continuar amb aquest projecte per raons polítiques, si més no que hi hagi certa inspiració en el mateix i es repeteixi el procés, si cal amb una nova marca, si cal amb nous matisos, però a la recerca catalana li calia i li cal una gestió i una planificació eficient i integral, i calen les eines polítiques i administratives de consens per dur-ho a terme.

2/03/2011

Foc Creuat, art i ciència al punt de mira


Durant l'últim mig any he estat treballant amb l'artista mallorquina Lara Fluixà en un projecte de la Societat Catalana de Biologia anomenat Foc Creuat. En aquest projecte 6 artistes i 6 científics joves (o equips) hem treballat plegats en un projecte artístic "d'inspiració científica". Ha estat una experiència si més no exòtica i finalment molt enriquidora. Un dels resultats d'aquest treball és una exposició que podeu visitar fins al 13 de febrer a l'Espai Balcó de l'Arts Santa Mònica. Si hi aneu (val la pena, de veritat, sona a autopromo, que ho és, però també hi ha un punt sincer :-) us recomano també que passeu pel pis de sobre on trobareu l'exposició Pensar Art - Actuar Ciència que vindria a ser el mateix però feta per artistes i científics ja consagrats.

6/03/2010

Piulades científiques (qui és qui?)

Com a usuari de Twitter tinc les meves dèries i manies, i de tant en tant dedico uns minuts a fer una mica de cerca de piuladors que parlin de tres temes principalment còmic, política i ciència. A més cal dir que busco preferentment aquells que ho fan en català, i sobretot en ciència. 

En nom de la internacionalització de la ciència molta de la gent que a través de Twitter, o bé altres mitjans, comunica, difon i discuteix de ciència a casa nostra ho fa en castellà. Es una decisió que no comparteixo, doncs si vols arribar a un públic més ampli fes-ho en anglès que és la llengua franca de la ciència i si no poder val la pena fer-ho en català, sempre he pensat que per tal que una llengua sigui viva (al 100%) ha de ser-ho en tots els àmbits de la cultura, i la ciència n'és un i cada dia més important. 

ACTUALITZACIÓ Gràcies a les aportacions d'en Miquel Duran he incorporat 3 piuladors més del que jo anomenaria sense pudor la Girona Chemical Connexion (que comença a ser un lobby perillós) @pepquimic @marcelswart i @JuanMaBarroso. Per altres vies he trobat el twitter de la Mercé Piqueres @lectoracorrent una de les millors divulgadores del país.

Amb el temps he anat recopilant una petita llista de gent que a Twitter piula sobre ciència en la nostra llengua:

Centres de Recerca i Investigadors:




Jordi Poater (Investigador Ramon y Cajal en química teòrica i computacional i professor de Química de la Universitat de Girona) http://twitter.com/jordipoater


Javier del Campo (Estudiant de doctorat en Ecologia Microbiana Marina a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona, jo mateix vaja) http://twitter.com/fonamental/


Comunicació i Divulgació



Miquel Duran (Investigador en  química quàntica i computacional i professor a la Universitat de Girona, un dels impulsors a Catalunya dels conceptes 2.0 a la Ciència i la Universitat) http://twitter.com/miquelduran

Pep Anton Vieta (Químic interssat en el 2.0 com a eina per divulgar la ciència) http://twitter.com/pepquimic

Juan Manuel Barroso (Project Manager a l'Institut de Quimica Computacional de la Universitat de Gironahttp://twitter.com/JuanMaBarroso


iCIENTIFICats (Blog de divulgació científica a càrrec de @gondolinxavi) http://twitter.com/icientificats

Laia Guillaumes (Llicenciada en Química i responsable del blog de divulgació científica ReAcCIONa) http://twitter.com/laiagd

Global Talent (Diari digital de Ciència i Innovació), http://twitter.com/global_talent

Michele Catanzaro (Doctor en física i periodista científic) http://twitter.com/mcatanzaro

Mercé Piqueres (Biòloga, dedicada a la divulgació, l'edició científica i la traducció) http://twitter.com/lectoracorrent

divu*Ciencia (Empresa dedicada a la difusió i assessorament sobre ciència a qualsevol mitjà) http://twitter.com/divuCiencia

Buscaciència (L'agenda de la cultura científica) http://twitter.com/buscaciencia


Política i Gestió



RECERCAT, butlletí de la Recerca de Catalunya http://twitter.com/recercat

Xavier Lasauca  (Responsable de Gestió del Coneixement i Sistemes d'Informació en R+D+I de la Direcció General de Recerca) http://twitter.com/xavierlasauca

Biocat, Bioregió de Catalunya http://twitter.com/biocat_cat

Quim Bosch (Doctor en Física, fins fa poc Director d'AGAUR) http://twitter.com/quimbosch

Aquesta és una llista dels twitts sobre ciència que jo segueixo, si algú en coneix alguna altre si us plau poseu-ho als comentaris, l'incorporaré a la llista i de pas els seguiré a Twitter.

Relacionat amb això fa un temps vaig trobar Science FEED, un sistema de microblogging destinats ala comunitat científica per tal de compartir i discutir sobre xerrades, articles, temes d'actualitat científica, etc. La idea és interessant, però vaja, no vaig trobar gens necessari fer una eina especificament per això quan existeix Twitter.

Estaria bé potenciar en aquest sentit l'ús de Twitter per part de la comunicat científica, perquè és una manera instantània de comentar resultats apareguts a estudis tot just publicats o fins i tot iniciar un debat arran d'una xerrada interessant. D'aquesta manera es pot anar més enllà del temps que s'acostuma a dedicar a les intervencions del públic i es podrien traure a posteriori conclusions més interessants que les que s'acostumen a traure de les preguntes d'una ponència (que tenen més d'exhibicionime intel·lectual que no pas de veritable interès per generar un debat productiu).

4/29/2010

5 cèntims sobre la inversió en recerca

Aquesta setmana apareixia a PHD Comics (sempre genials) aquest gràfic de com s'utilitza el presupost federal als EUA (es a dir els diners dels contribuents) i quina proporció va destinada a la recerca. No vull ni imaginar-me aquest gràfic en la versió de l'Estat Espanyol, i encara menys vull imaginar-me la proporció a la que toquem en recerca a Catalunya, no vull perquè obriria la finestra i saltaria per la més que probable indignació i a sobre em quedaria sense escriure els articles que tinc pendents.
cliqueu la imatge per ampliar

4/21/2010

Cinc bons llibres sobre biologia per Sant Jordi

A dos dies per Sant Jordi és un bon moment per recomanar llibres, així aquells que no hagin decidit encara quin regalaran tenen una idea més que poder els hi és útil. A mi una cosa que  'agrada regalar per Sant Jordi són còmics en català (necessiten tot l'ajut del món per tirar endavant) però d'aquest tema ja se n'encarreguen a ComiCat. Un altre àmbit que necessita també un cop de mà és la divulgació i la publicació d'obres científiques, o relacionades amb la ciència, en català. 

M'agradaria doncs recomanar 5 llibres, no tots ells novetats però si que tots valen molt la pena. Els públics a qui van destinats són ben diversos per tal que tothom pugui triar. En primer lloc tenim El Virus de la Glòria de Marià Alemany, un llibre que descriu en clau d'humor bona part de les misèries de la recerca a un laboratori, l'edició és del 94, sereu afortunats si el trobeu, sembla ser que a Laie el tenen. Dintre de l'imprescindible col·lecció Sense Fronteres d'Editorial Bromera hi ha l'excel·lent i divertida Viure per la Ciència del guanyadors del Premi Nobel de medicina 2002, Sydney Brenner, una autobigrafia en que es reflecteix l'aspecte més humà i més apassionat de l'investigador. En la mateixa col·lecció podem fer un tomb pel passat a Els Inicis de la Vida de la mà de una de les biòlogues (i m'atreveixo a dir científiques) més grans del segle XX, la Lynn Margulis i el professor de UMass Michael Dolan. Continuem amb L'Origen de les Espècies de Charles Darwin, reeditada per Edicions 62 l'any passat en motiu del 150é aniversari de la seva primera edició. Un llibre, cal dir-ho, dens però que és la pedra angular de la biologia moderna i va definir el paradigma en que aquesta es desenvolupa, paradigma que encarà ningú ha pogut trencar. Per últim, ara si, una novetat, Codi Genètic, un thriller biològic autòcton escrit per Amàlia Lafuente en clau de Best Seller que curiosament coincideix en temàtica amb El Virus de la Glòria ja que ambdós giren al voltat de la recerca contra l'Alzheimer.

Crec que es una selecció de llibres prou variada i interessant com per que aquells amants de la ciència o bé aquells que s'hi vulguin introduir una mica tinguin un bon candidat per endur-se cap a les seves prestatgeries aquest Sant Jordi. Per posar-ho tot més fàcil a continuació les sinopsis dels llibre i enllaços per conèixer una mica millor els autors.

