12/29/2008

Un Ordinador Per Nen

One Laptop Per Child és una organització sense ànim de lucre sorgida del Laboratori Multimedia del Massachussetts Institute of Technology. L'objectiu de OLPC és permetre l'accés a les tecnologies de la informació a tots els nens del tercer món. Amb aquest objectiu en ment i sota la direcció del professor emèrit del MIT Nichola Negroponte OLPC va començar al 2005 el disseny d'un ordinador pensat per al seu ús per part d'infants en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. Aquest ordinador aparegut al 2007 va ser conegut com a l'ordinador dels 100 dòlars, pel seu baix cost. L'ordinador anomenat XO-1 es caracteritza per la seva robustesa, per la seva eficiència energètica, la seva sostenibilitat i per la seva conectivitat. L'XO-1 funciona sota un sistema operatiu linux amb una interfície gràfica pròpia anomenada Sugar, dissenyada també especialment per al projecte i ve carregat d'aplicacions i funcionalitats dirigides a l'aprenentatge i l'educació. La política de l'organització és repartir els ordinadors a nens escolaritzats de manera que tots els nens d'una escola disposin d'ordinador i que cap se'n quedi sense, a més l'escola rep un servidor per a permetre l'accés a internet. Fins a dia d'avui més d'un milió de XO-1 s'han repartit en 30 països diferents. Per contribuir a aquesta iniciativa només cal que visiteu: http://laptop.org/ aquí es té la possibilitat de donar un ordinador per al projecte (give a laptop 199$) o bé comprar-ne un (get a laptop 399$), de manera que en realitat en pagues dos, un per tu i un per al projecte o bé pots donar més de 100 ordinadors per tota una escola (el que ells anomenen change the world). El projecte continua endavant i ja estan dissenyant la propera generació d'ordinadors anomenada XO-2 en la que es busca potenciar encara més les característiques del model actual.

Publicat a El demà el 22 de desembre de 2008

12/22/2008

Nou impuls a la Viquipèdia

La importància de la Viquipèdia com a eina de consulta de referència a internet és cada cop més gran i les crítiques dels seus detractors van perdent força. L'enciclopèdia col·laborativa en xarxa té cada dia més articles, la versió en català va superar els 100000 articles a principis del 2008 situant-se en la primera divisió de les llengües de la Viquipèdia juntament amb l'anglès, el castellà o el xinès entre d'altres. Aquesta setmana la Wikimedia Foundation, responsable del manteniment del projecte enciclopèdic, ha rebut una important injecció de diners per part de l'Stanton Foundation per tal de millorar la seva usabilitat. La donació de 890000 dòlars es fa amb la pretensió de que la Wikimedia Foundation contracti un equip de programadors que millorin certes característiques de la Viquipèdia. En la mateixa línia, el Govern Alemany ha posat a disposició de la Viquipèdia 100.000 imatges històriques del seu arxiu federal per tal de poder enriquir els articles amb imatges d'alta qualitat. Aquestes mesures busquen la màxima incorporació de coneixement possible a la que ja és, a dia d'avui, l'enciclopèdia amb més entrades del planeta.

Publicat a El demà el 15 de desembre de 2008

12/20/2008

Moya vs Mercher

Una de les noves aficions (no gaire popular entre els que m'envolten ,he de dir) que he adquirit durant la meva visita als Estats Units han estat les MMA (Arts Marcials Mixtes), un dels esports amb major creixement als EUA i el que genera més ingressos per PayPerView.

Les MMA es van popularitzar a principis dels 90 per la seva brutalitat i manca de regles i es van conèixer arreu del món sota el nom de Vale Tudo (el nom que se li va donar al Brasil) o de Cage Fighting (lluita a la gàbia), doncs en comptes d'un quadrilàter com el de la boxa, les MMA es practiquen en molts casos dintre d'un Octàgon limitat per una xarxa metàl·lica, la qual no és atrezzo, sinó un recurs per a dinamitzar el combat. Després de molts problemes legals als Estats Units (McCain va lluitar anys per tal de il·legalitzar-ho) les MMA (representades per la UFC, la principal organització dins l'esport i impulsora d'aquest als EUA ) van introduir unes normes que van portar la disciplina més cap al camp esportiu, reduint la seva brutalitat i promovent la tècnica, aquí naixen les MMA modernes. Val a dir que altres disciplines com K-1 són properes a la filosofia de les MMA però jo no les trobo ni la meitat de divertides.

Jo principalment m'he aficionat als combats de la UFC (tot i que hi ha altres organitzacions molt bones com Dream, StrikeForce, Affliction o Sengoku) on lluiten els grans Anderson Silva, George Sant Pierre, Bj Penn, Antonio Minotauro Nogueira o Randy Couture, les altres competicions me les miro per poder veure altres grans lluitadors com el considerat millor lluitador lliura per lliura Fedor The Last Emperor Emelianenko.

Als Països Catalans no es duen a terme masses vetllades d'MMA, tot i que la promotora russa M-1 Global en va dur a terme una a Cerdanyola a principis de novembre. Tot i així si que es fa bastant Kick Boxing i K-1 i el divendres de la setmana passada al Palau Sant Jordi es va dur a terme una vetllada en suport de La Marató on en Xavi Moya tornà a lluitar, 4 anys després de la seva retirada, pel títol de la WKN contra el francès Bernard Mercher . Jo estava content fet que era la primera vetllada i a més al Sant Jordi. Vaja, no va estar pas malament, però el que veus per la tele a Las Vegas o similars organitzats per UFC té molt més glam, la vetllada del Sant Jordi era una mica underground, però tot i això l'ambient em va agradar força. El cartell va ser el següent:
  • Xavi Moya(TEAM MOYA) vs Bernard Mercher(FRANCIA) 12 x2. CAMPIONAT DEL MÓN DE FULL CONTACT WKN 79,400 KG 12 x 2. VPP PER Xavi Moya. No va estar malament, Moya va guanyar després de 12 rounds, tot i que al 1er round ja va deixar KO al Bernard Mercher i van estar a punt de donar la victòria a Moya. La resta de rounds van consistir en Moya massacrant al Francès i a Mercher encaixant com només ho sap fer en Homer Simpson, i al acabar el combat el senyor estava com una rosa. Campionat del Món per a en Xavi Moya.
  • Gustavo Luna(TEMPLO RHAI ) vs Frank Hurtado(GYM RIOLOBOS) 5x2 K-1 PRO. VKO Gustavo Luna 1er ROUND. Frank Hurtado, campió del món de Kick Boxing i d'altres títols va fer la pena més absoluta quan a pocs segons de finalitzar el primer round el seu entrenador va llençar la tovallola, i tot i que el en Luna ho estava fent molt bé no estava no molt menys en posició d'acabar amb ell, bé, una falta de respecte increïble envers al públic. Sembla ser que devia tenir algun combat properament i va decidir reservar-se.
  • Victor Monfort(TEAM MOYA) vs Oleg Polniakov(OSWALD GYM) 5x2 K-1 PRO. VKO Oleg Polniakov 1er ROUND. L'Oleg Polniakov que venia de Girona és una bèstia imparable, aquest noi te un futur prometedor en el món del K-1 o el de les MMA.
  • Frank Muñoz (TEAM MOYA) vs Ismael Rodriguez(NACIONAL FITNESS) 5x2 K-1. Victoria per decisió mèdica Frank Muñoz. Exhibició de Frank Muñoz, un combat molt divertit.
  • Manuel Hinojo(GYM INTERNACIONAL) vs Juan Martos(GYM PUGIL) 5x2 K-1 PRO. VKO Manuel Hinojo 1er ROUND. Un combat correcte, tots els combats de K-1 van estar molt bé excepte el de l'Hurtado.
  • Toni Atleti (TEAM MOYA) vs Joel (NACIONAL FITNESS) 5x2 Full Contact PRO. VPP Toni Atleti. Avorrit, avorrit, i avorrit,no el puc definir de cap altra manera, poder és el fet de que el Full Contact no m'acaba de fer el pes, però dintre del mateix estil el de Xavi Moya va ser mil cops millor.
Bé aquesta és la meva minicrònica de la meva primera vetllada i de com vaig arribar fins a ella, espero en un futur poder fer la cònica de moltes més. La propera entrega però serà una petita història de les MMA.

12/08/2008

Sobrevisc a la Barcelona científica

Durant les últimes setmanes per TV3 s'ha emet un dels fantàstics anuncis de Visca Barcelona, que a vegades penso que es deu referir a una altra Barcelona (a Venezuela potser, que se que n'hi ha una). Si els anuncis generalistes de Visca Barcelona em treuen de polleguera ja de per si, el que vaig veure ara fa uns dies em va fer esclatar de ràbia i la meva tele va trobar-se per uns segons en una situació compromesa. En aquest anunci una noia molt feliç (i aparentment innocent) diu que després de voltar per tot el món investigant ha decidit establir-se de manera permanent a Barcelona com a científica, perquè Barcelona té un munt de nous centres d'investigació amb n mil milions de noves places per a fer recerca i a més fa un temps genial i la gent és molt maca. Doncs vas llesta! Vine, vine a instal·lar-te a Barcelona, vine aquí a fer ciència, que ens trobarem tots a la cua de l'INEM, vine a fer oposicions que estan ja assignades, vine a gaudir d'unes instal·lacions que estan massificades, vine a obrir-te camí a una universitat endogàmica i anacrònica, vine a passar-ho bé amb la burocràcia de les beques i els projectes, això si, els 3, 23 minuts lliures que tinguis a la setmana podràs anar a la platja. Senyors que heu impulsat, i senyors mercenaris que heu dut a terme, aquesta campanya, siusplau, no m'escupiu a la cara i no insulteu als centenars de persones que fem ciència (o intentem fer-ho a Barcelona) perquè no tot són flors i violes i perquè un dia us trobareu algun becari o algun postdoctoral a les portes de l'Ajuntament demanant els vostres caps per sentir-se enganyats per una administració que no toca pas de peus a terra. Jo, com tots, Sobrevisc a Barcelona.

