Mercadeig de gent espavilada

Ja fa un mes que vaig acabar les vacances i en tornar vaig buscar una manera de tornar a contactar amb la realitat de casa. Que millor doncs per oblidar els Upanixads, en Hannuman, el Dalai Lama i les barbes dels Sikhs que llegir l'autobiografia d'en Jordi Pujol, Memòries (I) Història d'una convicció (1930 - 1980). Una epopeia èpica a l'estil petitburges català (no ho dic ofensivament, màxim respecte), sempre he tingut la sensació que tothom a la seva autobiografia li posa una mica de sal perquè sembli més interessant, suposo que al President Pujol ni li va caldre massa sal. Sigui com sigui, aquest llibre t'ajuda a entendre perquè CiU va governar durant 23 anys i com el carisma d'un home (i una capacitat extraordinària d'estar al lloc adequat al moment oportú) va ser capaç de crear unitat del que semblava atomitzat. A banda d'un relat vital interessant, Jordi Pujol va deixant anar discurs ideològic de tant en tant (cada dos planes :-), hi ha moltes coses que comparteixo i algunes (cabdals val a dir) que no. Entre aquestes píndoles vaig trobar-me amb la següent que compro en la seva totalitat i que ens dona una pista de la situació de desafecció envers els polítics (que no envers la política) que es viu a dia d'avui arreu del país.

Algunes veus s'exclamen perquè troben que els polític d'abans, els de la transició del franquisme a la democràcia, estaven més ben preparats. Si fos cert, ho seria perquè venen d'altres oficis, d'altres activitats, d'una llarga formació. Els polítics que vam començar l'activitat als anys setanta érem joves, però portàvem molt d'historial carregat a l'espatlla. És el cas de Miquel Roca: per què va ser un polític tan brillant i tan eficaç, Miquel Roca? Perquè abans havia estat un advocat i un conspirador sense esperar res a canvi. Aquesta reflexió em fa pensar i em fa dir que la política o té un fonament ètic o és un simple mercadeig de gent espavilada.

Cinc bons llibres sobre biologia per Sant Jordi

A dos dies per Sant Jordi és un bon moment per recomanar llibres, així aquells que no hagin decidit encara quin regalaran tenen una idea més que poder els hi és útil. A mi una cosa que  'agrada regalar per Sant Jordi són còmics en català (necessiten tot l'ajut del món per tirar endavant) però d'aquest tema ja se n'encarreguen a ComiCat. Un altre àmbit que necessita també un cop de mà és la divulgació i la publicació d'obres científiques, o relacionades amb la ciència, en català. 

M'agradaria doncs recomanar 5 llibres, no tots ells novetats però si que tots valen molt la pena. Els públics a qui van destinats són ben diversos per tal que tothom pugui triar. En primer lloc tenim El Virus de la Glòria de Marià Alemany, un llibre que descriu en clau d'humor bona part de les misèries de la recerca a un laboratori, l'edició és del 94, sereu afortunats si el trobeu, sembla ser que a Laie el tenen. Dintre de l'imprescindible col·lecció Sense Fronteres d'Editorial Bromera hi ha l'excel·lent i divertida Viure per la Ciència del guanyadors del Premi Nobel de medicina 2002, Sydney Brenner, una autobigrafia en que es reflecteix l'aspecte més humà i més apassionat de l'investigador. En la mateixa col·lecció podem fer un tomb pel passat a Els Inicis de la Vida de la mà de una de les biòlogues (i m'atreveixo a dir científiques) més grans del segle XX, la Lynn Margulis i el professor de UMass Michael Dolan. Continuem amb L'Origen de les Espècies de Charles Darwin, reeditada per Edicions 62 l'any passat en motiu del 150é aniversari de la seva primera edició. Un llibre, cal dir-ho, dens però que és la pedra angular de la biologia moderna i va definir el paradigma en que aquesta es desenvolupa, paradigma que encarà ningú ha pogut trencar. Per últim, ara si, una novetat, Codi Genètic, un thriller biològic autòcton escrit per Amàlia Lafuente en clau de Best Seller que curiosament coincideix en temàtica amb El Virus de la Glòria ja que ambdós giren al voltat de la recerca contra l'Alzheimer.

Crec que es una selecció de llibres prou variada i interessant com per que aquells amants de la ciència o bé aquells que s'hi vulguin introduir una mica tinguin un bon candidat per endur-se cap a les seves prestatgeries aquest Sant Jordi. Per posar-ho tot més fàcil a continuació les sinopsis dels llibre i enllaços per conèixer una mica millor els autors.

El Virus de la Glòria

Marià Alemany

La Campana

La lectura d'aquesta novel·la científica ens transporta a la vida dels personatges i posa en context de ficció situacions reals i preocupants que persisteixen en el pas del temps. És una novel·la que fa reflexionar sobre el que ha de ser la recerca, un àmbit molt important per al progrés de la nostre societat.

Viure per la Ciència

Sydney Brenner

Editorial Bromera

Sydney Brenner, guanyador del Premi Nobel de Medicina 2002, ens explica en aquest llibre una apassionant vida dedicada a la ciència. Des dels seus modests inicis, Brenner ha arribat a ser un dels biòlegs més distingits del segle xx. Les investigacions originals que ha dut a terme abracen molts camps de la biologia: des del desxiframent del codi genètic fins a l’establiment d’un cuc insignificant com un organisme model per a la biologia del desenvolupament.

Amb un to molt personal, Brenner narra la pròpia trajectòria vital en la ciència, que s’inicia amb els durs anys d’educació a Sud-àfrica i els experiments que feia a la sabateria del seu pare, i arriba fins a la direcció d’un dels centres de recerca més prestigiosos del món, el Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge, passant pels moments més remarcables i emocionants d’una llarga i productiva carrera científica. El text també ens descobreix magistralment la part més humana: un científic rebel amb un gran enginy i sentit de l’humor, irreverent i amb una apreciació profunda de la biologia en els seus més diversos aspectes. Un autoretrat fascinant i íntim d’un dels gegants de la biologia moderna.

Els Inicis de la Vida

Lynn Margulis i Michael F. Dolan

Editorial Bromera

Durant la major part de la història de la Terra, la vida ha estat invisible. Les comunitats bacterianes han modelat la superfície i l’atmosfera del planeta al llarg de milers de milions d’anys. Tot i la insignificança d’aquests microorganismes, representen formes de vida molt diverses i originals, adaptades als ambients més insòlits que puguem imaginar. Moltes de les activitats que associem amb els organismes pluricel·lulars, com ara fongs, plantes o animals –la reproducció, la predació, el moviment, el sexe i més– són realment invencions bacterianes antigues. Molt abans de l’aparició evolutiva dels animals i de les plantes més simples, els bacteris ja havien escrit els primers capítols de la història de la vida. Desxifrar aquesta història ancestral és una tasca científica apassionant, i aquesta obra de Lynn Margulis i Michael F. Dolan ens hi aproxima sense que necessitem una formació científica prèvia.

L'Origen de les Espècies

Charles Darwin

Edicions 62

Quan el llibre L’origen de les espècies va veure la llum, el 1859 a Londres, va provocar una gran commoció en tots els àmbits de la cultura. La seva teoria revolucionària sobre l’evolució natural de les espècies, el fet que l’home procedís d’espècies inferiors i que de sobte existís un vincle que el connectava amb el que pejorativament s’anomenava “animals”, no resultava fàcil d’acceptar. Les conclusions sobre les lleis de la vida a les quals Charles Darwin havia arribat es fonamentaven exclusivament en un posicionament científic i entraven en conflicte amb l’explicació que en donava la religió. 

En ple segle XXI, dos-cents anys després del naixement de l’autor i cent-cinquanta anys després de la publicació de l’obra, el debat entre darwinistes i creacionistes, entre ciència i religió, continua sent de plena actualitat. Per tot això cal llegir Darwin. Hi trobareu el treball d’un gran científic, d’una ment moderna, que va transformar el nostre món

Codi Genètic

Amàlia Lafuente

Proa

La descoberta d’un fàrmac contra l’Alzheimer centra les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l’arribada d’un nou director a l’Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l’ètica professional.

Amàlia Lafuente retrata amb habilitat el món de la investigació científica: la lluita dels becaris, l’abús de poder dels triomfadors, la competitivitat, els jocs de seducció entre els companys...

Amb tots els ingredients del millor thriller, Codi genètic atrapa el lector amb un tema d’actualitat i uns personatges de carn i ossos.


+ iCIENTIFICats recomana Salvador Macip — Les grans epidèmies modernes [Sant Jordi 2010]
+ Global Talent recomana La nostra selecció de llibres per Sant Jordi
+ RECERCAT recomana Els llibres de RECERCAT
+ Recerca en Acció recomana Llibres de ciència per festejar Sant Jordi

Traient Prat de la Riba del contenidor

Fa anys a Manresa, creuant la Plaça Catalunya amb un amic, vam trobar al costa d'un contenidor de paper bona part de la col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana d'Edicions 62 i La Caixa, com que el meu amic la tenia tota a casa seva, doncs me la vaig quedar. Quan vaig venir a Barcelona els meus llibre és van quedar a casa els pares, però ara fa uns mesos vaig recuperar La Nacionalitat Catalana de l'Enric Prat de la Riba, i l'he estat llegint durant les últimes dos setmanes. En primer lloc cal dir que les tesis exposades per Prat de la Riba són més que actuals, a dia d'avui alguns polítics que és defineixen com a catalanistes els hi quedaria encara una generació d'evolució del seu pensament polític per tal de posar-se  a l'alçada del nacionalisme de Prat de la Riba. Deixant a banda l'estil romàntic de Prat de la Riba, que et pot agradar o no, aquest llibre és bàsic per a comprendre la política catalana actual, i de tot el segle XX.

L'aspecte més negatiu és que un cop llegit dona la sensació que en l'àmbit nacionals no ens hem mogut massa des de finals del XIX, ni en acció ni en pensament. M'ha agradat molt un paràgraf en que reprodueix un text original d'en Roosevelt, que s'hi escau molt per als dies en que estem vivim i que es pot adreçar fàcilment a les classe dirigents, empresarial i política, del país:

L'acció dels grans homes ha d'exercir-se en el sentit del bé. L'èxit aconseguit per mitjans indignes és una cosa vergonyosa. La gran llei de la justícia ha d'existir d'home a home i de nació a nació. Si l'home fort no sent l'impuls vers les coses enlairades, la seva força és una maledicció per a ell i per a tothom. L'especulador sense consciència, que acumula milions amb procediments reprovables, és pitjor que l'assasí o el lladre vulgar. El gran agitador de les masses, que les remou amb paraules incendiàries, amb falses o irrealitzables promeses, és un enemic de la seva terra. la gran força personal d'aquests homes és una força destructora.

Bicentenari d'Edgar Allan Poe

Un dia tard, però vull afegir-me al la celebració del bicentenari del naixement del mestre Poe, que a part de ser el precursor de l'horror modern també va ser una de les principals influencies d'un dels meus autors preferits, H.P. Lovecraft. Com a homenatge un curt d'animació guanyador d'un Oscarde la UPA de l'any 1953 basat en el magnífica relat El cor delator.

Mil Cretins de Quim Monzó

Encara no puc començar a comentar llibres de Sant Jordi dons encara me'n queden de previs. Un és aquest darrer llibre d'en Quim Monzó, del qual no he llegit gairebé res, de veritat res, a banda de la seva columna de La Vanguardia i a vegades (només a vegades) l' article que escriu al Magazine, cap llibre seu. I mira que m'agraden les seves columnes, però mai m'hi havia posat. Bé, vaig llegir i escoltar el seu discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt i em va semblar magistral. Així doncs vaig haver d'esperar a que em regalessin Mil Cretins editat com sempre per Quaderns Crema, edició minimalista on les hi hagi, que no em molesta gens ni mica tot el contrari, trobo que està feta amb molt bon gust. En Monzó és dur en els seus comentari al diari, i també ho es als seus relats. Dic dur perquè fa crítica dura, amb intel·ligència i humor, però dura. En aquests llibre trobem de fet dos part la primera en que els relats son molt durs (durs, durs), en que l'humor es negre, i en que el tema protagonista és principalment el final de la vida i la mort. Així de bones a primeres el tema em va impactar una mica, però li acabes de trobar el to ja en el segon relat, tot i que les situacions son en molts casos crues se respira certa tendresa en totes elles. La segona part del llibre em recorda més al que fins el moment havia llegit de l'autor, i m'ho he passat molt be llegint tots els relats. L'únic problema que li podria trobar a aquest llibre és que se'm va fer molt curt sobretot després de llegir Istanbul.

Quim Monzó

El que ha caigut per Sant Jordi

Aquest són els llibres que m'han regalat per Sant Jordi:

• Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies (Quaderns Crema). Als vint contes de Si menges una llimona sense fer ganyotes s'hi barregen situacions quotidianes i fantàstiques que aprofundeixen en emocions comunes. L'amor no correspost, la desconfiança, els lligams familiars, l'excés de solitud o de companyia són alguns dels elements que identifiquen aquest llibre. Amb una mirada irònica, penetrant i continguda, Sergi Pàmies tracta de les servituds d'uns personatges vulnerables, esclaus d'unes circumstàncies que, com les llimones, combinen l'acidesa amb les propietats refrescants.

• Botxan de Sotseki Natsume (Proa). Botxan, que en japonès equival a "senyoret", és la novel·la més popular del Japó. Soseki Natsume la va escriure l'any 1906 i se n'han fet diverses adaptacions teatrals i una versió cinematogràfica. La novel·la descriu amb realisme i humor la trobada -o topada- entre un jove mestre de Tòquio i una escola de l'illa de Shikoku, al sud del Japó, a la qual és destinat. Alumnes i companys no gaire recomanables posen a prova la franca ingenuïtat del nouvingut, el "senyoret" de la capital, un personatge inoblidable.

• Firmin de Sam Savage (Columna). Nascut en una petita llibreria d'un decadent barri de Bòston durant els anys seixanta, en Firmin aprendrà a llegir devorant les pàgines dels llibres. Ràpidament comprèn, però, que una rata culta és una rata solitària i, marginat per la seva família, busca l'amistat del seu heroi, el llibreter, i d'un escriptor de ciència ficció fracassat. A mesura que en Firmin navega pels carrers tèrbols de la ciutat buscant amor i comprensió, la seva soledat i la seva por es tornen humanes i irremeiablement commovedores.

Gracies per aquests llibre tant interessants!!! (bé el de Botxan me l'he autoregalat, però també m'ho autoagraeixo)

aNobii, xarxa social sobre llibres

Fa temps em vaig apuntar a FilmAffinity, la pàgina web de votacions de pel·lícules, recomanacions i cerca d'ànimes bessones que comparteixin els teus gustos, es tracta bàsicament de fer el tafaner pels seus perfils i veure que miren, que probablement seran pel·lícules que a tu també t'agradaran. Això vaig descobrir que s'anomenava (traducció patatera al canto) filtres col·laboratius. La qüestió és que em va semblar un concepte fantàstic i em vaig tornar com boig buscant coses d'aquestes per la música i vaig trobar Rate Your Music, que està bé però en realitat no li arriba a la sola de les sabates a FilmAffinty i ara existint last.fm doncs no se si ho continuaré fent servir. També em va interessar el mateix per a llibres i en aquest camp vaig trobar aNobii, que és gairebé el mateix que FilmAffinity. La qüestió es que quan ho vaig començar a fer servir no era cap meravella però es diferenciava de la resta (fossin de pel·lícules, música, llibres, patates amb cares de famosos, etc) en que hi havia la opció del català (cosa no gaire habitual en aquest tipus d'aplicacions on-line) com a llengua de la interfície. La vaig deixar de fer servir perquè estava molt verda, hi havia pocs usuaris i pocs llibres per comparar i tafanejar i els pocs que hi havia estaven organitzats d'una manera un xic caòtica. Però la setmana passada vaig tornar a entrar i vaig poder veure que havien millorat molt i m'hi he tornat a enganxar, vaig començar a afegir llibres que havia llegit a la meva prestatgeria virtual, a apuntar-me a grups de lectura i a tafanejar les prestatgeries d'amics i veïns. Així dons si sou uns lletraferits i/o uns lectors tafaners passeu-vos per aNobii obriu un compte i comenceu a perdre el temps valorant i comentant llibres (vigileu perquè t'hi pots passar hores i sembla que només hagin passat 5 minutets de res). Jo de moment ja l'he incorporat a la meva fonamensfera.

aNobii

Istanbul, ciutat i records d'Orhan Pamuk

Istanbul és antiga i és nova, és grisa i està plena de vida, és preciosa i és detestable, Istanbul és Orhan Pamuk i Orhan Pamuk és Istanbul, no ho dic jo, ho diu ell, tampoc li cal dir-ho doncs aquest llibre de manera implícita també ens ho diu. Istanbul no és un llibre fàcil, jo he tardat bastant de temps en llegir-lo (de fet entre mig he llegit diversos llibres), doncs has de parar-hi molta atenció per captar tot el que Pamuk vol expressar i això va fer que fos un llibre horrible per llegir al metro, però finalment vaig trobar els moments per llegir-ho i em va agradar. No és un llibre ni distés, ni lleuger, és intens, profund i dens. Mentre llegeixes quedes immers dins Istanbul, de l'Istanbul de la segona meitat de segle vint., en canvi constant i intentant deixar enrere la glòria passada d'un imperi que ja no existeix, deixant enrere la imatge exòtica que els occidentals tenien de la ciutat mentre és va creant la imatge que Atatürk volia per a la seva república laica. A Istanbul trobem desenes d'imatges de la ciutat recopilades per l'autor, les imatges dels occidentals que la van visitar en segles anteriors (principalment francesos i anglesos), la imatge dels historiadors de la ciutat a qui Pamuk admira (i de fet se'n considera un d'ells), dels poetes turcs, però principalment la imatge d'un nen que va creixent fins arribar a l'edat adulta, el propi Orhan Pamuk . Aquest nen és com Istanbul i canvien de manera semblant però en escales de temps diferent, i a mesura que el nen va creixent Istanbul als seus ulls va canviant i la percepció que jo tenia de la ciutat també. A mesura que vas llegint el llibre vas coneixent poc a poc Istanbul, els noms et comencen a ser familiars, els seus barris, els seus vapors, els posts, el Bòsfor, i tot es torna familiar. He finalitzat el llibre amb moltes ganes de visitar Istanbul, de caminar pels seus carrers, que segur que no son els mateixos que apareixen al llibre, però tampoc són els del llibre els que van encisar a occident durant segles. Istanbul és una ciutat viva, sotmesa encara a dia d'avui al canvi, un canvi que l'allunya del seu passat però que li confereix un nou caràcter fruit de la seva herència i els seu desig de futur. Publicada per Bromera dins la col·lecció L'eclèctica, seria una edició correcta si no fos perquè està plena d'errors tipogràfics i alguna falta d'ortografia, espero que ho hagin arreglat. De totes maneres crec que no hi ha millor manera d'introduir-se a Istanbul (bé, anant-hi és millor, és clar).

Orhan Pamuk

Los Hijos de Húrin de J.R.R. Tolkien

Abans de començar, vaig llegir El Silmarillion, El Hobbit i El Señor de los Anillos quan tenia 14 anys, per ordre i del tirón, i me'n vaig enamorar, i encara no se m'ha passat, encara tinc a J.R.R. Tolkien a dalt d'un pedestal. Així doncs quan em van regalar Los Hijos de Hurín (editat per Minotauro) vaig pensar, visca, de nou a la Terra Mitjana. A més la historia d'en Túrin Turambar era la meva preferida d'El Silmarillion i poder-la llegir en una versió integra i més llarga em feia molt feliç. Però clar, quan et crees moltes expectatives pot ser que te la fotis i mira, no del tot però una mica si que me la vaig fotre. La història ja la coneixia d'El Silmarillion, per tant no hi havia lloc per a la sorpresa però he de reconèixer que n'esperava més. A El Silmarillion la història de Túrin fill d'Húrin està carregada d'èpica i dramatisme, en canvi en aquest llibre tot és més aviat dramàtic, poc èpic i et queda una mica la sensació de que Túrin era una mica talòs i és mereixia tot lo dolent que li estava passant (pobre Túrin, de veritat). A més la narració és poc entretinguda, carregada de descripcions (marca de la casa Tolkien) però sense la fluïdesa dels altres llibres que fa que es pugui fer una mica pesat en certs punts. Una altra cosa negativa es que molts capítols no estan gaire ben connectats entre si, com si faltés alguna cosa. No se realment si el que diu l'editor, en Christopher Tolkien, és del tot cert doncs no sembla una obra integra lleugerament retocada, és més aviat una obra extensa i poc definida integrada i encabida en un sol llibre per l'editor. No comento res dels dibuixos de l'Alan Lee perquè a mi no m'agraden i no vull entrar en aquest tema. Amb tot això no dic que no m'hagi agradat, doncs m'estimo a en Túrin més que a qualsevol personatge creat per Tolkien i m'ho vaig passar bé llegint el llibre, però se que és degut a que el llegia amb benevolència, amb els ulls d'un xic de 14 anys. Sent objectiu, només recomano aquest llibre als admiradors d'en Tolkien, a aquells que s'estimen la Terra Mitjana i que mai se'n cansaran de sentir-ne a parlar i de llegir descripcions de les seves muntanyes, els seus rius, els seus boscos, les seves valls i els seus herois.

