La setmana passada van estrenar Californication a cuatro, i això em va fer recordar que ja feia uns mesos que tenia uns quants capítols de la series obtinguts per alguna de les vies habituals per les quals s'acostumen a obtenir les series americanes que encara no han arribat aquí i les que han arribat també. I vaja, vam decidir mirar-nos un capítol, i després, unes hores després, tres més. Californication està protagonitzada i co-produïda pel David Duchovny o en altres paraules (i ho sento per ell però així és, que li pregunti a en Mark Hamill, perdó, a en LukeSkywalker ) Mulder el d'X-files (i pot ser que gracies a aquesta serie, això que acaba de passar no torni a passar mai més (ho sento Mark Hamill, tu no te'n salves). En David Duchovny encarna en Hank Moody, un escriptor d'èxit que fa 5 anys que no escriu ni una línia, però que encara pot viure de les rendes, que te una filla i una ex-dona amb la que voldria tornar, que viu a Los Angeles, una ciutat que odia, i que es des de diversos punts de vista, un perdedor, i un imbècil entranyable val a dir. L'altre tret característic d'en Hank és que te un exagerat èxit amb el gènere femení des d'un punt de vista purament sexual, i és una cosa que, tot i que li agrada, gestiona fatal. La sèrie està carregada de sexe explicit (no porno atenció, he dit explicit no anatòmic), però no és el tema al voltant del qual gira la sèrie, podríem dir que és més aviat un rerefons sempre present. La sèrie gira entorn del Hank i la relació que manté amb la seva filla (tela amb la nena), la seva ex-dona (i la seva nova parella i família), el seu representant i l'exèrcit de dones que desfilen en cada capítol per la seva vida. Californication és un comèdia negra però amb cert toc d'esperança i es donen situacions hilarant que et fan riure molt, no parlo del típic somriure continuu que et deixen certes sèries (com passa a Six Feet Under per exemple), parlo de riure a pulmó. De moment només he vist quatre capítols i poder m'estic precipitant, però crec que he trobat una nova gran sèrie per incloure dintre la la meva dosi setmanal de produccions catòdiques.
2 comentaris:
aquest mateix cap de setmana vaig mirar els 5 primers capítols (que també tenia guardats a l'espera de fulminar la resta de series que consumeixo habitualment) i estic absolutament d'acord amb tu: com a mínim unes 5 vegades per capítol se m'escapava el riure, i això suposa aproximadament una riallada cada 6 minuts, que no és poc!
Només començar amb el pilot, quan la monja li proposa una alternativa millor que resar per recuperar la inspiració, ja vaig intuir que aquesta serie valdria la pena!!
Buff l'escena de la monja ja et deixa de pedra, però jo vaig decidir fitxar la sèrie oficialment a (em sembla) l'episodi quan s'està liant amb una noia a casa del Bill i aquest li fot un cop de colze a la cara, amb totes les conseqüències posteriors... pobre quadre.
Publica un comentari a l'entrada