Catalan scientific diaspora

Ara ja fa unes setmanes en Carles Capdevila va escriure una editorial al Diari Ara “A favor dels cervells que van i venen” que em va despertar sentiments contraposats. Per una banda trobo molt encertada la part final en que fa palès que a la ciència als mitjans, si bé no se la ignora, se la menysté força; cal reivindicar la importància de la ciència i situar-la al centre del debat doncs és una de les claus per a un canvi de model productiu. 

La primera part però no la comparteixo en absolut. Entenc que la opinió de Carles Capdevila es basa en una entrevista feta a Montserrat Vendrell “La fuga de cervells és necessària”, que sent la responsable de Biocat no entenc d’on treu certes informacions pel que fa a la mobilitat d’investigadors i la seva projecció futura. Comenten en l’editorial, i també en l’entrevista, que és molt positiu per al sistema de recerca català que marxin científics catalans a l’estranger, i que tot i que potser no tornaran, aquests seran substituïts per altres científics arribats d’altres parts del mon atrets per l’excel·lència científica de Catalunya. Si això fos així potser caldria obrir un altre tipus de debat, però jo hi podria estar més o menys d’acord. Però parem-nos un moment a pensar que és el que hi ha, i que hi haurà amb tota probabilitat. 

Si creiem que estem intercanviant els cervells autòctons per uns altres forans em sembla que anem errats, és poc plausible que amb un 25% (o 38% depen de la font) de retallades en recerca a nivell estatal i un 12% a nivell català puguem atraurem talent. Per a major indignació, tot i que cada setmana als mitjans llegim que la recerca a casa nostra és cada cop més precària, els responsables de la recerca del país neguen la major i repeteixen que no hi ha fuga de cervells. I a sobre, i atenció que aquesta és bona, ens diuen que anem a buscar el finançament a Europa, que amb quest finançament suplirem les reduccions de la inversió pública (la inversió privada brilla per la seva absència) en recerca... com si ara no ho féssim! Ja anem a Europa a buscar finançament, i continuarem anant-hi, però ara anirem sent menys competitius, perquè no podrem aportar ni la part que ens correspondria cobrir dels projectes europeus, ni uns serveis científics estructurals de qualitat, doncs cada any de retallades incidiran negativament sobre les nostres infraestructures en recerca.

Arribat en aquest punt centrem-nos en la realitat de la recerca a Catalunya, i no en el que voldríem que fos. Assumim que patim fuga de cervells, en primer lloc perquè molts dels que marxaran no tornaran, i en segon lloc perquè veurem que en les condicions actuals ningú vindrà de l’estranger per ocupar aquests llocs. Però hi ha una altra pregunta: quins llocs? Si no hi haurà places noves per a fer recerca, si en els propers mesos veurem fusions i tancaments de centres. L’aposta dels governs de l’estat no és per la recerca, l’aposta de les empreses estatals no és per la recerca, és així, que no ho vulguin endolcir ni tapar de cap manera. Però l’aposta d’alguns de nosaltres si que és per la recerca. Personalment no tinc cap problema en marxar (bé potser algun, és normal, m'estimo la família i m'estimo la terra), i tinc força coll avall que potser no tornaré, perquè és la vida que he triat, però si us plau, que no em prenguin per beneit i vulguin fer passar bou per bèstia grossa. A Catalunya patim un fuga de cervells, n’hi haurà més i amb nosaltres, a banda de molts coneixements, fugen els impostos dels nostres conciutadans (tampoc molts, que la inversió en recerca tampoc era per tirar coets abans). Ja ha començat la gran diàspora científica catalana.

#29F la universitat catalana que volem

Quan em plantejo la meva posició com a investigador davant la vaga de demà em trobo una mica entre l’espasa i la paret, ja que trobo que cal donar suport a aquells que defensen una universitat pública i de qualitat i que, davant el temor que l’actual universitat es vegi afectada negativament per les retallades pressupostàries i algunes disposicions legals que han acompanyat els pressupostos d’enguany, surten al carrer. Però per altra banda, llegeixo alguns manifestos  de determinats col·lectius que representen part de la comunitat universitària i se’m plantegen força dubtes.