Tolkien Society

Mor George MacDonald Fraser

Comencem el 2008 amb una noticia trista, abans d'ahir va morir a l'edat de 82 anys el genial escriptor George MacDonald Fraser, creador entre d'altres del mític Harry Flashman, el fill de puta més gran al servei de la Reina Victoria i de l'Imperi Britànic. M'ho vaig passar molt bé llegint a en Flashman i crec que continuaré amb més de les seves aventures. Així doncs, descansi en pau.

The Flashman Society

La Sombra del Viento de Carlos Ruiz Zafón

El meu últim Best Seller, així amb amb majúscules, havia estat Los Pilares de la Tierra, que no està mal, però no és l'obra mestra que tothom diu que és, doncs com deia un profe meu de l'insti, la qualitat del treball no es valora pel seu pes en paper. Doncs em van regalar La SombraViento del (editat per Planeta), perquè jo sóc una mica snob i una mica imbècil de vegades, massa freqüentment i tot, i això de comprar llibres perquè tothom diu que són boníssims doncs mai m'ha acabat de convèncer (Los Pilares de la Tierra en te part de culpa). Però vaig començar a llegir el llibre de Carlos Ruiz Zafón i... Mare de Déu Senyor, però que ben escrit que està! Aviam, la història és el que és i res més, i és prou entretinguda com per enganxar-te tota l'estona, excepte els dos primers capítols, però crec que m'ha passat amb tots els llibres que he llegit. Però el text... cada paraula perfectament col·locada al seu lloc, al seu moment, esperant-te, i ho llegeixes i penses: "Aquí anava aquest paraula, en aquesta forma, i no cap altra". Doncs La Sombra del Viento és un gran llibre d'intriga, i d'amor, i de llibres, i de venjança, i sobretot de Barcelona. De la Barcelona de postguerra, però que recorda tant a la Barcelona d'ara, i si t'estimes minimament Barcelona apreciaràs com l'autor la pren com a musa i tracta amb delicadesa desenes de llocs de la ciutat, i els fa protagonistes de l'obra juntament amb els personatges. No puc fer altra cosa que recomanar a les poques persones que poder no se l'han llegit, que ho fassin, és entretingut, és fàcil de llegir, i és dolorosament bo.

La Sombra del Viento

Los Mitos de Chtulu d'H.P. Lovecraft i altres

Lovecraft sempre m'ha agradat, prèviament havia llegit un parell de llibres seus, El Caso de Charles Dexter Ward i El Horror de Dunwitch i els havia trobat fascinants. Per qui no conegui Lovecraft es tracta de l'autor més influent de la literatura de terror del segle vint, va crear un nou gènere, l'horror còsmic i a més va crear escola. No direm que tot i això era un individu ben normal, doncs no era així. Era un senyor solitari i possiblement una mica pertorbat a nivell mental, però genial a nivell literari, bé depèn de a qui li preguntis, per què H.P. Lovecraft té tants admiradors com detractors (sempre havia volgut escriure aquesta frase). Els col·legues de Lovecraft, la major part d'ells per via epistolar, van conformar al voltant del seu amic i guru literari el que es coneix com a Cercle Lovecraft. Partint dels relats i novel·les curtes de Lovecraft varen crear, ell i els seus deixebles, tot un univers d'horror que compartia una sèrie de localitzacions geogràfiques, objectes, personatges, etc. Aquest univers comú es coneix com als Mites de Chtulu. El llibre Los Mitos de Cthulu d'Alianza Editorial consta d'una sèrie de relats pertanyents i no pertanyents als mites seleccionats per Rafael Llopis amb més o menys fortuna. El llibre es divideix en tres parts, Els Precursors, Els Mites i Mites pòstums. És dintre dels dos primers apartats on trobem els millors relats. Entre els precursors dels mites trobem bons relats de caire gòtic, oníric i intrigant, i en la part dedicada als mites en endinsem plenament en el món de Lovecraft amb relats de gran qualitat. La part dels Mites Pòstums correspon a relats posteriors a la mort del mestre i representen la decadència del gènere, el gran responsable del manteniment dels mites i de la seva continuació va ser August Derleth, i d'aquesta manera també va ser responsable de la seva decadència. Dintre dels Precursors m'ha encantat Dias de ocio en el pais de Yann de Lord Dunsay, que tot i no ser una relat d'horror en ell es nota la influència d'aquest autor sobre la prosa de Lovecraft. D'entre els mites són els de Lovecraft els de més qualitat, per exemple La sombra sobre Insmouth i poder el més fluixet de tots seria Las ratas del cementerio de Henry Kuttner. Em va agradar molt més El Caso de Charles Dexter Ward, poder perquè es tracta d'un llibre íntegrament de Lovecraf, però aquestat antologia val molt la pena, tant pels relats de Lovecraft que són deliciosament horrorosos, com un parell dels que l'acompanyen que no es queden pas enrere. El proper llibre que comentaré serà el Necronomicon, visiteu la vostra biblioteca habitual, segur que val la pena fer-li una ullada.