12/04/2008

Troooooooooooompa!

S'ho va guanyar poc a poc i amb poca discreció, i a més quan va aparèixer a la tela jo no era ben bé un nen, però poder no era una sèrie per nens (o si?). Tan se val, jo el vaig descobrir en format còmic uns anys abans en una edició que va fer Planeta, que per cert era molt més bèstia que la sèrie i que els còmic que es van editar després (busque-la, val la pena). Shin Chan era sens dubte el cul més veloç de la televisió catalana. Una nova entrega de grans openings d'anime en català.


11/18/2008

La contesa presidencial al jardí de casa

Tot i que ja ha perdut part de l'interès reflecteix la situació que és va viure a Bootbay Harbor (on he passat els dos últims mesos) durant l'última etapa de la campanya electoral als Estats Units:

Boothbay Harbor és un petit poble a la costa de Maine, l'estat més al nord-est dels EUA, com tots els pobles i ciutats del país està immers al bell mig del procés electoral. Els jardins de les cases estan plens de cartells dels candidats a la presidència, al congrés o al senat. Aquests cartells però no són pas publicitat que els partits reparteixen amb la intenció de que els col·loquis al teu jardí, no pas, es tracta d'una aportació que fas a la campanya i cada cartellet de paper mida A3 pot costar entre 20 i 50 $. Boothbay, un poble republicà, esperaries veure’l cobert de groc i blau, el colors de la campanya de McCain. Però estranyament la major part dels cartells que hi trobarem passejant són d'Obama o de congressistes i senadors que combinen colors, encara que, en aquest cas, preferentment republicans.

On són els cartells d'en McCain? Senzillament no hi són. Que la gent del poble sigui principalment republicana no vol dir automàticament que sigui favorable a McCain. No vol dir tampoc que Obama els hagi enlluernat amb la seva retòrica i passin a votar al candidat demòcrata. El fet és que per a molt republicans, també els de Boothbay, McCain és considerat gairebé un demòcrata i el votaran, sí, perquè és un mal menor, però no volen pas contribuir monetàriament a la seva campanya i molt menys desitgen la presència del seu nom al jardí, tot i que contribueixin generosament a les campanyes del líders republicans locals.

L'altra cara de la moneda és Obama. Els carrers en van plens, els jardins no en tenen un sinó diversos cartells de l'Obama (n'he pogut comptabilitzar fins a vuit en algunes cases, la qual cosa vol dir entre 160 i 400$), els cotxes llueixen adhesius de suport, la gent du samarretes... En un poble republicà com aquest sembla que els demòcrates hagin pres el control. Però no es pas que siguin molts els seguidors d'Obama aquí, és que la mobilització del demòcrates en aquestes eleccions no te precedents. La gent està molt il·lusionada, ha seguit el debats, ha llegit els llibres d'Obama, ha aportat diners a la seva campanya, li ha donat el seu suport públic i està esperant que el candidat demòcrata porti el canvi a una societat, al menys una part d'ella, que ho està demanant a crits. I que per aconseguir-ho ha decidit no quedar-se a casa. Altres llocs com Chicago, on els seguidors del líder demòcrata constitueixen una majoria abassegadora, es podrien batejar Obamaland:a cada cantonada hi ha un jove demanant signatures i recollint aportacions per a la campanya.


La comunitat negra de Chicago s'ha mobilitzat com mai ho havia fet abans per un candidat. Aquí al poble la gent parla de política als cafès, a la feina, al supermercat, i parlen de política amb certa intensitat, cosa no gaire habitual en els estatunidencs, sempre educats i mesurats. Els demòcrates no ho diuen gaire alt però les tenen totes, creuen de fet que ho tenen guanyat, tot i això no deixaran d'anar a votar. Creuen que Obama arrasarà però encara tenen por del vot xenòfob, un vot ocult que no es reconeix mai a les enquestes i que en altres ocasions ja ha donat sorpreses en eleccions a governador o a alcalde. Però també confien en el vot jove, un vot que tampoc queda ben reflectit al sondejos que realitzen els mitjans americans. I que fan els republicans mentrestant? Doncs sembla ser que estan resignats a perdre. Quan un republicà fa un comentari sobre política a un bar o a un restaurant ho fa per criticar a l'Obama, no té arguments a favor de McCain. Fins i tot hi ha certa tensió: al meu veí li ha robat un cartell electoral de l'Obama i li han destrossat un altre ara fa pocs dies; no es l'únic cas que s'ha donat en el comtat.
Els sentiments estan a flor de pell en aquestes eleccions, la campanya ha estat dura als mitjans i a la xarxa però aquestes són campanyes que paguen els candidats. És la feina diària que s'està fent al carrer des de fa mesos a favor d'Obama allò que fa tan especials aquestes eleccions en que els americans, farts de vuit anys de govern Bush, s'han aixecat del sofà amb ganes de canvi, han envaït els carrers i han portat la lluita per la presidència als patis de les seves cases.

Publicat al diari Crònica el 3 de novembre de 2008.

11/17/2008

Menuda

Com que avui és el meu aniversari he decidit fer un post totalment arbitrari i perquè m ve de gust. Aquesta veu me la va descobrir en Yeral i aquest vídeo li dedico (de nou perquè em ve de gust i perquè s'ho mereix) a la Gemma. Gràcies per tot.


11/14/2008

O-Bama fill de Jor-El ha arribat per salvar el planeta!

Tot i que puc passar a ser considerat un Obamaniac no he pogut evitar penjat aquest vídeo que vaig veure a La Cárcel de Papel.

11/05/2008

Els cervells ja no es fuguen, fugen!

El Sr. Josep Corbella firma un article a La Vanguardia amb el títol: Los Cerebros ya no se fugan (tela). Aquest article es basa en les dades de les beques ERC obtingudes a l'Estat Espanyol, bona part de les quals corresponen a centres catalans (vegeu la fantàstica anàlisi d'en Joaquim Bosch al seu bloc) impulsats per la Generalitat i no pas pel govern central. També es basa en les declaracions de certs científics que treballen al CNIO de Madrid com el Dr. Manuel Serrano que fa la genial afirmació: Si algún científico no vuelve a España es porque no quiere, i atenció, que diu això i es queda tan ample. A més, en aquest article se'ns vol vendre que a l'Estat Espanyol es fa ciència de primer nivell perquè els centres són fantàstics i a més atreuen a investigadors d'arreu del món. O ens volen enganyar o ens prenen per idiotes.

No acabo d'entendre en quin món viuen aquest senyors, poder molt lluny d'aquí, allà a l'altra banda, però no compartim espai físic ni mental, d'això n'estic gairebé segur. Jo conec molta gent que no pot tornar i vol, bons científics que estan a l'estranger i només poden tornar en unes condicions laborals pèssimes. Poder aquests senyors que intervenen a l'article parlen de que els grans divos de la ciència que estan a l'estranger si volen tornen, oh, i tant, però no està bé practicar la demagògia perquè no tothom és un divo, i no per això fa pitjor ciència o es pitjor científic. Tothom en ciència sap o hauria de saber que hi ha camps de més impacte, com la biomedicina i camps de menys impacte, com la ficologia (posem per cas) i un estat només pot afirmar que està a la primera divisió (o la champions) de la ciència, quan amb saviesa els seus recursos es reparteixen per potenciar tots els àmbits de les ciències.

A part, en camps com la biomedicina no val crear una sèrie de centres destinats a acollir a aquestes grans figures científiques a l'exili, cervells recuperats, i oblidar-se al mateix temps de la resta de la comunitat científica. Aquesta estratègia poder conduirà a aconseguir molts projectes i beques aquests primers anys un cop els nous centres han entrat en funcionament, però caldrà veure que passa en un futur quan s'han deixat orfes molts altres grups d'investigació i quan aquestes estrelles o se'n cansin, o es retirin o envelleixin i deixin d'estar a dalt de tot dels seu respectius camps.

No puc (millor dit no vull) comprendre com aquesta gent, que pertany a l'elit científica no és capaç de percebre aquesta situació, i arribar a dir aquestes bajanades, o no vull comprendre com tot i saber que la situació que descriuen no és pas la realitat fan aquestes afirmacions a la premsa. A aquests científics els hi cal, o be connectar una mica més amb la realitat científica de l'Estat Espanyol o bé fer un exercici introspectiu d'ètica científica. Els cervells no es fuguen, fugen, fugen esperitats d'un sistema científic gestionat a base de cop d'efecte que pot ser en un futur no porti tantes alegries al govern espanyol. Poder la constitució de nous centres d'excel·lència és una bona mesura, però no fa canviar de la nit al dia l'estatus científic d'un estat que presenta moltes deficiències en aquest aspecte.

Barack Obama, el primer president negre dels EUA

Desprès de seguir la nit electoral a casa del meu cap (i veí) ja és hora d'anar a dormir, la gent està molt emocionada, estan totalment pletòrics, i el discurs que ha fet l'Obama a Chicago a emocionat a tothom, a partir d'ara és el moment de posar-hi fets a les paraules. Al seu discurs de la victòria ho ha tornat a repetir, Yes we can, esperem que sigui capaç de canviar els EUA i dibuixar un nou panorama internacional. Esperem que no decepcioni als milions de persones que l'han votat, i a tots aquells que més enllà de les fronteres dels USA esperaven la seva elecció. Ha estat poder la millor campanya a la presidència dels Estats Units que mai s'ha fet, esperem que Barack Obama no sigui només un eslògan i un videoclip. Fins que es demostri el contrari, un vot de confiança.


11/04/2008

Candidats molt críptics a la presidència dels EUA

Per acabar de divertir-nos i just abans de les eleccions val la pena tenir en compte a tots aquells candidats que tot i esforçar-se molt durant els últims mesos sabien d'un bon principi que mai arribarien a ser presidents del Estats Units d'Amèrica (a no ser que hi hagués un cataclisme nuclear), val a dir que aquí és on radica la varietat i la diversió:

L'artista i pastor Gene Amondson es presenta pel Prohibition Party que entre d'altres coses demana la prohibició de l'alcohol, és el tercer partit més antic del país, just rere els dos gran i el seu animal és el camell.

El periodista d'origen nicaragüenc Roger Calero es presenta pel Trotskysta Socialist Workers Party.

El manager de boxa Charles Ray es presenta amb els liberals del Boston Tea Party, amb l'actriu porno Marylin Chambers com a companya de fòrmula.

El diplomàtic Alan Keyes es presenta amb el conservador America's Independent Party.

L'activista Gloria La Riva es candidata pel comunista pro-castrista Party for Socialism and Liberation.

El també activista Brian Moore es presenta amb el Socialist Party USA, diguem que socialistes moderats.

Per últim, el professor i advocat Thomas Stevens aspira a la presidència al capdavant del Socioliberal Objectivist Party.

A part de tots aquest hi ha una llarga llista de candidats independents que es presenten en només un estat, perquè ja se sap, que els USA és el país de les oportunitats on tothom pot arribar a ser president del país, però comentar tots aquests ja suposaria fer una tesi sobre el tema i crec que no interessaria a ningú, ni a mi de fet. Apa doncs, a qui li agradi l'emoció de la política i les eleccions espero que demà s'ho passi molt bé. Aquell que n'està fins la gorra de tot això de les eleccions nord-americanes doncs felicitats, demà s'ha acabat tot.

Si a més esteu interessats en com s'està vivint la campanya en el petit poble de Maine on estic exiliat des de fa un parell de mesos podeu llegit aquest article que han publicat els companys del diari Crònica.

10/31/2008

Wassup Obama!!!

Algú recorda aquell anunci de Budweiser on sortien uns col·legues dient tota l'estona Wassup!!! ? A mi em feia certa gràcia juntament amb el de les granotes (al final es feia pesat cert, però al principi feia gràcia). Bé doncs per qui es preguntés que havia estat d'aquella colla aquí teniu la versió del 2008, sembla ser que les coses no els hi van gaire bé, però encara tenen esperances.


10/28/2008

Candidats críptics a la presidència dels EUA

Com que no veig unes eleccions a la vista a casa amb les que divertir-me, i com que estic a Maine passat un fred considerable i amb no massa a fer aquest cap de setmana he decidit fer una ullada a la política nord americana, més concretament a la pòliticodiverstat americana. Un quan a les notícies sent parlar d'eleccions als USA pensa: mmm que avorrit, només dos partits, Obama o McCain (incís: Obama siusplau...), Demòcrates o Republicans... doncs no!!! Error com una casa. Els estatunidencs tenen una important pòliticodiversitat críptica, oculta als ulls del millor observador, però avui faré un repàs de tots els candidats a la presidència dels USA i els seus corresponents partit, bé menys de l'Obama i del McCain que tothom ja n'ha sentit prou a parlar.

Bé aquest era el meu article estrella de la setmana per no dir del més, però... ha arribat Vilaweb i avui mateix m'ha publicat un article titulat: Els altres candidats, i jo que faig ara? Doncs mira tu continuo, i a més content de veure que un diari de veritat també publica aquestes coses. Això si, intentaré que la informació que jo presenti sigui complementaria a la presentada per Vilaweb. Comencem doncs. La divisió que faré es basa no en color polític (que també el remarcaré) sinó en la possibilitat que tenen els partits de guanyar realment les eleccions. M'explico, només si s'aconsegueixen 270 vots electorals un partit pot aspirar a la presidència dels estats units, per aconseguir-ho t'has de presentar a un determinat nombre d'estats si no, doncs res, només podries governar si cap dels altres partits hagués estat capaç d¡aconseguir aquests 270 vots electorals. Així doncs de la resta de partits, quins podrien competir contra Obama i McCain per la presidència dels USA:

Chuck Baldwin del Constitution Party


Chuck Baldwin és un pastor baptista conservador, antigament pertanyent al Partit Republicà i que ara es presenta pel Consitution Party un partit més a la dreta encara que els Republicans i que anteriorment era conegut com a U.S. Taxpayers Party. Entre la gent que els hi dona suport hi ha en Mike Huckabee, el que va ser un dels rival de McCain a les primàries republicanes, i que fa que al seu costat en McCain sembli comunista.



Cyntia McKinney del Green Party


La candidata del Green Party anteriorment havia format part del Partit Demòcrata, va ser congressista per Georgia d'aquest partit fins l'any passat. El partit verd vindria a ser una mena de partit demòcrata ecologista i una mica més d'esquerres, però tampoc res exagerat. Tot i així la candidata del Green Party també conta amb el suport del Workers World Party, un partit de caire marxista-Leninista.


Bob Barr del Libertarian Party

Bob Barr és un altra trànsfuga, per dir-ho d'alguna manera, congressista pel Partit Republicà va deixar el partit al 2004 per discrepàncies amb la política de Bush. Es presenta amb el Libertarian Party que contra tot pronostic no son anarquistes si no que son ultraliberals. Aposten per reduir la maquinaria de l'estat a la seva mínima expressió i acabar amb l'intervencionisme (en el context actual fa certa gràcia i tot). En Bob Barr va formar part durant 6 anys de la junta directiva de l'Associació Nacional del Rifle.


Ralph Nader com a independent


Defensor dels consumidors i activista polític, Ralph Nader s'havia presentat 5 vegades com a president dels Estats Units, tant com a independent com a candidat del Green Party o d'altres. Nader sempre a representat l'alternativa més progressista per al potencial electoral demòcrata, arribant a assolir fins a un 5% de la intenció de vot en les enqueste per aquestes eleccions fetes a finals de l'any passat.


Al proper post, tots aquells que no podran arribar a ser presidents al 2008 ni de conya.

10/23/2008

Kintí, l'últim ninja català

Penjar tants vídeos seguits no acaba de ser positiu, ho se, però això s'havia de penjar imminentment. Atenció primer anime català (amateur total cert, però fet per a la Xarxa de Televisions Locals), però a més atenció a la història. El freakisme no te fronteres però en aquest cas és catalanista, Kintí defensor de la terra. Esperem el llargmetratge!



Vist a directe!cat

10/16/2008

Ha mort Neil Hefti

Neil Hefti a part de ser un gran trompetista i compositor va ser el creador d'una de les bandes sonores més cèlebres de la televisió dels 60, aquesta:



Només per aixì ha és mereix un homenatge, però a més va formar part de les big bands de Count Basie o Woody Herman i va ser responsable del disc Sinatra and Swinging' Brass amb el gran Frank. Descansi en pau.

10/07/2008

La taula periòdica del còmics

Això és una autentica freakada que un company de feina m'ha fet arribar per correu electrònic (gràcies Pep!). És tracta d'una taula periòdica en que cada element t'enllaça amb una pàgina on podràs veure un llistat de còmics (de super herois generalment) en que apareixen aquest element (si, són gent molt rara). Un cop a la pàgina si fas clic sobre algun dels elements de la llista podràs veure la pàgina complerta del còmic en qüestió. A més també enllaça amb un web on hi ha una taula periòdica del elements amb tota la informació fisicoquímica per cadascun d'ells. De moment aquesta pàgina se'n du el meu premi a la pàgina més freak, al menys a nivell de concepte. Això si que és unir passions. Em sembla que començaré a recopilar aparicions de protists nanoflagel·lats heterotròfics marins en els còmics del món per tal de fre la meva pròpia pàgina (èxit rotund, segur). Aquí teniu l'enllaç a The Periòdic Table of Comic Books.

10/06/2008

Ja està aquí!

En la sèrie de grans openings d'anime en català vaig cometre una error, vaig començar amb Fly, i crec que va ser fruit de retrobar-me amb aquella mítica cançó després de tants anys. Quin és l'error... doncs que aquesta sèrie, per justícia i per qualitat infinita hagués hagut de començar amb el que va ser un dels primers openings en català d'un anime (i que va ser també el primer que jo vaig veure) i que em va acompanyar el les tardes de la meva infantessa quan jo encarà era un ésser de profit. Si, no parlo de res més que de l'únic i incomparable Dr. Slump!!!



Demano doncs perdó per l'error i per haver-lo exclòs inicialment d'aquests sèrie, avui l'he escoltat de nou i he vist clarament que sense els més gran la sèrie no és complerta.

9/28/2008

p2p segons Guardans

Fa uns minuts que m'he mirat el reportatge de Vilaweb.tv: El futur de les telecomunicacions a debat, si podeu, feu-li una ullada. Es comenten coses molt interessants sobre la futura llei europea de telecomunicacions. Especialment eloqüent l'Ignasi Guardans de CIU quan posa en el mateix sac als pederastes i als usuaris de xarxes p2p. Senyor Guardans, des d'aquest racó de la blogosfera permeti'm un aplaudiment i la més sincera felicitació per tal genial declaració. Els internautes catalans li estem molt agraïts.

9/26/2008

La Crisi a dos bandes

Estem al mig d'una crisi, i aquí a cal ianqui al mig d'una crisi terrible (sempre que passejo entre gratacels miro amunt per si un cas, aquests al 29 van agafar el vici de tirar-se des del terrat i no saps mai quan els hi pillarà per repetir). Doncs aquesta setmana he descobert dos aproximacions a la mateixa des de dos punts de vista ben diferents.

La primera, i crec que coneguda per tothom, es tracta de l'obra mestre de les accions reivindicatives (tornant al mateix temps un xic de dignitat als moviments socials catalans que feia temps que dormien) de l'Enric Duran. Fruit de la seva acció, és a dir timar als banc prop de 500 mil euros (toma!), i subvencionada per ella ha aparegut la revista Crisi, revista d'un sol número que és va distribuir gratuïtament el passat dia 17 de setembre (en que és va fer pública l'acció de l'Enric). En ella és denuncia l'acció de banc i caixes i és donar a conèixer al públic el bo i millor de món capitalista (i la seva corrupció, que poder no són del tot sinònims, però s'hi apropen).

La segona, i poder menys coneguda, és el genial relat de com ha arribat l'economia fins al punt en que ens trobem ara mateix. La Crisis Ninja a càrrec de Leopoldo Abadia Sr. (professor de l'IESE durant 31 anys i fundador i president del grup Sonnenfeld)és un text divulgatiu on de manera clara, entenedora i molt divertida ens explica com la màgia financera ens ha ficat en el merder en que ens trobem tots ficats. És la visió més entretinguda de la crisi que he llegit fins ara i a més m'ha permès comprendre que està passant.

La Crisi Ninja s'actualitza constantment fruit de les noticies que van apareixen de com un munt de llestos van decidir repartir-se la pasta i ara un munt de desgraciats imbècils (els que paguem impostos) els estem treien les castanyes del foc, perquè son els estats que mantenim nosaltres els que estan salvant als bancs, això és el que s'anomenaria socialisme dels rics, es a dir ells ,guanyen un munt de diners, arriscant-se i cagant-la, i quan s'estimben el Papà Estat els salva amb els calers de tots els contribuents. Des del meu punt de vista és una jugada mestra, tant o més que la de l'Enric Duran, perquè poder l'economia s'enfonsa però no s'enfonsa la fortuna dels responsable d'aquest desastre. Un grup de financers que un dia van decidir de perpetrar l'atracament/estafa més increïble de tota la història de la humanitat, van fer servir tots els mecanismes possibles que proporcionava el capitalisme, els van utilitzar amb total lliberta i total irresponsabilitat movent-se sempre en la zona fosca de l'economia i ho van batejar com a màgia financera. Ara, després d'enriquir-se en una espiral especulativa que ha durat anys deixen l'economia mundial feta un fàstic i els governs del món i les autoritats monetàries els deixaran lliures amb total impunitat, doncs d'una manera o d'una altra, per acció o per omissió són còmplices del que ha passat. Ni Danny Ocean ho hagués fet millor. Senyor aquí només a pillat un col·lectiu i aquest col·lectiu som nosaltres (a no ser que això ho estigui llegint un directiu de Morgan Stanley, Goldman-Sachs o similars, vosaltres no sou nosaltres en aquest cas).

Dos visions de la mateixa situació, dos visions oposades, la mateixa conclusió: ens han pres el pel durant anys, som uns cornut i pagarem el beure. Només donar gràcies a l'Enric, que al menys els hi a donat a beure una mica del seu propi xarop.

9/25/2008

El català a Nature

Molts recordareu que ara fa unes setmanes a Nature es va publicar una carta del Dr. José M. Rojo del Centro de Investigaciones Biologicas del CSIC en que parlava de la persecució del castellà i bla, bla, bla. Bé doncs, això ha tingut un final, feliç? Poder si. Farà unes setmanetes Nature (volum 455, 4 de setembre de 2008) va publicar un parell de cartes d'Antoni Rosell-Melé (Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona) i Jesus Purroy (Parc Científic de Barcelona) que porten per títols: Catalan speakers learn a wider range i Spain's minority -lenguage speakers are bilingual respectivament. Ambdues són una rèplica a les bramades del Dr. Rojo i fins a cert punt deixa entreveure que Nature a se n'ha adonat de que la carta de Rojo era una bestiesa. Suposo que també la pressió de part de la comunitat científica catalana (i no catalana), escrivint cartes a Nature, de fet conec dos casos més de cartes escrites a la revista que no han estat publicades, ha jugat un paper important alhora de que Nature publiqués aquestes dues cartes, doncs és una revista que procura evitar la discussió excessiva de les cartes i és reticent a publicar-ne masses d'un mateix tema. En aquest enllaç us podeu descarregar les cartes complertes.

9/19/2008

Camino Moria

La meva descoberta d'avui, el Freak Metal d'El Reno Renardo. Aquest tema li dedico a Nightwing80 (espero que l'ofensa no sigui extrema...) jo no he pogut deixar de riure :-), el millor moment: ... voy Camino Moria, hay que madrugar y vamos toda la peña cantando Manowar...


9/18/2008

Ska Soul Descarga and Boogaloo

Ja arriben les festes de La Mercè, i després d'un parell d'anys en que el cartell pel meu gust no ha matat gaire, aquest anys va i ho peten... és que s'ha de ser dolent eh, s'ha de ser dolent!!! Jordi Hereu, socis de govern, qui s'encarregui de programar els concerts del BAM i La Mercè en general, jo us pregunto, perquè a mi? I es que aquest any al BAM a la Fabra i Coats (al costa de casa meva!) tocaran les Pepper Pots, ska band de Girona, el millor ska de Catalunya i una de les bandes emergents més reconegudes d'Europa (demà divendres, i si no podeu anar a Barcelona, a les festes de Santa Tecla a Tarragona hi seran el dissabte dia 20). Però, i atenció que la cosa no queda aquí, els dies 19 i 20 al Carrer Consell de Cent amb Avinguda Meridiana fan uns concerts anomenats Euskal Herria a La Mercè on tots els grups que toquen practiquen sanament el Funk, el Soul, el Boogaloo i l'Ska, combinats entre ells o per separat (com dient, Javi, això era per tu, llàstima que t'hi hagis perdut... odi i ràbia). Especial bona pinta tenen un grup anomenat Los Fulanos, que actuen el 19 i sense cap mena de dubte val la pena veure l'última actuació a càrrec de Dr. Calypso el dia 20. Jo no hi puc anar, això ja ho tenim, però vosaltres si! Així dons, en honor dels exiliats i caiguts en combat, siusplau go on rudeboy style!


Vota fonamental per dominar l'univers!

Com centenars d'altres blocaires em presento als Premis Blocs Catalunya en la categoria de Millor mercenari i futurible dictador galàctic, i també a la de Millor bloc personal. Com que la meva legió de seguidors és infinita us demano el vostre vot, i poder passo de tenir cap a tenir-ne dos (fet que moralment per mi suposaria una gran victòria, sniff).

9/13/2008

Grans esperances del cinema de tardor

En els últims tres mesos he descobert tres pel·lícules que encara no s'han estrenat (que jo sàpiga) però que em moro de ganes de veure. Les posaré per ordre cronològic de descoberta. No explicaré gaire cosa, només que la primera conta amb l'apdrinament i la participació de Quentin Tarantino . La segona és un documental (fals, real, ni idea, però la idea m'agrada). La tercera és la nova de Kevin Smith, que després de castigar-nos amb Jay and Silent Bob Strike Back, Jersey Girl i Clerks 2, sembla (i dic sembla) que per fi sortirà del pou creatiu i de mediocritat en que va començar a caure amb Dogma (i que consti que jo adoro al Kevin Smith, per mi la Trilogia de Nova Jersey és el súmmum!). Mireu-vos els tràilers, no tenen desperdici.

Sukiyaki Western Django




A Complete History of my Sexual Failures




Zack and Miri Make a Porn


9/09/2008

Más chutes no!

Aquest clàssic entre els clàssics (del que seria spanish bizarre) els hi dedico a la Laura i al Cristian (que em va passar la cançó en mp3, tinc un joia!) que em van acollir a casa seva a Boston i on vaig poder descobrir un espectacle més enllà de la boxa... més enllà del K-1, l'UFC, increïble. Amb tots vostès Los Calis.



9/07/2008

Nova temporada

Ja he tornat de vacances, el blog torna a estar actiu (La Gran Travessa també torna a estar activa, doncs durant el viatge a estat tècnicament impossible escriure gaire res, ho emetrem en diferit). I he dit tornar per dir alguna cosa, en el fons no he tornat a enlloc, m'he quedat a Estats Units i escric això a un autobús que em portarà de Boston a la localitat de Wiscasset, Maine i des d'allà a la minúscula i pintoresca població costanera de Boothbay Harbour, fins a on no hi ha bus i hauré d'agafar un taxi, per quedar-me allà tancat durant els propers 2 mesos sencers, doncs no se ben bé com sortir d'allà (no puc pagar un taxi cada cop que vulgui sortir del poble de la Senyora Fletcher). Estaré currant al Bigelow Laboratory for Ocean Sciences, aviam que tal va. I el primer post de tornada, havia de ser un sobre aquest últim Grec a Barcelona, però ahir em va arribar la notícia de que el bloc conjunt que fem sobre còmics, ComiCat, ha aparegut a la revista Presència del passat dia 5, penjo una imatge de la ressenya, em fa molta il·lusió. Ens llegim, encantat de trobar-me de nou a tothom per la blocosfera, putejar per que s'ha acabat les vacances amb la Gemma, putejat perquè pot ser que em passi dos mesos sense sortir d'un petit poble amb la Fletcher, el Sheriff, el Metge, la senyora de la botiga de flors i els diversos assassins locals, perquè per culpa de la Senyora la Fletcher la costa de Nova Anglaterra sembla pitjor que el Bronx. Si la veig fugiré, no vull morir!

8/15/2008

Bàsicament diríem que ja no hi sóc

Marxo de vacances, per fi piro de vacances concretament. El blog se quedarà orfe les properes setmanes mentre les inverteixo en recorre la Ruta 66, from Chicago to L.A. com diu la cançó. Durant aquestes tres setmanes però no estaré inactiu del tot, mudo tota activitat a La Gran Travessa l'altre blog on passo les meves hores mortes (i no tan mortes, poder algun experiment se'n resenteix a vegades...), bé com sigui, si algú em busqués (que no n'estic gaire segur de que ningú ho vulgui de fer) allà estaré i esteu convidats a passar. Bones vacances (o el que sigui que estigueu fent).

8/11/2008

Gran Col·lisionador d'Hadrons in da house

El proper 10 de setembre entrarà en funcionament el LHC (Gran Col·lisionador d'Hadrons) del CERN. Amb aquest accelerador de partícules es podran resoldre grans enigmes de la física de partícules i de l'univers. També pot produir-se un gran col·lapse i que el planeta sigui cruspit per un forat negre. Però tranquils, penseu que allà al LHC del CERN hi treballen becaris, que probablement seran els responsables mal pagats de bona part de les instal·lacions i que a més tot indica que són un xic freaks. El món està a les vostres mans nois, endavant amb el rap de presentació.

8/05/2008

El CSIC legítima el Dr. Rojo

Només faltava això, després de la publicació de la carta el CSIC la legítima fent aparèixer al seu recull de premsa un article d'El Mundo en que defensen l'actuació del Dr. Rojo. El CSIC ha de demanar disculpes ja, això és una vergonya absoluta. Ja hauria d'haver aclarit només que va sortir que el Dr. Rojo parlava a títol personal, però donant-li ressò al seu propi web sembla fins i tot que li donin suport. Crec que me'n vaig a dormir una estona.

8/01/2008

Retrat de la política catalana

Manllevat de proxim-IT

7/31/2008

El Manifiesto a Nature

Avui ha aparegut a la secció de correspondència de la revista Nature (una de les dos de més prestigi en el món científic) una carta (que reprodueixo a sota) del Dr. José M. Rojo del Centro de Investigaciones Biologicas del CSIC en que justifica la posició de l'Acadèmia Francesa en l'affair de reconèixer les llengües minoritzades a la constitució del país en resposta a un editorial de la mateixa revista. I la justificació que dona és que el acadèmics francesos segurament s'han fixat en l'estat espanyol, a on el castellà és una llengua perseguida (ja estem de nou...). Però atenció, que a més hi adjunta un enllaç al Manifiesto por la lengua común! Increïble, de veritat, increïble, ara mateix em surt escuma blanca per la boca de ràbia. Vergonya sento a vegades de certs científics. Si algú s'anima a fer un escrit al CSIC per desautoritzar a aquest individu que compti amb mi, i si vol dir-li a ell directament, el mail està a la mateixa carta.

Correspondence

Nature 454, 575 (31 July 2008) | doi:10.1038/454575d; Published online 30 July 2008

Schools in a third of Spain teach only in minority languages

Jose M. Rojo1

1. Departamento de Fisiopatología Molecular y Celular, Centro de Investigaciones Biológicas, CSIC, Ramiro de Maeztu 9, 28040 Madrid, Spain
Email:
jmrojo@cib.csic.es

Sir

Your Editorial 'Comédie française' (Nature 453, 1144; 10.1038/453114b 2008) argues that opposition by the members of the Académie française to including regional languages in the French constitution is disingenuous. But maybe these French academics have looked south and seen what has happened in Spain, where "regional and minority languages, like endangered species", are considered to "merit protection" by several of the regional governments.

Today, it is impossible to obtain public or publicly funded education in Spanish, the common language, in the schools of about one third of the country, including Catalonia, Mallorca and Valencia. For example, teaching is conducted in Catalan or one of its variants in northeastern Spain, and in Gallego in Galicia in the northwest.

In the Basque country, despite the obscurity of the language, education programmes will be available only in Basque from 2009 and programmes taught partially in Spanish will be dropped.

This is an absurd situation, where in some places it is easier for Spanish children to study in English (for example, in the British Council schools) than in Spanish, the language that the Spanish constitution has set as the common official language.

It has stimulated prominent — and by no means all conservative — intellectuals, headed by the novelist Mario Vargas Llosa, to sign a manifesto calling to defend the rights of Spanish-speaking people in their own country (see http://tinyurl.com/692c5g, or in automatic-translation English at http://tinyurl.com/5fvbrp). ¡Qué horror!

7/23/2008

Dr. Dragan Dabic

Avui els diaris en van plens, han detingut l'expresident serbobosnià Radovan Karadzic, va dirigir l'assetjament de Sarejevo durant 43 mesos (vam morir al voltant de 12000 persones) i va ser el responsable de la massacre d'Srebrenica on van morir més de 8000 (essent el major genocidi que ha tingut lloc a Europa des de la Segona Guerra Mundial). Doncs, bé, durant el temps que aquest individu ha estat desaparegut (12 anys) ha viscut sota la identitat del Dr. Dragan Dabic, metge naturòpata (vigileu fans de l'homeopatia i la macrobiòtica, perquè encara no han trobat el cadàver del Dr. Mengele, ell no era Wolfgang Gerhard, i podria ser el vostre terapeuta!). L'afable Doctor Dabic tenia la seva pròpia plana web d'on he volgut reproduir els seus proverbis xinesos preferits (atenció als marcats en negreta).

10 favorite ancient Chinese proverbs as selected personally by Dr. Dabic:
  • Behind every able man, there are always other able men.
  • Teacher opens the door, but you must enter by yourself.
  • A wise man makes his own decisions, an ignorant man follows the public opinion.
  • He who cannot agree with his enemies is controlled by them.
  • If your strength is small, don't carry heavy burdens. If your words are worthless, don't give advice.
  • A diamond with a flaw is better than a common stone that is perfect.
  • Learning is a treasure that will follow its owner everywhere.
  • If you are planning for a year, sow rice; if you are planning for a decade, plant trees; if you are planning for a lifetime, educate people.
  • You cannot prevent the birds of sorrow from flying over your head, but you can prevent them from building nests in your hair.
  • The one who gives up his own, should dig two graves.
Clar, ara ja està passat i és fàcil de dir, però trobo que la major part d'aquestes quotes són molt adequades per un criminal de guerra fugitiu. Bé, ara del Dr. Dabic (AKA Radovan Karadzic) tindrà una bona oportunitat per conèixer l'Haia i el seu tribunal, esperem que faci unes bones fotos.

7/22/2008

En Ranma és prodigiós

El manga d'en Ranma 1/2 és un dels meus còmics preferits d'aquest subgènere que és el còmic japonès, però també és un dels meus còmics preferits en general, l'humor de la Rumiko Takahashi m'encanta. L'anime poder no arriba als nivells de qualitat estratosfèrics del manga però no està pas malament (de fet encara recordo els OVAs que van treure al mercat els de Manga Films fa anys i encara em cau el lagrimón, quina història d'amor, quina història senyors!!!). Bé la qüestió és que si l'ànima mola, l'opening de la serie mola més, l'opening en castellà tenia qualitat, però és que l'opening en català era molt bo, i tenia molta força, endavant vídeo!


7/07/2008

Jo faig vaga de Telecinco

Suposo que molts ja coneixeu el Manifiesto por la lengua común (i no, no parla de l'Esperanto com tots podríem pensar en un primer moment), si no el coneixeu, doncs val la pena llegir-ho per passar una bona estona (sempre i quan l'autoflagel·lació estigui entre les teves aficions, no és un text apte per lectors sensibles). La qüestió és que entre molts intel·lectuals,(mmm... millor callo) associacions, partits polítics i mitjans hi havia també Telecinco. El meu amic i també blogger Ali3n ha publicat aquest manifest, que anima al personal a desintonitzar l'esmentat canal, al seu blog per fer-ne difusió; com que jo també hi estic d'acord aquí el deixo, per a qui li pugui interessar:

La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit avui al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals a Madrid.


La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans'.


Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest. A més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'.


Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar telecinco.


Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!

Telecinco mai més!

Ara, a l'espera de que algú amb paciència faci una llista de tots el llibres que no llegiré, la música que no escoltaré, els articles científics que mai citaré (que científics també n'hi ha, me'n faig creus), diaris i webs que no consultaré, partits que no votaré, esportistes als quals no animaré, mentre apareix una bona llista de tots els adherits a aquest manifest l'únic que se m'acudeix fer és no deixar entrar a casa meva un mitja que cada dia emet a dos metres del meu estimat sofà. Jo també faig vaga.

Fringe, torna J.J. Abrams

Fringe és la nova sèrie de J.J. Abrams, responsable de LOST, Alias i d'altres. Ahir, en una nit tonta i de nou sense sèries, ja ens hem polit tots els capítols de Californication (una llàstima), vam decidir atacar el capítol pilot que teníem florint-se al disc dur des de fa més d'una setmana. Una hora i vint minuts de capítol pilot, no està pas malament, gairebé una pel·lícula (però si fos una pel·lícula s'hagués hagut d'estrenar directament en DVD, siguem realistes). La previsió és que Fringe s'estreni a la FOX el proper 9 de setembre, així ens servirà per apaivagar les ànsies de LOST que no tornarà fins al gener de l'any que ve.

