La imbecil·litat sembla una de les malalties més recurrents en l'ésser humà, des de temps immemorial. L'esperança per tots nosaltres era que aquesta imbecil·litat residís i romangués en individus que no tinguessin cap tipus de responsabilitat sobre la comunitat i l'entorn en el que viuen. És més, crec que per alguna raó que desconec, se pressuposa que la major part de la població imbècil és troba en les classes no dominant de la nostra societats, estan més abaix, són imbècils. Fins i tot podria semblar lògic. Però no. En primer lloc "la memez y la tonteria" s'estenen i repliquen contínuament entre nosaltres i clarament ho dominen tot. La major part de la gent és imbècil (suposo que dependrà del que pronuncií aquesta màxima decidir quina és aquesta major part). Però bé, si féssim una estudi sobre això podríem observar, que els més tarats, els que no toquen de peus a terra, imbècils il·luminats i il·lustres pous de ignorància pel que fa al món real ocupen els principals llocs de poder al sistema. En proporció és l'elit, la classe dirigent la que incorpora més imbècils a les seves files. Des de polítics que han dedicat tota la vida a xafar al veí per a un lloc al partit, a mentir i enganyar, passant per científics que han sacrificat la seva vida per viure al limb que és la investigació, surant en l'èter del coneixement però ignorant als qui els envolten. Gran genis d'un sol tema, perdent el contacte amb l realitat, interessant-se només pel que ells fan, ermitans que viuen a la muntanya més alta i que dirigeixen els destins de tots els que viuen abaix sense coneixe'ls, ni conèixer el món en que viuen. Governar, dirigir, liderar des de l'altra banda del mirall. Ser l'avantguarda d'un mateix. Però bé, al cap i a la fi no està tant malament ser governats per uns imbècils, quan la major part de nosaltres, per activa o per passiva ho som, l'únic problema és adonar-se'n.