Entenc en bona mesura que la gent a dia d'avui vulgui un govern auster, que miri amb lupa els pressupostos i vulgui deslliurar-se de despeses aparentment supèrflues. Entenc que ara vingui una època d’estrènyer el cinturó, que la festa s'ha acabat i que tots hem de tornar a llevar-nos un dilluns de ressaca on no recordem exactament que ha passat ni com hem arribat aquí.
Però hi ha coses que no entenc tant, bé, gens. En primer lloc no entenc la dèria mundial de retallar drets socials, com si fóssim nosaltres els ciutadans els responsables d'aquesta situació. Doncs sembla un consens internacional que serà l'estat del benestar qui pagarà les copes de la festa financera que els bancs i els especuladors han gaudit aquests últims anys, mentre els principals culpables no només no han assumit les seves responsabilitats més enllà de dir no ho hem fet bé, sinó que a més, durant aquests anys n'han tret benefici (i el que trauran).
Aquest introducció general em porta a Catalunya, que és on vull anar a parar, i al camp de la recerca més concretament. Bé doncs en el context de crisi generalitzada, de la qual no està clar si estem sortint o ens estem aposentant, veiem com el nou govern s'apunta al carro de l'austeritat i les retallades. És una crítica? En aquest sentit no, de fet segueixen la dinàmica global, i sospito que qualsevol altre govern possible hagués seguit aquesta mateixa via. Però cal fer notar que hi ha maneres i maneres de fer-ho. Des de la meva perspectiva anar a retallar directament l'estat del benestar mentre se suprimeixen impostos com el de successions o quan es volen abaixar els impostos sobre les rendes més altes (al Mas-Colell se li va escapar, un petit error, però tota una declaració de principis), dona un missatge inequívoc: a Catalunya també pagarem la festa els de sempre.
El missatge contradictori continua en àmbits com el de la recerca. En general hi ha un consens que considera la recerca i l'I+D com a eines bàsiques i necessàries per sortir d'aquesta crisi i canviar el model productiu català (el Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació va ser l’únic pacte signats per tots els grups del parlament i per multitud d’organitzacions des dels sindicats a les patronals). De fet és un missatge que jo em crec i sobre el qual també miro de pontificar. El que m'agrada d'aquest missatge és que és plenament transversal, en general tots els partits hi creuen, amb els seus matisos però hi creuen. Però que passa a dia d'avui,? Passa que quan s'anuncien les retallades es diu que aquestes "només" seran d'un 10% en aspectes considerats essencials, com educació i sanitat, però atenció, que acostuma a quedar un pel amagat, seran d'un 20% en Economia i Coneixement. Si, un 20% de retallades a Coneixement, que inclou Universitats i Recerca, o dit d'un altre manera, retallen un 20% al motor del canvi econòmic a Catalunya.
I es pot pensar, que cal retallar perquè és el que hi ha, no s'hi pot fer més, i ja vindran èpoques millors per tal de recuperar la inversió pública en polítiques de recerca, pot ser. Però de nou ens trobem en una situació paradoxal com és la de la supressió de l'impost de successions. Cal estrènyer el cinturó però, el primer que es fa des del Departament d'Economia i Coneixement és aturar el procés de creació de l'Agencia Catalana de Recerca Talència. Talència, un òrgan que concentrava tres organismes, diverses estructures paral·leles de gestió i divulgació, que dibuixava un esquema lògic i racional a l'estructura de la recerca pública catalana i que definia i potenciava les sinèrgies d'aquesta amb el sector privat. Llegeixo la frase anterior i només em fa pensar en estalvi i austeritat, però en comptes de retallar per retallar s’aconsegueix optimitzant.
Interpreto que aturar aquest procés i tornar al que ja hi havia, amb l'FCRI com a buc insígnia, és simplement una maniobra partidista, en l'estil més clàssic del que es fa per aquestes contrades Mediterrànies de no preservar el que han fet els rivals, de no preservar marques creades per d'altres per tal de no legitimar la seva obra de govern. Em sembla un acte d’irresponsabilitat, especialment quan el projecte aparentment és bo i de fet s'ha desenvolupat sota la clara influència teòrica de l'actual Conseller de l'àrea. Esperem doncs, tot i que no hi ha hagut la maduresa i el compromís de continuar amb aquest projecte per raons polítiques, si més no que hi hagi certa inspiració en el mateix i es repeteixi el procés, si cal amb una nova marca, si cal amb nous matisos, però a la recerca catalana li calia i li cal una gestió i una planificació eficient i integral, i calen les eines polítiques i administratives de consens per dur-ho a terme.
