Orgull de classe

La classe obrera s'alça, inicia una revolució, els temps canvien, les regles del joc també, s'escriu la història. La classe dirigent, els burgesos (a vegades m'atrapa el folklore, ho sento), repelen l'atac obrer, fan servir la influència, la força i els diners per diexar-ho tot tal qual estava, o de manera similar al seu estat inicial. Però mentrestant que fa la classe dominant, que fa la majoria de la gent, que fa la classe mitja? No som obrers, encara que abundi el pensament d'esquerres ingenu i obrerista en el si de la classe mitja. No som burgesos, per molt pijeres que ho volguessin ser, que som nosaltres la gran plebe? La classe mitja és el tampó en la solució social del món occidental, mantenim les condicions aptes per al sosteniment del nostre entorn. Nosaltres la classe mitja evitem les revoltes socials i al mateix temps evitem l'explotació massiva dels treballadors. Mantenim als dirigents als seus despatxos amb el nostres vot o bé els trèiem, som les esquerres i les dretes, i per suposat som el centre. Comprem els productes que ens ofereixen empresses locals o transnacionals i lucrem als seus propietaris mantenint a la classe alta i ens aprofitem de la classe treballadora. La classe mitja és dinàmicament estàtica, canvien per estar igual, canviem d'aparença però no d'actitud, som el bloc de pedra monolític, la columna ferma sobre la que és manté la societat capitalista occidental, la columna vertebral d'Europa. Som la consciencia d'occident al mateix temps que som botxins del sud i l'orient. Nosaltres som la gran massa tranquil·la i silenciosa, els mitjans parlem per nosaltres i nosaltres en nom dels mitjans. La classes mitja, la que no te orgull, la que no és brillant, la que és mediocre, la que és tot intencions i mai serà fets.

Pànic a la vorera

Vas pel carrer i si bé ja has estat capaç d'esquivar pixats i excrements de variades espècies canines i les escupinades de variades subespècies de simis et robes cara a cara amb l'obstacle per antonomàsia. Els avis i els nens. Es tracta d'éssers autonòms fora de les normes que rejeixen la societat i el consens, només se ceñeixen a les lleis físiques, i d'aquella manera val a dir. Si quan circules has de deixar un espai de 1,5 metres amb el vehícle del costat, un espai de incertessa, el mateix s'hauria de fer respecte a ancians i a infants. Ulls de vellut per culpa de bastons massa expressius, caderes de la tercera edat dislocades, nens axafats, mares ploroses, son coses que passen cada dia. Sí, poder són tristes però són inevitables. Els nen i els avis són elements aleatoris urbans, com els coloms, d'un perill considerable que circulen amb total llibertat. Per tant vianat, vigila, el perill adopta moltes formes.

Zulo bones vistes, ideal parelles.

Després de dies sense dir res sant torne-m'hi. Voldria però que el silenci fos degut a que no hi ha res a dir tot és brutal, però no únicament no he tingut temps, tan patètic com real. He dedicat les meves hores a currar, quan passes de les 8 hores currant te sents imbècil, no gaire útil i la veritat el meu nivell de dignificació continua essent baix. La resta de temps l'he dedicat a buscar pis, jeje, si li podem dir d'aquesta manera, podríem qualificar la major part dels immobles que m'han ofert per menys de 650 europeus com a zulos, cuchictrils, antros, etc. Considerant que no cobro gaire més (per les 10 h de mitja que dedico cada dia a currar, no vull fer números per no deprimir-me) el meu destí és posseir un d'aquests caus o tenir un cop de sort (que per altra banda he tingut, si a vegades el vent bufa al nostre favor, al·leluia). De totes maneres, no és pot viure de cops de sort i no es pot viure en aquests espais mínims, destruït i bruts. El puto dret a una vivenda digne no l'exercim i per l'enriquiment de 4 rates i l'especulació (no només d'aquestes 4 rates, sinó imbècils desgraciadots com nosaltres també especulen, ningú vol ser l'últim, ningú vol ser el tonto, però aixó ens avoca a una espiral) acabarem tots sota el pont. I que ? Sota el pont no et mulles, ja, si clar, i en 30 metres quadrats pots viure, i tant, i en 10, i a un nínxol, però això ho diuen persones que disposen de més de 90 metres per esbarjo i oci pur. A la merda, de veritat que tanta basura que ens envolta arriba a cansar. Deixem que l'avantguarda política del apis comenci a llogar pisos de 30 metres mentre nosaltres fem de masovers de les seves cassetes als afores o dels seus pisos de l'Eixample i la Bonanova. S'ha acabat ocupar cases velles, cal ocupar xalets de Pedralbes. Posem fi a la ocupació d'espais deshabitats, és el moment de compartir mansions amb els seus legítims inquilins, seure junts a taula i llegir plegats La Vanguardia.

Lluita contra l'estupidesa

La imbecil·litat sembla una de les malalties més recurrents en l'ésser humà, des de temps immemorial. L'esperança per tots nosaltres era que aquesta imbecil·litat residís i romangués en individus que no tinguessin cap tipus de responsabilitat sobre la comunitat i l'entorn en el que viuen. És més, crec que per alguna raó que desconec, se pressuposa que la major part de la població imbècil és troba en les classes no dominant de la nostra societats, estan més abaix, són imbècils. Fins i tot podria semblar lògic. Però no. En primer lloc "la memez y la tonteria" s'estenen i repliquen contínuament entre nosaltres i clarament ho dominen tot. La major part de la gent és imbècil (suposo que dependrà del que pronuncií aquesta màxima decidir quina és aquesta major part). Però bé, si féssim una estudi sobre això podríem observar, que els més tarats, els que no toquen de peus a terra, imbècils il·luminats i il·lustres pous de ignorància pel que fa al món real ocupen els principals llocs de poder al sistema. En proporció és l'elit, la classe dirigent la que incorpora més imbècils a les seves files. Des de polítics que han dedicat tota la vida a xafar al veí per a un lloc al partit, a mentir i enganyar, passant per científics que han sacrificat la seva vida per viure al limb que és la investigació, surant en l'èter del coneixement però ignorant als qui els envolten. Gran genis d'un sol tema, perdent el contacte amb l realitat, interessant-se només pel que ells fan, ermitans que viuen a la muntanya més alta i que dirigeixen els destins de tots els que viuen abaix sense coneixe'ls, ni conèixer el món en que viuen. Governar, dirigir, liderar des de l'altra banda del mirall. Ser l'avantguarda d'un mateix. Però bé, al cap i a la fi no està tant malament ser governats per uns imbècils, quan la major part de nosaltres, per activa o per passiva ho som, l'únic problema és adonar-se'n.

Buscant ninxol ecològic

Doncs aixó, fet que de moment no se ben bé de que tractara aquest jove blog simplement aniré explicant coses que em passin pel cap. Ara he de dir que una de les coses que em ronda pel cap és la poca pasta que cobro i com estic fins la p**** de no poder permetrem res. Ni comprar un pis, d'aquí a poc ni llorgar-ne un, o no ser que sigui visquent amb 3 persones o 4 més, no em puc premetre luxes, ni capricis, res. I això no me mola. M'agrada pertanyer a la maleida classe mitja, si tira cap a alta millor, però tot i preparar-me per ocupar aquest lloc a la societat trobo que no existeix. Suposo que serà qüestió d'edat o bé que algú ha decidit suprimir aquest racó d'abocador que m'hagués tocat ocupar, bé no ser res del cert, però des d'aquí reclamo el meu lloc de semiprivilegi i em pregunto, que està passant?