La recerca científica a #bandaampla = confusió

[Per il·lustrar aquest escrit que millor que el vídeo del programa :-)]

Dijous passat vaig decidir quedar-me despert després de Polònia i mirar-me el Banda Ampla dedicat a la recerca. Ja de bon principi tenia les meves reticències, doncs el Banda Ampla és un format de programa que no m’agrada, i el tema “la recerca” em sonava com a massa gran com per tractar-lo a fons. La meva única esperança era que les intervencions fossin de qualitat. A la una de la matinada anava a dormir sabent que havia comès un error i que més hagués valgut anar-me’n al llit quan tocava i així poder llevar-me d’hora. Perquè el “debat” en general va deixar molt que desitjar, i les intervencions individualment també en la seva major part.

Com he dit plantejar el tema així grosso, vinga va, parlem de la recerca, ja feia por, i finalment va passar el que havia de passar, que tots els temes es van tractar per sobre, tirant de tòpics i sense cap tipus de capacitat per part dels presents ni intenció per part del programa d’aprofundir més. Però no va ser pas aquest l’únic problema, per mi el més greu va ser la manca de comunicació entre el científics acadèmics, els periodistes i els científics dedicats a temes més d’empresa. Tothom parlava, tothom semblava que replicava, però en realitat cadascú feia el seu discurs, totalment impermeable al discurs de la resta, esdevenint un llarg i tediós diàleg de sords.

En aquesta línia voldria destacar algunes de les intervencions per la seva manca d’informació i de sensibilitat, o bé per la seva deliberada intenció de mentir. Començarem pel senyor dels cargols, el malacòleg de la UIB Cristian Ruíz, que va donar la visió més vuitcentista de la ciència, tot passió, tot cerca de la veritat i tot intel·lectualitat, no es que estigui en contra, però veure-ho així avui és confondre el desig amb la realitat. A banda va haver diversos moments que va començar a fer-se una mica de lio amb el tema de la inversió en recerca militar, barrejant pel mig el Centro de Astrobiologia, arribant a dir que l’Astrobiologia no existia i que a on anaven a parar tots els calers destinats a aquests centres (insinuant clarament que anaven a parar a recerca militar). Bé, voldria dir que conec de primera mà gent que treballa i que ha treballat allà, que han dut a terme projectes molt interessants d’ecologia microbiana, que s’emmarquen en un context de la cerca de vida en condicions extremes, com a aproximació del que serien altres planetes, com Mart. Això és l’astrobiologia, existeix, i les declaracions d’aquest senyor només serveixen per crear confusió i desconfiança. Que a l'estat espanyol es fa un munt de recerca militar, cert, però no barregem peres amb pomes.

Una altra gran intervenció va ser la de la periodista del Quèquicom Samanta Vall. Referint-se al fet dels becaris, dient que ella també havia estat becària i que aviam que era això de queixar-se tant, que els investigadors s’ho tenien molt cregut i que perquè ells, inclosos els becaris havíem de cobrar més que en altres professions, tan respectables com ser periodista o cuiner. Cal aclarir en primer lloc que si les coses fossin tan fàcils hi estaria d’acord, et passes 4 anys de becari (abans no cotitzant, tristament, a partir d’ara ja cotitzant, teòricament) i després t’incorpores al món laboral. Però no ha estat mai així, conec gent que s’apropa a dia d’avui a la quarantena, que no han cotitzat en sa vida… mai, sempre han viscut de beques, perquè la carrera científica a l’estat espanyol és tant lamentable que dona suport a la part més productiva d’un investigador amb beques escombraria que no et permeten ni tan sols tenir en el futur una pensió digne. Ara està canviant, però s’ha hagut de lluitar molt. Si aquest cas ja és dramàtic, encara n’hi ha un altre, que un dia potser s’hauria de tractar en profunditat. He conegut força gent a més d’un laboratori que treballa gratis, sí, sí, a canvi de res. Fan un horari que supera amb escreix les 8 hores diàries, que inclou forces caps de setmana i on les vacances estan reduïdes a la mínima expressió (el d’un científic qualsevol vaja) a cost 0 per als grups d’investigació, i no un parell de mesos, no, potser durant més d’un any! I això després d’haver esgotat el subsidi d’atur i l’ajut de 400 €, que sumat en total fan 2 anys treballant en un precarietat extrema. I repeteixo, no és un cas aïllat. Així hem d’aspirar a l’excel·lència? Per tant, senyora (o senyoreta) Valls, el que reclamem el investigadors no és un sou de luxe, és una vida professional digne, que a dia d’avui no tenim.

Les últimes intervencions, i acabo, que volia esmentar són les del senyor Luis Ruiz, un dels fundadors de la patronal biotecnològica CataloniaBIO, i del senyor Ramon Bonet, director tècnic dels laboratoris Natterman. El Sr. Ruiz va afirmar que les possibilitats per a treballar com a científics fora de l’acadèmia eren enormes a Catalunya i que el problema era l’obsessió dels investigadors per voler ser professors universitaris. Tot i acceptant la inclusió del comercial com a professió científica, que podríem discutir, les opcions continuen ser, en primer lloc menors que les del món de l’acadèmia, i molt lluny de les opcions que tens a altres països com els USA (exemple que es va posar i amb el que ridículament va intentar comparar-nos el Sr. Ruiz). Per la seva banda el senyor Bonet va dir la gran bestiesa que la inversió pública en recerca és a fons perdut, no ho comentaré gaire perquè cau pel seu propi pes, entre d'altres raons, només en veure que la major part de les empreses de biomedicina i biotecnologia nascudes a Catalunya tenen un embrió públic en forma d'spin-off, per tant ja em dirà.

No vull entrar en altres declaracions, que també denoten un gran ignorància per part d’uns actors del món de la recerca respecte la situació dels altres actors, perquè el text s’allargaria molt. Vull destacar però la gran defensa que va fer en Cedric Notredame de la recerca en totes les seves vessants i encarnacions com a valor a preservar i potenciar en la nostra societat, un intervenció necessaria però que no va poder salvar la nit. Però, a banda d’aquestes discretes guspires de sensatesa, només hi va haver en definitiva  confusió, confusió i més confusió. Les intervencions totalment interessades i esbiaixades per part de tots els que van parlar únicament van aconseguir que, com bé va dir una senyora del públic, al final no ens enterréssim de res. Una passa més en l’allunyament de la ciència del gran públic, aquest cop en prime time i a la tele amb més audiència del país.