Tot i que em vaig concentrar més en passar un agradable dia solejat amb la família, dinar bo i abundant, sobretaula i converses sobre els mil problemes que ens assetgen cada dia, no vaig poder evitar estar pendent dels mitjans, i seguir les #consultes via twitter i connectar-me de tant en tant a algun diari o posar a l'hora en punt Catalunya Informació per sentit un mitjà més... oficial. Fer aquest seguiment una mica laxe de la jornada va fer que certes declaracions em despistessin i no acabava de creure-m'ho. Dies abans ja havia sentit l'Artur Mas dient que el dia que es fes la consulta a Barcelona ell votaria (el dia 10 d'abril de 2011 t'estarem esperant, que ho sàpigues, com a president de la Generalitat o com a cap de l'oposició, ens és igual), durant aquesta setmana diversos dirigents d'Esquerra ja s'havien manifestat clarament favorables a les consultes i havien estat incitant a la participació, però les declaracions d'ahir em van sobtar més. Sentir a Oriol Pujol i a Felip Puig pronunciar-se d'una manera tan clara a favor de les consultes, sense atacar a Esquerra em va trasbalsar, sentir a Joan Puigcercós fer el mateix (sense atacar CIU) i dir que les consultes havien permès reconstruir ponts entre Esquerra i Convergència em va deixar parat. I perquè aquest astorament? doncs perquè després de les 3 primeres onades això a mi em semblava obvi, a les plataformes cíviques que convoquen les consultes els militants i votants del dos partits s'han anat trobant i han treballat plegats. A mi em donava la sensació que aquest fet era ignorat deliberadament pels partits (tant Esquerra com Convergència) i que mai transcendiria, però mira tu, ahir va transcendir, i sembla ser que per fi els hi han arribat veus que que això està passant, o bé han descobert que el debat sobre la independència és el futur i que en dependran electoralment, poder no de cara a les properes eleccions però si a mitjà termini (jo em decanto per aquesta segona via d'il·luminació, però ja em serveix). Sigui quina sigui la raó que els ha portat a aquest punt en que ens trobem ara, me n'alegro, els qui diuen que les consultes no serveixen de res, doncs ja hi hem trobat una utilitat (Senyor Nadal, com aquests hagin fet un pacte de cara les properes eleccions arran de les consultes s'haurà de menjar les seves paraules).
També dintre del seguiment d'ahir vaig sentir les declaracions d'Uriel Bertran demanant a el President Montilla que anés a votar a Sant Just, sembla ser que no hi va anar, una llàstima, no només des d'un punt de vista nacional, la participació sempre ha estat un valor de l'esquerra, ves a saber, poder en Jordi Hereu no anirà a votar a la consulta sobre la Diagonal... El missatge del PSC durant tot el diumenge va ser: "les consultes no serveixen de res i no porten enlloc…" val, com vulgueu. Durant la meva adolescència, en ple Pujolisme, quan passejava per Manresa i veia la cara d'Obiols o de Nadal a les banderoles pensava, pobres, no és mengen un rosco, i semblen simpàtics i són d'esquerres i són (diuen) catalanistes, com és que no els voten? Sempre m'havia semblat que Catalunya era bastant progressista, bé com fos, no ho entenia. Fins que un dia, anys més tard, vaig parlar amb una antiga companya d'institut que em va explicar la seva estratègia de vot (i de part de la seva família), a les autonòmiques votava CIU i a les generals votava PSC… ?!?!? La lògica era simple, ella era d'esquerres i catalanista (diria que fins i tot independentista) i votava a Catalunya pel catalanisme encarnat en Jordi Pujol i a les espanyoles a les esquerres representades pel PSC. Perquè una cosa tenia clara, el PSC era espanyol i no el volia per governar a Catalunya i CIU era de dretes i no la volia a Madrid per donar suport al PP. Mira que em va costar d'entendre, però al llarg dels anys aquesta estratègia es presentava diàfana davant dels meus ulls. Vaig conèixer més gent que votava així, gent que el 2003 va votar Esquerra i probablement també hi fes confiança el 2006, un nínxol de vots que seria el natural d'Esquerra però que a les properes no els votaran, perquè aquesta gent no volia el PSC governant Catalunya per espanyol i l'ombra del PSC, i del PSOE, ha estat llarga durant el segon tripartit. I és el PSC espanyol? Aviam, jo al principi creia que no, perquè certa gent com Mascarell, Maragall, Obiols, Castells semblaven una altra cosa, però cada dia que passa el pes d'aquest agent del PSC és menor, i el seu discurs està segrestat pel fals federalisme predicat des de Nicaragua i el missatge que envia el PSC a dia d'avui és el de submissió a Espanya i no parlo només del missatge oficial. Com a mostra un botó, el conseller Nadal, com he comentat abans, ja es va cobrir de glòria parlant de les consultes, però si anem un xic més enllà i busquem una mica als mitjans, descartem els que directament ignoren les consultes i mirem els que al menys li dediquen unes línies trobo dos mitjans en català que són obertament hostils a les mateixes, El Periódico i La Malla, reprodueixo els titulars a continuació:
Es que el titular assignat a les consultes de la capçalera de Godó és més positiu!!! I es tracta de premsa en castellà.
