Estem al mig d'una crisi, i aquí a cal ianqui al mig d'una crisi terrible (sempre que passejo entre gratacels miro amunt per si un cas, aquests al 29 van agafar el vici de tirar-se des del terrat i no saps mai quan els hi pillarà per repetir). Doncs aquesta setmana he descobert dos aproximacions a la mateixa des de dos punts de vista ben diferents.
La primera, i crec que coneguda per tothom, es tracta de l'obra mestre de les accions reivindicatives (tornant al mateix temps un xic de dignitat als moviments socials catalans que feia temps que dormien) de l'Enric Duran. Fruit de la seva acció, és a dir timar als banc prop de 500 mil euros (toma!), i subvencionada per ella ha aparegut la revista Crisi, revista d'un sol número que és va distribuir gratuïtament el passat dia 17 de setembre (en que és va fer pública l'acció de l'Enric). En ella és denuncia l'acció de banc i caixes i és donar a conèixer al públic el bo i millor de món capitalista (i la seva corrupció, que poder no són del tot sinònims, però s'hi apropen).
La segona, i poder menys coneguda, és el genial relat de com ha arribat l'economia fins al punt en que ens trobem ara mateix. La Crisis Ninja a càrrec de Leopoldo Abadia Sr. (professor de l'IESE durant 31 anys i fundador i president del grup Sonnenfeld)és un text divulgatiu on de manera clara, entenedora i molt divertida ens explica com la màgia financera ens ha ficat en el merder en que ens trobem tots ficats. És la visió més entretinguda de la crisi que he llegit fins ara i a més m'ha permès comprendre que està passant.
La Crisi Ninja s'actualitza constantment fruit de les noticies que van apareixen de com un munt de llestos van decidir repartir-se la pasta i ara un munt de desgraciats imbècils (els que paguem impostos) els estem treien les castanyes del foc, perquè son els estats que mantenim nosaltres els que estan salvant als bancs, això és el que s'anomenaria socialisme dels rics, es a dir ells ,guanyen un munt de diners, arriscant-se i cagant-la, i quan s'estimben el Papà Estat els salva amb els calers de tots els contribuents. Des del meu punt de vista és una jugada mestra, tant o més que la de l'Enric Duran, perquè poder l'economia s'enfonsa però no s'enfonsa la fortuna dels responsable d'aquest desastre. Un grup de financers que un dia van decidir de perpetrar l'atracament/estafa més increïble de tota la història de la humanitat, van fer servir tots els mecanismes possibles que proporcionava el capitalisme, els van utilitzar amb total lliberta i total irresponsabilitat movent-se sempre en la zona fosca de l'economia i ho van batejar com a màgia financera. Ara, després d'enriquir-se en una espiral especulativa que ha durat anys deixen l'economia mundial feta un fàstic i els governs del món i les autoritats monetàries els deixaran lliures amb total impunitat, doncs d'una manera o d'una altra, per acció o per omissió són còmplices del que ha passat. Ni Danny Ocean ho hagués fet millor. Senyor aquí només a pillat un col·lectiu i aquest col·lectiu som nosaltres (a no ser que això ho estigui llegint un directiu de Morgan Stanley, Goldman-Sachs o similars, vosaltres no sou nosaltres en aquest cas).
Dos visions de la mateixa situació, dos visions oposades, la mateixa conclusió: ens han pres el pel durant anys, som uns cornut i pagarem el beure. Només donar gràcies a l'Enric, que al menys els hi a donat a beure una mica del seu propi xarop.
La primera, i crec que coneguda per tothom, es tracta de l'obra mestre de les accions reivindicatives (tornant al mateix temps un xic de dignitat als moviments socials catalans que feia temps que dormien) de l'Enric Duran. Fruit de la seva acció, és a dir timar als banc prop de 500 mil euros (toma!), i subvencionada per ella ha aparegut la revista Crisi, revista d'un sol número que és va distribuir gratuïtament el passat dia 17 de setembre (en que és va fer pública l'acció de l'Enric). En ella és denuncia l'acció de banc i caixes i és donar a conèixer al públic el bo i millor de món capitalista (i la seva corrupció, que poder no són del tot sinònims, però s'hi apropen).
La segona, i poder menys coneguda, és el genial relat de com ha arribat l'economia fins al punt en que ens trobem ara mateix. La Crisis Ninja a càrrec de Leopoldo Abadia Sr. (professor de l'IESE durant 31 anys i fundador i president del grup Sonnenfeld)és un text divulgatiu on de manera clara, entenedora i molt divertida ens explica com la màgia financera ens ha ficat en el merder en que ens trobem tots ficats. És la visió més entretinguda de la crisi que he llegit fins ara i a més m'ha permès comprendre que està passant.
La Crisi Ninja s'actualitza constantment fruit de les noticies que van apareixen de com un munt de llestos van decidir repartir-se la pasta i ara un munt de desgraciats imbècils (els que paguem impostos) els estem treien les castanyes del foc, perquè son els estats que mantenim nosaltres els que estan salvant als bancs, això és el que s'anomenaria socialisme dels rics, es a dir ells ,guanyen un munt de diners, arriscant-se i cagant-la, i quan s'estimben el Papà Estat els salva amb els calers de tots els contribuents. Des del meu punt de vista és una jugada mestra, tant o més que la de l'Enric Duran, perquè poder l'economia s'enfonsa però no s'enfonsa la fortuna dels responsable d'aquest desastre. Un grup de financers que un dia van decidir de perpetrar l'atracament/estafa més increïble de tota la història de la humanitat, van fer servir tots els mecanismes possibles que proporcionava el capitalisme, els van utilitzar amb total lliberta i total irresponsabilitat movent-se sempre en la zona fosca de l'economia i ho van batejar com a màgia financera. Ara, després d'enriquir-se en una espiral especulativa que ha durat anys deixen l'economia mundial feta un fàstic i els governs del món i les autoritats monetàries els deixaran lliures amb total impunitat, doncs d'una manera o d'una altra, per acció o per omissió són còmplices del que ha passat. Ni Danny Ocean ho hagués fet millor. Senyor aquí només a pillat un col·lectiu i aquest col·lectiu som nosaltres (a no ser que això ho estigui llegint un directiu de Morgan Stanley, Goldman-Sachs o similars, vosaltres no sou nosaltres en aquest cas).
Dos visions de la mateixa situació, dos visions oposades, la mateixa conclusió: ens han pres el pel durant anys, som uns cornut i pagarem el beure. Només donar gràcies a l'Enric, que al menys els hi a donat a beure una mica del seu propi xarop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada