Menuda

Com que avui és el meu aniversari he decidit fer un post totalment arbitrari i perquè m ve de gust. Aquesta veu me la va descobrir en Yeral i aquest vídeo li dedico (de nou perquè em ve de gust i perquè s'ho mereix) a la Gemma. Gràcies per tot.

O-Bama fill de Jor-El ha arribat per salvar el planeta!

Tot i que puc passar a ser considerat un Obamaniac no he pogut evitar penjat aquest vídeo que vaig veure a La Cárcel de Papel.

Els cervells ja no es fuguen, fugen!

El Sr. Josep Corbella firma un article a La Vanguardia amb el títol: Los Cerebros ya no se fugan (tela). Aquest article es basa en les dades de les beques ERC obtingudes a l'Estat Espanyol, bona part de les quals corresponen a centres catalans (vegeu la fantàstica anàlisi d'en Joaquim Bosch al seu bloc) impulsats per la Generalitat i no pas pel govern central. També es basa en les declaracions de certs científics que treballen al CNIO de Madrid com el Dr. Manuel Serrano que fa la genial afirmació: Si algún científico no vuelve a España es porque no quiere, i atenció, que diu això i es queda tan ample. A més, en aquest article se'ns vol vendre que a l'Estat Espanyol es fa ciència de primer nivell perquè els centres són fantàstics i a més atreuen a investigadors d'arreu del món. O ens volen enganyar o ens prenen per idiotes.

No acabo d'entendre en quin món viuen aquest senyors, poder molt lluny d'aquí, allà a l'altra banda, però no compartim espai físic ni mental, d'això n'estic gairebé segur. Jo conec molta gent que no pot tornar i vol, bons científics que estan a l'estranger i només poden tornar en unes condicions laborals pèssimes. Poder aquests senyors que intervenen a l'article parlen de que els grans divos de la ciència que estan a l'estranger si volen tornen, oh, i tant, però no està bé practicar la demagògia perquè no tothom és un divo, i no per això fa pitjor ciència o es pitjor científic. Tothom en ciència sap o hauria de saber que hi ha camps de més impacte, com la biomedicina i camps de menys impacte, com la ficologia (posem per cas) i un estat només pot afirmar que està a la primera divisió (o la champions) de la ciència, quan amb saviesa els seus recursos es reparteixen per potenciar tots els àmbits de les ciències.

A part, en camps com la biomedicina no val crear una sèrie de centres destinats a acollir a aquestes grans figures científiques a l'exili, cervells recuperats, i oblidar-se al mateix temps de la resta de la comunitat científica. Aquesta estratègia poder conduirà a aconseguir molts projectes i beques aquests primers anys un cop els nous centres han entrat en funcionament, però caldrà veure que passa en un futur quan s'han deixat orfes molts altres grups d'investigació i quan aquestes estrelles o se'n cansin, o es retirin o envelleixin i deixin d'estar a dalt de tot dels seu respectius camps.

No puc (millor dit no vull) comprendre com aquesta gent, que pertany a l'elit científica no és capaç de percebre aquesta situació, i arribar a dir aquestes bajanades, o no vull comprendre com tot i saber que la situació que descriuen no és pas la realitat fan aquestes afirmacions a la premsa. A aquests científics els hi cal, o be connectar una mica més amb la realitat científica de l'Estat Espanyol o bé fer un exercici introspectiu d'ètica científica. Els cervells no es fuguen, fugen, fugen esperitats d'un sistema científic gestionat a base de cop d'efecte que pot ser en un futur no porti tantes alegries al govern espanyol. Poder la constitució de nous centres d'excel·lència és una bona mesura, però no fa canviar de la nit al dia l'estatus científic d'un estat que presenta moltes deficiències en aquest aspecte.

Barack Obama, el primer president negre dels EUA

Desprès de seguir la nit electoral a casa del meu cap (i veí) ja és hora d'anar a dormir, la gent està molt emocionada, estan totalment pletòrics, i el discurs que ha fet l'Obama a Chicago a emocionat a tothom, a partir d'ara és el moment de posar-hi fets a les paraules. Al seu discurs de la victòria ho ha tornat a repetir, Yes we can, esperem que sigui capaç de canviar els EUA i dibuixar un nou panorama internacional. Esperem que no decepcioni als milions de persones que l'han votat, i a tots aquells que més enllà de les fronteres dels USA esperaven la seva elecció. Ha estat poder la millor campanya a la presidència dels Estats Units que mai s'ha fet, esperem que Barack Obama no sigui només un eslògan i un videoclip. Fins que es demostri el contrari, un vot de confiança.

Candidats molt críptics a la presidència dels EUA

Per acabar de divertir-nos i just abans de les eleccions val la pena tenir en compte a tots aquells candidats que tot i esforçar-se molt durant els últims mesos sabien d'un bon principi que mai arribarien a ser presidents del Estats Units d'Amèrica (a no ser que hi hagués un cataclisme nuclear), val a dir que aquí és on radica la varietat i la diversió:

L'artista i pastor Gene Amondson es presenta pel Prohibition Party que entre d'altres coses demana la prohibició de l'alcohol, és el tercer partit més antic del país, just rere els dos gran i el seu animal és el camell.

El periodista d'origen nicaragüenc Roger Calero es presenta pel Trotskysta Socialist Workers Party.

El manager de boxa Charles Ray es presenta amb els liberals del Boston Tea Party, amb l'actriu porno Marylin Chambers com a companya de fòrmula.

El diplomàtic Alan Keyes es presenta amb el conservador America's Independent Party.

L'activista Gloria La Riva es candidata pel comunista pro-castrista Party for Socialism and Liberation.

El també activista Brian Moore es presenta amb el Socialist Party USA, diguem que socialistes moderats.

Per últim, el professor i advocat Thomas Stevens aspira a la presidència al capdavant del Socioliberal Objectivist Party.

A part de tots aquest hi ha una llarga llista de candidats independents que es presenten en només un estat, perquè ja se sap, que els USA és el país de les oportunitats on tothom pot arribar a ser president del país, però comentar tots aquests ja suposaria fer una tesi sobre el tema i crec que no interessaria a ningú, ni a mi de fet. Apa doncs, a qui li agradi l'emoció de la política i les eleccions espero que demà s'ho passi molt bé. Aquell que n'està fins la gorra de tot això de les eleccions nord-americanes doncs felicitats, demà s'ha acabat tot.

Si a més esteu interessats en com s'està vivint la campanya en el petit poble de Maine on estic exiliat des de fa un parell de mesos podeu llegit aquest article que han publicat els companys del diari Crònica.