Bé, veiem que els mitjans en català afins al PSC no simpatitzen en excés amb les consultes (el cas d'El Periódico és un autèntic drama social), pensem quin és el destinatari d'aquest missatge... com més hi penso més sinistre ho trobo tot. I com més hi penso més clar em queda tot i entenc molt millor la lògica de vot que molts dels meus companys tenien abans del tripartit. Per tant, perquè m'han servit les consultes, doncs també m'han servit per enterrar definitivament el PSC com a opció catalanista i legitimar-me (legitimar-se a un mateix te un valor relatiu però de moment ja em serveix) per dir, fins que no és demostri clarament el contrari que: el PSC és un partit espanyol, sense ambigüitats, i que ja triguen en fer-se dir PSC-PSOE. En aquest paràgraf vull dedicar un missatge final per a algun lector que voti al PSC: ningú es vol federar amb nosaltres, ningú; per molt que vulguem federar-nos amb Espanya no hi haurà manera, per tant, i si ens cenyim a la realitat caldrà fer un cop de cap o comunidad autónoma española o país independent, més clar, l'aigua clara, i si voleu arguments acadèmicament més valida compreu qualsevol llibre Xavier Rubert de Ventós, que si no te un club de fans al Facebook li en faré un imminentment.
Vaig acabant perquè el text m'està quedant un xic llarg. No parlaré de participació perquè en les altres tongades ja ho he comentat, o aquí o a twitter o a Facebook, 30% èxit, 20% èxit, sense justificacions de cap tipus, èxit rotund. Vull recapitular i fer una petita argumentació de perquè crec que les consultes han servit, serveixen i serviran de molt. Les consultes han tornat la il·lusió a molta gent, gent que ha votat i gent que les ha organitzat, ha tret de l'apatia a gent desmobilitzada, votants fart i militants desencantats, que s'han posat les piles i ho han donat tot per dur a terme aquest exercici democràtic, amb il·lusió i amb esforç. Les consultes han creat un lligam transversal entre votants i militants de diferents partits o associacions del sobiranisme, aquest efecte és tal que ja hi ha els primers indicis que això pugui passar a una escala superior en la jerarquia dels partits i molts líders s'han pronunciat en aquest sentit. Les consultes han obert els ulls, per la raó que sigui convenciment o bosses de vot, als partits polítics catalans sensibles al fet nacional, que el debat sobre la independència és viu i al carrer, i que tard o d'hora s'haurà de portar al fòrum polític públic. Les consultes han servit per que certs partits s'hagin definit clarament des d'un punt de vista nacional (i si ens posem de radicalitat i regeneració democràtica), i els PSC ja pot anar a desfilar de la mà del PP i Ciutadans i ves a saber poder al final si que tindrem un pacte a la basca al parlament. I per últim, les consultes han permès crear una xarxa de ciutadans, tots amb un mateix objectiu, que amb les eines adequades, com les Iniciatives Populars dintre del marc de la Llei de Consultes, i amb l'impuls i suport polític i social necessari, poden iniciar el procés cap a la realització d'un referèndum vinculant, que serà difícil, cert, que poder serà llarg, també cert, que cal l'aprovació del govern espanyol per a dur a terme una consulta segons la llei, cert. Però, que farà l'estat quan s'enfronti a una petició de mig milió de ciutadans? i d'un milió? i d'un milió i mig?
Estic d'acord en que cal sortir de la crisi, i que cal donar-li a la gent solucions en aquests temps difícils per molts. Però hem de veure també quin missatge ens arriba de la gent, i en el cas del dia d'ahir i les onades prèvies el missatge que ens arriba amb força des del sobiranisme. Hi ha un gruix, gent activa, molta gent jove, que hem viscut tota la nostra vida la política observant la fredor de la maquinària administrativa. 30 anys de polítiques de gestió que han portat a la desafecció, política sense ànima i sense valors, la de tots els polítics són igual, la de que ja no hi ha esquerres ni dretes. Som molts, i cada cop més, que no hem viscut la transició, ni els efervescents primers anys de la democràcia, no hem viscut la il·lusió del canvi. Molta gent no s'interessa per la política, no perquè no li agradi en termes absoluts, no s'interessa perquè no li agrada la política que es fa ara. La política no és només gestió, la política són ideals, són emocions, són sentiments, hi ha molta gent a casa que vol deixar de veure la política, la vol viure. Ho hem vist als EUA, ho hem vist a casa nostra amb les consultes, per portar de nou a la gent cap a la política cal revolucionar-la, calen nous líders, calen nous discursos i calen noves formes de participació i sobretot cal que torni l'èpica.
Estic d'acord en que cal sortir de la crisi, i que cal donar-li a la gent solucions en aquests temps difícils per molts. Però hem de veure també quin missatge ens arriba de la gent, i en el cas del dia d'ahir i les onades prèvies el missatge que ens arriba amb força des del sobiranisme. Hi ha un gruix, gent activa, molta gent jove, que hem viscut tota la nostra vida la política observant la fredor de la maquinària administrativa. 30 anys de polítiques de gestió que han portat a la desafecció, política sense ànima i sense valors, la de tots els polítics són igual, la de que ja no hi ha esquerres ni dretes. Som molts, i cada cop més, que no hem viscut la transició, ni els efervescents primers anys de la democràcia, no hem viscut la il·lusió del canvi. Molta gent no s'interessa per la política, no perquè no li agradi en termes absoluts, no s'interessa perquè no li agrada la política que es fa ara. La política no és només gestió, la política són ideals, són emocions, són sentiments, hi ha molta gent a casa que vol deixar de veure la política, la vol viure. Ho hem vist als EUA, ho hem vist a casa nostra amb les consultes, per portar de nou a la gent cap a la política cal revolucionar-la, calen nous líders, calen nous discursos i calen noves formes de participació i sobretot cal que torni l'èpica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada