Vaig començar a fer recerca quan les primeres spin-off començaven a tenir certa projecció pública i em va semblar un procés força interessant. De fet molts dels meus companys de carrera van decidir anar a fer la tesi a algunes d’aquestes spin-off, que encara estaven a cavall entre la institució pública i l’empresa en si mateixa. En aquell moment em va semblar quelcom prometedor, i ara han esdevingut una realitat que estan fent de Barcelona un pol d’atracció de talent en biociències al Sud d’Europa, no elles soles, sinó acompanyades d’una sèrie de centres d’investigació d’excel·lència que ha anat desenvolupant-se durant la última dècada.
El que ja no trobo tant interessant ni tant engrescador és quan sents de la boca d'alguns dels empresaris que es dediquen a la biotecnologia, biomedicina o altres bios, que els científics tenim una mena d’obsessió per l'acadèmia i que no volem sortir d'ella, i que obviem que a l'àmbit privat hi ha un munt de feines esperant-nos. He arribat a sentir que en el món privat hi ha més oportunitats per als investigadors que no pas a l'acadèmia. En primer lloc, vull aclarir que no m'ho invento. En segon lloc, això que acabo d'escriure l'únic que reflecteix és una manca de comunicació terrible i perillosa entre els empresaris i emprenedors biotecnològics i els investigadors, que vulguem o no venen a ser el motor creatiu de tot l'assumpte, especialment si parlem de recerca i innovació, i no només de produir el que altres han descobert.
Estaria bé definir quina és la carrera d'un investigador doctor dintre de l'àmbit privat. Això és important, doncs part d'aquesta estima i afecció dels investigadors per l'acadèmia és que les seves vies per continuar la seva carrera professional son força clares, potser un pèl precàries als inicis, deficients i força mancades d'estabilitat, però força ben definides. Saps que passes per un post-doc, o dos o tres, alguns d'ells si és possible a l'estranger, després busques una beca per tornar, després busques una de millor, i potser a aquestes alçades ja posts aspirar a una posició fixa dintre del sistema de recerca corresponent. Però que ens espera a l'àmbit privat? Jo no ho sé, i és un problema, perquè a punt de llegir la tesi potser m'interessaria passar al sector privat. I és llavors quan penses en aquests tipus de declaracions en què inclouen com a possible sortida per a un investigador, per exemple, ser un comercial, ser un gestor de la recerca, ser un tècnic o investigar pròpiament (aquesta última opció costa un pèl de trobar, però). Sembla ser que les opcions poden ser variades, però no ens enganyem, un investigador que surt de fer el doctorat, l'únic pel que està preparat és per continuar investigant, per això s’ha estat formant. Ara bé, de tot se n'aprèn. Però clarifiquem un parell de coses: per ser tècnic o per ser comercial no cal ser pas investigador. És cert que un doctor pot fer aquesta feina, però també podria fer un munt d’altres i no les fa, perquè el que vol és investigar (oh, sorpresa!). Així doncs, si bé és cert que les empreses biotecnològiques creen molts llocs de treball, la major part no són per a fer recerca (sensu stricto), aquí tenim una altra de les raons per l’amor dels investigadors cap a l’acadèmia.
En el fons, aquest distanciament entre els científics i l’empresa és fruït d’una important manca de diàleg, com he comentat abans. Cal començar a trencar les barreres comunicatives entre l’acadèmia i l’empresa, per començar a parlar un mateix llenguatge i en uns mateixos termes. L’empresa i el sistema educatiu també han d’estrènyer lligams, doncs seran al cicles formatius, a la universitats, als màsters, doctorats i postgraus on s’han de formar els professionals que s’han d’incorporar a aquest nou sector. Caldrà tenir clar, doncs, quina formació li cal a cadascú per a dur a terme de manera adequada la seva feina. I reitero el que he dit abans: caldrà també definir quina és la carrera investigadora dins l’àmbit privat, fer-la atractiva per a un perfil de gent que en principi és curiós de mena, i troba en l’acadèmica un bon refugi per aquesta curiositat, però potser no ho troba pas a dia d’avui a l’empresa.
El primer de la tercera pàgina, el de la camisa psicotròpica sóc jo... de fet és una camisa de cuadrets però quan em fan fotos sempre queda així, que hi farem. Després de la foto lamentable que va il·lustrar fa un temps l'article en que parlaven de Minorisa minuta al El Periòdico ja em queda clar que això del sortir a les fotos no és el meu fort.
