Minorisa minuta a El Periòdico

Fa uns mesos l'article que vam escriure en que describíem Minorisa minuta, el depredador més petit de l'oceà, va aparèixer al Regió 7. Fa unes setmanes vam tenir la sort de poder explicar també la nostra troballa a la secció de ciència d'El Periòdico de Catalunya. El context de l'article és però diferent, doncs tracta de com els biòlegs bategem les espècies. L'entrevista que ens van fer va ser molt interessant portant-nos a debatre finalment, com acostuma a passar, sobre el concepte d'espècie. Per política comunicativa el diari no allibera aquest tipus de contingut a la seva web, així doncs no vaig poder compartir en el seu moment l'article a través de les xarxes socials. Ara que han passat unes setmanes crec que ja no passo res si penjo l'article aquí per compartir-ho. Espero que us agradi.

Escolta Sepharad

Minorisa minuta al Regió 7

Aquest estiu ha estat una època intensa, d'escriure articles, d'anar a congressos de demanar finançament (AKA beques). En mig de tot això, i de preparar les vacances que començaré imminentment, vaig tenir la sorpresa de que un periodista del Regió 7, el diari de la Catalunya central, em truqués per fer-me una entrevista arran de la descoberta que vam fer amb Minorisa minuta, el depredador més petit de l'oceà. El resultat de l'entrevista va ser una portada i una pàgina complerta a l'interior! (vaig quedar força impactat la veritat). En resum, us deixo aquí el primer impacte mediàtic que ha generat la meva recerca (acabo d'escriure una frase que mai hagués pensat que escriuria).

Un exalumne del Xup troba el depredador oceànic més petit

El descobridor del depredador oceànic més petit parla a Oslo

No se tu, però jo trobo útils les consultes

Ahir vaig passar bona part del dia a Sant Just Desvern, diumenge amb la Gemma i família, però a més dia de consultes. L'Ateneu de Sant Just estava ple de gom a gom de gent il·lusionada, gent amb un somriure als llavis i tot perquè tenien l'oportunitat de decidir sobre el futur de Catalunya. A les passades eleccions europees vaig fer d'apoderat a Sant Just precisament, em correspondria Sant Andreu de Palomar a Barcelona però com la meva dona li va tocar mesa a Sant Just vaig decidir fer-li companyia. Aquell dia ningú venia a votar ni amb ganes ni amb interès ni molt menys amb un somriure. 

Tot i que em vaig concentrar més en passar un agradable dia solejat amb la família, dinar bo i abundant, sobretaula i converses sobre els mil problemes que ens assetgen cada dia, no vaig poder evitar estar pendent dels mitjans, i seguir les #consultes via twitter i connectar-me de tant en tant a algun diari o posar a l'hora en punt Catalunya Informació per sentit un mitjà més... oficial. Fer aquest seguiment una mica laxe de la jornada va fer que certes declaracions em despistessin i no acabava de creure-m'ho. Dies abans ja havia sentit l'Artur Mas dient que el dia que es fes la consulta a Barcelona ell votaria (el dia 10 d'abril de 2011 t'estarem esperant, que ho sàpigues, com a president de la Generalitat o com a cap de l'oposició, ens és igual), durant aquesta setmana diversos dirigents d'Esquerra ja s'havien manifestat clarament favorables a les consultes i havien estat incitant a la participació, però les declaracions d'ahir em van sobtar més. Sentir a Oriol Pujol i a Felip Puig pronunciar-se d'una manera tan clara a favor de les consultes, sense atacar a Esquerra em va trasbalsar, sentir a Joan Puigcercós fer el mateix (sense atacar CIU) i dir que les consultes havien permès reconstruir ponts entre Esquerra i Convergència em va deixar parat. I perquè aquest astorament? doncs perquè després de les 3 primeres onades això a mi em semblava obvi, a les plataformes cíviques que convoquen les consultes els militants i votants del dos partits s'han anat trobant i han treballat plegats. A mi em donava la sensació que aquest fet era ignorat deliberadament pels partits (tant Esquerra com Convergència) i que mai transcendiria, però mira tu, ahir va transcendir, i sembla ser que per fi els hi han arribat veus que que això està passant, o bé han descobert que el debat sobre la independència és el futur i que en dependran electoralment, poder no de cara a les properes eleccions però si a mitjà termini (jo em decanto per aquesta segona via d'il·luminació, però ja em serveix). Sigui quina sigui la raó que els ha portat a aquest punt en que ens trobem ara, me n'alegro, els qui diuen que les consultes no serveixen de res, doncs ja hi hem trobat una utilitat (Senyor Nadal, com aquests hagin fet un pacte de cara les properes eleccions arran de les consultes s'haurà de menjar les seves paraules).