Hi ha punts d'acord, però part de les reivindicacions se sostenen en uns arguments ja coneguts que pretenen mantenir un sistema universitari que, en la seva forma actual, dista de ser el més adequat. L’absència de propostes i el fet de recórrer a un discurs fàcil i acrític amb les postures pròpies fa que algunes reivindicacions legítimes, i que comparteixo, passin desapercebudes. És cert que cal defensar un model d'universitat pública de qualitat i amb una adequada dotació pressupostària; però per anar bé s’hauria d’allunyar (i molt) del model que actualment coneixem, i hem conegut al llarg dels anys. Hem de reclamar una universitat pública ben dotada amb recursos públics i -per què no?-, privats que permetin complir les missions que la societat reclama de la institució: docència, recerca i transferència del coneixement. Necessitem una universitat autònoma en les seves decisions. Cert. Però en tots els àmbits; per tant, una universitat catalana, en què totes les decisions, les de personal incloses, siguin preses des de Catalunya. I haurem de tenir en compte que la universitat, en els temps que corren, no podrà ser un santuari al marge de la crisi, sinó un espai on l’eficàcia i l’eficiència en la formació, en la recerca i en la generació de nou coneixement al servei de la nostra societat siguin els valors imperants que n’avalin la inversió pública. 

Els que conformem la comunitat universitària hem de ser capaços  de donar una resposta a les reivindicacions que s’estan fent i a les mancances que ja hi havia abans. El primer pas hauria de ser analitzar les virtuts del sistema actual, però sense oblidar els seus defectes. Pensem en la precarietat (ja existent), en l’endogàmia o en la manca de transparència, entre d’altres defectes. Són problemes endèmics de la nostra universitat que no solucionaran ni les retallades, ni el quedar-nos com estem. Hem de treballar entre tots per tenir una universitat socialment justa i al mateix temps excel·lent i meritocràtica. Valors que han de regir en tot moment en les nostres universitats, si volem que siguin competitives en un context global i que ofereixin a tots els nostres estudiants, sense distinció, la millor formació possible. És el moment d’emmirallar-se en les millor universitats europees, de fugir del model universitari al qual ens aboca Espanya, que ens força a aplicar Bolonya sense recursos i a sobre fent una implementació diferent a la de la resta d’Europa, de manera que esdevindrem més pobres i més aïllats. Jo no vull una universitat aïllada en una península al marge sud-occidental d’Europa. Vull una universitat de primera connectada al món a través d’Oxford, Cambridge, Milà, Bolonya, Montpeller, París, Berlín o Munic.

El 29F, en defensa d'una universitat pública excel·lent i de qualitat, aquella que possiblement encara no hem tingut mai. Aquella, però, que ens mereixem com a societat avançada.

Com van aparèixer els organismes multicel·lulars

Una entrevista que li van fer al portal Recercat a l'investigador principal del grup on faig el postdoc. En grans trets això és al que em dedico ara :-)

Iñaki Ruiz, en segona posició començant per la dreta, amb el seu equip.

Iñaki Ruiz Trillo (Barcelona, 1972) és doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i especialitzat en genètica. Després d'una estada postdoctoral al Canadà, el 2007 es va incorporar com a investigador ICREA al Departament de Genètica de la Universitat de Barcelona. Entre les àrees de recerca d'aquest investigador destaca l'evolució molecular i la filogenòmica. El grup del Dr. Ruiz centra la seva tasca en l’estudi dels mecanismes genètics implicats en l’aparició dels animals multicel·lulars a partir dels seus predecessors unicel·lulars. 

Ens pot fer una breu descripció del seu projecte MulticellGenome? 

L’objectiu del projecte és entendre un dels esdeveniments evolutius més importants de la història de la vida a la Terra: l’origen de la multicel·lularitat. Volem entendre el seu origen en animals. És a dir, comprendre els mecanismes moleculars que van permetre que un organisme unicel·lular (format per una única cèl·lula) donés lloc a organismes multicel·lulars (formats per més d’una cèl·lula, cadascuna especialitzada per dur a terme diferents funcions). Per poder entendre aquest pas evolutiu, el que fem en el marc del projecte MulticellGenome és comparar els genomes d’animals actuals amb els genomes dels seus parents unicel·lulars més propers. Aquests estudis permeten esbrinar quins gens tenia (i quins, no) l’ancestre unicel·lular que va donar lloc als animals. D’aquesta manera podem deduir quins d’aquests gens van jugar un paper clau en aquest canvi. 

En quin punt es troba la seva recerca? 

Fins ara, hem pogut determinar que molts gens clau per a un organisme multicel·lular -com ara els gens involucrats en l’adhesió i la comunicació cel·lular- ja eren presents a l’ancestre unicel·lular. Aquest fet ens indica que l’aparició de nous gens en l’evolució d’organismes unicel·lulars a organismes multicel·lulars no va ser tan important com es creia fins ara. En canvi, sembla que dos factors essencials en l’origen de la multicel•lularitat són: una regulació més complexa i eficaç, i l’adquisició de noves funcions en gens ancestrals. 

Què espera poder fer amb aquest avenç? 

Ens agradaria anar un pas més enllà; entendre exactament què feien els gens involucrats en l’adhesió i la comunicació cel·lular en aquest ancestre unicel·lular que va donar lloc als animals. Volem esbrinar com aquests gens de l’organisme unicel·lular es van poder adaptar a noves funcions clau per a la multicel·lularitat i el desenvolupament animal. Això ens permetrà entendre els mecanismes moleculars concrets de l’origen de la multicel·lularitat. 

L’ajut del Consell Europeu de Recerca que ha rebut és per a investigadors que volen consolidar el seu grup de recerca amb un projecte en la frontera de la ciència. Què fa que el seu projecte sigui tan extraordinari? 

El projecte MulticellGenome pretén abordar una de les preguntes fonamentals de la biologia actual: com van aparèixer els organismes multicel·lulars; una pregunta que fins ara no s’havia pogut abordar per manca de mitjans. Ara que disposem dels recursos necessaris proposem abordar aquesta qüestió des de diferents nivells: des del genòmic fins al cel·lular. Entendre els mecanismes moleculars relacionats amb aquest pas ens permetrà comprendre molt millor els mecanismes evolutius involucrats en l’origen de la vida multicel·lular a la Terra i en l’evolució dels diferents organismes, incloent-hi la nostra pròpia espècie. 

Quants investigadors i investigadores hi ha involucrats en aquest projecte? 

Actualment el nostre equip està format per set investigadors de diferents nacionalitats. Col·laborem també amb grups de recerca dels Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Austràlia i Noruega. Amb el suport de noves vies de finançament esperem poder augmentar el nombre de persones que treballen en aquest projecte. 

Parlem-ne. Una reflexió sobre les sortides laborals en recerca

Vaig començar a fer recerca quan les primeres spin-off començaven a tenir certa projecció pública i em va semblar un procés força interessant. De fet molts dels meus companys de carrera van decidir anar a fer la tesi a algunes d’aquestes spin-off, que encara estaven a cavall entre la institució pública i l’empresa en si mateixa. En aquell moment em va semblar quelcom prometedor, i ara han esdevingut una realitat que estan fent de Barcelona un pol d’atracció de talent en biociències al Sud d’Europa, no elles soles, sinó acompanyades d’una sèrie de centres d’investigació d’excel·lència que ha anat desenvolupant-se durant la última dècada.

