Vermell a part

Continuo la meva carrera de crític amateur d'art basant-me en els fantàstics i pobre criteris de m'agrada o no m'agrada. Aquest cop toca la xina i de nou la Fundació Miró (i quedarà com que hi vaig molt, però no, perquè aquesta exposició la vaig anar a veure el mateix dia que vaig anar a veure la de Chiho Aoshima a kawaii). Vermell a part és una selecció d'art contemporani xinés de la col·lecció Sigg (el senyor Uli Sigg y la seva senyora Rita Sigg són un parell d'empresaris suïssos que tenen la col·lecció d'art xinés contemporani més important del món, i és seva, es a dir que se l'han comprada tota ells..., jo col·lecciono còmics, bé només volia fer notar la di referència). Bé, començaré per la conclusió i després comento. La conclusió, em va agradar. Totes les obres eren molt interessants, em van agradar estèticament algunes, i el concepte d'altres (en alguns casos les dues coses). Faria un comparacions del que és l'art contemporani xinés respecte a aquest moviment a occident, però com no en tinc ni idea ni d'un ni de l'altre, doncs ho deixarem per un altra ocasió, poder quan estudii més el tema o hagi anat a tants museus que en sàpiga una barbaritat. El que si que em veig capaç de dir és que em van agradar molt les obres de Yue Min Jun, amb tots els seus xinesos somrients, joder, et fa la impressió de que la Xina és un infern de conformitat, molt inquietants. L'altra que m'agradaria destacar és la columna de cendres humanes de Sun Yuan i Peng Yu, amb tot el documental que l'acompanya on explica la seva realització i posterior exposició, a mi em va deixar un cos estrany, no se exactament com expressar-ho, no ho vaig trobar ni cruel, ni tètric, ni de mal gust, ho vaig trobar molt industrial per dir-ho d'alguna manera. De nou aviso amb temps les coses doncs l'exposició s'acaba d'aquí a 5 dies, el 25 de maig que deu ser diumenge si no m'equivoco, un fa el que pot per escriure al blog i a vegades es donen patètiques situacions com aquesta (fet que vaig anar-hi el 9 de març, visca jo).