Fa un temps que li dono voltes al tema de la mobilitat. A dia d’avui és un concepte present en molts àmbits professionals i que es tendeix, per defecte, a valorar de forma positiva. És un concepte que va molt lligat a la globalització i la internacionalització de l’activitat econòmica, cosa que també s’ha considerat bona; per defecte. Bé, en primer lloc diré que crec fermament que no hi ha res positiu per defecte, i que la mobilitat té aspectes tant positius com negatius i que crec que hauríem de ser un pèl més crítics, sense por a que se’ns acusi d’anar contra els temps i l’excel·lència, especialment en el món de la recerca, que és en el que em centraré.
És cert que és positiu per al desenvolupament científic que hi hagi mobilitat i que els que ens dediquem a la recerca tinguem facilitat per moure'ns entre diferents centres de recerca arreu del planeta, per tal d'aprendre, millorar i transmetre coneixement entre centres de recerca i universitats. Però hi ha pocs científics que vulguin passar-se la vida anant d'una banda a l’altra simplement perquè la mobilitat és “positiva” (fins a cert punt). Per altra banda cal plantejar-se si la mobilitat és tant positiva com diuen, jo com a científic vull voltar i aprendre i treballaré allà on m'hi vulguin i pugui millorar la meva recerca. Ara bé, també vull tornar a Catalunya, per poder donar a la societat el que ella m'ha donat en forma de beques i diners per a projectes i per suposat perquè m'estimo la meva família i la meva terra. O és que els científics han de desarrelar-se per ser bons científics? Cal que ens plantegem qui volem que porti les regnes de la recerca al nostre país (ja no parlo de les regnes de les empreses, que també): gent que s’ha passat mitja vida viatjant, amb la feina com a principal motivació o una persona arrelada al territori, al barri, a la gent, que participa activament de la vida associativa de la seva comunitat? Sembla exagerat, però a vegades et planteges que tot això té quelcom sinistre, doncs si et passes la vida voltant pel món degut a la teva feina, l’únic vincle comú entre els diferents llocs on vas és la teva feina, perquè tot sovint no tens ni la sort de que t’acompanyi la família en el teu periple mundial. Finalment esdevens un persona centrada en treballar doncs és la única cosa que t’acompanya sempre, com que degut a la feina canvies cada dos tres anys de ciutat (i/o país), no tens ni temps d’apuntar-te al gimnàs.
Per acabar, no vull fer una campanya contra la mobilitat, simplement crec que hauríem de pensar més detingudament que significa, quins beneficis aporta, però també quines pèrdues. Cal valorar tots els aspectes del fet per acabar definint una política responsable. Que no sigui que acabem enviant els millors joves a voltar pel planeta i que el que tornin siguin autòmats de mitjana edat que portin aclucalls com el cavalls i només sàpiguen avançar en una direcció sense que els importi res (ni ningú) del que hi ha al seu voltant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada