Merry Xmas, Bon Nadal

Des de Catalunya, exportant tradició arreu del planeta, Bon Nadal!

Jo no vull aquesta Europa

Sempre m'he considerat europeista, tot i que encara em costa del tot assumir-me a mi mateix com a Europeu. El projecte de construcció Europea m'ha despertat sempre simpatia i des de la meva obsessió compulsió per l'ordre i el concert, doncs també semblava un procés prou endreçat. Fins aquí tot sembla indicar que apuntar-se al carro d'Europa és un bon negoci per a nosaltres. Tot un mercat obert per als productes i professionals del país, possibilita d'intercanvi de coneixement i d'experiències amb uns 500 milions de persones. Però sota la façana europea, si busques trobes i el que trobes és decebedor. Un esperaria aixecar les faldilles d'Europa i trobar-hi allà a la democràcia, però no allà sota només hi ha una aristocràcia d'euroburocràtes.

La gent pot pensar, mirar el nano, es desperta ara, a bones hores. Bé, no ben bé així. Un ha viscut el procés de caiguda de la Constitució Europea i d'aprovació del Tractat de Lisboa, amb desinformació i prepotència per part dels estats envers els ciutadans durant tot el procés, incloguéssim o no referèndums. També se com funciona el club social que s'anomena Parlament Europeu, on cada 5 anys triem als seus membres per tal que exerceixin de que? d'assessors? de revisors? d'habitants de Brussel·les? Ja era conscient que el fet que tot el poder de proposició, legislació i decisió se concentri en el Consell de la UE, en el Comissionat i en ultim terme en el Consell Europeu no era precisament un acte de democràcia, vaja, els ciutadans no podem triar a ningú dins d'aquest consells, com ja he dit, únicament podem triar als que aniran a l'spa o asil de la UE, depèn del moment de la seva carrera en que es trobi el futurible eurodiputat. I que dir del tracte dispensat al català per part de les institucions europees.

Tot això ho conec, però fins ara no em tocava profundament la moral. Si, cert, em molestava, però d'una manera racional, pensava que no era ben bé el que jo volia per a Europa però creia en el canvi. Però el que m'ha arribat a la part del meu cervell més sentimental és el fet de que una gent que jo no he triat, una gent que no em representa, hagi tingut la capacitat de decidir qui és el meu president (europeu s'entén). Perquè ara tenim un president més (com si als catalans ens en calgués un altres, de fet ja ens en sobra un…) un ex-primer ministre belga, flamenc per ser exactes (mira encarà en treure'm alguna cosa positiva) sembla ser que es diu Herman Van Rompuy i al que jo no havia sentit parlar públicament en ma vida, ni tan sols ha engegat una costosa campanya electoral per tal que el tries a ell o al partit que representa com a líders de la Unió. Bé, poder sóc simple o simplista, no ho se, però Europa fa un parell de setmanes va donar una lliçó més de l'exercici de la imposició, la burocràcia i la presa de decisions al marge de la gent, poder no la pitjor, però si una de les més obvies i visibles. Perquè poder no entenem de comissions, de tractats o de lleis europees, però un president és un símbol i a la gent ,vulguis que no, ens agradar triar els nostres símbol, no que se'ns imposin.

Els microoganismes anarquistes

Sóc un fanàtic del concepte de Copyleft, Open Content, Open Source i les diferents formes col·laboratives de generar informació, coneixement,... Personalment, a nivell professional la part que més m'interessa és l'Open Acces, accés lliure a les revistes científiques que permeten una lliure transmissió de coneixement, més enllà dels interessos de les empresses editores i sotmès únicament a la revisió de pars i a la dels lectors. Cada dia hi ha més revistes e el món de la ciència que naixen com a Open Access o bé algunes antigues que adopten aquesta via de publicació. Dintre de les revistes Open Acces la que trobo més interessant i més innovadora per la interacció que permet amb els lectors és PLoS ONE, que forma part de la Public Library of Science , la iniciativa més interessant en el camp de la transmissió de coneixement científic que s'ha dut a terme en els últims anys. Tot això ve d'una frase que vaig llegir ahir al vespre mentre repassava una entrevista feta fa un temps a La Contra de La Vanguardia a un gran científica català (ecòleg microbià per més senyes) i actualment company de l'Institut de Ciències del Mar, el Dr. Carles Pedrós-Aliò. El Dr. Pedrós-Aliò defineix una comunitat microbiana de la següent manera:

Els microorganismes són com una comunitat anarquista que continuament intercanvia informació, i això els fa extraordinariament robusts i àgils.

En llegir-ho vaig tenir la impressió que era la definició perfecte del que és una comunitat que comparteix constantment la informació com es fa sota els principis de l'accés obert. D'aquesta manera el que s'aconsegueix és una comunitat extraordinariament robusta i àgil. També crec que és pot exportar fàcilment al camp de la radicalitat democràtica i de la democràcia participativa. Una major participació de la gent i un intercanvi constant d'opinions, propostes i punts de vista porta poc a poc cap a una societat més forta i amb més capacitat per reaccionar als canvis que constantment es produeixen al seu voltant.

Avui estrenen als cinemes Tonari no Totoro

Tonari no Totoro (El Meu Veí Totoro) és una pel·lícula d'animació d'Hayao Miyazaki de l'any 1988. Tonari no Totoro va suposar un punt d'inflexió per a l'Estudi Ghibli que tot i que ja era un estudi d'animació mundialment reconegut amb aquest pel·lícula va trasbalsar tot el Japó. A dia d'avui en Totoro és el símbol de Ghibli i encara dona beneficis en termes de marxandatge, i és un dels personatges més popular de l'arxipèlag Nipó. A banda El Meu Veí Totoro és una de les meves pel·lícules preferides, discutible si ets un adult però totalment indispensable si tens menys de 12 anys, màgica, tendre i feta amb molt cura. Pneso tornar-la anar a veure, tot i que ja l'he vista unes 10 vegades (sí, digueu-me malalt).

DeCine

El cinema català esta d'enhorabona aquest més d'octubre. No només per l'èxit d'un festival fet aquí com és el de Sitges, amb 60.000 espectadors, i amb diverses pel·lícules catalanes dins del programa. Un dels fets destacables d'aquest octubre és l'aparició del primer número de DeCine, l'única revista de cinema en català als nostres quioscos. DeCine apareixerà mensualment al preu de 3 € i ens informarà en la nostra llengua de les últimes novetats de la cartellera, centrant-se manera especial en les produccions catalanes i en els actors, directors, guionistes… també catalans. DeCine serà un altaveu per a la nostra industria cinematogràfica, que un cop obtingut un notable reconeixement internacional buscar l'atenció del seu públic i evitar allà de que ningú és profeta a casa seva. La revista editada per Utopia Global ja la podeu trobar als quioscos i un cop llegit el primer número no puc evitar recomanar-la.

Publicat a El demà el 12 d'octubre de 2009

Amb aquest article torno de les vacances (3 setmanes de vacances reals i 3 més de virtuals, que em feien falta) i dic adéu a la meva col·laboració amb El Demà.