... i diuen que plou

Aquesta setmana tenim el món de la recerca força alterat per una carta de la Secretaria d’Estat del ram, Carmen Vela a Nature. I la veritat, de motius no en falten. La polèmica però els darrers dies s’ha centrat en els científics i no en la ciència, primer amb la resposta de la FJI-Precarios, o la resposta de Teresa Riera (diputada socialista al parlament europeu) o la resposta de Carlos Duarte (investigador a l’IMEDEA) als primers. Aquest fet és força lamentable i suposo que és fruit de la síntesi que s’ha fet en molts mitjans de la carta de la senyora Vela “A Espanya sobren científics”.

Estic convençut que aquesta frase és simplement una cortina de fum dins el discurs del govern per defugir el debat real. Fa tres setmanes, aquí a Barcelona a la trobada de Initiative for Science in Europe la presidenta de l’European Research Council va dir, i cito “A Noruega falten científics, mentre a Espanya hi ha un superàvit, Europa no posarà dinar per a mantenir científics allà on hi ha un excés. Si a un lloc en falten i a un altre en sobren ja sabem que hem de fer”. Parlava en el context d’un debat sobre l’Horitzó 2020 en que la Unió Europea planteja la incorporació d’un milió de científics al sistema de recerca del continent, ara bé, no a parts iguals en tots el països, i per les paraules de la Dra. Helga Nowotny s’entén que no a l’estat espanyol. El debat sobre si sobren o no sobren científics és estèril, el sistema de recerca espanyol no pot absorbir més investigadors, en part per les retallades, sí, però en part per una planificació nefasta durant anys, per part dels polítics i perquè no dir-ho, per part dels científics. S’ha acabat el cafè per a tothom en recerca, s’ha acabat mantenir grups de recerca sobre les esquenes dels doctorands, a Europa ho saben i l’aixeta es tanca. Bé, dono per tancat el tema.

El drama de la carta de la senyora Vela és que potser realment creu en les seves paraules i per tant considera que som oligofrènics i que no tenim dos dits de front. En quin cap entra que fent una desinversió conduirà a una millora de la recerca? A mi no, de veritat, només és comprensibles si assumeixes que la major part de la recerca que finançaves fins a dia d'avui no era competitiva i que la recerca que podrà subsistir a partir d’ara te capacitat de competir per recursos europeus. És així? Si és així felicitats, hem mantingut un sistema de recerca ineficient a l’estat Espanyol sobredimensionat durant els últims 20 anys. I ves per on, m’ho crec. Algú ha entrat mai en la pàgina web de la Asociación de Parques Científicos y Tecnologicos de España? Doncs visiteu-la. Trobareu que en formen part 77 parcs científics i tecnològics repartits per tota la geografia espanyola sota el criteri de “jo també en vull un”. Unes infraestructures que valen molts calers i que en molts casos no suposen cap benefici per al territori que els acull, com certs aeroports vaja. Ho dic a tall d’exemple, n’hi ha d’altres, altres exemples que ens demostren que l’estat espanyol mai ha apostat seriosament per la recerca. Ha apostat per la recerca com ha apostat per l’alta velocitat, molt espanyola i molt poc eficient.

Amb això no vull dir que estigui a favor de les retallades en recerca. Hi estic totalment en contra. Només vull constatar que en el passat, tot i tenir els recursos, el govern espanyol no s’ha dedicat a construir un sistema de recerca sostenible i de futur. El govern ha invertit en recerca igual que ho ha fet en infraestructures, sota criteris ideològics i no de cost-benefici. I ara que venen mal dades de nou el govern espanyol ens demostra el poc que creu en la recerca retallant-ne un 35% quan els països que se’n surten i se’n volen sortir d’aquesta crisi saben que RDI és una via per tirar endavant. Quan rellegeixo el que acabo d’escriure em sorprèn que algú em pregunti què s’ha m’ha perdut a mi al Canadà.

A voltes amb la mobilitat

Fa un temps que li dono voltes al tema de la mobilitat. A dia d’avui és un concepte present en molts àmbits professionals i que es tendeix, per defecte, a valorar de forma positiva. És un concepte que va molt lligat a la globalització i la internacionalització de l’activitat econòmica, cosa que també s’ha considerat bona; per defecte. Bé, en primer lloc diré que crec fermament que no hi ha res positiu per defecte, i que la mobilitat té aspectes tant positius com negatius i que crec que hauríem de ser un pèl més crítics, sense por a que se’ns acusi d’anar contra els temps i l’excel·lència, especialment en el món de la recerca, que és en el que em centraré.