Tot sobre Lovecraft en castellà: HP Lovecraft

Història de Catalunya (Modèstia a apart) de Toni Soler

Més, més literatura, exclama la gent al carrer! Comentaris de llibres cada dia fonamental! Ens encanta la teva encertada i elevada capacitat de crítica! Front al clam popular faré un nou comentari de text, com a l'insti. Aquest cop l'escollit és en Toni Soler i la seva Història de Catalunya (Modèstia a apart) públicat per La Butxaca, que diria que pertany al grup 62, o similar. Després dels drames anomenats Houellebeq i Oé, em venia moooolt de gust un llibre com aquest. Vaig triar Història de Catalunya per que fa poc em vaig llegir Breve Historia de Japón de Mikiso Hane i vaig pensar, collons, t'has llegit la història de Japó des de l'era Heiana fins al 2000 i no ho has fet amb la de Catalunya que es on has crescut... Bé, doncs m'hi vaig posar, a més buscava una mica de frescor i un punt de vista diferent dels llibres acadèmics, que a vegades estan bé i gairebé sempre te suïcidaries llegint-los. I després de devorar el llibre en tres dies dic: com mola!!! El Toni Soler fa un repàs general de la història de Catalunya sense mirament, amb humor a vegades, mala llet gairebé sempre però amb una objectivitat que jo al menys no m'esperava. Objectivitat emmarcada en el fet de que l'autor és català i figuerenc, però això és inevitable. Clar que quan fa conya o es carrega algú dona una opinió subjectiva, però no l'emfatitza ho deixa anar sense més t'ho quedes o ho deixes però no altera la visió objectiva general. Crec que m'he explicat una mica amb el cul poder, però el que volia dir és que no és només u bon llibre d'humor, és un bon llibre d'història. Últim comentari, m'encanten les conclusions finals.

Una cuestión personal de Kenzaburo Oé

Houellebeq és un cabrón, però no guanya en mala llet a aquest premi Nobel. Al menys pel que fa a aquesta novel·la (deixa'l anar...). Oé allibera cruesa, patetisme, traïció, autocompassió, odi, ràbia (continguda o no), desesperació, marcialitat i sobretot dolor, vaja, tot allò que més ens mola de l'ésser humà concentrat en poc més de cent pàgines, i es queda ben ample. Una cuestión personal és de fet literalment personal, basada en la pròpia experiència de l'autor que va haver d'afrontar el fet de tenir un fill afectat per una hidrocefàlia i autista, reflecteix aquesta situació a través del protagonista, el penós professor d'anglès Bird. La novel·la transcorre en un ambient d'opressió constant pel nostre estimat/odiat (decideixes tu mateix en el fons no és un pavo que acabi de caure bé així de bones a primeres) que ha de prendre una decisió respecte que fer amb el seu nounat, extremadament malalt, que ha nascut en el si d'una relació infeliç, la que manté Bird amb la seva dona i els seus sogres. Tot això s'ha de contextualitzar dintre de la societat japonesa, amb uns valor completament diferents als nostres en tots els aspectes, especialment pel que fa als sentiments de la responsabilitat, l'honor i l'èxit. En segon pla també podem veure la diferència que hi ha pel que fa a les relacions sentimentals, l'evasió de la realitat i l'amistat; la relació que manté Bird amb una amiga de la infància a la que veu només em moments d'extrem puteig és molt curiosa, normalment la consideraria estrany si més no, però dintre el llibre l'acabes apreciant com a 100% normal i lògica. Tot i que l'ambient de bona part de la novel·la és bastant malaltís la vaig trobar molt fresca. Suposo que tot i que pateixes contínuament no és el mateix patir que amb els autors occidentals, el protagonistes són miserables, però de manera diferent, són cruels i vils, si, però d'una manera diferent i poder més innocent. A més no tot és desesperació, en Kenzaburo Oé reflecteix que en mig de tanta merda la gent, per molt patètica que sigui, poden ser absoluts herois (a nivell domèstic, el protagonista no és posarà en plan èpic en cap moment del transcurs del llibre). Tampoc vull que això soni a redempció a l'estil USA en que el prota cau a la pitjor de les misèries i després qual au fènix reneix de les seves cendres, no, no, no, ja dic que la percepció de la realitat la tenen ben diferents aquests japonesos. Bé, prou, no vull comentar més per què acabaré explicant més coses del llibre, i ja n'he explicat alguna i m'ha fet mal, però en aquest cas era necessari. De nou publica Anagrama i aquest cop podeu llegir la contra que és més respectuosa que en el cas de Plataforma.