El que ja no trobo tant interessant ni tant engrescador és quan sents de la boca d'alguns dels empresaris que es dediquen a la biotecnologia, biomedicina o altres bios, que els científics tenim una mena d’obsessió per l'acadèmia i que no volem sortir d'ella, i que obviem que a l'àmbit privat hi ha un munt de feines esperant-nos. He arribat a sentir que en el món privat hi ha més oportunitats per als investigadors que no pas a l'acadèmia. En primer lloc, vull aclarir que no m'ho invento. En segon lloc, això que acabo d'escriure l'únic que reflecteix és una manca de comunicació terrible i perillosa entre els empresaris i emprenedors biotecnològics i els investigadors, que vulguem o no venen a ser el motor creatiu de tot l'assumpte, especialment si parlem de recerca i innovació, i no només de produir el que altres han descobert.

Estaria bé definir quina és la carrera d'un investigador doctor dintre de l'àmbit privat. Això és important, doncs part d'aquesta estima i afecció dels investigadors per l'acadèmia és que les seves vies per continuar la seva carrera professional son força clares, potser un pèl precàries als inicis, deficients i força mancades d'estabilitat, però força ben definides. Saps que passes per un post-doc, o dos o tres, alguns d'ells si és possible a l'estranger, després busques una beca per tornar, després busques una de millor, i potser a aquestes alçades ja posts aspirar a una posició fixa dintre del sistema de recerca corresponent. Però que ens espera a l'àmbit privat? Jo no ho sé, i és un problema, perquè a punt de llegir la tesi potser m'interessaria passar al sector privat. I és llavors quan penses en aquests tipus de declaracions en què inclouen com a possible sortida per a un investigador, per exemple, ser un comercial, ser un gestor de la recerca, ser un tècnic o investigar pròpiament (aquesta última opció costa un pèl de trobar, però). Sembla ser que les opcions poden ser variades, però no ens enganyem, un investigador que surt de fer el doctorat, l'únic pel que està preparat és per continuar investigant, per això s’ha estat formant. Ara bé, de tot se n'aprèn. Però clarifiquem un parell de coses: per ser tècnic o per ser comercial no cal ser pas investigador. És cert que un doctor pot fer aquesta feina, però també podria fer un munt d’altres i no les fa, perquè el que vol és investigar (oh, sorpresa!). Així doncs, si bé és cert que les empreses biotecnològiques creen molts llocs de treball, la major part no són per a fer recerca (sensu stricto), aquí tenim una altra de les raons per l’amor dels investigadors cap a l’acadèmia.

En el fons, aquest distanciament entre els científics i l’empresa és fruït d’una important manca de diàleg, com he comentat abans. Cal començar a trencar les barreres comunicatives entre l’acadèmia i l’empresa, per començar a parlar un mateix llenguatge i en uns mateixos termes. L’empresa i el sistema educatiu també han d’estrènyer lligams, doncs seran al cicles formatius, a la universitats, als màsters, doctorats i postgraus on s’han de formar els professionals que s’han d’incorporar a aquest nou sector. Caldrà tenir clar, doncs, quina formació li cal a cadascú per a dur a terme de manera adequada la seva feina. I reitero el que he dit abans: caldrà també definir quina és la carrera investigadora dins l’àmbit privat, fer-la atractiva per a un perfil de gent que en principi és curiós de mena, i troba en l’acadèmica un bon refugi per aquesta curiositat, però potser no ho troba pas a dia d’avui a l’empresa.

Publicat originalment a Bioàgora.

Entorns i espais on fer recerca

Potser és pel fet d'haver estudiat la carrera a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, o potser simplement és certa obsessió que tinc amb l'ordre, però sempre m'ha preocupat molt l'espai urbà on es desenvolupa la recerca. Aquesta dèria em va afectar especialment quan vaig tornar d'Estats Units en dos ocasions diferents i vaig veure com aquella gent cuida els campus i l'entorn dels centres de recerca, i en canvi jo anava esquivant preservatius camí de la facultat.

