Los Hijos de Húrin de J.R.R. Tolkien

Abans de començar, vaig llegir El Silmarillion, El Hobbit i El Señor de los Anillos quan tenia 14 anys, per ordre i del tirón, i me'n vaig enamorar, i encara no se m'ha passat, encara tinc a J.R.R. Tolkien a dalt d'un pedestal. Així doncs quan em van regalar Los Hijos de Hurín (editat per Minotauro) vaig pensar, visca, de nou a la Terra Mitjana. A més la historia d'en Túrin Turambar era la meva preferida d'El Silmarillion i poder-la llegir en una versió integra i més llarga em feia molt feliç. Però clar, quan et crees moltes expectatives pot ser que te la fotis i mira, no del tot però una mica si que me la vaig fotre. La història ja la coneixia d'El Silmarillion, per tant no hi havia lloc per a la sorpresa però he de reconèixer que n'esperava més. A El Silmarillion la història de Túrin fill d'Húrin està carregada d'èpica i dramatisme, en canvi en aquest llibre tot és més aviat dramàtic, poc èpic i et queda una mica la sensació de que Túrin era una mica talòs i és mereixia tot lo dolent que li estava passant (pobre Túrin, de veritat). A més la narració és poc entretinguda, carregada de descripcions (marca de la casa Tolkien) però sense la fluïdesa dels altres llibres que fa que es pugui fer una mica pesat en certs punts. Una altra cosa negativa es que molts capítols no estan gaire ben connectats entre si, com si faltés alguna cosa. No se realment si el que diu l'editor, en Christopher Tolkien, és del tot cert doncs no sembla una obra integra lleugerament retocada, és més aviat una obra extensa i poc definida integrada i encabida en un sol llibre per l'editor. No comento res dels dibuixos de l'Alan Lee perquè a mi no m'agraden i no vull entrar en aquest tema. Amb tot això no dic que no m'hagi agradat, doncs m'estimo a en Túrin més que a qualsevol personatge creat per Tolkien i m'ho vaig passar bé llegint el llibre, però se que és degut a que el llegia amb benevolència, amb els ulls d'un xic de 14 anys. Sent objectiu, només recomano aquest llibre als admiradors d'en Tolkien, a aquells que s'estimen la Terra Mitjana i que mai se'n cansaran de sentir-ne a parlar i de llegir descripcions de les seves muntanyes, els seus rius, els seus boscos, les seves valls i els seus herois.

Tolkien Society

Mor George MacDonald Fraser

Comencem el 2008 amb una noticia trista, abans d'ahir va morir a l'edat de 82 anys el genial escriptor George MacDonald Fraser, creador entre d'altres del mític Harry Flashman, el fill de puta més gran al servei de la Reina Victoria i de l'Imperi Britànic. M'ho vaig passar molt bé llegint a en Flashman i crec que continuaré amb més de les seves aventures. Així doncs, descansi en pau.

The Flashman Society

Ja és Nadal a Navarra!!!

És Nadal, doncs vale, doncs bé, doncs perfecte, però com a fenomen he de dir que suposo postejaré menys fins al gener vaja, però no vull abandonar sense un petit comiat nadalenc. Una amiga m'ha fet arribar aquest video en que els alumnes de la Universitat de Navarra (ejem) ens feliciten les festes, siusplau encara que tingueu la tentació de deixar-ho correr, no ho feu, l'esperit nadalenc us envairà i començareu amb bon humor les vacances d'hivern (qui en tingui). Amb tots vosaltres Navidad en Navarra (que el senyor em perdoni...):

Osaka Monaurail, japanese funky style!!!

Fent cas al bon criteri de prolífic Yeral ahir vam poder gaudir de l'electritzant, vibrant i brutal funk dels nipons Osaka Monaurail, a la Sala [2] de l'Apolo sota el paraigues del nuggets club, a Barcelona. En primer lloc, gràcies Yeral per presentar-me aquest grup doncs el directe d'ahir a la nit va ser simplement espectacular. No només la música era genial, com a banda són tot un espectacle. El cantant és un autèntic showman, un James Brown japo amb classe i estil per donar i per vendre (i una flexibilitat inhumana). La secció de vents indescriptible, els solos del trombó i del saxo van fer callar a la sala, i les interpretacions coreografiades que feien juntament amb els trompetes eren molt catxondes, festivitat total! Menció especial pels trompetistes, impressionants malabarismes trompeta en ma per tot seguir tocar-la meravellosament, Dios quant de catxé. Va ser la seva primera visita a Barcelona (i a l'estat espanyol), esperem que no sigui la última. Domo Arigato Osaka Monaurail per una gran nit de funk i soul (encar em fan mal les cames de ballar). Aquí una minidosis del seu directe:



Osaka Monaurail

Persèpolis

Abans jo era un gran fan dels còmics autobiogràfics o semiautobiogràfics, sobretot nord americans, Seth, Tomine, Joe Matt, Doucet, etc. Però ja feia un temps que l'underground m'avorria una mica, de fet alguns ja no els tolero de la mateixa manera, mentre que a Seth l'adoro, Tomine em desperta certa indiferència. Però últimament m'havia pillat més pel còmic europeu més clàssic, bé i pel més nou també vaja, europeu en general (i com l'havia criticat en el passat...), total, que fa un temps vaig anar a França i em vaig comprar el primer volum de Persèpolis de Marjane Satrapi , en francès, en un moment d'eufòria màxima (fet que jo de francès ni idea), vaig mig llegir-lo, i em va semblar que estava bé. Tenia un toque underground divertit i a més parlava de l'Iran, un país del qual no en sabia res. Més tard Norma el va editar en castellà però em va fer mandra comprar-lo. Finalment a principis d'any vaig trobar l'edició integral de Norma en català i em va semblar un bon regal per a la Gemma, a la qual ja li havia regalat Brodats, i li havia agradat. Així ho vaig fer. Després de llegir-ho gentilment me'l va deixar perquè li pogués fer una ullada. I val a dir que m'ha agradat, i m'ha despertat la curiositat, doncs fa servir un llenguatge similar al que fan servit a l'underground americà, però explicant coses tant diferents... És a dir, en molts còmics nord americans d'aquest estil s'aprecia que la vida del protagonista és una merda, però en el fons és així perquè al protagonista/autor se li en va l'olla i per mil paranoies internes, tot està al seu cap. Però aquest noia es troba en mig d'una guerra i de l'exili i de la mort, la seva vida i la de la seva família si que és una autèntica merda, però tot i així és lamenta molt menys que la major part dels autors nord americans... (bé deixem-ho aquí, m'estic posant massa profund amb el tema). L'únic problema que li trobo al còmic és que en la part que correspondria al segon y tercer volum la protagonista em cau bastant malament i això no deixa d'afectar-me a l'hora de llegir-lo (però no el devalua com a còmic), també em fa pensar que a l'adolescència i primera joventut tots som una mica capullos (també un altre tema per deixar en aquest punt). Recomano llegir-ho (a més de nou una obra en català), poder millor que la pel·lícula, tot i que no l'he vist, però un cop llegit el còmic em plantejo en com han fet la pel·lícula, i en si han sabut transmetre tot allò que pots extreure del còmic.