És cert que és positiu per al desenvolupament científic que hi hagi mobilitat i que els que ens dediquem a la recerca tinguem facilitat per moure'ns entre diferents centres de recerca arreu del planeta, per tal d'aprendre, millorar i transmetre coneixement entre centres de recerca i universitats. Però hi ha pocs científics que vulguin passar-se la vida anant d'una banda a l’altra simplement perquè la mobilitat és “positiva” (fins a cert punt). Per altra banda cal plantejar-se si la mobilitat és tant positiva com diuen, jo com a científic vull voltar i aprendre i treballaré allà on m'hi vulguin i pugui millorar la meva recerca. Ara bé, també vull tornar a Catalunya, per poder donar a la societat el que ella m'ha donat en forma de beques i diners per a projectes i per suposat perquè m'estimo la meva família i la meva terra. O és que els científics han de desarrelar-se per ser bons científics? Cal que ens plantegem qui volem que porti les regnes de la recerca al nostre país (ja no parlo de les regnes de les empreses, que també): gent que s’ha passat mitja vida viatjant, amb la feina com a principal motivació o una persona arrelada al territori, al barri, a la gent, que participa activament de la vida associativa de la seva comunitat? Sembla exagerat, però a vegades et planteges que tot això té  quelcom sinistre, doncs si et passes la vida voltant pel món degut a la teva feina, l’únic vincle comú entre els diferents llocs on vas és la teva feina, perquè tot sovint no tens ni la sort de que t’acompanyi la família en el teu periple mundial. Finalment esdevens un persona centrada en treballar doncs és la única cosa que t’acompanya sempre, com que degut a la feina canvies cada dos tres anys de ciutat (i/o país), no tens ni temps d’apuntar-te al gimnàs.

Per acabar, no vull fer una campanya contra la mobilitat, simplement crec que hauríem de pensar més detingudament que significa, quins beneficis aporta, però també quines pèrdues. Cal valorar tots els aspectes del fet per acabar definint una política responsable. Que no sigui que acabem enviant els millors joves a voltar pel planeta i que el que tornin siguin autòmats de mitjana edat que portin aclucalls com el cavalls i només sàpiguen avançar en una direcció sense que els importi res (ni ningú) del que hi ha al seu voltant.

Catalan scientific diaspora

Ara ja fa unes setmanes en Carles Capdevila va escriure una editorial al Diari Ara “A favor dels cervells que van i venen” que em va despertar sentiments contraposats. Per una banda trobo molt encertada la part final en que fa palès que a la ciència als mitjans, si bé no se la ignora, se la menysté força; cal reivindicar la importància de la ciència i situar-la al centre del debat doncs és una de les claus per a un canvi de model productiu. 

La primera part però no la comparteixo en absolut. Entenc que la opinió de Carles Capdevila es basa en una entrevista feta a Montserrat Vendrell “La fuga de cervells és necessària”, que sent la responsable de Biocat no entenc d’on treu certes informacions pel que fa a la mobilitat d’investigadors i la seva projecció futura. Comenten en l’editorial, i també en l’entrevista, que és molt positiu per al sistema de recerca català que marxin científics catalans a l’estranger, i que tot i que potser no tornaran, aquests seran substituïts per altres científics arribats d’altres parts del mon atrets per l’excel·lència científica de Catalunya. Si això fos així potser caldria obrir un altre tipus de debat, però jo hi podria estar més o menys d’acord. Però parem-nos un moment a pensar que és el que hi ha, i que hi haurà amb tota probabilitat. 

Si creiem que estem intercanviant els cervells autòctons per uns altres forans em sembla que anem errats, és poc plausible que amb un 25% (o 38% depen de la font) de retallades en recerca a nivell estatal i un 12% a nivell català puguem atraurem talent. Per a major indignació, tot i que cada setmana als mitjans llegim que la recerca a casa nostra és cada cop més precària, els responsables de la recerca del país neguen la major i repeteixen que no hi ha fuga de cervells. I a sobre, i atenció que aquesta és bona, ens diuen que anem a buscar el finançament a Europa, que amb quest finançament suplirem les reduccions de la inversió pública (la inversió privada brilla per la seva absència) en recerca... com si ara no ho féssim! Ja anem a Europa a buscar finançament, i continuarem anant-hi, però ara anirem sent menys competitius, perquè no podrem aportar ni la part que ens correspondria cobrir dels projectes europeus, ni uns serveis científics estructurals de qualitat, doncs cada any de retallades incidiran negativament sobre les nostres infraestructures en recerca.