També dintre del seguiment d'ahir vaig sentir les declaracions d'Uriel Bertran demanant a el President Montilla que anés a votar a Sant Just, sembla ser que no hi va anar, una llàstima, no només des d'un punt de vista nacional, la participació sempre ha estat un valor de l'esquerra, ves a saber, poder en Jordi Hereu no anirà a votar a la consulta sobre la Diagonal... El missatge del PSC durant tot el diumenge va ser: "les consultes no serveixen de res i no porten enlloc…" val, com vulgueu. Durant la meva adolescència, en ple Pujolisme, quan passejava per Manresa i veia la cara d'Obiols o de Nadal a les banderoles pensava, pobres, no és mengen un rosco, i semblen simpàtics i són d'esquerres i són (diuen) catalanistes, com és que no els voten? Sempre m'havia semblat que Catalunya era bastant progressista, bé com fos, no ho entenia. Fins que un dia, anys més tard, vaig parlar amb una antiga companya d'institut que em va explicar la seva estratègia de vot (i de part de la seva família), a les autonòmiques votava CIU i a les generals votava PSC… ?!?!? La lògica era simple, ella era d'esquerres i catalanista (diria que fins i tot independentista) i votava a Catalunya pel catalanisme encarnat en Jordi Pujol i a les espanyoles a les esquerres representades pel PSC. Perquè una cosa tenia clara, el PSC era espanyol i no el volia per governar a Catalunya i CIU era de dretes i no la volia a Madrid per donar suport al PP. Mira que em va costar d'entendre, però al llarg dels anys aquesta estratègia es presentava diàfana davant dels meus ulls. Vaig conèixer més gent que votava així, gent que el 2003 va votar Esquerra i probablement també hi fes confiança el 2006, un nínxol de vots que seria el natural d'Esquerra però que a les properes no els votaran, perquè aquesta gent no volia el PSC governant Catalunya per espanyol i l'ombra del PSC, i del PSOE, ha estat llarga durant el segon tripartit. I és el PSC espanyol? Aviam, jo al principi creia que no, perquè certa gent com Mascarell, Maragall, Obiols, Castells semblaven una altra cosa, però cada dia que passa el pes d'aquest agent del PSC és menor, i el seu discurs està segrestat pel fals federalisme predicat des de Nicaragua i el missatge que envia el PSC a dia d'avui és el de submissió a Espanya i no parlo només del missatge oficial. Com a mostra un botó, el conseller Nadal, com he comentat abans, ja es va cobrir de glòria parlant de les consultes, però si anem un xic més enllà i busquem una mica als mitjans, descartem els que directament ignoren les consultes i mirem els que al menys li dediquen unes línies trobo dos mitjans en català que són obertament hostils a les mateixes, El Periódico i La Malla, reprodueixo els titulars a continuació:

L’independentisme retrocedeix un altre pas en la tercera onada de consultes 

La tímida participació marca la tercera onada de les consultes

Es que el titular assignat a les consultes de la capçalera de Godó és més positiu!!! I es tracta de premsa en castellà.

El 'sí' gana con un 92,45% de los votos, pese a la baja participación

Bé, veiem que els mitjans en català afins al PSC no simpatitzen en excés amb les consultes (el cas d'El Periódico és un autèntic drama social), pensem quin és el destinatari d'aquest missatge... com més hi penso més sinistre ho trobo tot. I com més hi penso més clar em queda tot i entenc molt millor la lògica de vot que molts dels meus companys tenien abans del tripartit. Per tant, perquè m'han servit les consultes, doncs  també m'han servit per enterrar definitivament el PSC com a opció catalanista i legitimar-me (legitimar-se a un mateix te un valor relatiu però de moment ja em serveix) per dir, fins que no és demostri clarament el contrari que: el PSC és un partit espanyol, sense ambigüitats, i que ja triguen en fer-se dir PSC-PSOE. En aquest paràgraf vull dedicar un missatge final per a algun lector que voti al PSC: ningú es vol federar amb nosaltres, ningú; per molt que vulguem federar-nos amb Espanya no hi haurà manera, per tant, i si ens cenyim a la realitat caldrà fer un cop de cap o comunidad autónoma española o país independent, més clar, l'aigua clara, i si voleu arguments acadèmicament més valida compreu qualsevol llibre Xavier Rubert de Ventós, que si no te un club de fans al Facebook li en faré un imminentment.

Vaig acabant perquè el text m'està quedant un xic llarg. No parlaré de participació perquè en les altres tongades ja ho he comentat, o aquí o a twitter o a Facebook, 30% èxit, 20% èxit, sense justificacions de cap tipus, èxit rotund. Vull  recapitular i fer una petita argumentació de perquè crec que les consultes han servit, serveixen i serviran de molt. Les consultes han tornat la il·lusió a molta gent, gent que ha votat i gent que les ha organitzat, ha tret de l'apatia a gent desmobilitzada, votants fart i militants desencantats, que s'han posat les piles i ho han donat tot per dur a terme aquest exercici democràtic, amb il·lusió i amb esforç. Les consultes han creat un lligam transversal entre votants i militants de diferents partits o associacions del sobiranisme, aquest efecte és tal que ja hi ha els primers indicis que això pugui passar a una escala superior en la jerarquia dels partits i molts líders s'han pronunciat en aquest sentit. Les consultes han obert els ulls, per la raó que sigui convenciment o bosses de vot, als partits polítics catalans sensibles al fet nacional, que el debat sobre la independència és viu i al carrer, i que tard o d'hora s'haurà de portar al fòrum polític públic. Les consultes han servit per que certs partits s'hagin definit clarament des d'un punt de vista nacional (i si ens posem de radicalitat i regeneració democràtica), i els PSC ja pot anar a desfilar de la mà del PP i Ciutadans i ves a saber poder al final si que tindrem un pacte a la basca al parlament. I per últim, les consultes han permès crear una xarxa de ciutadans, tots amb un mateix objectiu, que amb les eines adequades, com les Iniciatives Populars dintre del marc de la Llei de Consultes, i amb l'impuls i suport polític i social necessari, poden iniciar el procés cap a la realització d'un referèndum vinculant, que serà difícil, cert, que poder serà llarg, també cert, que cal l'aprovació del govern espanyol per a dur a terme una consulta segons la llei, cert. Però, que farà l'estat quan s'enfronti a una petició de mig milió de ciutadans? i d'un milió? i d'un milió i mig?

Estic d'acord en que cal sortir de la crisi, i que cal donar-li a la gent solucions en aquests temps difícils per molts. Però hem de veure també quin missatge ens arriba de la gent, i en el cas del dia d'ahir i les onades prèvies el missatge que ens arriba amb força des del sobiranisme. Hi ha un gruix, gent activa, molta gent jove, que hem viscut tota la nostra vida la política observant la fredor de la maquinària administrativa. 30 anys de polítiques de gestió que han portat a la desafecció, política sense ànima i sense valors, la de tots els polítics són igual, la de que ja no hi ha esquerres ni dretes. Som molts, i cada cop més, que no hem viscut la transició, ni els efervescents primers anys de la democràcia, no hem viscut la il·lusió del canvi. Molta gent no s'interessa per la política, no perquè no li agradi en termes absoluts, no s'interessa perquè no li agrada la política que es fa ara. La política no és només gestió, la política són ideals, són emocions, són sentiments, hi ha molta gent a casa que vol deixar de veure la política, la vol viure. Ho hem vist als EUA, ho hem vist a casa nostra amb les consultes, per portar de nou a la gent cap a la política cal revolucionar-la, calen nous líders, calen nous discursos i calen noves formes de participació i sobretot cal que torni l'èpica.

10Mil

Ja queda menys d'una setmana. El proper 7 de març 10 mil catalans es trobaran a Brussel·les per a reclamar el dret a l'autedeterminació. La iniciativa dels 10Mil va néixer ara farà menys d'un any arran de l'article Perplex jo? del catedràtic de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona Enric Canela, publicat al Blog Gran del Sobiranisme. Es tracta d'una iniciativa de la societat civil que a mesura que s'ha anat gestant ha anat rebent suport d'altres col·lectius com Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret a Decidir, la Plataforma Pro Seleccions Catalanes o el Centre d'Estudis Sobiranistes, entre d'altres. S'han llogat autobusos i vols xàrter per facilitat la presencia de deu mil veus de catalans i catalanes al centre de pressa de decisions de la Unió Europea per reclamat el dret a tenir un estat propi en el si d'aquesta Unió, a part moltes persones han decidit anar-hi per mitjà de vols regulars i vehicles privats. Els organitzadors estimen de moment que hi hauran unes 4000 persones el proper dissabte a Brussel·les. El Demà hi serà allà, ja tens el teu bitllet?

Publicat a El demà el 29 de febrer de 2009

Banca Ètica, refundar el capitalisme

La banca ètica és un tipus d'entitat bancària no gaire desenvolupada als Països Catalans però de llarga trajectòria a Anglaterra i a Holanda. Combina l'obtenció de rendibilitat econòmica amb la inversió en empresses que aportin un benefici social o mediambiental. En un context de crisi i replantejament del capitalisme mirar cap a la banca ètica, per tal de gestionar els nostres diners, és un bona opció i una aposta pel canvi. Tenim dues opcions, el Triodos Bank, fundat a Holanda a l'any 1980, i la Fundació Fiare, fundada al 2003 al País Basc i que exerceix com a agència de la italiana Banca Popolare Etica. Ambdues entitats tenen convenis de col·laboració amb diverses associacions i ONGs, de manera que no només t'assegures que els teus diners no s'invertiran en armes ni en empresses contaminants, sinó que a més tens l'opció de donar part dels teus beneficis en fons d'inversió o fons de renda fixa a aquestes ONGs. Potser el capitalisme s'ha de refundar des de l'estalvi responsable en comptes de fer-ho des de cimeres i reunions de caps d'estat.

Publicat a El demà el 2 de febrer de 2009

Oceans de Ferro

En els últims anys s'han dut a terme en el si de la comunitat científica nombroses propostes per tal de reduir el CO2 atmosfèric i en conseqüència, l'efecte hivernacle que aquest provoca. Una de les propostes més controvertides és la que fa anys que investiga el Professor Victor Smetacek de l'Alfred Wegener Institute de Recerca Polar i Marina d'Alemanya. La seva proposta consisteix en afegir pols de ferro a remolins a mar obert amb la intenció de produir un increment de les poblacions de microalgues, Les microalgues, com els arbres, capten CO2 de l'aire, aquestes en morir aniran al fons del mar emportant-se amb elles el CO2. Així és pretén que aquests remolins oceànics fertilitzats amb ferro constitueixin grans segrestadors de CO2, eliminant aquest gas de forma massiva de l'atmosfera i portant-lo cap al fons dels oceans. Fins ara s'havia treballat en aquest experiment a petita escala i bona part de la comunitat científica va decidir no anar més enllà pel fet de no conèixer amb exactitud els seus efectes sobre l'ecosistema. Però el Prof. Smetacek encapçalant un consorci Indo-Germànic té la intenció de dur a terme aquests experiments a gran escala en aigües de l'Antàrtida. La iniciativa ha topant frontalment amb diverses entitats ecologistes i amb el Ministeri d'Investigació i Ciència Alemany, i ha obert de nou la polèmica sobre quins son els límits de la ciència.