Admiro a Abrams per ser el responsable de la que per mi és la millor sèrie del moment, LOST si, i per això em vaig mig emocionar en saber que tenia sèrie nova (la seva pel·lícula també em va emocionar inicialment però les crítiques nefastes em van tirar enrere). El primer que cal remarcar és que Fringe no és LOST, ni se li acosta. El segon que cal remarcar és que Fringe no és X-Files, tampoc se li acosta. I el tercer és que Fringe no és Re-genesis, i sort n'hi ha d'això perquè Re-genesis és infumable. Les intencions semblen bones però fallen moltes coses, l'episodi pilot ens planteja les claus de la trama, que poden ser interessants, però d'una manera molt poc subtil, massa de cop. Els personatges que es presenten són molt arquetípics, en aquest inici és defineix els que seran amb tota probabilitat els protagonistes, ja tenim l'equip dels bons, tenim els dolent, tenim els que no sabem si son bons o dolents, etc. Sembla també que la sèrie tindrà una estructuració semblant a la d'X-Files, amb misteri per capítol i misteri general que s'anirà resolent poc a poc a mesura que avanci la temporada. La sensació que he tingut és de repetició (especialment respecte a X-Files), sembla gairebé una actualització de la sèrie de Chris Carter (que ja va intentar reinterpretar X-Files amb Millenium i no li va acabar de sortir del tot bé), si no canvien les coses respecte al pilot pot quedar-se en una simple còpia de l'original que no farà feliç a ningú.

Del repartiment, per mi només hi ha dues cares conegudes, en Joshua Jackson (com a Peter Bishop, fill de científic boig i geni en potència) ex-amic de Dawson a Dawson's Creek i ex-Charlie Conway a les pel·lícules dels Mighty Ducks (pel·lícules que he de reconèixer, he vist totes, aquesta èpica esportiva adolecent made in USA...) i en Lance Reddick (com a Phillip Broyles agent especial de Seguretat Nacional) el negre més dolent de LOST, contacte d'Oceanic Airlines (el seu paper aquí també és intrigant). Els altres dos protas són Anna Torv (com a l'agent de l'FBI Olivia Dunham, la gran prota) i en John Noble (Dr. Walter Bishop, científic boig i pare d'en Peter). La meva recomanació seria en tot cas esperar a la sèrie, aviam si millora (a no ser que sigueu ultrafans de la ciència ficció o tingueu molt curiositat, llavors mireu-la, sempre fa gràcia). Jo espero que vagi per una altre camí, si no em sembla que no trobaré un substitut de LOST per les melangioses nits de la tardor del 2008 (snif).

PD.- Si voleu llegir una altra opinió a Una noia geek la Pink el va comentar ahir.

7/01/2008

On dimonis és en Matt?

En Matt al 2005 era fent la volta al món, gravant-se ballant davant dels paratges més característics, meravelles naturals i monuments de desenes de països. Amb tots aquestes gravacions va fer un muntatge que al 2006 va pujar a la xarxa esdevenint un dels vídeos més populars del YouTube ,i per mi el millor. Això si, sento certa enveja per aquest paio, i també certa admiració, perquè no di-ho, va fer una aposta i li va sortir bé. A mi em va inspirar per crear un blog de viatges amb la Gemma, una de les nostres petites apostes.



Aquest any i després de viatjar de nou arreu del món ha fet un nou vídeo, aquest cop comparteix el seu ball amb la gent dels llocs que ha visitat.



M'encantaria poder donar la volta al món simplement fent el sopla allà on anés i després tornar, explicar-ho i poder-m'hi guanyar la vida fent-ho. Sembla impossible, però això és el que ha fet en Matt. Per tant, i fet que ha creat un precedent tancant les portes a la impossibilitat, no perdo l'esperança d'aconseguir-ho algun dia. Perquè no... on collons està en fonamental?

6/27/2008

Manresa, my kind of town

Fa uns dies que estic desaparegut, doncs estava de minivacances de Sant Joan a Estonia, però tornant-me a posar davant de la pantalla volia comentar un parell de coses. En primer lloc que per qui no s'hagi assabentat (i referent al post anterior), s'ha aconseguit el record de descarregues de Firefox (visca!). En un altre ordre de coses vull comentar quelcom que he llegit al bloc made in Xina Gall de Ferro i que ha extret del diari El Mundo. L'article que reproduiré aquí sota, parla de la meva ciutat, Manresa, en les hores prèvies al partit de l'Eurocopa d'Itàlia contra Espanya, i com diria el meu admirat Frank Sinatra (ell ho diu pel que fa a Chicago), Manresa és el meu tipus de ciutat.

Espectadores indiferentes ante el partido en una terraza de Manresa. (Foto: Rudy)

Indiferencia y resignación en Manresa

Actualizado lunes 23/06/2008 09:32 (CET)
GERMÁN ARANDA

BARCELONA.- Pese a las caras de decepción resignada por la victoria de España de muchos clientes catalanistas al salir de algunas tabernas de Manresa, algunos petardos esporádicos irrumpen en la normalidad de la ciudad, impropia de una noche de fútbol de altos vuelos.

Las calles están llenas toda la tarde en Manresa, cuna del nacionalismo catalán, 64 kilómetros al noroeste de Barcelona. Se respira el ambiente de un domingo veraniego en las terrazas rebosantes desde primera hora de la tarde. A las 20.45 horas, a priori, todo tiene que cambiar. ¿Todos a casa y a los bares a ver España? Ni una camiseta de la roja anuncia noche grande de Eurocopa, de vendetta contra Italia. Llega la hora y las calles siguen llenas, las jovencitas apuran sus helados y los ancianos del lugar continúan sus tertulias, sus partidas de domino.

¿Dónde están los bares llenos para la ocasión, vestidos de España con motivo de los cuartos de final? Sí, está la peña sevillista de Manresa y un doner kebab donde decenas de magrebíes siguen atentamente el partido. Por lo demás, indiferencia.

En el bar L’Havana, hervidero de nacionalistas apasionados cuando juega el Barça o la selección de Cataluña, predomina un tono sarcástico en la decena de jóvenes que censuran casi todos los comentarios de los narradores del partido y especulan con el final más cruel para España. Con largas melenas, barbas de días y camisetas con proclamas en vasco y catalán, reconocen que apoyan a Italia y que incluso sus amigos más futboleros pasan del partido de hoy.

En la Taverna dels Predicadors el interés es más calmado, menos radical. Pero, aun así, se oyen aplausos en las primeras llegadas de Italia. En un grupo de cuatro adolescentes, sólo un castellanohablante se muerde las uñas. Sus amigos se burlan de él, uno de ellos con un polo de la azzurra, y aunque más relajados vibran más con las acometidas de Luca Toni. Pero él aguanta: «Aquí, o se apoya a España o a nadie», y el resto sonríe. Cuando llega la ruleta rusa de los once metros, las burlas suben de tono. «Que pierdan fallando el último penalti, que j… más», comentan en la sala, mientras uno de los chicos ríe ante el plano de Su Majestad el Rey. «Mira, aquí tenemos a nuestro Jefe…». Y las carcajadas retumban.


2008

Un Ordinador Per Nen

One Laptop Per Child és una organització sense ànim de lucre sorgida del Laboratori Multimedia del Massachussetts Institute of Technology. L'objectiu de OLPC és permetre l'accés a les tecnologies de la informació a tots els nens del tercer món. Amb aquest objectiu en ment i sota la direcció del professor emèrit del MIT Nichola Negroponte OLPC va començar al 2005 el disseny d'un ordinador pensat per al seu ús per part d'infants en països subdesenvolupats o en vies de desenvolupament. Aquest ordinador aparegut al 2007 va ser conegut com a l'ordinador dels 100 dòlars, pel seu baix cost. L'ordinador anomenat XO-1 es caracteritza per la seva robustesa, per la seva eficiència energètica, la seva sostenibilitat i per la seva conectivitat. L'XO-1 funciona sota un sistema operatiu linux amb una interfície gràfica pròpia anomenada Sugar, dissenyada també especialment per al projecte i ve carregat d'aplicacions i funcionalitats dirigides a l'aprenentatge i l'educació. La política de l'organització és repartir els ordinadors a nens escolaritzats de manera que tots els nens d'una escola disposin d'ordinador i que cap se'n quedi sense, a més l'escola rep un servidor per a permetre l'accés a internet. Fins a dia d'avui més d'un milió de XO-1 s'han repartit en 30 països diferents. Per contribuir a aquesta iniciativa només cal que visiteu: http://laptop.org/ aquí es té la possibilitat de donar un ordinador per al projecte (give a laptop 199$) o bé comprar-ne un (get a laptop 399$), de manera que en realitat en pagues dos, un per tu i un per al projecte o bé pots donar més de 100 ordinadors per tota una escola (el que ells anomenen change the world). El projecte continua endavant i ja estan dissenyant la propera generació d'ordinadors anomenada XO-2 en la que es busca potenciar encara més les característiques del model actual.

Publicat a El demà el 22 de desembre de 2008

Nou impuls a la Viquipèdia

La importància de la Viquipèdia com a eina de consulta de referència a internet és cada cop més gran i les crítiques dels seus detractors van perdent força. L'enciclopèdia col·laborativa en xarxa té cada dia més articles, la versió en català va superar els 100000 articles a principis del 2008 situant-se en la primera divisió de les llengües de la Viquipèdia juntament amb l'anglès, el castellà o el xinès entre d'altres. Aquesta setmana la Wikimedia Foundation, responsable del manteniment del projecte enciclopèdic, ha rebut una important injecció de diners per part de l'Stanton Foundation per tal de millorar la seva usabilitat. La donació de 890000 dòlars es fa amb la pretensió de que la Wikimedia Foundation contracti un equip de programadors que millorin certes característiques de la Viquipèdia. En la mateixa línia, el Govern Alemany ha posat a disposició de la Viquipèdia 100.000 imatges històriques del seu arxiu federal per tal de poder enriquir els articles amb imatges d'alta qualitat. Aquestes mesures busquen la màxima incorporació de coneixement possible a la que ja és, a dia d'avui, l'enciclopèdia amb més entrades del planeta.