La lectura d'aquesta novel·la científica ens transporta a la vida dels personatges i posa en context de ficció situacions reals i preocupants que persisteixen en el pas del temps. És una novel·la que fa reflexionar sobre el que ha de ser la recerca, un àmbit molt important per al progrés de la nostre societat.



Sydney Brenner, guanyador del Premi Nobel de Medicina 2002, ens explica en aquest llibre una apassionant vida dedicada a la ciència. Des dels seus modests inicis, Brenner ha arribat a ser un dels biòlegs més distingits del segle xx. Les investigacions originals que ha dut a terme abracen molts camps de la biologia: des del desxiframent del codi genètic fins a l’establiment d’un cuc insignificant com un organisme model per a la biologia del desenvolupament.

Amb un to molt personal, Brenner narra la pròpia trajectòria vital en la ciència, que s’inicia amb els durs anys d’educació a Sud-àfrica i els experiments que feia a la sabateria del seu pare, i arriba fins a la direcció d’un dels centres de recerca més prestigiosos del món, el Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge, passant pels moments més remarcables i emocionants d’una llarga i productiva carrera científica. El text també ens descobreix magistralment la part més humana: un científic rebel amb un gran enginy i sentit de l’humor, irreverent i amb una apreciació profunda de la biologia en els seus més diversos aspectes. Un autoretrat fascinant i íntim d’un dels gegants de la biologia moderna.


Durant la major part de la història de la Terra, la vida ha estat invisible. Les comunitats bacterianes han modelat la superfície i l’atmosfera del planeta al llarg de milers de milions d’anys. Tot i la insignificança d’aquests microorganismes, representen formes de vida molt diverses i originals, adaptades als ambients més insòlits que puguem imaginar. Moltes de les activitats que associem amb els organismes pluricel·lulars, com ara fongs, plantes o animals –la reproducció, la predació, el moviment, el sexe i més– són realment invencions bacterianes antigues. Molt abans de l’aparició evolutiva dels animals i de les plantes més simples, els bacteris ja havien escrit els primers capítols de la història de la vida. Desxifrar aquesta història ancestral és una tasca científica apassionant, i aquesta obra de Lynn Margulis i Michael F. Dolan ens hi aproxima sense que necessitem una formació científica prèvia.


Quan el llibre L’origen de les espècies va veure la llum, el 1859 a Londres, va provocar una gran commoció en tots els àmbits de la cultura. La seva teoria revolucionària sobre l’evolució natural de les espècies, el fet que l’home procedís d’espècies inferiors i que de sobte existís un vincle que el connectava amb el que pejorativament s’anomenava “animals”, no resultava fàcil d’acceptar. Les conclusions sobre les lleis de la vida a les quals Charles Darwin havia arribat es fonamentaven exclusivament en un posicionament científic i entraven en conflicte amb l’explicació que en donava la religió. 

En ple segle XXI, dos-cents anys després del naixement de l’autor i cent-cinquanta anys després de la publicació de l’obra, el debat entre darwinistes i creacionistes, entre ciència i religió, continua sent de plena actualitat. Per tot això cal llegir Darwin. Hi trobareu el treball d’un gran científic, d’una ment moderna, que va transformar el nostre món


La descoberta d’un fàrmac contra l’Alzheimer centra les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l’arribada d’un nou director a l’Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l’ètica professional.

Amàlia Lafuente retrata amb habilitat el món de la investigació científica: la lluita dels becaris, l’abús de poder dels triomfadors, la competitivitat, els jocs de seducció entre els companys...

Amb tots els ingredients del millor thriller, Codi genètic atrapa el lector amb un tema d’actualitat i uns personatges de carn i ossos.


+ iCIENTIFICats recomana Salvador Macip — Les grans epidèmies modernes [Sant Jordi 2010]
+ Global Talent recomana La nostra selecció de llibres per Sant Jordi
+ RECERCAT recomana Els llibres de RECERCAT
+ Recerca en Acció recomana Llibres de ciència per festejar Sant Jordi

2/22/2010

Buscant els depredadors més petits de l'oceà

Aquesta és la xerrada que vaig fer dijous passat al Centre d'Estudis Avaçats de Blanes. Aprofito per donar les gràcies a la Dra. Mireia Bartrons per convidar-me al centre i poder explicar la meva recerca.

2/19/2010

16 Científiques Catalanes

El 23 de febrer, dimarts, s'inaugura l'Exposició "16 Científiques Catalanes" al Centre Cultural Les Corts. El principal objectiu d'aquest projecte, organitzat per l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), és apropar la figura de la científica a la societat, trencant certs tòpics com ara el fet que els professionals que es dediquen a la recerca solen ser majoritàriament homes.

Barcelona, 18 de febrer de 2010. L'exposició, que es basa en el perfil de 16 científiques que treballen en universitats, centres de recerca i empreses a Catalunya, ha estat organitzada per l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) a través d'un ajut del Departament d'Innovació, Universitat i Empresa de la Generalitat de Catalunya.

Segons Mercè Piqueras, Presidenta de l'ACCC i coordinadora de l'exposició,"si bé la presència de la dona segueix sent minoritària en alguns àmbits de la recerca, el nombre d'investigadores ha anat augmentat en les últimes dècades. Però aquesta major presència en els laboratoris no sol reflectir-se en la percepció pública de la ciència".

"Per a pal·liar aquest dèficit s'ha preparat aquesta exposició basant-se en una sèrie de perfils sobre investigadores en actiu de diferents àrees de recerca: biomedicina, química, física, matemàtiques, arqueologia,...", segons declara el secretari tècnic de la mostra, Raül Toran.

Entre les científiques que hi apareixen es compta amb investigadores del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (la investigadora biomèdica Lina Badimon, l'oceanògrafa Marta Estrada, la física Teresa Puig, la química Conxita Solans i l'arqueòloga Assumpció Vila), de la Universitat de Barcelona (la matemàtica Pilar Bayer, la paleoclimatòloga Isabel Cacho i l'astrònoma Carme Jordi), de la Universitat Autònoma de Barcelona (l'antropòloga Adriana Kaplan), de la Universitat de Girona (la química computacional Sílvia Simon) i de centres de recerca com el Centre de Regulació Genòmica (amb la neurobiòloga Mara Dierssen), l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (amb l'arquèologa Marta Prevosti), l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya (amb la bioenginyera Alícia Casals) i el Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (amb la biòloga Anna Veiga). També hi participa una investigadora de l'àmbit privat, com és el cas de la biòloga especialista en microbiologia cervesera, Marta Orive, de l'empresa Mahou-San Miguel, i la física Lourdes Vega, directora de MATGAS.

Amb motiu d'aquesta exposició itinerant, amb presència a Internet a través del bloc http://16cientifiquescatalanes.blogspot.com/, s'organitzaran una sèrie de xerrades que faran algunes científiques per a apropar a la societat el seu propi treball i el d'altres dones dedicades a la recerca.

Aquesta exposició, que finalitza el 10 de març i coincideix amb el Dia Internacional de la Dona, vol posar de manifest el paper fonamental de la dona en l'avançament de la ciència en la nostra societat. Com diu Isabel Cacho, "La professió investigadora permet pensar, crear... Tot un luxe que val la pena".

Lloc: Centre Cultural Les Corts - Carrer Dolors Masferrer i Bosch, 33-35

Del 23 de febrer al 10 de març, de 9h a 24h, de dilluns a diumenge

2/01/2010

Tara Oceans, la travessia de la Mar Roja

Intento tornar a l'activitat desprès de passar tot el més de gener navegant al veler Tara, per (intentar) mostrejar la Mar Roja. Ha estat tota una experiència en que amb esforç hem aconseguit tirar endavant una campanya oceanogràfica en unes condicions, poder no del tot òptimes, però si molt engrescadores.

El Tara és un històric vaixell de vela, construït a França al 1989 i batejat Antartica per encàrrec del Dr. Jean-Louis Étienne, aventurer Francès que volia navegar cap als pols. Va ser comprar posteriorment pel diversos cops campió de la Copa Amèrica Sir Peter Blake. Blake va batejar el vaixell amb el nom de Seamaster, i al Seamaster va morir l'any t2001 quan desprès d'anar a l'Antàrtida, l'equip de les Blake Expeditions va pujar per la costa sudamericana fins a l'Amazones, a l'Amazones els pirates de riu van assaltar el vaixell i Sir Peter Blake va ser assassinat defensant la seva tripulació. El vaixell va quedar oblidat fins que el 2003 va ser comprat per Étienne Bourgois, fill d'un editor francès i de la propietària d'una coneguda cadena de roba francesa. El va batejar com a Tara (crec que Tara 5, l'home te diversos vaixells que es diuen així, no és precisament una família  pobre). La qüestió és que amb certa intenció filantròpica i certa intenció d'evitar l'avorriment del milionari, van constituir Tara Expeditions, una fundació on estan col·locats membres de la família, amics, coneguts i saludats diversos. La primera missió de Tara Expeditions va ser Tara Àrtic (2007-2008). En la campanya es va col·laborar amb un projecte científic anomenat Damocles per tal d'estudiar l'efecte del canvi climàtic als pols. A banda dels possibles resultats obtinguts aquests campanya va generar llibres, marxandatge, exposicions, aparicions a Tahalassa etc.

