Houellebeq és un cabrón, però no guanya en mala llet a aquest premi Nobel. Al menys pel que fa a aquesta novel·la (deixa'l anar...). Oé allibera cruesa, patetisme, traïció, autocompassió, odi, ràbia (continguda o no), desesperació, marcialitat i sobretot dolor, vaja, tot allò que més ens mola de l'ésser humà concentrat en poc més de cent pàgines, i es queda ben ample.
Una cuestión personal és de fet literalment personal, basada en la pròpia experiència de l'autor que va haver d'afrontar el fet de tenir un fill afectat per una hidrocefàlia i autista, reflecteix aquesta situació a través del protagonista, el penós professor d'anglès Bird. La novel·la transcorre en un ambient d'opressió constant pel nostre estimat/odiat (decideixes tu mateix en el fons no és un pavo que acabi de caure bé així de bones a primeres) que ha de prendre una decisió respecte que fer amb el seu nounat, extremadament malalt, que ha nascut en el si d'una relació infeliç, la que manté Bird amb la seva dona i els seus sogres. Tot això s'ha de contextualitzar dintre de la societat japonesa, amb uns valor completament diferents als nostres en tots els aspectes, especialment pel que fa als sentiments de la responsabilitat, l'honor i l'èxit. En segon pla també podem veure la diferència que hi ha pel que fa a les relacions sentimentals, l'evasió de la realitat i l'amistat; la relació que manté Bird amb una amiga de la infància a la que veu només em moments d'extrem puteig és molt curiosa, normalment la consideraria estrany si més no, però dintre el llibre l'acabes apreciant com a 100% normal i lògica. Tot i que l'ambient de bona part de la novel·la és bastant malaltís la vaig trobar molt fresca. Suposo que tot i que pateixes contínuament no és el mateix patir que amb els autors occidentals, el protagonistes són miserables, però de manera diferent, són cruels i vils, si, però d'una manera diferent i poder més innocent. A més no tot és desesperació, en
Kenzaburo Oé reflecteix que en mig de tanta merda la gent, per molt patètica que sigui, poden ser absoluts herois (a nivell domèstic, el protagonista no és posarà en plan èpic en cap moment del transcurs del llibre). Tampoc vull que això soni a redempció a l'estil USA en que el prota cau a la pitjor de les misèries i després qual au fènix reneix de les seves cendres, no, no, no, ja dic que la percepció de la realitat la tenen ben diferents aquests japonesos. Bé, prou, no vull comentar més per què acabaré explicant més coses del llibre, i ja n'he explicat alguna i m'ha fet mal, però en aquest cas era necessari. De nou publica
Anagrama i aquest cop podeu llegir la contra que és més respectuosa que en el cas de Plataforma.
Des de petit pensava que el Saló del Còmic de Barcelona era el millor fins que un agost que estava jo una mica avorrit vaig anar a A Coruña i em vaig topar amb el Saló d'allà: Viñetas desde O Atlántico. La localització no és sempre exactament la mateixa però orbita al voltant dels preciosos jardins de Méndez Nuñez, vora el port. I bé, a nivell d'estands i paradetes variades no guanya pas al Saló de Barna (que en l'última edició era un immens temple de consumisme comiquero), però li dona mil voltes en les exposicions, en la presència d'autors i en la cura amb la que organitzen l'esdeveniment. Aquest any celebren la seva desena edició fent un repàs dels últims 10 anys de la Banda Deseñada Galega. Entre els autors que venen aquest anys destaquen Yoshihiro Tatsumi (Infierno), Jeff Smith (Bone) o Tim Sale (Batman: The Long Halloween o el dibuixos d'Isaac Méndez a Heroes). Doncs els aficionats al còmic teniu una cita el proper 13 d'agost, una bona alternativa estival. Per cert, el cartell d'aquest any el fa en Manu Larcenet, un dels millors autors francessos a dia d'avui.