Arribat en aquest punt centrem-nos en la realitat de la recerca a Catalunya, i no en el que voldríem que fos. Assumim que patim fuga de cervells, en primer lloc perquè molts dels que marxaran no tornaran, i en segon lloc perquè veurem que en les condicions actuals ningú vindrà de l’estranger per ocupar aquests llocs. Però hi ha una altra pregunta: quins llocs? Si no hi haurà places noves per a fer recerca, si en els propers mesos veurem fusions i tancaments de centres. L’aposta dels governs de l’estat no és per la recerca, l’aposta de les empreses estatals no és per la recerca, és així, que no ho vulguin endolcir ni tapar de cap manera. Però l’aposta d’alguns de nosaltres si que és per la recerca. Personalment no tinc cap problema en marxar (bé potser algun, és normal, m'estimo la família i m'estimo la terra), i tinc força coll avall que potser no tornaré, perquè és la vida que he triat, però si us plau, que no em prenguin per beneit i vulguin fer passar bou per bèstia grossa. A Catalunya patim un fuga de cervells, n’hi haurà més i amb nosaltres, a banda de molts coneixements, fugen els impostos dels nostres conciutadans (tampoc molts, que la inversió en recerca tampoc era per tirar coets abans). Ja ha començat la gran diàspora científica catalana.

#29F la universitat catalana que volem

Quan em plantejo la meva posició com a investigador davant la vaga de demà em trobo una mica entre l’espasa i la paret, ja que trobo que cal donar suport a aquells que defensen una universitat pública i de qualitat i que, davant el temor que l’actual universitat es vegi afectada negativament per les retallades pressupostàries i algunes disposicions legals que han acompanyat els pressupostos d’enguany, surten al carrer. Però per altra banda, llegeixo alguns manifestos  de determinats col·lectius que representen part de la comunitat universitària i se’m plantegen força dubtes.

Hi ha punts d'acord, però part de les reivindicacions se sostenen en uns arguments ja coneguts que pretenen mantenir un sistema universitari que, en la seva forma actual, dista de ser el més adequat. L’absència de propostes i el fet de recórrer a un discurs fàcil i acrític amb les postures pròpies fa que algunes reivindicacions legítimes, i que comparteixo, passin desapercebudes. És cert que cal defensar un model d'universitat pública de qualitat i amb una adequada dotació pressupostària; però per anar bé s’hauria d’allunyar (i molt) del model que actualment coneixem, i hem conegut al llarg dels anys. Hem de reclamar una universitat pública ben dotada amb recursos públics i -per què no?-, privats que permetin complir les missions que la societat reclama de la institució: docència, recerca i transferència del coneixement. Necessitem una universitat autònoma en les seves decisions. Cert. Però en tots els àmbits; per tant, una universitat catalana, en què totes les decisions, les de personal incloses, siguin preses des de Catalunya. I haurem de tenir en compte que la universitat, en els temps que corren, no podrà ser un santuari al marge de la crisi, sinó un espai on l’eficàcia i l’eficiència en la formació, en la recerca i en la generació de nou coneixement al servei de la nostra societat siguin els valors imperants que n’avalin la inversió pública. 

Els que conformem la comunitat universitària hem de ser capaços  de donar una resposta a les reivindicacions que s’estan fent i a les mancances que ja hi havia abans. El primer pas hauria de ser analitzar les virtuts del sistema actual, però sense oblidar els seus defectes. Pensem en la precarietat (ja existent), en l’endogàmia o en la manca de transparència, entre d’altres defectes. Són problemes endèmics de la nostra universitat que no solucionaran ni les retallades, ni el quedar-nos com estem. Hem de treballar entre tots per tenir una universitat socialment justa i al mateix temps excel·lent i meritocràtica. Valors que han de regir en tot moment en les nostres universitats, si volem que siguin competitives en un context global i que ofereixin a tots els nostres estudiants, sense distinció, la millor formació possible. És el moment d’emmirallar-se en les millor universitats europees, de fugir del model universitari al qual ens aboca Espanya, que ens força a aplicar Bolonya sense recursos i a sobre fent una implementació diferent a la de la resta d’Europa, de manera que esdevindrem més pobres i més aïllats. Jo no vull una universitat aïllada en una península al marge sud-occidental d’Europa. Vull una universitat de primera connectada al món a través d’Oxford, Cambridge, Milà, Bolonya, Montpeller, París, Berlín o Munic.

