Mil Cretins de Quim Monzó

Encara no puc començar a comentar llibres de Sant Jordi dons encara me'n queden de previs. Un és aquest darrer llibre d'en Quim Monzó, del qual no he llegit gairebé res, de veritat res, a banda de la seva columna de La Vanguardia i a vegades (només a vegades) l' article que escriu al Magazine, cap llibre seu. I mira que m'agraden les seves columnes, però mai m'hi havia posat. Bé, vaig llegir i escoltar el seu discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt i em va semblar magistral. Així doncs vaig haver d'esperar a que em regalessin Mil Cretins editat com sempre per Quaderns Crema, edició minimalista on les hi hagi, que no em molesta gens ni mica tot el contrari, trobo que està feta amb molt bon gust. En Monzó és dur en els seus comentari al diari, i també ho es als seus relats. Dic dur perquè fa crítica dura, amb intel·ligència i humor, però dura. En aquests llibre trobem de fet dos part la primera en que els relats son molt durs (durs, durs), en que l'humor es negre, i en que el tema protagonista és principalment el final de la vida i la mort. Així de bones a primeres el tema em va impactar una mica, però li acabes de trobar el to ja en el segon relat, tot i que les situacions son en molts casos crues se respira certa tendresa en totes elles. La segona part del llibre em recorda més al que fins el moment havia llegit de l'autor, i m'ho he passat molt be llegint tots els relats. L'únic problema que li podria trobar a aquest llibre és que se'm va fer molt curt sobretot després de llegir Istanbul.

Quim Monzó