La nova aventura del Tara és Tara Oceans (2009-2012). Aquests expedició va començar el setembre de l'any passat i consisteix en fer la volta al món en 3 anys per tal prendre mostres biològiques i obtenir dades fisicoquímiques de "tots" els mars i oceans del món. Com a projecte científic és engrescadors i tot un repte. Fer ciència en un vaixell de vela que recórrer el món, a l'estil Darwin. és el somni de molts biòlegs (entre ells jo) però tot es complica si hi ha periodistes pel mig. i ens acompanyaven un total de tres periodistes, dos de Thalassa i el redactor d'a bord, perquè la gent passa a comportar-se de manera molt estranya davant les càmeres, especialment la gent de la tripulació. També és tota una aposta de risc tenir una tripulació jove i inexperta, com ho eren alguns dels que ens van acompanyar en la travessia. Però vaja, no cal centrar-se en les misèries de la campanya. Ha estat una experiència increïble, hem pogut fer la nostra petita prospecció científica del Mar Roig, lloc de molt difícil accés per aquest tipus de mostreig. Hem tingut la oportunitat de visitar Jiddah a Aràbia Saudita  i anar a una festa amb un del prínceps del país, hem navegat en aigües del Golf d'Aden després de creuar l'estret de Bab el-Mandeb i hem tornat a casa via Djibouti (un país que subsisteix bàsicament per la presencia militar internacional) sans i estalvis, sense noticia dels pirates. A nivell personal he tingut la sort de retrobar-me amb un antic company, el Dr. Fabrice Not de l'Station Biologique de Roscoff (Bretanya), que va exercir de Cap Científic al vaixell de manera impecable demostrant un cop més que serà un dels millors en el seu camp en els propers anys (si no ho és ja), i també he pogut conèixer a un dels tècnics més eficients amb qui he treballat mai, la Sarah Searson.

Ara toca tornar a tocar de peus a terra, i toca intentar donar un nou impuls a fonamental, que durant el 2009 ha estat un mica tirat. Puc dir que és ara el febrer que comença el nou any per mi, som-hi doncs.

11/02/2009

Els microoganismes anarquistes

Sóc un fanàtic del concepte de Copyleft, Open Content, Open Source i les diferents formes col·laboratives de generar informació, coneixement,... Personalment, a nivell professional la part que més m'interessa és l'Open Acces, accés lliure a les revistes científiques que permeten una lliure transmissió de coneixement, més enllà dels interessos de les empresses editores i sotmès únicament a la revisió de pars i a la dels lectors. Cada dia hi ha més revistes e el món de la ciència que naixen com a Open Access o bé algunes antigues que adopten aquesta via de publicació. Dintre de les revistes Open Acces la que trobo més interessant i més innovadora per la interacció que permet amb els lectors és PLoS ONE, que forma part de la Public Library of Science , la iniciativa més interessant en el camp de la transmissió de coneixement científic que s'ha dut a terme en els últims anys. Tot això ve d'una frase que vaig llegir ahir al vespre mentre repassava una entrevista feta fa un temps a La Contra de La Vanguardia a un gran científica català (ecòleg microbià per més senyes) i actualment company de l'Institut de Ciències del Mar, el Dr. Carles Pedrós-Aliò. El Dr. Pedrós-Aliò defineix una comunitat microbiana de la següent manera:
Els microorganismes són com una comunitat anarquista que continuament intercanvia informació, i això els fa extraordinariament robusts i àgils.
En llegir-ho vaig tenir la impressió que era la definició perfecte del que és una comunitat que comparteix constantment la informació com es fa sota els principis de l'accés obert. D'aquesta manera el que s'aconsegueix és una comunitat extraordinariament robusta i àgil. També crec que és pot exportar fàcilment al camp de la radicalitat democràtica i de la democràcia participativa. Una major participació de la gent i un intercanvi constant d'opinions, propostes i punts de vista porta poc a poc cap a una societat més forta i amb més capacitat per reaccionar als canvis que constantment es produeixen al seu voltant.

7/13/2009

La lluita contra la malària té accent català

Aquest any comença a diferents països africans les proves finals de la vacuna contra la malària RTS,S. Aquesta vacuna és la primera amb un grau d'eficiència rellevant i va destinada a la població infantil (més de 16000 nens seran vacunats en aquest estudi). Són els nens els principals afectats pel la malaltia ja que és en la infantesa quan es donen un major nombre de casos de mort degut a la malària. Aquesta nova vacuna està promoguda per la farmacèutica belga GlaxoSmithKline i la Fundació Bill i Melinda Gates (que en els últims temps han fet un important aport monetari per aquest projecte). Al Principat el Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona juga un paper important com a coordinador de l'estudi a Moçambic. Sota la direcció del Dr. Pedro Alonso el proper mes d'agost s'iniciaran les proves a la localitat de Manhiça al sud del país. Si aquesta vacuna acaba sent aprovada serà un pas de gegant en la lluita contra una de les malalties que més afecten al tercer món.

6/10/2009

Reorganitzar la recerca

La recerca i la innovació són un dels motors econòmics d'un país modern, i als països del sud d'Europa aquests aspecte del nostre sistema el tenim una mica descuidat. Ja fa un temps que la Generalitat de Catalunya va unificar el CIDEM i el COPCA i va constituir ACC1Ó. Aquesta unificació va portar més dinamisme i va donar molts bons resultats. Aquest és el camí que ara és vol seguir per tal de portar aquest èxit al cap de la recerca. Emmarcat dintre del Pacte Nacional per la Recerca, el Departament d'Innovació, Universitats i Empresa crearà dues noves entitats, l'Agència Catalana per la Recerca (ACR) i Cerca. L'ACR neix de la fusió de la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació, l'AGAUR i l'ICREA. Per altra banda, Cerca neix per tal de gestionar i coordinar els centres de recerca que depenen de la Generalitat, que són en bona part els responsables de portar a Barcelona a ser un referent a Europa en camps com la biomedicina. Amb aquestes accions es busca portar la recerca catalana un pas més enllà i fer-la realment competitiva.

Publicat a El demà l'01 de juny de 2009

ciència

Prop de tres-cents cinquanta anys d'història natural dels protozous

Demà cap a quarts de dotze faré a l'Institut de Ciències del Mar una xerrada que portarà aquest mateix títol "Prop de tres-cents cinquanta anys d'història dels protozous" en el marc de la jornada "Nous avenços en ecologia microbiana" sessió conjunta organitzada Secció de Microbiologia de la Societat Catalana de Biologia i el mateix Institut.

Em fa força il·lusió doncs ja fa força anys que s'organitza i va dirigida als estudiants de l'assignatura d'Ecologia Microbiana de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Aquest serà el tercer com que hi participo. El primer cop hi vaig assistir com a estudiant (i ja ha plogut força), el segon cop vaig fer de ponent presentat les primeres dades del que havia de ser la meva tesi tot just començar el doctorat i ara com a post-doc. A mi aquests cicles em fan certa gràcia que voleu que us digui.

Per als qui no pugueu assistir (se que tothom es mor de ganes, i ves a saber potser hem d'habilitar sales annexes i tot)  us deixo un enllaç a l'article del mateix títol que vaig publicar el passat mes de desembre a la Revista Omnis Cellula de la Societat Catalana de Biologia. Espero que us agradi!

 Publicat al desembre a Omnis Cellula

Quan pensem en microorganismes, ens acostumen a venir al cap els bacteris, i potser els fongs. Però hi ha un grup d’eucariotes unicel·lulars heteròtrofs que tenen una llarga trajectòria en la història de la biologia i que tot sovint passen desapercebuts. Són els protozous, un grup que inclou des de paràsits que afecten els humans i el bestiar, fins a organismes que són actors principals de les xarxes tròfiques marines. Tot sovint oblidem que van ser els primers microbis observats pels humans i que ja fa prop de tres-cents cinquanta anys que són objecte d’estudi pels biòlegs.