El 29F, en defensa d'una universitat pública excel·lent i de qualitat, aquella que possiblement encara no hem tingut mai. Aquella, però, que ens mereixem com a societat avançada.

Com van aparèixer els organismes multicel·lulars

Una entrevista que li van fer al portal Recercat a l'investigador principal del grup on faig el postdoc. En grans trets això és al que em dedico ara :-)

Iñaki Ruiz, en segona posició començant per la dreta, amb el seu equip.

Iñaki Ruiz Trillo (Barcelona, 1972) és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i especialitzat en genètica. Després d'una estada postdoctoral al Canadà, el 2007 es va incorporar com a investigador ICREA al Departament de Genètica de la Universitat de Barcelona. Entre les àrees de recerca d'aquest investigador destaca l'evolució molecular i la filogenòmica. El grup del Dr. Ruiz centra la seva tasca en l’estudi dels mecanismes genètics implicats en l’aparició dels animals multicel·lulars a partir dels seus predecessors unicel·lulars. 

Ens pot fer una breu descripció del seu projecte MulticellGenome? 

L’objectiu del projecte és entendre un dels esdeveniments evolutius més importants de la història de la vida a la Terra: l’origen de la multicel·lularitat. Volem entendre el seu origen en animals. És a dir, comprendre els mecanismes moleculars que van permetre que un organisme unicel·lular (format per una única cèl·lula) donés lloc a organismes multicel·lulars (formats per més d’una cèl·lula, cadascuna especialitzada per dur a terme diferents funcions). Per poder entendre aquest pas evolutiu, el que fem en el marc del projecte MulticellGenome és comparar els genomes d’animals actuals amb els genomes dels seus parents unicel·lulars més propers. Aquests estudis permeten esbrinar quins gens tenia (i quins, no) l’ancestre unicel·lular que va donar lloc als animals. D’aquesta manera podem deduir quins d’aquests gens van jugar un paper clau en aquest canvi. 

En quin punt es troba la seva recerca? 

Fins ara, hem pogut determinar que molts gens clau per a un organisme multicel·lular -com ara els gens involucrats en l’adhesió i la comunicació cel·lular- ja eren presents a l’ancestre unicel·lular. Aquest fet ens indica que l’aparició de nous gens en l’evolució d’organismes unicel·lulars a organismes multicel·lulars no va ser tan important com es creia fins ara. En canvi, sembla que dos factors essencials en l’origen de la multicel•lularitat són: una regulació més complexa i eficaç, i l’adquisició de noves funcions en gens ancestrals. 

Què espera poder fer amb aquest avenç? 

Ens agradaria anar un pas més enllà; entendre exactament què feien els gens involucrats en l’adhesió i la comunicació cel·lular en aquest ancestre unicel·lular que va donar lloc als animals. Volem esbrinar com aquests gens de l’organisme unicel·lular es van poder adaptar a noves funcions clau per a la multicel·lularitat i el desenvolupament animal. Això ens permetrà entendre els mecanismes moleculars concrets de l’origen de la multicel·lularitat. 

L’ajut del Consell Europeu de Recerca que ha rebut és per a investigadors que volen consolidar el seu grup de recerca amb un projecte en la frontera de la ciència. Què fa que el seu projecte sigui tan extraordinari? 

El projecte MulticellGenome pretén abordar una de les preguntes fonamentals de la biologia actual: com van aparèixer els organismes multicel·lulars; una pregunta que fins ara no s’havia pogut abordar per manca de mitjans. Ara que disposem dels recursos necessaris proposem abordar aquesta qüestió des de diferents nivells: des del genòmic fins al cel·lular. Entendre els mecanismes moleculars relacionats amb aquest pas ens permetrà comprendre molt millor els mecanismes evolutius involucrats en l’origen de la vida multicel·lular a la Terra i en l’evolució dels diferents organismes, incloent-hi la nostra pròpia espècie. 

Quants investigadors i investigadores hi ha involucrats en aquest projecte? 

Actualment el nostre equip està format per set investigadors de diferents nacionalitats. Col·laborem també amb grups de recerca dels Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Austràlia i Noruega. Amb el suport de noves vies de finançament esperem poder augmentar el nombre de persones que treballen en aquest projecte.