Publicat a El demà el 15 de desembre de 2008

Moya vs Mercher

Una de les noves aficions (no gaire popular entre els que m'envolten ,he de dir) que he adquirit durant la meva visita als Estats Units han estat les MMA (Arts Marcials Mixtes), un dels esports amb major creixement als EUA i el que genera més ingressos per PayPerView.

Les MMA es van popularitzar a principis dels 90 per la seva brutalitat i manca de regles i es van conèixer arreu del món sota el nom de Vale Tudo (el nom que se li va donar al Brasil) o de Cage Fighting (lluita a la gàbia), doncs en comptes d'un quadrilàter com el de la boxa, les MMA es practiquen en molts casos dintre d'un Octàgon limitat per una xarxa metàl·lica, la qual no és atrezzo, sinó un recurs per a dinamitzar el combat. Després de molts problemes legals als Estats Units (McCain va lluitar anys per tal de il·legalitzar-ho) les MMA (representades per la UFC, la principal organització dins l'esport i impulsora d'aquest als EUA ) van introduir unes normes que van portar la disciplina més cap al camp esportiu, reduint la seva brutalitat i promovent la tècnica, aquí naixen les MMA modernes. Val a dir que altres disciplines com K-1 són properes a la filosofia de les MMA però jo no les trobo ni la meitat de divertides.

Jo principalment m'he aficionat als combats de la UFC (tot i que hi ha altres organitzacions molt bones com Dream, StrikeForce, Affliction o Sengoku) on lluiten els grans Anderson Silva, George Sant Pierre, Bj Penn, Antonio Minotauro Nogueira o Randy Couture, les altres competicions me les miro per poder veure altres grans lluitadors com el considerat millor lluitador lliura per lliura Fedor The Last Emperor Emelianenko.

Als Països Catalans no es duen a terme masses vetllades d'MMA, tot i que la promotora russa M-1 Global en va dur a terme una a Cerdanyola a principis de novembre. Tot i així si que es fa bastant Kick Boxing i K-1 i el divendres de la setmana passada al Palau Sant Jordi es va dur a terme una vetllada en suport de La Marató on en Xavi Moya tornà a lluitar, 4 anys després de la seva retirada, pel títol de la WKN contra el francès Bernard Mercher . Jo estava content fet que era la primera vetllada i a més al Sant Jordi. Vaja, no va estar pas malament, però el que veus per la tele a Las Vegas o similars organitzats per UFC té molt més glam, la vetllada del Sant Jordi era una mica underground, però tot i això l'ambient em va agradar força. El cartell va ser el següent:
  • Xavi Moya(TEAM MOYA) vs Bernard Mercher(FRANCIA) 12 x2. CAMPIONAT DEL MÓN DE FULL CONTACT WKN 79,400 KG 12 x 2. VPP PER Xavi Moya. No va estar malament, Moya va guanyar després de 12 rounds, tot i que al 1er round ja va deixar KO al Bernard Mercher i van estar a punt de donar la victòria a Moya. La resta de rounds van consistir en Moya massacrant al Francès i a Mercher encaixant com només ho sap fer en Homer Simpson, i al acabar el combat el senyor estava com una rosa. Campionat del Món per a en Xavi Moya.
  • Gustavo Luna(TEMPLO RHAI ) vs Frank Hurtado(GYM RIOLOBOS) 5x2 K-1 PRO. VKO Gustavo Luna 1er ROUND. Frank Hurtado, campió del món de Kick Boxing i d'altres títols va fer la pena més absoluta quan a pocs segons de finalitzar el primer round el seu entrenador va llençar la tovallola, i tot i que el en Luna ho estava fent molt bé no estava no molt menys en posició d'acabar amb ell, bé, una falta de respecte increïble envers al públic. Sembla ser que devia tenir algun combat properament i va decidir reservar-se.
  • Victor Monfort(TEAM MOYA) vs Oleg Polniakov(OSWALD GYM) 5x2 K-1 PRO. VKO Oleg Polniakov 1er ROUND. L'Oleg Polniakov que venia de Girona és una bèstia imparable, aquest noi te un futur prometedor en el món del K-1 o el de les MMA.
  • Frank Muñoz (TEAM MOYA) vs Ismael Rodriguez(NACIONAL FITNESS) 5x2 K-1. Victoria per decisió mèdica Frank Muñoz. Exhibició de Frank Muñoz, un combat molt divertit.
  • Manuel Hinojo(GYM INTERNACIONAL) vs Juan Martos(GYM PUGIL) 5x2 K-1 PRO. VKO Manuel Hinojo 1er ROUND. Un combat correcte, tots els combats de K-1 van estar molt bé excepte el de l'Hurtado.
  • Toni Atleti (TEAM MOYA) vs Joel (NACIONAL FITNESS) 5x2 Full Contact PRO. VPP Toni Atleti. Avorrit, avorrit, i avorrit,no el puc definir de cap altra manera, poder és el fet de que el Full Contact no m'acaba de fer el pes, però dintre del mateix estil el de Xavi Moya va ser mil cops millor.
Bé aquesta és la meva minicrònica de la meva primera vetllada i de com vaig arribar fins a ella, espero en un futur poder fer la cònica de moltes més. La propera entrega però serà una petita història de les MMA.

Sobrevisc a la Barcelona científica

Durant les últimes setmanes per TV3 s'ha emet un dels fantàstics anuncis de Visca Barcelona, que a vegades penso que es deu referir a una altra Barcelona (a Venezuela potser, que se que n'hi ha una). Si els anuncis generalistes de Visca Barcelona em treuen de polleguera ja de per si, el que vaig veure ara fa uns dies em va fer esclatar de ràbia i la meva tele va trobar-se per uns segons en una situació compromesa. En aquest anunci una noia molt feliç (i aparentment innocent) diu que després de voltar per tot el món investigant ha decidit establir-se de manera permanent a Barcelona com a científica, perquè Barcelona té un munt de nous centres d'investigació amb n mil milions de noves places per a fer recerca i a més fa un temps genial i la gent és molt maca. Doncs vas llesta! Vine, vine a instal·lar-te a Barcelona, vine aquí a fer ciència, que ens trobarem tots a la cua de l'INEM, vine a fer oposicions que estan ja assignades, vine a gaudir d'unes instal·lacions que estan massificades, vine a obrir-te camí a una universitat endogàmica i anacrònica, vine a passar-ho bé amb la burocràcia de les beques i els projectes, això si, els 3, 23 minuts lliures que tinguis a la setmana podràs anar a la platja. Senyors que heu impulsat, i senyors mercenaris que heu dut a terme, aquesta campanya, siusplau, no m'escupiu a la cara i no insulteu als centenars de persones que fem ciència (o intentem fer-ho a Barcelona) perquè no tot són flors i violes i perquè un dia us trobareu algun becari o algun postdoctoral a les portes de l'Ajuntament demanant els vostres caps per sentir-se enganyats per una administració que no toca pas de peus a terra. Jo, com tots, Sobrevisc a Barcelona.

Troooooooooooompa!

S'ho va guanyar poc a poc i amb poca discreció, i a més quan va aparèixer a la tela jo no era ben bé un nen, però poder no era una sèrie per nens (o si?). Tan se val, jo el vaig descobrir en format còmic uns anys abans en una edició que va fer Planeta, que per cert era molt més bèstia que la sèrie i que els còmic que es van editar després (busque-la, val la pena). Shin Chan era sens dubte el cul més veloç de la televisió catalana. Una nova entrega de grans openings d'anime en català.


La contesa presidencial al jardí de casa

Tot i que ja ha perdut part de l'interès reflecteix la situació que és va viure a Bootbay Harbor (on he passat els dos últims mesos) durant l'última etapa de la campanya electoral als Estats Units:

Boothbay Harbor és un petit poble a la costa de Maine, l'estat més al nord-est dels EUA, com tots els pobles i ciutats del país està immers al bell mig del procés electoral. Els jardins de les cases estan plens de cartells dels candidats a la presidència, al congrés o al senat. Aquests cartells però no són pas publicitat que els partits reparteixen amb la intenció de que els col·loquis al teu jardí, no pas, es tracta d'una aportació que fas a la campanya i cada cartellet de paper mida A3 pot costar entre 20 i 50 $. Boothbay, un poble republicà, esperaries veure’l cobert de groc i blau, el colors de la campanya de McCain. Però estranyament la major part dels cartells que hi trobarem passejant són d'Obama o de congressistes i senadors que combinen colors, encara que, en aquest cas, preferentment republicans.

On són els cartells d'en McCain? Senzillament no hi són. Que la gent del poble sigui principalment republicana no vol dir automàticament que sigui favorable a McCain. No vol dir tampoc que Obama els hagi enlluernat amb la seva retòrica i passin a votar al candidat demòcrata. El fet és que per a molt republicans, també els de Boothbay, McCain és considerat gairebé un demòcrata i el votaran, sí, perquè és un mal menor, però no volen pas contribuir monetàriament a la seva campanya i molt menys desitgen la presència del seu nom al jardí, tot i que contribueixin generosament a les campanyes del líders republicans locals.

L'altra cara de la moneda és Obama. Els carrers en van plens, els jardins no en tenen un sinó diversos cartells de l'Obama (n'he pogut comptabilitzar fins a vuit en algunes cases, la qual cosa vol dir entre 160 i 400$), els cotxes llueixen adhesius de suport, la gent du samarretes... En un poble republicà com aquest sembla que els demòcrates hagin pres el control. Però no es pas que siguin molts els seguidors d'Obama aquí, és que la mobilització del demòcrates en aquestes eleccions no te precedents. La gent està molt il·lusionada, ha seguit el debats, ha llegit els llibres d'Obama, ha aportat diners a la seva campanya, li ha donat el seu suport públic i està esperant que el candidat demòcrata porti el canvi a una societat, al menys una part d'ella, que ho està demanant a crits. I que per aconseguir-ho ha decidit no quedar-se a casa. Altres llocs com Chicago, on els seguidors del líder demòcrata constitueixen una majoria abassegadora, es podrien batejar Obamaland:a cada cantonada hi ha un jove demanant signatures i recollint aportacions per a la campanya.