Publicat a El demà el 26 de gener de 2008

Un més per als 10mil

El proper 7 de març jo estaré per Brussel·les amb les cols i un 9999 catalans més per demanar el dret a l'autodeterminació. Si us voleu informa més i millor sobre aquesta iniciativa popular: Deumil.cat

Facebook Killed the Blog star

Aquest escrit és una resposta a l'artícle de Saül Gordillo La Generació Facebook jubila a la generació bloc:

Pobres blocs, que un dels blocaires referents de la catosfera els enterri tant ràpidament no és una bona senyal per a ells. És cert que Facebook li està prenent part de l'audiència als blocs, però no crec que sigui pas la major part dels lectors dels blocs els que migrin a Facebook per sempre. A més, Facebook com bé dius es superficial, és efímer, i mancat de contingut, un dia jo ja no trobaré més antics companys de cole a Facebook, ni de l'Institut ni de la Carrera i les causes i grups de tants que n'hi han deixaran de tenir impacte mediàtic, que faré a Facebook, jugar a encertar capitals mundials?

El Facebook és un boom per la novetat que s'acabarà pel fet d'estar buit. Jo personalment tinc una visió diferent de la situació. Ara hi ha més blocs, més webs, més fonts d'informació, ha passat l'època en que érem quatre els que fèiem blocs. El bloc s'ha democratitza't, l'audiència s'ha repartit i els blocaires "clàssics", referents, és normal que estigueu perdent audiència, ja no sou els únics. A més la bona feina que heu fet en els vostre blocs us ha obert portes per a dur la vostra tasca a altres àmbits i ara ja no teniu tant de temps per als blocs, i el resultat és per exemple que el Bloc sense fulls no és pas tant fresc com ho era al 2006.

No cal entristir-se pels blocs, mentre els blocs de llarg recorregut perden audiència els blocaires de mig i curt recorregut, i una publicació constant, van incrementant els seus lectors. Els blocs van ser un boom, però més solid perquè és basen principalment en els continguts, continguts que són una nova i important font d'informació per a tot internauta. Amb l'increment constant d'usuaris d'internet i l'augment del temps dedicat a la xarxa crec que hi ha espai per bloc i Facebook ja que ocupen nínxols ciberecològics diferents a al xarxa.

Darwin i L'origen de les espècies

És a principis d'any el moment de fer el repàs a les commemoracions i els "anys de", si un ho fa a mitjans d'any ja no té tanta gràcia, però no ens volem fer pesats. Durant l'any 2009 a part de l'Any Internacional de l'Astronomia hi ha un altre fet a commemorar en el si de la comunitat científica, els 200 anys del naixement de Charles Robert Darwin i els 150 anys de la publicació de "On the origin of species" (es va publicar el 24 de novembre de 1859). Darwin va revolucionar la biologia i la ciència amb la seva teoria de la selecció natural i "L'origen de les espècies" van suposar un canvi de paradigma en les ciències de la vida, paradigma que, amb certs canvis per tal d'encabir les noves troballes, és encara dintre del qual hi treballen la major part dels biòlegs. Arreu del món es duran a terme actes per celebrar aquest fet, d'especial rellevància en el context actual de cert avenç de les teories creacionistes a països com el Estats Units. Als Països Catalans trobem que Edicions 62 reedita "L'origen de les especies", l'obra de Darwin no va ser publicada en català fins al 1982 en una traducció encarregada per la Diputació de Barcelona.

Publicat a El demà el 17 de gener de 2008

2009 Any Internacional de l'Astronomia

L'any 2009 ha estat declarat per la UNESCO com a l' (AIA-IYA2009) a proposta de la Unió Astronòmica Internacional. Aquest any se celebren els 400 anys d'ençà que Galileo Galilei va fer servir per primer cop el telescopi per a escorcollar el cel (1609). L'objectiu de la UNESCO es divulgar l'astronomia i la ciència en general entre la població, especialment entre la gent jove. Per aconseguir-ho, durant l'any 2009, es duran a terme tota una sèrie d'activitats a nivell internacional i regional , sempre buscant la col·laboració d'institucions científiques i associacions astronòmiques a nivell local. Si voleu conèixer més sobre els actes que s'organitzaran dintre d'aquest marc als Països Catalans podeu visitar la web que diferents centres de recerca del Principat li han dedicat a l'AIA-IYA2009, la adreça és Any Internacional de l'Astronomiaastronomia2009.cat. A partir d'aquesta setmana doncs, estigueu atents a les activitats que es realitzaran, tenim tot Un Univers per descobrir.