Minorisa minuta a El Periòdico

Fa uns mesos l'article que vam escriure en que describíem Minorisa minuta, el depredador més petit de l'oceà, va aparèixer al Regió 7. Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder explicar també la nostra troballa a la secció de ciència d'El Periòdico de Catalunya. El context de l'article és però diferent, doncs tracta de com els biòlegs bategem les espècies. L'entrevista que ens van fer va ser molt interessant portant-nos a debatre finalment, com acostuma a passar, sobre el concepte d'espècie. Per política comunicativa el diari no allibera aquest tipus de contingut a la seva web, així doncs no vaig poder compartir en el seu moment l'article a través de les xarxes socials. Ara que han passat unes setmanes crec que ja no passo res si penjo l'article aquí per compartir-ho. Espero que us agradi.

Minorisa minuta al Regió 7



Aquest estiu ha estat una època intensa, d'escriure articles, d'anar a congressos de demanar finançament (AKA beques). En mig de tot això, i de preparar les vacances que començaré imminentment, vaig tenir la sorpresa de que un periodista del Regió 7, el diari de la Catalunya central, em truqués per fer-me una entrevista arran de la descoberta que vam fer amb Minorisa minuta, el depredador més petit de l'oceà. El resultat de l'entrevista va ser una portada i una pàgina complerta a l'interior! (vaig quedar força impactat la veritat). En resum, us deixo aquí el primer impacte mediàtic que ha generat la meva recerca (acabo d'escriure una frase que mai hagués pensat que escriuria).





Genoma de Drosophila melanogaster per a soprano



La soprano Olga Miracle interpretant música d'avantguarda basada en el genoma de la mosca del vinagre Drosophila melanogaster. Fent servir una formula desenvolupada per ella mateixa, Ana Grascini (AKA Priscila Ferdandes) transforma per mitjà d'un ordinador les seqüències en notes i després en va fa els arranjaments.

Corralito al CSIC


El Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) ha fet suspensió de pagaments a proveïdors, ahir a tots els centres del CSIC ens van enviar una carta explicant-nos que no tindrem accés a fons per viatges, reactius de laboratori, etcètera en definitiva el CSIC només pot pagar "nómina del personal, seguridad social, tributos, devoluciones a Tesoro e intereses de demora". Així està el patí senyores i senyors.

El CSIC ja va començar l'any sense saber d'on treure un 25% del seu pressupost pel 2012, va continuar la caiguda quan es van anunciar les retallades en recerca d'un 30% i no crec que les coses millorin gaire d'aquí a finals d'any. Fent suspensió de pagament i mantenint només el salari no és podrà fer ni allò de "fer més amb menys" que deia la Sra. Carmen Vela, perquè de facto estan aturant l'activitat dels centres de recerca del CSIC (que suposen un 20% de la producció científica a l'estat espanyol). Si l'estat no és capaç d'alliberar aquests fons acabarà per mantenint un cadàver de funcionaris i personal contractat que no pot fer la seva feina en no disposar dels recursos materials necessaris. El CSIC serà com un fàbrica de motos plena de treballadors però sense peces per muntar-les. És cert que el CSIC és un mastodont monolític, centralitzat i ineficient, però el que hauria de fer l'estat espanyol és reformar-lo, no matar-lo, perquè el seu cadàver caurà sobre tot el sistema de recerca estatal i les empreses que d'una manera o altre en depenen. I no creguem que això és un tema exclusivament espanyol. El CSIC té 22 centres a Catalunya dels quals depenen centenars de treballadors, i 7 d'aquests 22 són centres mixtes amb entitats catalanes (universitats, centres CERCA, IRTA o Ajuntament de Barcelona). A més Catalunya és la seu de moltes d'aquestes empreses de servei a la recerca que es veuran afectades. La possible fallida del CSIC afectarà de ple al sistema de recerca català.

Queda demostrada, un cop més, la manca de compromís del govern espanyol amb la recerca i el desenvolupament (em repeteixo molt en aquest aspecte, però és que ho estan fent pitjor que malament). Per altra banda contemplem amb perplexitat la total absència de responsabilitat i sentit comú d'aquest govern, deixant caure d'aquesta manera la principal institució científica de l'estat mentre es dedica a rescatar els bancs del seus amics i coneguts quan els experts els hi han dit per activa i per passiva, aquests sí, que els deixin caure. És possible que la caiguda del CSIC no tingui un efecte molt important en el còmput global de l'economia, més enllà dels 15000 treballadors de l'ens, però és un símptoma de com de malament estan les coses, de com govern espanyol ha perdut el control de l'estat i com anem feliçment, amb sornegueria i prepotència de pet cap al precipici.

... i diuen que plou


Aquesta setmana tenim el món de la recerca força alterat per una carta de la Secretaria d’Estat del ram, Carmen Vela a Nature. I la veritat, de motius no en falten. La polèmica però els darrers dies s’ha centrat en els científics i no en la ciència, primer amb la resposta de la FJI-Precarios, o la resposta de Teresa Riera (diputada socialista al parlament europeu) o la resposta de Carlos Duarte (investigador a l’IMEDEA) als primers. Aquest fet és força lamentable i suposo que és fruit de la síntesi que s’ha fet en molts mitjans de la carta de la senyora Vela “A Espanya sobren científics”.

Estic convençut que aquesta frase és simplement una cortina de fum dins el discurs del govern per defugir el debat real. Fa tres setmanes, aquí a Barcelona a la trobada de Initiative for Science in Europe la presidenta de l’European Research Council va dir, i cito “A Noruega falten científics, mentre a Espanya hi ha un superàvit, Europa no posarà dinar per a mantenir científics allà on hi ha un excés. Si a un lloc en falten i a un altre en sobren ja sabem que hem de fer”. Parlava en el context d’un debat sobre l’Horitzó 2020 en que la Unió Europea planteja la incorporació d’un milió de científics al sistema de recerca del continent, ara bé, no a parts iguals en tots el països, i per les paraules de la Dra. Helga Nowotny s’entén que no a l’estat espanyol. El debat sobre si sobren o no sobren científics és estèril, el sistema de recerca espanyol no pot absorbir més investigadors, en part per les retallades, sí, però en part per una planificació nefasta durant anys, per part dels polítics i perquè no dir-ho, per part dels científics. S’ha acabat el cafè per a tothom en recerca, s’ha acabat mantenir grups de recerca sobre les esquenes dels doctorands, a Europa ho saben i l’aixeta es tanca. Bé, dono per tancat el tema.

El drama de la carta de la senyora Vela és que potser realment creu en les seves paraules i per tant considera que som oligofrènics i que no tenim dos dits de front. En quin cap entra que fent una desinversió conduirà a una millora de la recerca? A mi no, de veritat, només és comprensibles si assumeixes que la major part de la recerca que finançaves fins a dia d'avui no era competitiva i que la recerca que podrà subsistir a partir d’ara te capacitat de competir per recursos europeus. És així? Si és així felicitats, hem mantingut un sistema de recerca ineficient a l’estat Espanyol sobredimensionat durant els últims 20 anys. I ves per on, m’ho crec. Algú ha entrat mai en la pàgina web de la Asociación de Parques Científicos y Tecnologicos de España? Doncs visiteu-la. Trobareu que en formen part 77 parcs científics i tecnològics repartits per tota la geografia espanyola sota el criteri de “jo també en vull un”. Unes infraestructures que valen molts calers i que en molts casos no suposen cap benefici per al territori que els acull, com certs aeroports vaja. Ho dic a tall d’exemple, n’hi ha d’altres, altres exemples que ens demostren que l’estat espanyol mai ha apostat seriosament per la recerca. Ha apostat per la recerca com ha apostat per l’alta velocitat, molt espanyola i molt poc eficient.

Amb això no vull dir que estigui a favor de les retallades en recerca. Hi estic totalment en contra. Només vull constatar que en el passat, tot i tenir els recursos, el govern espanyol no s’ha dedicat a construir un sistema de recerca sostenible i de futur. El govern ha invertit en recerca igual que ho ha fet en infraestructures, sota criteris ideològics i no de cost-benefici. I ara que venen mal dades de nou el govern espanyol ens demostra el poc que creu en la recerca retallant-ne un 35% quan els països que se’n surten i se’n volen sortir d’aquesta crisi saben que RDI és una via per tirar endavant. Quan rellegeixo el que acabo d’escriure em sorprèn que algú em pregunti què s’ha m’ha perdut a mi al Canadà.

Revisitant la línia de foc

Fent una mica de repàs del que he anat fent aquest últim any acadèmic m'he posat a buscar coses sobre el projecte Foc Creuat, art i i ciència al punt de mira que vam dur a terme a finals de l'any passat i és va exposar a l'Arts Sant Mònica al febrer. Bé, doncs he trobat una sèrie de vídeos en que s'explica el projecte, en el primer em trobareu a mi pontificant a partir del minut cinc, si fa o no fa, per tant ja sabeu en quin punt us podeu de saltar el vídeo per no adormir-vos ;-). Que vagi de gust!