Partint del principi que els investigadors som humans, a l'igual que ens agrada viure en una casa maca, en un carrer preciós i tranquil d'un barri maco, ens acostuma a passar el mateix pel que fa al nostre centre de treball. Aquí a Barcelona però, si ens remetem basicament a les proves sembla que ens agradi treballar en llocs deixats una mica de la mà de Déu. El cas més paradigmatic és la zona sud del Campus Diagonal altrament dit Barcelona Knowledge Campus (campus d'excel·lència internacional per cert), on se concentren la major part de les facultats de ciències de la UB i diversos centres de recerca. Poc a poc sembla que vulgui sortir del pou de prostitució i deixadesa urbanística on estava abocat, però vaja, en general encara hi som, i sospito que degut a la crisi hi som i hi serem.

Trobo que hem deixat una mica de banda aquest aspecte i potser fins ara no ens ha importat perquè creiem que no passava res. A la Universitat de Barcelona de manera autocomplaent es devia considerar que encara que l'entorn estigués ple de prostitutes a les nits i preservatius frescos als matins, els estudiants es matricularien igual, perquè tampoc hi ha molts més llocs on anar i les universitats catalanes sempre han estat a petar. En segon terme perquè els treballadors de la universitat, en ser (en la seva gran majoria) funcionaris mai sacrificarien un treball estable per anar a una altra banda simplement perquè el seu entorn de treball fos més propi de Mad Max que no pas d'un campus universitari nord americà. Ara però, el panorama comença a canviar, doncs hi ha molts centres de recerca on les places no són pas de funcionari i que a més amb la seva intenció d'esdevenir centre d'excel·lència a nivell internacional busquen atraure el talent.

Cal tenir clar que per atraure el talent no n'hi ha prou amb tenir un centre amb els últims equipaments, o amb grans investigadors que generin bons resultats i un ambient intelectualment engrescador per a les noves incroporacions, tot això és per suposat necessari. Però un factor determinant també és l'entorn, tant a gran escala com a petita escala. A gran escala ho tenim força ben arreglat, gairebé tothom adora Barcelona, Sol, una ciutat atractiva i amb estil de vida relativament relaxat... però a petita escala és quan apareixen els problemes. Els científics, que també som persones (com he dit abans, ho reitero, perquè n'hi ha que pensen que no, o sembla que ho pensin) i que a més passem moltes hores a la feina (potser més que a casa nostra) ens agradar que l'entorn sigui agradable. Que hi hagi gespeta, o una cafeteria agradable o que hi hagi un gimnàs a prop, que sigui maco a nivell urbanístic... Aquesta feina la tenim pendent especialment al Campus Diagonal, però no només. Jo durant anys he estat treballat a l'Institut de Ciències del Mar, allà a prop hi ha el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Parc de Salut Mar (Hospital del Mar) i més enllà la Universitat Pompeu Fabra. Tot i que tot juga a favor d'aquest centres pel simple fet d'estar a primera línia de mar, i tenir un gimnàs, i cafeteries i restaurants (força cars la major part) no deixes d'estar en un ambient un pel degradat, on els caps de setmana hi ha una activitat festiva nocturna força intensa i el dilluns et trobes amb les restes de gots, ampolles i alcohol (i el que no és alcohol) a la porta del centre. Un pol de recerca que a més perd connexió amb la UPF per la Ronda Litoral però també per uns parcs força abandonats com són el de Les Cascades i el de Carles I. Si és procurés cuidar més aquest entorn i es facilites d'alguna manera la connexió entre aquestes dues zones, si es tingues mentalitat de campus, guanyariem un plus, no només la platja seria l'atractiu.

En els últims anys s'ha fet molta feina a molts nivells per tal de que el nostre sistema de recerca excel·leixi a nivell global, crec que un dels propers passos que cal fer, i que a més serà un pas que ben gestionat serà per sempre, és mirar d'adequar els diferents eixos de recerca de la ciutat de Barcelona, per tal de crear veritables campus, on el nom no vingui simplement pel fet de que diversos centres estiguin a prop els uns dels altres, sinó que és tracti d'un espai cohesionat a tots els nivell i integrat plenament a la ciutat, sent atractiu tant per a la gent que hi estudia o investiga com per a la ciutadania.