Publicat a El demà el 5 de gener de 2008

Un Ordinador Per Nen

One Laptop Per Child és una organització sense ànim de lucre sorgida del Laboratori Multimedia del Massachussetts Institute of Technology. L'objectiu de OLPC és permetre l'accés a les tecnologies de la informació a tots els nens del tercer món. Amb aquest objectiu en ment i sota la direcció del professor emèrit del MIT Nichola Negroponte OLPC va començar al 2005 el disseny d'un ordinador pensat per al seu ús per part d'infants en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. Aquest ordinador aparegut al 2007 va ser conegut com a l'ordinador dels 100 dòlars, pel seu baix cost. L'ordinador anomenat XO-1 es caracteritza per la seva robustesa, per la seva eficiència energètica, la seva sostenibilitat i per la seva conectivitat. L'XO-1 funciona sota un sistema operatiu linux amb una interfície gràfica pròpia anomenada Sugar, dissenyada també especialment per al projecte i ve carregat d'aplicacions i funcionalitats dirigides a l'aprenentatge i l'educació. La política de l'organització és repartir els ordinadors a nens escolaritzats de manera que tots els nens d'una escola disposin d'ordinador i que cap se'n quedi sense, a més l'escola rep un servidor per a permetre l'accés a internet. Fins a dia d'avui més d'un milió de XO-1 s'han repartit en 30 països diferents. Per contribuir a aquesta iniciativa només cal que visiteu: http://laptop.org/ aquí es té la possibilitat de donar un ordinador per al projecte (give a laptop 199$) o bé comprar-ne un (get a laptop 399$), de manera que en realitat en pagues dos, un per tu i un per al projecte o bé pots donar més de 100 ordinadors per tota una escola (el que ells anomenen change the world). El projecte continua endavant i ja estan dissenyant la propera generació d'ordinadors anomenada XO-2 en la que es busca potenciar encara més les característiques del model actual.

Publicat a El demà el 22 de desembre de 2008

Nou impuls a la Viquipèdia

La importància de la Viquipèdia com a eina de consulta de referència a internet és cada cop més gran i les crítiques dels seus detractors van perdent força. L'enciclopèdia col·laborativa en xarxa té cada dia més articles, la versió en català va superar els 100000 articles a principis del 2008 situant-se en la primera divisió de les llengües de la Viquipèdia juntament amb l'anglès, el castellà o el xinès entre d'altres. Aquesta setmana la Wikimedia Foundation, responsable del manteniment del projecte enciclopèdic, ha rebut una important injecció de diners per part de l'Stanton Foundation per tal de millorar la seva usabilitat. La donació de 890000 dòlars es fa amb la pretensió de que la Wikimedia Foundation contracti un equip de programadors que millorin certes característiques de la Viquipèdia. En la mateixa línia, el Govern Alemany ha posat a disposició de la Viquipèdia 100.000 imatges històriques del seu arxiu federal per tal de poder enriquir els articles amb imatges d'alta qualitat. Aquestes mesures busquen la màxima incorporació de coneixement possible a la que ja és, a dia d'avui, l'enciclopèdia amb més entrades del planeta.

Publicat a El demà el 15 de desembre de 2008

Moya vs Mercher

Una de les noves aficions (no gaire popular entre els que m'envolten ,he de dir) que he adquirit durant la meva visita als Estats Units han estat les MMA (Arts Marcials Mixtes), un dels esports amb major creixement als EUA i el que genera més ingressos per PayPerView.

Les MMA es van popularitzar a principis dels 90 per la seva brutalitat i manca de regles i es van conèixer arreu del món sota el nom de Vale Tudo (el nom que se li va donar al Brasil) o de Cage Fighting (lluita a la gàbia), doncs en comptes d'un quadrilàter com el de la boxa, les MMA es practiquen en molts casos dintre d'un Octàgon limitat per una xarxa metàl·lica, la qual no és atrezzo, sinó un recurs per a dinamitzar el combat. Després de molts problemes legals als Estats Units (McCain va lluitar anys per tal de il·legalitzar-ho) les MMA (representades per la UFC, la principal organització dins l'esport i impulsora d'aquest als EUA ) van introduir unes normes que van portar la disciplina més cap al camp esportiu, reduint la seva brutalitat i promovent la tècnica, aquí naixen les MMA modernes. Val a dir que altres disciplines com K-1 són properes a la filosofia de les MMA però jo no les trobo ni la meitat de divertides.

Jo principalment m'he aficionat als combats de la UFC (tot i que hi ha altres organitzacions molt bones com Dream, StrikeForce, Affliction o Sengoku) on lluiten els grans Anderson Silva, George Sant Pierre, Bj Penn, Antonio Minotauro Nogueira o Randy Couture, les altres competicions me les miro per poder veure altres grans lluitadors com el considerat millor lluitador lliura per lliura Fedor The Last Emperor Emelianenko.