This text is replaced by the Flash movie.


La recerca científica a #bandaampla = confusió

[Per il·lustrar aquest escrit que millor que el vídeo del programa :-)]

Dijous passat vaig decidir quedar-me despert després de Polònia i mirar-me el Banda Ampla dedicat a la recerca. Ja de bon principi tenia les meves reticències, doncs el Banda Ampla és un format de programa que no m’agrada, i el tema “la recerca” em sonava com a massa gran com per tractar-lo a fons. La meva única esperança era que les intervencions fossin de qualitat. A la una de la matinada anava a dormir sabent que havia comès un error i que més hagués valgut anar-me’n al llit quan tocava i així poder llevar-me d’hora. Perquè el “debat” en general va deixar molt que desitjar, i les intervencions individualment també en la seva major part.

Com he dit plantejar el tema així grosso, vinga va, parlem de la recerca, ja feia por, i finalment va passar el que havia de passar, que tots els temes es van tractar per sobre, tirant de tòpics i sense cap tipus de capacitat per part dels presents ni intenció per part del programa d’aprofundir més. Però no va ser pas aquest l’únic problema, per mi el més greu va ser la manca de comunicació entre el científics acadèmics, els periodistes i els científics dedicats a temes més d’empresa. Tothom parlava, tothom semblava que replicava, però en realitat cadascú feia el seu discurs, totalment impermeable al discurs de la resta, esdevenint un llarg i tediós diàleg de sords.

En aquesta línia voldria destacar algunes de les intervencions per la seva manca d’informació i de sensibilitat, o bé per la seva deliberada intenció de mentir. Començarem pel senyor dels cargols, el malacòleg de la UIB Cristian Ruíz, que va donar la visió més vuitcentista de la ciència, tot passió, tot cerca de la veritat i tot intel·lectualitat, no es que estigui en contra, però veure-ho així avui és confondre el desig amb la realitat. A banda va haver diversos moments que va començar a fer-se una mica de lio amb el tema de la inversió en recerca militar, barrejant pel mig el Centro de Astrobiologia, arribant a dir que l’Astrobiologia no existia i que a on anaven a parar tots els calers destinats a aquests centres (insinuant clarament que anaven a parar a recerca militar). Bé, voldria dir que conec de primera mà gent que treballa i que ha treballat allà, que han dut a terme projectes molt interessants d’ecologia microbiana, que s’emmarquen en un context de la cerca de vida en condicions extremes, com a aproximació del que serien altres planetes, com Mart. Això és l’astrobiologia, existeix, i les declaracions d’aquest senyor només serveixen per crear confusió i desconfiança. Que a l'estat espanyol es fa un munt de recerca militar, cert, però no barregem peres amb pomes.

Una altra gran intervenció va ser la de la periodista del Quèquicom Samanta Vall. Referint-se al fet dels becaris, dient que ella també havia estat becària i que aviam que era això de queixar-se tant, que els investigadors s’ho tenien molt cregut i que perquè ells, inclosos els becaris havíem de cobrar més que en altres professions, tan respectables com ser periodista o cuiner. Cal aclarir en primer lloc que si les coses fossin tan fàcils hi estaria d’acord, et passes 4 anys de becari (abans no cotitzant, tristament, a partir d’ara ja cotitzant, teòricament) i després t’incorpores al món laboral. Però no ha estat mai així, conec gent que s’apropa a dia d’avui a la quarantena, que no han cotitzat en sa vida… mai, sempre han viscut de beques, perquè la carrera científica a l’estat espanyol és tant lamentable que dona suport a la part més productiva d’un investigador amb beques escombraria que no et permeten ni tan sols tenir en el futur una pensió digne. Ara està canviant, però s’ha hagut de lluitar molt. Si aquest cas ja és dramàtic, encara n’hi ha un altre, que un dia potser s’hauria de tractar en profunditat. He conegut força gent a més d’un laboratori que treballa gratis, sí, sí, a canvi de res. Fan un horari que supera amb escreix les 8 hores diàries, que inclou forces caps de setmana i on les vacances estan reduïdes a la mínima expressió (el d’un científic qualsevol vaja) a cost 0 per als grups d’investigació, i no un parell de mesos, no, potser durant més d’un any! I això després d’haver esgotat el subsidi d’atur i l’ajut de 400 €, que sumat en total fan 2 anys treballant en un precarietat extrema. I repeteixo, no és un cas aïllat. Així hem d’aspirar a l’excel·lència? Per tant, senyora (o senyoreta) Valls, el que reclamem el investigadors no és un sou de luxe, és una vida professional digne, que a dia d’avui no tenim.

Les últimes intervencions, i acabo, que volia esmentar són les del senyor Luis Ruiz, un dels fundadors de la patronal biotecnològica CataloniaBIO, i del senyor Ramon Bonet, director tècnic dels laboratoris Natterman. El Sr. Ruiz va afirmar que les possibilitats per a treballar com a científics fora de l’acadèmia eren enormes a Catalunya i que el problema era l’obsessió dels investigadors per voler ser professors universitaris. Tot i acceptant la inclusió del comercial com a professió científica, que podríem discutir, les opcions continuen ser, en primer lloc menors que les del món de l’acadèmia, i molt lluny de les opcions que tens a altres països com els USA (exemple que es va posar i amb el que ridículament va intentar comparar-nos el Sr. Ruiz). Per la seva banda el senyor Bonet va dir la gran bestiesa que la inversió pública en recerca és a fons perdut, no ho comentaré gaire perquè cau pel seu propi pes, entre d'altres raons, només en veure que la major part de les empreses de biomedicina i biotecnologia nascudes a Catalunya tenen un embrió públic en forma d'spin-off, per tant ja em dirà.

No vull entrar en altres declaracions, que també denoten un gran ignorància per part d’uns actors del món de la recerca respecte la situació dels altres actors, perquè el text s’allargaria molt. Vull destacar però la gran defensa que va fer en Cedric Notredame de la recerca en totes les seves vessants i encarnacions com a valor a preservar i potenciar en la nostra societat, un intervenció necessaria però que no va poder salvar la nit. Però, a banda d’aquestes discretes guspires de sensatesa, només hi va haver en definitiva  confusió, confusió i més confusió. Les intervencions totalment interessades i esbiaixades per part de tots els que van parlar únicament van aconseguir que, com bé va dir una senyora del públic, al final no ens enterréssim de res. Una passa més en l’allunyament de la ciència del gran públic, aquest cop en prime time i a la tele amb més audiència del país.

Recordem que recerca és coneixement

Entenc en bona mesura que la gent a dia d'avui vulgui un govern auster, que miri amb lupa els pressupostos i vulgui deslliurar-se de despeses aparentment supèrflues. Entenc que ara vingui una època d’estrènyer el cinturó, que la festa s'ha acabat i que tots hem de tornar a llevar-nos un dilluns de ressaca on no recordem exactament que ha passat ni com hem arribat aquí.

Però hi ha coses que no entenc tant, bé, gens. En primer lloc no entenc la dèria mundial de retallar drets socials, com si fóssim nosaltres els ciutadans els responsables d'aquesta situació. Doncs sembla un consens internacional que serà l'estat del benestar qui pagarà les copes de la festa financera que els bancs i els especuladors han gaudit aquests últims anys, mentre els principals culpables no només no han assumit les seves responsabilitats més enllà de dir no ho hem fet bé, sinó que a més, durant aquests anys n'han tret benefici (i el que trauran).

Aquest introducció general em porta a Catalunya, que és on vull anar a parar, i al camp de la recerca més concretament. Bé doncs en el context de crisi generalitzada, de la qual no està clar si estem sortint o ens estem aposentant, veiem com el nou govern s'apunta al carro de l'austeritat i les retallades. És una crítica? En aquest sentit no, de fet segueixen la dinàmica global, i sospito que qualsevol altre govern possible hagués seguit aquesta mateixa via. Però cal fer notar que hi ha maneres i maneres de fer-ho. Des de la meva perspectiva anar a retallar directament l'estat del benestar mentre se suprimeixen impostos com el de successions o quan es volen abaixar els impostos sobre les rendes més altes (al Mas-Colell se li va escapar, un petit error, però tota una declaració de principis), dona un missatge inequívoc: a Catalunya també pagarem la festa els de sempre.