Plataforma de Michel Houellebecq

Inaugurem nova temàtica. Després de la dedicada a política, que va ser intensiva i estacional comencem una dedicada a llibres, no se perquè estic fent sevir el plural de modèstia ... Bé doncs el primer llibre que comentaré el vaig llegir la setmana passada i va estar bé. No comentaré res de l'argument per que això de carregar-se la sorpresa d'un llibre o pel·lícula quan la comentes em treu de polleguera, i en contra de l'edició d'Anagrama d'aquest llibre he de dir que ells se la carreguen ràpidament i crec que fins i tot t'aixafen l'argument però vaja, que hi faré. Per tant, primera recomanació, per res del món no llegiu la contraportada. Jo personalment a Houellebeq lo tenia, i encara li tinc una mica, de mania. No ho puc evitar especialment després de llegit Ampliación del Campo de Batalla (novel·la desquiciant), i poder li tenia mania perquè en el fons soc de mentalitat conservadora o alguna cosa així. Però em vaig decidir a llegir plataforma per varies raons. Houellebecq escriu molt bé, i això se li ha de reconèixer, els seus llibres se devoren en menys d'una setmana. Dos, les històries que Houellebecq explica són interessants, tot i que desprès de llegir tres llibres seus te n'adones que les s'assemblen bastant entre elles. En tercer lloc, aquest home no te pels a la llengua i és cru com ell sol, a vegades llegint els seus llibre pots pensar que no te cor, ni amics. Aquest últim punt però l'he reconsiderat amb aquest últim llibre. Amb Plataforma he descobert que aquest home, bé, poder no l'autor però si els personatges que ell escriu, per tant farem una extrapolació a l'autor, doncs això, que aquest senyor en el fons és un romàntic una mica o un molt fastiguejat amb la societat occidental, i de fet en molt punts estic d'acord amb ell. Abans tenia la impressió de que era simplement un pessimista més, però no ben bé, en aquest món n'hi ha per ser pessimista, en la vida dels personatges de Houellebecq n'hi ha per ser-ho més. Però aquest mateixos personatge no són derrotistes, el seu món pot ser una merda però davant de la oportunitat de ser feliços s'hi aferren i lluiten per ser-ho, però a vegades les circumstancies ens superem per molt que lluitem, i no ens enganyem, això no deixa de ser el dia dia de qualsevol. Bé, no continuo dissertant per que començo a perdre el fil i a anar-me per les branques, en resum, Plataforma és un bon/molt bon llibre i Michel Houellebcq és un gran escriptor. Si els llibres una mica durs, de paraula i fet, t'agraden, estic gairebé convençut que Plataforma t'agradarà, si no t'agraden aquest tipus de llibre, poder també t'agradarà per que ja he dit abans que hi ha cert toque de romanticisme (no en el sentit estricte de la paraula). Tot això que he dit podria servir per un altre llibre de l'autor: Las Partículas Elementales i en menor mesuja per Ampliación del Campo de Batalla. Au revoir.

Michel Houellebecq