Als Països Catalans no es duen a terme masses vetllades d'MMA, tot i que la promotora russa M-1 Global en va dur a terme una a Cerdanyola a principis de novembre. Tot i així si que es fa bastant Kick Boxing i K-1 i el divendres de la setmana passada al Palau Sant Jordi es va dur a terme una vetllada en suport de La Marató on en Xavi Moya tornà a lluitar, 4 anys després de la seva retirada, pel títol de la WKN contra el francès Bernard Mercher . Jo estava content fet que era la primera vetllada i a més al Sant Jordi. Vaja, no va estar pas malament, però el que veus per la tele a Las Vegas o similars organitzats per UFC té molt més glam, la vetllada del Sant Jordi era una mica underground, però tot i això l'ambient em va agradar força. El cartell va ser el següent:

• Xavi Moya(TEAM MOYA) vs Bernard Mercher(FRANCIA) 12 x2. CAMPIONAT DEL MÓN DE FULL CONTACT WKN 79,400 KG 12 x 2. VPP PER Xavi Moya. No va estar malament, Moya va guanyar després de 12 rounds, tot i que al 1er round ja va deixar KO al Bernard Mercher i van estar a punt de donar la victòria a Moya. La resta de rounds van consistir en Moya massacrant al Francès i a Mercher encaixant com només ho sap fer en Homer Simpson, i al acabar el combat el senyor estava com una rosa. Campionat del Món per a en Xavi Moya.
• Gustavo Luna(TEMPLO RHAI ) vs Frank Hurtado(GYM RIOLOBOS) 5x2 K-1 PRO. VKO Gustavo Luna 1er ROUND. Frank Hurtado, campió del món de Kick Boxing i d'altres títols va fer la pena més absoluta quan a pocs segons de finalitzar el primer round el seu entrenador va llençar la tovallola, i tot i que el en Luna ho estava fent molt bé no estava no molt menys en posició d'acabar amb ell, bé, una falta de respecte increïble envers al públic. Sembla ser que devia tenir algun combat properament i va decidir reservar-se.
• Victor Monfort(TEAM MOYA) vs Oleg Polniakov(OSWALD GYM) 5x2 K-1 PRO. VKO Oleg Polniakov 1er ROUND. L'Oleg Polniakov que venia de Girona és una bèstia imparable, aquest noi te un futur prometedor en el món del K-1 o el de les MMA.
• Frank Muñoz (TEAM MOYA) vs Ismael Rodriguez(NACIONAL FITNESS) 5x2 K-1. Victoria per decisió mèdica Frank Muñoz. Exhibició de Frank Muñoz, un combat molt divertit.
• Manuel Hinojo(GYM INTERNACIONAL) vs Juan Martos(GYM PUGIL) 5x2 K-1 PRO. VKO Manuel Hinojo 1er ROUND. Un combat correcte, tots els combats de K-1 van estar molt bé excepte el de l'Hurtado.
• Toni Atleti (TEAM MOYA) vs Joel (NACIONAL FITNESS) 5x2 Full Contact PRO. VPP Toni Atleti. Avorrit, avorrit, i avorrit,no el puc definir de cap altra manera, poder és el fet de que el Full Contact no m'acaba de fer el pes, però dintre del mateix estil el de Xavi Moya va ser mil cops millor.

Bé aquesta és la meva minicrònica de la meva primera vetllada i de com vaig arribar fins a ella, espero en un futur poder fer la cònica de moltes més. La propera entrega però serà una petita història de les MMA.

Sobrevisc a la Barcelona científica

Durant les últimes setmanes per TV3 s'ha emet un dels fantàstics anuncis de Visca Barcelona, que a vegades penso que es deu referir a una altra Barcelona (a Venezuela potser, que se que n'hi ha una). Si els anuncis generalistes de Visca Barcelona em treuen de polleguera ja de per si, el que vaig veure ara fa uns dies em va fer esclatar de ràbia i la meva tele va trobar-se per uns segons en una situació compromesa. En aquest anunci una noia molt feliç (i aparentment innocent) diu que després de voltar per tot el món investigant ha decidit establir-se de manera permanent a Barcelona com a científica, perquè Barcelona té un munt de nous centres d'investigació amb n mil milions de noves places per a fer recerca i a més fa un temps genial i la gent és molt maca. Doncs vas llesta! Vine, vine a instal·lar-te a Barcelona, vine aquí a fer ciència, que ens trobarem tots a la cua de l'INEM, vine a fer oposicions que estan ja assignades, vine a gaudir d'unes instal·lacions que estan massificades, vine a obrir-te camí a una universitat endogàmica i anacrònica, vine a passar-ho bé amb la burocràcia de les beques i els projectes, això si, els 3, 23 minuts lliures que tinguis a la setmana podràs anar a la platja. Senyors que heu impulsat, i senyors mercenaris que heu dut a terme, aquesta campanya, siusplau, no m'escupiu a la cara i no insulteu als centenars de persones que fem ciència (o intentem fer-ho a Barcelona) perquè no tot són flors i violes i perquè un dia us trobareu algun becari o algun postdoctoral a les portes de l'Ajuntament demanant els vostres caps per sentir-se enganyats per una administració que no toca pas de peus a terra. Jo, com tots, Sobrevisc a Barcelona.

La contesa presidencial al jardí de casa

Tot i que ja ha perdut part de l'interès reflecteix la situació que és va viure a Bootbay Harbor (on he passat els dos últims mesos) durant l'última etapa de la campanya electoral als Estats Units:

Boothbay Harbor és un petit poble a la costa de Maine, l'estat més al nord-est dels EUA, com tots els pobles i ciutats del país està immers al bell mig del procés electoral. Els jardins de les cases estan plens de cartells dels candidats a la presidència, al congrés o al senat. Aquests cartells però no són pas publicitat que els partits reparteixen amb la intenció de que els col·loquis al teu jardí, no pas, es tracta d'una aportació que fas a la campanya i cada cartellet de paper mida A3 pot costar entre 20 i 50 $. Boothbay, un poble republicà, esperaries veure’l cobert de groc i blau, el colors de la campanya de McCain. Però estranyament la major part dels cartells que hi trobarem passejant són d'Obama o de congressistes i senadors que combinen colors, encara que, en aquest cas, preferentment republicans.