El missatge contradictori continua en àmbits com el de la recerca. En general hi ha un consens que considera la recerca i l'I+D com a eines bàsiques i necessàries per sortir d'aquesta crisi i canviar el model productiu català (el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació va ser l’únic pacte signats per tots els grups del parlament i per multitud d’organitzacions des dels sindicats a les patronals). De fet és un missatge que jo em crec i sobre el qual també miro de pontificar. El que m'agrada d'aquest missatge és que és plenament transversal, en general tots els partits hi creuen, amb els seus matisos però hi creuen. Però que passa a dia d'avui,? Passa que quan s'anuncien les retallades es diu que aquestes "només" seran d'un 10% en aspectes considerats essencials, com educació i sanitat, però atenció, que acostuma a quedar un pel amagat, seran d'un 20% en Economia i Coneixement. Si, un 20% de retallades a Coneixement, que inclou Universitats i Recerca, o dit d'un altre manera, retallen un 20% al motor del canvi econòmic a Catalunya.

I es pot pensar, que cal retallar perquè és el que hi ha, no s'hi pot fer més, i ja vindran èpoques millors per tal de recuperar la inversió pública en polítiques de recerca, pot ser. Però de nou ens trobem en una situació paradoxal com és la de la supressió de l'impost de successions. Cal estrènyer el cinturó però, el primer que es fa des del Departament d'Economia i Coneixement és aturar el procés de creació de l'Agencia Catalana de Recerca Talència. Talència, un òrgan que concentrava tres organismes, diverses estructures paral·leles de gestió i divulgació, que dibuixava un esquema lògic i racional a l'estructura de la recerca pública catalana i que definia i potenciava les sinèrgies d'aquesta amb el sector privat. Llegeixo la frase anterior i només em fa pensar en estalvi i austeritat, però en comptes de retallar per retallar s’aconsegueix optimitzant.

Interpreto que aturar aquest procés i tornar al que ja hi havia, amb l'FCRI com a buc insígnia, és simplement una maniobra partidista, en l'estil més clàssic del que es fa per aquestes contrades Mediterrànies de no preservar el que han fet els rivals, de no preservar marques creades per d'altres per tal de no legitimar la seva obra de govern. Em sembla un acte d’irresponsabilitat, especialment quan el projecte aparentment és bo i de fet s'ha desenvolupat sota la clara influència teòrica de l'actual Conseller de l'àrea. Esperem doncs, tot i que no hi ha hagut la maduresa i el compromís de continuar amb aquest projecte per raons polítiques, si més no que hi hagi certa inspiració en el mateix i es repeteixi el procés, si cal amb una nova marca, si cal amb nous matisos, però a la recerca catalana li calia i li cal una gestió i una planificació eficient i integral, i calen les eines polítiques i administratives de consens per dur-ho a terme.

Foc Creuat, art i ciència al punt de mira


Durant l'últim mig any he estat treballant amb l'artista mallorquina Lara Fluixà en un projecte de la Societat Catalana de Biologia anomenat Foc Creuat. En aquest projecte 6 artistes i 6 científics joves (o equips) hem treballat plegats en un projecte artístic "d'inspiració científica". Ha estat una experiència si més no exòtica i finalment molt enriquidora. Un dels resultats d'aquest treball és una exposició que podeu visitar fins al 13 de febrer a l'Espai Balcó de l'Arts Santa Mònica. Si hi aneu (val la pena, de veritat, sona a autopromo, que ho és, però també hi ha un punt sincer :-) us recomano també que passeu pel pis de sobre on trobareu l'exposició Pensar Art - Actuar Ciència que vindria a ser el mateix però feta per artistes i científics ja consagrats.

Piulades científiques (qui és qui?)

Com a usuari de Twitter tinc les meves dèries i manies, i de tant en tant dedico uns minuts a fer una mica de cerca de piuladors que parlin de tres temes principalment còmic, política i ciència. A més cal dir que busco preferentment aquells que ho fan en català, i sobretot en ciència. 

En nom de la internacionalització de la ciència molta de la gent que a través de Twitter, o bé altres mitjans, comunica, difon i discuteix de ciència a casa nostra ho fa en castellà. Es una decisió que no comparteixo, doncs si vols arribar a un públic més ampli fes-ho en anglès que és la llengua franca de la ciència i si no poder val la pena fer-ho en català, sempre he pensat que per tal que una llengua sigui viva (al 100%) ha de ser-ho en tots els àmbits de la cultura, i la ciència n'és un i cada dia més important. 

ACTUALITZACIÓ Gràcies a les aportacions d'en Miquel Duran he incorporat 3 piuladors més del que jo anomenaria sense pudor la Girona Chemical Connexion (que comença a ser un lobby perillós) @pepquimic @marcelswart i @JuanMaBarroso. Per altres vies he trobat el twitter de la Mercé Piqueres @lectoracorrent una de les millors divulgadores del país.

Amb el temps he anat recopilant una petita llista de gent que a Twitter piula sobre ciència en la nostra llengua:

Centres de Recerca i Investigadors:




Jordi Poater (Investigador Ramon y Cajal en química teòrica i computacional i professor de Química de la Universitat de Girona) http://twitter.com/jordipoater


Javier del Campo (Estudiant de doctorat en Ecologia Microbiana Marina a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona, jo mateix vaja) http://twitter.com/fonamental/


Comunicació i Divulgació



Miquel Duran (Investigador en  química quàntica i computacional i professor a la Universitat de Girona, un dels impulsors a Catalunya dels conceptes 2.0 a la Ciència i la Universitat) http://twitter.com/miquelduran

Pep Anton Vieta (Químic interssat en el 2.0 com a eina per divulgar la ciència) http://twitter.com/pepquimic

Juan Manuel Barroso (Project Manager a l'Institut de Quimica Computacional de la Universitat de Gironahttp://twitter.com/JuanMaBarroso


iCIENTIFICats (Blog de divulgació científica a càrrec de @gondolinxavi) http://twitter.com/icientificats

Laia Guillaumes (Llicenciada en Química i responsable del blog de divulgació científica ReAcCIONa) http://twitter.com/laiagd

Global Talent (Diari digital de Ciència i Innovació), http://twitter.com/global_talent

Michele Catanzaro (Doctor en física i periodista científic) http://twitter.com/mcatanzaro

Mercé Piqueres (Biòloga, dedicada a la divulgació, l'edició científica i la traducció) http://twitter.com/lectoracorrent

divu*Ciencia (Empresa dedicada a la difusió i assessorament sobre ciència a qualsevol mitjà) http://twitter.com/divuCiencia

Buscaciència (L'agenda de la cultura científica) http://twitter.com/buscaciencia


Política i Gestió



RECERCAT, butlletí de la Recerca de Catalunya http://twitter.com/recercat

Xavier Lasauca  (Responsable de Gestió del Coneixement i Sistemes d'Informació en R+D+I de la Direcció General de Recerca) http://twitter.com/xavierlasauca

Biocat, Bioregió de Catalunya http://twitter.com/biocat_cat

Quim Bosch (Doctor en Física, fins fa poc Director d'AGAUR) http://twitter.com/quimbosch

Aquesta és una llista dels twitts sobre ciència que jo segueixo, si algú en coneix alguna altre si us plau poseu-ho als comentaris, l'incorporaré a la llista i de pas els seguiré a Twitter.

Relacionat amb això fa un temps vaig trobar Science FEED, un sistema de microblogging destinats ala comunitat científica per tal de compartir i discutir sobre xerrades, articles, temes d'actualitat científica, etc. La idea és interessant, però vaja, no vaig trobar gens necessari fer una eina especificament per això quan existeix Twitter.

Estaria bé potenciar en aquest sentit l'ús de Twitter per part de la comunicat científica, perquè és una manera instantània de comentar resultats apareguts a estudis tot just publicats o fins i tot iniciar un debat arran d'una xerrada interessant. D'aquesta manera es pot anar més enllà del temps que s'acostuma a dedicar a les intervencions del públic i es podrien traure a posteriori conclusions més interessants que les que s'acostumen a traure de les preguntes d'una ponència (que tenen més d'exhibicionime intel·lectual que no pas de veritable interès per generar un debat productiu).

5 cèntims sobre la inversió en recerca

Aquesta setmana apareixia a PHD Comics (sempre genials) aquest gràfic de com s'utilitza el presupost federal als EUA (es a dir els diners dels contribuents) i quina proporció va destinada a la recerca. No vull ni imaginar-me aquest gràfic en la versió de l'Estat Espanyol, i encara menys vull imaginar-me la proporció a la que toquem en recerca a Catalunya, no vull perquè obriria la finestra i saltaria per la més que probable indignació i a sobre em quedaria sense escriure els articles que tinc pendents.
cliqueu la imatge per ampliar

Cinc bons llibres sobre biologia per Sant Jordi

A dos dies per Sant Jordi és un bon moment per recomanar llibres, així aquells que no hagin decidit encara quin regalaran tenen una idea més que poder els hi és útil. A mi una cosa que  'agrada regalar per Sant Jordi són còmics en català (necessiten tot l'ajut del món per tirar endavant) però d'aquest tema ja se n'encarreguen a ComiCat. Un altre àmbit que necessita també un cop de mà és la divulgació i la publicació d'obres científiques, o relacionades amb la ciència, en català. 

M'agradaria doncs recomanar 5 llibres, no tots ells novetats però si que tots valen molt la pena. Els públics a qui van destinats són ben diversos per tal que tothom pugui triar. En primer lloc tenim El Virus de la Glòria de Marià Alemany, un llibre que descriu en clau d'humor bona part de les misèries de la recerca a un laboratori, l'edició és del 94, sereu afortunats si el trobeu, sembla ser que a Laie el tenen. Dintre de l'imprescindible col·lecció Sense Fronteres d'Editorial Bromera hi ha l'excel·lent i divertida Viure per la Ciència del guanyadors del Premi Nobel de medicina 2002, Sydney Brenner, una autobigrafia en que es reflecteix l'aspecte més humà i més apassionat de l'investigador. En la mateixa col·lecció podem fer un tomb pel passat a Els Inicis de la Vida de la mà de una de les biòlogues (i m'atreveixo a dir científiques) més grans del segle XX, la Lynn Margulis i el professor de UMass Michael Dolan. Continuem amb L'Origen de les Espècies de Charles Darwin, reeditada per Edicions 62 l'any passat en motiu del 150é aniversari de la seva primera edició. Un llibre, cal dir-ho, dens però que és la pedra angular de la biologia moderna i va definir el paradigma en que aquesta es desenvolupa, paradigma que encarà ningú ha pogut trencar. Per últim, ara si, una novetat, Codi Genètic, un thriller biològic autòcton escrit per Amàlia Lafuente en clau de Best Seller que curiosament coincideix en temàtica amb El Virus de la Glòria ja que ambdós giren al voltat de la recerca contra l'Alzheimer.

Crec que es una selecció de llibres prou variada i interessant com per que aquells amants de la ciència o bé aquells que s'hi vulguin introduir una mica tinguin un bon candidat per endur-se cap a les seves prestatgeries aquest Sant Jordi. Per posar-ho tot més fàcil a continuació les sinopsis dels llibre i enllaços per conèixer una mica millor els autors.

La lectura d'aquesta novel·la científica ens transporta a la vida dels personatges i posa en context de ficció situacions reals i preocupants que persisteixen en el pas del temps. És una novel·la que fa reflexionar sobre el que ha de ser la recerca, un àmbit molt important per al progrés de la nostre societat.



Sydney Brenner, guanyador del Premi Nobel de Medicina 2002, ens explica en aquest llibre una apassionant vida dedicada a la ciència. Des dels seus modests inicis, Brenner ha arribat a ser un dels biòlegs més distingits del segle xx. Les investigacions originals que ha dut a terme abracen molts camps de la biologia: des del desxiframent del codi genètic fins a l’establiment d’un cuc insignificant com un organisme model per a la biologia del desenvolupament.

Amb un to molt personal, Brenner narra la pròpia trajectòria vital en la ciència, que s’inicia amb els durs anys d’educació a Sud-àfrica i els experiments que feia a la sabateria del seu pare, i arriba fins a la direcció d’un dels centres de recerca més prestigiosos del món, el Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge, passant pels moments més remarcables i emocionants d’una llarga i productiva carrera científica. El text també ens descobreix magistralment la part més humana: un científic rebel amb un gran enginy i sentit de l’humor, irreverent i amb una apreciació profunda de la biologia en els seus més diversos aspectes. Un autoretrat fascinant i íntim d’un dels gegants de la biologia moderna.


Durant la major part de la història de la Terra, la vida ha estat invisible. Les comunitats bacterianes han modelat la superfície i l’atmosfera del planeta al llarg de milers de milions d’anys. Tot i la insignificança d’aquests microorganismes, representen formes de vida molt diverses i originals, adaptades als ambients més insòlits que puguem imaginar. Moltes de les activitats que associem amb els organismes pluricel·lulars, com ara fongs, plantes o animals –la reproducció, la predació, el moviment, el sexe i més– són realment invencions bacterianes antigues. Molt abans de l’aparició evolutiva dels animals i de les plantes més simples, els bacteris ja havien escrit els primers capítols de la història de la vida. Desxifrar aquesta història ancestral és una tasca científica apassionant, i aquesta obra de Lynn Margulis i Michael F. Dolan ens hi aproxima sense que necessitem una formació científica prèvia.


Quan el llibre L’origen de les espècies va veure la llum, el 1859 a Londres, va provocar una gran commoció en tots els àmbits de la cultura. La seva teoria revolucionària sobre l’evolució natural de les espècies, el fet que l’home procedís d’espècies inferiors i que de sobte existís un vincle que el connectava amb el que pejorativament s’anomenava “animals”, no resultava fàcil d’acceptar. Les conclusions sobre les lleis de la vida a les quals Charles Darwin havia arribat es fonamentaven exclusivament en un posicionament científic i entraven en conflicte amb l’explicació que en donava la religió. 

En ple segle XXI, dos-cents anys després del naixement de l’autor i cent-cinquanta anys després de la publicació de l’obra, el debat entre darwinistes i creacionistes, entre ciència i religió, continua sent de plena actualitat. Per tot això cal llegir Darwin. Hi trobareu el treball d’un gran científic, d’una ment moderna, que va transformar el nostre món


La descoberta d’un fàrmac contra l’Alzheimer centra les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l’arribada d’un nou director a l’Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l’ètica professional.

Amàlia Lafuente retrata amb habilitat el món de la investigació científica: la lluita dels becaris, l’abús de poder dels triomfadors, la competitivitat, els jocs de seducció entre els companys...

Amb tots els ingredients del millor thriller, Codi genètic atrapa el lector amb un tema d’actualitat i uns personatges de carn i ossos.


+ iCIENTIFICats recomana Salvador Macip — Les grans epidèmies modernes [Sant Jordi 2010]
+ Global Talent recomana La nostra selecció de llibres per Sant Jordi
+ RECERCAT recomana Els llibres de RECERCAT
+ Recerca en Acció recomana Llibres de ciència per festejar Sant Jordi

Buscant els depredadors més petits de l'oceà

Aquesta és la xerrada que vaig fer dijous passat al Centre d'Estudis Avaçats de Blanes. Aprofito per donar les gràcies a la Dra. Mireia Bartrons per convidar-me al centre i poder explicar la meva recerca.

16 Científiques Catalanes

El 23 de febrer, dimarts, s'inaugura l'Exposició "16 Científiques Catalanes" al Centre Cultural Les Corts. El principal objectiu d'aquest projecte, organitzat per l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), és apropar la figura de la científica a la societat, trencant certs tòpics com ara el fet que els professionals que es dediquen a la recerca solen ser majoritàriament homes.

Barcelona, 18 de febrer de 2010. L'exposició, que es basa en el perfil de 16 científiques que treballen en universitats, centres de recerca i empreses a Catalunya, ha estat organitzada per l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) a través d'un ajut del Departament d'Innovació, Universitat i Empresa de la Generalitat de Catalunya.

Segons Mercè Piqueras, Presidenta de l'ACCC i coordinadora de l'exposició,"si bé la presència de la dona segueix sent minoritària en alguns àmbits de la recerca, el nombre d'investigadores ha anat augmentat en les últimes dècades. Però aquesta major presència en els laboratoris no sol reflectir-se en la percepció pública de la ciència".

"Per a pal·liar aquest dèficit s'ha preparat aquesta exposició basant-se en una sèrie de perfils sobre investigadores en actiu de diferents àrees de recerca: biomedicina, química, física, matemàtiques, arqueologia,...", segons declara el secretari tècnic de la mostra, Raül Toran.

Entre les científiques que hi apareixen es compta amb investigadores del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (la investigadora biomèdica Lina Badimon, l'oceanògrafa Marta Estrada, la física Teresa Puig, la química Conxita Solans i l'arqueòloga Assumpció Vila), de la Universitat de Barcelona (la matemàtica Pilar Bayer, la paleoclimatòloga Isabel Cacho i l'astrònoma Carme Jordi), de la Universitat Autònoma de Barcelona (l'antropòloga Adriana Kaplan), de la Universitat de Girona (la química computacional Sílvia Simon) i de centres de recerca com el Centre de Regulació Genòmica (amb la neurobiòloga Mara Dierssen), l'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (amb l'arquèologa Marta Prevosti), l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya (amb la bioenginyera Alícia Casals) i el Centre de Medicina Regenerativa de Barcelona (amb la biòloga Anna Veiga). També hi participa una investigadora de l'àmbit privat, com és el cas de la biòloga especialista en microbiologia cervesera, Marta Orive, de l'empresa Mahou-San Miguel, i la física Lourdes Vega, directora de MATGAS.

Amb motiu d'aquesta exposició itinerant, amb presència a Internet a través del bloc http://16cientifiquescatalanes.blogspot.com/, s'organitzaran una sèrie de xerrades que faran algunes científiques per a apropar a la societat el seu propi treball i el d'altres dones dedicades a la recerca.

Aquesta exposició, que finalitza el 10 de març i coincideix amb el Dia Internacional de la Dona, vol posar de manifest el paper fonamental de la dona en l'avançament de la ciència en la nostra societat. Com diu Isabel Cacho, "La professió investigadora permet pensar, crear... Tot un luxe que val la pena".

Lloc: Centre Cultural Les Corts - Carrer Dolors Masferrer i Bosch, 33-35

Del 23 de febrer al 10 de març, de 9h a 24h, de dilluns a diumenge

Tara Oceans, la travessia de la Mar Roja

Intento tornar a l'activitat desprès de passar tot el més de gener navegant al veler Tara, per (intentar) mostrejar la Mar Roja. Ha estat tota una experiència en que amb esforç hem aconseguit tirar endavant una campanya oceanogràfica en unes condicions, poder no del tot òptimes, però si molt engrescadores.

El Tara és un històric vaixell de vela, construït a França al 1989 i batejat Antartica per encàrrec del Dr. Jean-Louis Étienne, aventurer Francès que volia navegar cap als pols. Va ser comprar posteriorment pel diversos cops campió de la Copa Amèrica Sir Peter Blake. Blake va batejar el vaixell amb el nom de Seamaster, i al Seamaster va morir l'any t2001 quan desprès d'anar a l'Antàrtida, l'equip de les Blake Expeditions va pujar per la costa sudamericana fins a l'Amazones, a l'Amazones els pirates de riu van assaltar el vaixell i Sir Peter Blake va ser assassinat defensant la seva tripulació. El vaixell va quedar oblidat fins que el 2003 va ser comprat per Étienne Bourgois, fill d'un editor francès i de la propietària d'una coneguda cadena de roba francesa. El va batejar com a Tara (crec que Tara 5, l'home te diversos vaixells que es diuen així, no és precisament una família  pobre). La qüestió és que amb certa intenció filantròpica i certa intenció d'evitar l'avorriment del milionari, van constituir Tara Expeditions, una fundació on estan col·locats membres de la família, amics, coneguts i saludats diversos. La primera missió de Tara Expeditions va ser Tara Àrtic (2007-2008). En la campanya es va col·laborar amb un projecte científic anomenat Damocles per tal d'estudiar l'efecte del canvi climàtic als pols. A banda dels possibles resultats obtinguts aquests campanya va generar llibres, marxandatge, exposicions, aparicions a Tahalassa etc.

La nova aventura del Tara és Tara Oceans (2009-2012). Aquests expedició va començar el setembre de l'any passat i consisteix en fer la volta al món en 3 anys per tal prendre mostres biològiques i obtenir dades fisicoquímiques de "tots" els mars i oceans del món. Com a projecte científic és engrescadors i tot un repte. Fer ciència en un vaixell de vela que recórrer el món, a l'estil Darwin. és el somni de molts biòlegs (entre ells jo) però tot es complica si hi ha periodistes pel mig. i ens acompanyaven un total de tres periodistes, dos de Thalassa i el redactor d'a bord, perquè la gent passa a comportar-se de manera molt estranya davant les càmeres, especialment la gent de la tripulació. També és tota una aposta de risc tenir una tripulació jove i inexperta, com ho eren alguns dels que ens van acompanyar en la travessia. Però vaja, no cal centrar-se en les misèries de la campanya. Ha estat una experiència increïble, hem pogut fer la nostra petita prospecció científica del Mar Roig, lloc de molt difícil accés per aquest tipus de mostreig. Hem tingut la oportunitat de visitar Jiddah a Aràbia Saudita  i anar a una festa amb un del prínceps del país, hem navegat en aigües del Golf d'Aden després de creuar l'estret de Bab el-Mandeb i hem tornat a casa via Djibouti (un país que subsisteix bàsicament per la presencia militar internacional) sans i estalvis, sense noticia dels pirates. A nivell personal he tingut la sort de retrobar-me amb un antic company, el Dr. Fabrice Not de l'Station Biologique de Roscoff (Bretanya), que va exercir de Cap Científic al vaixell de manera impecable demostrant un cop més que serà un dels millors en el seu camp en els propers anys (si no ho és ja), i també he pogut conèixer a un dels tècnics més eficients amb qui he treballat mai, la Sarah Searson.

Ara toca tornar a tocar de peus a terra, i toca intentar donar un nou impuls a fonamental, que durant el 2009 ha estat un mica tirat. Puc dir que és ara el febrer que comença el nou any per mi, som-hi doncs.

Els microoganismes anarquistes

Sóc un fanàtic del concepte de Copyleft, Open Content, Open Source i les diferents formes col·laboratives de generar informació, coneixement,... Personalment, a nivell professional la part que més m'interessa és l'Open Acces, accés lliure a les revistes científiques que permeten una lliure transmissió de coneixement, més enllà dels interessos de les empresses editores i sotmès únicament a la revisió de pars i a la dels lectors. Cada dia hi ha més revistes e el món de la ciència que naixen com a Open Access o bé algunes antigues que adopten aquesta via de publicació. Dintre de les revistes Open Acces la que trobo més interessant i més innovadora per la interacció que permet amb els lectors és PLoS ONE, que forma part de la Public Library of Science , la iniciativa més interessant en el camp de la transmissió de coneixement científic que s'ha dut a terme en els últims anys. Tot això ve d'una frase que vaig llegir ahir al vespre mentre repassava una entrevista feta fa un temps a La Contra de La Vanguardia a un gran científica català (ecòleg microbià per més senyes) i actualment company de l'Institut de Ciències del Mar, el Dr. Carles Pedrós-Aliò. El Dr. Pedrós-Aliò defineix una comunitat microbiana de la següent manera:
Els microorganismes són com una comunitat anarquista que continuament intercanvia informació, i això els fa extraordinariament robusts i àgils.
En llegir-ho vaig tenir la impressió que era la definició perfecte del que és una comunitat que comparteix constantment la informació com es fa sota els principis de l'accés obert. D'aquesta manera el que s'aconsegueix és una comunitat extraordinariament robusta i àgil. També crec que és pot exportar fàcilment al camp de la radicalitat democràtica i de la democràcia participativa. Una major participació de la gent i un intercanvi constant d'opinions, propostes i punts de vista porta poc a poc cap a una societat més forta i amb més capacitat per reaccionar als canvis que constantment es produeixen al seu voltant.

La lluita contra la malària té accent català

Aquest any comença a diferents països africans les proves finals de la vacuna contra la malària RTS,S. Aquesta vacuna és la primera amb un grau d'eficiència rellevant i va destinada a la població infantil (més de 16000 nens seran vacunats en aquest estudi). Són els nens els principals afectats pel la malaltia ja que és en la infantesa quan es donen un major nombre de casos de mort degut a la malària. Aquesta nova vacuna està promoguda per la farmacèutica belga GlaxoSmithKline i la Fundació Bill i Melinda Gates (que en els últims temps han fet un important aport monetari per aquest projecte). Al Principat el Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona juga un paper important com a coordinador de l'estudi a Moçambic. Sota la direcció del Dr. Pedro Alonso el proper mes d'agost s'iniciaran les proves a la localitat de Manhiça al sud del país. Si aquesta vacuna acaba sent aprovada serà un pas de gegant en la lluita contra una de les malalties que més afecten al tercer món.

Reorganitzar la recerca

La recerca i la innovació són un dels motors econòmics d'un país modern, i als països del sud d'Europa aquests aspecte del nostre sistema el tenim una mica descuidat. Ja fa un temps que la Generalitat de Catalunya va unificar el CIDEM i el COPCA i va constituir ACC1Ó. Aquesta unificació va portar més dinamisme i va donar molts bons resultats. Aquest és el camí que ara és vol seguir per tal de portar aquest èxit al cap de la recerca. Emmarcat dintre del Pacte Nacional per la Recerca, el Departament d'Innovació, Universitats i Empresa crearà dues noves entitats, l'Agència Catalana per la Recerca (ACR) i Cerca. L'ACR neix de la fusió de la Fundació Catalana per la Recerca i la Innovació, l'AGAUR i l'ICREA. Per altra banda, Cerca neix per tal de gestionar i coordinar els centres de recerca que depenen de la Generalitat, que són en bona part els responsables de portar a Barcelona a ser un referent a Europa en camps com la biomedicina. Amb aquestes accions es busca portar la recerca catalana un pas més enllà i fer-la realment competitiva.

Publicat a El demà l'01 de juny de 2009

Back to Top