On són els cartells d'en McCain? Senzillament no hi són. Que la gent del poble sigui principalment republicana no vol dir automàticament que sigui favorable a McCain. No vol dir tampoc que Obama els hagi enlluernat amb la seva retòrica i passin a votar al candidat demòcrata. El fet és que per a molt republicans, també els de Boothbay, McCain és considerat gairebé un demòcrata i el votaran, sí, perquè és un mal menor, però no volen pas contribuir monetàriament a la seva campanya i molt menys desitgen la presència del seu nom al jardí, tot i que contribueixin generosament a les campanyes del líders republicans locals.

L'altra cara de la moneda és Obama. Els carrers en van plens, els jardins no en tenen un sinó diversos cartells de l'Obama (n'he pogut comptabilitzar fins a vuit en algunes cases, la qual cosa vol dir entre 160 i 400$), els cotxes llueixen adhesius de suport, la gent du samarretes... En un poble republicà com aquest sembla que els demòcrates hagin pres el control. Però no es pas que siguin molts els seguidors d'Obama aquí, és que la mobilització del demòcrates en aquestes eleccions no te precedents. La gent està molt il·lusionada, ha seguit el debats, ha llegit els llibres d'Obama, ha aportat diners a la seva campanya, li ha donat el seu suport públic i està esperant que el candidat demòcrata porti el canvi a una societat, al menys una part d'ella, que ho està demanant a crits. I que per aconseguir-ho ha decidit no quedar-se a casa. Altres llocs com Chicago, on els seguidors del líder demòcrata constitueixen una majoria abassegadora, es podrien batejar Obamaland:a cada cantonada hi ha un jove demanant signatures i recollint aportacions per a la campanya.

La comunitat negra de Chicago s'ha mobilitzat com mai ho havia fet abans per un candidat. Aquí al poble la gent parla de política als cafès, a la feina, al supermercat, i parlen de política amb certa intensitat, cosa no gaire habitual en els estatunidencs, sempre educats i mesurats. Els demòcrates no ho diuen gaire alt però les tenen totes, creuen de fet que ho tenen guanyat, tot i això no deixaran d'anar a votar. Creuen que Obama arrasarà però encara tenen por del vot xenòfob, un vot ocult que no es reconeix mai a les enquestes i que en altres ocasions ja ha donat sorpreses en eleccions a governador o a alcalde. Però també confien en el vot jove, un vot que tampoc queda ben reflectit al sondejos que realitzen els mitjans americans. I que fan els republicans mentrestant? Doncs sembla ser que estan resignats a perdre. Quan un republicà fa un comentari sobre política a un bar o a un restaurant ho fa per criticar a l'Obama, no té arguments a favor de McCain. Fins i tot hi ha certa tensió: al meu veí li ha robat un cartell electoral de l'Obama i li han destrossat un altre ara fa pocs dies; no es l'únic cas que s'ha donat en el comtat. Els sentiments estan a flor de pell en aquestes eleccions, la campanya ha estat dura als mitjans i a la xarxa però aquestes són campanyes que paguen els candidats. És la feina diària que s'està fent al carrer des de fa mesos a favor d'Obama allò que fa tan especials aquestes eleccions en que els americans, farts de vuit anys de govern Bush, s'han aixecat del sofà amb ganes de canvi, han envaït els carrers i han portat la lluita per la presidència als patis de les seves cases.

Publicat al diari Crònica el 3 de novembre de 2008.

O-Bama fill de Jor-El ha arribat per salvar el planeta!

Tot i que puc passar a ser considerat un Obamaniac no he pogut evitar penjat aquest vídeo que vaig veure a La Cárcel de Papel.

Barack Obama, el primer president negre dels EUA

Desprès de seguir la nit electoral a casa del meu cap (i veí) ja és hora d'anar a dormir, la gent està molt emocionada, estan totalment pletòrics, i el discurs que ha fet l'Obama a Chicago a emocionat a tothom, a partir d'ara és el moment de posar-hi fets a les paraules. Al seu discurs de la victòria ho ha tornat a repetir, Yes we can, esperem que sigui capaç de canviar els EUA i dibuixar un nou panorama internacional. Esperem que no decepcioni als milions de persones que l'han votat, i a tots aquells que més enllà de les fronteres dels USA esperaven la seva elecció. Ha estat poder la millor campanya a la presidència dels Estats Units que mai s'ha fet, esperem que Barack Obama no sigui només un eslògan i un videoclip. Fins que es demostri el contrari, un vot de confiança.

Candidats molt críptics a la presidència dels EUA

Per acabar de divertir-nos i just abans de les eleccions val la pena tenir en compte a tots aquells candidats que tot i esforçar-se molt durant els últims mesos sabien d'un bon principi que mai arribarien a ser presidents del Estats Units d'Amèrica (a no ser que hi hagués un cataclisme nuclear), val a dir que aquí és on radica la varietat i la diversió:

L'artista i pastor Gene Amondson es presenta pel Prohibition Party que entre d'altres coses demana la prohibició de l'alcohol, és el tercer partit més antic del país, just rere els dos gran i el seu animal és el camell.

El periodista d'origen nicaragüenc Roger Calero es presenta pel Trotskysta Socialist Workers Party.

El manager de boxa Charles Ray es presenta amb els liberals del Boston Tea Party, amb l'actriu porno Marylin Chambers com a companya de fòrmula.

El diplomàtic Alan Keyes es presenta amb el conservador America's Independent Party.

L'activista Gloria La Riva es candidata pel comunista pro-castrista Party for Socialism and Liberation.

El també activista Brian Moore es presenta amb el Socialist Party USA, diguem que socialistes moderats.

Per últim, el professor i advocat Thomas Stevens aspira a la presidència al capdavant del Socioliberal Objectivist Party.

A part de tots aquest hi ha una llarga llista de candidats independents que es presenten en només un estat, perquè ja se sap, que els USA és el país de les oportunitats on tothom pot arribar a ser president del país, però comentar tots aquests ja suposaria fer una tesi sobre el tema i crec que no interessaria a ningú, ni a mi de fet. Apa doncs, a qui li agradi l'emoció de la política i les eleccions espero que demà s'ho passi molt bé. Aquell que n'està fins la gorra de tot això de les eleccions nord-americanes doncs felicitats, demà s'ha acabat tot.

Si a més esteu interessats en com s'està vivint la campanya en el petit poble de Maine on estic exiliat des de fa un parell de mesos podeu llegit aquest article que han publicat els companys del diari Crònica.

Candidats críptics a la presidència dels EUA

Com que no veig unes eleccions a la vista a casa amb les que divertir-me, i com que estic a Maine passat un fred considerable i amb no massa a fer aquest cap de setmana he decidit fer una ullada a la política nord americana, més concretament a la pòliticodiverstat americana. Un quan a les notícies sent parlar d'eleccions als USA pensa: mmm que avorrit, només dos partits, Obama o McCain (incís: Obama siusplau...), Demòcrates o Republicans... doncs no!!! Error com una casa. Els estatunidencs tenen una important pòliticodiversitat críptica, oculta als ulls del millor observador, però avui faré un repàs de tots els candidats a la presidència dels USA i els seus corresponents partit, bé menys de l'Obama i del McCain que tothom ja n'ha sentit prou a parlar.

Bé aquest era el meu article estrella de la setmana per no dir del més, però... ha arribat Vilaweb i avui mateix m'ha publicat un article titulat: Els altres candidats, i jo que faig ara? Doncs mira tu continuo, i a més content de veure que un diari de veritat també publica aquestes coses. Això si, intentaré que la informació que jo presenti sigui complementaria a la presentada per Vilaweb. Comencem doncs. La divisió que faré es basa no en color polític (que també el remarcaré) sinó en la possibilitat que tenen els partits de guanyar realment les eleccions. M'explico, només si s'aconsegueixen 270 vots electorals un partit pot aspirar a la presidència dels estats units, per aconseguir-ho t'has de presentar a un determinat nombre d'estats si no, doncs res, només podries governar si cap dels altres partits hagués estat capaç d¡aconseguir aquests 270 vots electorals. Així doncs de la resta de partits, quins podrien competir contra Obama i McCain per la presidència dels USA:

Chuck Baldwin del Constitution Party


Chuck Baldwin és un pastor baptista conservador, antigament pertanyent al Partit Republicà i que ara es presenta pel Consitution Party un partit més a la dreta encara que els Republicans i que anteriorment era conegut com a U.S. Taxpayers Party. Entre la gent que els hi dona suport hi ha en Mike Huckabee, el que va ser un dels rival de McCain a les primàries republicanes, i que fa que al seu costat en McCain sembli comunista.



Cyntia McKinney del Green Party


La candidata del Green Party anteriorment havia format part del Partit Demòcrata, va ser congressista per Georgia d'aquest partit fins l'any passat. El partit verd vindria a ser una mena de partit demòcrata ecologista i una mica més d'esquerres, però tampoc res exagerat. Tot i així la candidata del Green Party també conta amb el suport del Workers World Party, un partit de caire marxista-Leninista.


Bob Barr del Libertarian Party

Bob Barr és un altra trànsfuga, per dir-ho d'alguna manera, congressista pel Partit Republicà va deixar el partit al 2004 per discrepàncies amb la política de Bush. Es presenta amb el Libertarian Party que contra tot pronostic no son anarquistes si no que son ultraliberals. Aposten per reduir la maquinaria de l'estat a la seva mínima expressió i acabar amb l'intervencionisme (en el context actual fa certa gràcia i tot). En Bob Barr va formar part durant 6 anys de la junta directiva de l'Associació Nacional del Rifle.


Ralph Nader com a independent


Defensor dels consumidors i activista polític, Ralph Nader s'havia presentat 5 vegades com a president dels Estats Units, tant com a independent com a candidat del Green Party o d'altres. Nader sempre a representat l'alternativa més progressista per al potencial electoral demòcrata, arribant a assolir fins a un 5% de la intenció de vot en les enqueste per aquestes eleccions fetes a finals de l'any passat.


Al proper post, tots aquells que no podran arribar a ser presidents al 2008 ni de conya.