La comunitat negra de Chicago s'ha mobilitzat com mai ho havia fet abans per un candidat. Aquí al poble la gent parla de política als cafès, a la feina, al supermercat, i parlen de política amb certa intensitat, cosa no gaire habitual en els estatunidencs, sempre educats i mesurats. Els demòcrates no ho diuen gaire alt però les tenen totes, creuen de fet que ho tenen guanyat, tot i això no deixaran d'anar a votar. Creuen que Obama arrasarà però encara tenen por del vot xenòfob, un vot ocult que no es reconeix mai a les enquestes i que en altres ocasions ja ha donat sorpreses en eleccions a governador o a alcalde. Però també confien en el vot jove, un vot que tampoc queda ben reflectit al sondejos que realitzen els mitjans americans. I que fan els republicans mentrestant? Doncs sembla ser que estan resignats a perdre. Quan un republicà fa un comentari sobre política a un bar o a un restaurant ho fa per criticar a l'Obama, no té arguments a favor de McCain. Fins i tot hi ha certa tensió: al meu veí li ha robat un cartell electoral de l'Obama i li han destrossat un altre ara fa pocs dies; no es l'únic cas que s'ha donat en el comtat.
Els sentiments estan a flor de pell en aquestes eleccions, la campanya ha estat dura als mitjans i a la xarxa però aquestes són campanyes que paguen els candidats. És la feina diària que s'està fent al carrer des de fa mesos a favor d'Obama allò que fa tan especials aquestes eleccions en que els americans, farts de vuit anys de govern Bush, s'han aixecat del sofà amb ganes de canvi, han envaït els carrers i han portat la lluita per la presidència als patis de les seves cases.

Publicat al diari Crònica el 3 de novembre de 2008.

Menuda

Com que avui és el meu aniversari he decidit fer un post totalment arbitrari i perquè m ve de gust. Aquesta veu me la va descobrir en Yeral i aquest vídeo li dedico (de nou perquè em ve de gust i perquè s'ho mereix) a la Gemma. Gràcies per tot.


O-Bama fill de Jor-El ha arribat per salvar el planeta!

Tot i que puc passar a ser considerat un Obamaniac no he pogut evitar penjat aquest vídeo que vaig veure a La Cárcel de Papel.

Els cervells ja no es fuguen, fugen!

El Sr. Josep Corbella firma un article a La Vanguardia amb el títol: Los Cerebros ya no se fugan (tela). Aquest article es basa en les dades de les beques ERC obtingudes a l'Estat Espanyol, bona part de les quals corresponen a centres catalans (vegeu la fantàstica anàlisi d'en Joaquim Bosch al seu bloc) impulsats per la Generalitat i no pas pel govern central. També es basa en les declaracions de certs científics que treballen al CNIO de Madrid com el Dr. Manuel Serrano que fa la genial afirmació: Si algún científico no vuelve a España es porque no quiere, i atenció, que diu això i es queda tan ample. A més, en aquest article se'ns vol vendre que a l'Estat Espanyol es fa ciència de primer nivell perquè els centres són fantàstics i a més atreuen a investigadors d'arreu del món. O ens volen enganyar o ens prenen per idiotes.

No acabo d'entendre en quin món viuen aquest senyors, poder molt lluny d'aquí, allà a l'altra banda, però no compartim espai físic ni mental, d'això n'estic gairebé segur. Jo conec molta gent que no pot tornar i vol, bons científics que estan a l'estranger i només poden tornar en unes condicions laborals pèssimes. Poder aquests senyors que intervenen a l'article parlen de que els grans divos de la ciència que estan a l'estranger si volen tornen, oh, i tant, però no està bé practicar la demagògia perquè no tothom és un divo, i no per això fa pitjor ciència o es pitjor científic. Tothom en ciència sap o hauria de saber que hi ha camps de més impacte, com la biomedicina i camps de menys impacte, com la ficologia (posem per cas) i un estat només pot afirmar que està a la primera divisió (o la champions) de la ciència, quan amb saviesa els seus recursos es reparteixen per potenciar tots els àmbits de les ciències.

A part, en camps com la biomedicina no val crear una sèrie de centres destinats a acollir a aquestes grans figures científiques a l'exili, cervells recuperats, i oblidar-se al mateix temps de la resta de la comunitat científica. Aquesta estratègia poder conduirà a aconseguir molts projectes i beques aquests primers anys un cop els nous centres han entrat en funcionament, però caldrà veure que passa en un futur quan s'han deixat orfes molts altres grups d'investigació i quan aquestes estrelles o se'n cansin, o es retirin o envelleixin i deixin d'estar a dalt de tot dels seu respectius camps.

No puc (millor dit no vull) comprendre com aquesta gent, que pertany a l'elit científica no és capaç de percebre aquesta situació, i arribar a dir aquestes bajanades, o no vull comprendre com tot i saber que la situació que descriuen no és pas la realitat fan aquestes afirmacions a la premsa. A aquests científics els hi cal, o be connectar una mica més amb la realitat científica de l'Estat Espanyol o bé fer un exercici introspectiu d'ètica científica. Els cervells no es fuguen, fugen, fugen esperitats d'un sistema científic gestionat a base de cop d'efecte que pot ser en un futur no porti tantes alegries al govern espanyol. Poder la constitució de nous centres d'excel·lència és una bona mesura, però no fa canviar de la nit al dia l'estatus científic d'un estat que presenta moltes deficiències en aquest aspecte.

Barack Obama, el primer president negre dels EUA

Desprès de seguir la nit electoral a casa del meu cap (i veí) ja és hora d'anar a dormir, la gent està molt emocionada, estan totalment pletòrics, i el discurs que ha fet l'Obama a Chicago a emocionat a tothom, a partir d'ara és el moment de posar-hi fets a les paraules. Al seu discurs de la victòria ho ha tornat a repetir, Yes we can, esperem que sigui capaç de canviar els EUA i dibuixar un nou panorama internacional. Esperem que no decepcioni als milions de persones que l'han votat, i a tots aquells que més enllà de les fronteres dels USA esperaven la seva elecció. Ha estat poder la millor campanya a la presidència dels Estats Units que mai s'ha fet, esperem que Barack Obama no sigui només un eslògan i un videoclip. Fins que es demostri el contrari, un vot de confiança.


Candidats molt críptics a la presidència dels EUA

Per acabar de divertir-nos i just abans de les eleccions val la pena tenir en compte a tots aquells candidats que tot i esforçar-se molt durant els últims mesos sabien d'un bon principi que mai arribarien a ser presidents del Estats Units d'Amèrica (a no ser que hi hagués un cataclisme nuclear), val a dir que aquí és on radica la varietat i la diversió:

L'artista i pastor Gene Amondson es presenta pel Prohibition Party que entre d'altres coses demana la prohibició de l'alcohol, és el tercer partit més antic del país, just rere els dos gran i el seu animal és el camell.

El periodista d'origen nicaragüenc Roger Calero es presenta pel Trotskysta Socialist Workers Party.

El manager de boxa Charles Ray es presenta amb els liberals del Boston Tea Party, amb l'actriu porno Marylin Chambers com a companya de fòrmula.

El diplomàtic Alan Keyes es presenta amb el conservador America's Independent Party.

L'activista Gloria La Riva es candidata pel comunista pro-castrista Party for Socialism and Liberation.

El també activista Brian Moore es presenta amb el Socialist Party USA, diguem que socialistes moderats.

Per últim, el professor i advocat Thomas Stevens aspira a la presidència al capdavant del Socioliberal Objectivist Party.

A part de tots aquest hi ha una llarga llista de candidats independents que es presenten en només un estat, perquè ja se sap, que els USA és el país de les oportunitats on tothom pot arribar a ser president del país, però comentar tots aquests ja suposaria fer una tesi sobre el tema i crec que no interessaria a ningú, ni a mi de fet. Apa doncs, a qui li agradi l'emoció de la política i les eleccions espero que demà s'ho passi molt bé. Aquell que n'està fins la gorra de tot això de les eleccions nord-americanes doncs felicitats, demà s'ha acabat tot.

Si a més esteu interessats en com s'està vivint la campanya en el petit poble de Maine on estic exiliat des de fa un parell de mesos podeu llegit aquest article que han publicat els companys del diari Crònica.

Wassup Obama!!!

Algú recorda aquell anunci de Budweiser on sortien uns col·legues dient tota l'estona Wassup!!! ? A mi em feia certa gràcia juntament amb el de les granotes (al final es feia pesat cert, però al principi feia gràcia). Bé doncs per qui es preguntés que havia estat d'aquella colla aquí teniu la versió del 2008, sembla ser que les coses no els hi van gaire bé, però encara tenen esperances.


Candidats críptics a la presidència dels EUA

Com que no veig unes eleccions a la vista a casa amb les que divertir-me, i com que estic a Maine passat un fred considerable i amb no massa a fer aquest cap de setmana he decidit fer una ullada a la política nord americana, més concretament a la pòliticodiverstat americana. Un quan a les notícies sent parlar d'eleccions als USA pensa: mmm que avorrit, només dos partits, Obama o McCain (incís: Obama siusplau...), Demòcrates o Republicans... doncs no!!! Error com una casa. Els estatunidencs tenen una important pòliticodiversitat críptica, oculta als ulls del millor observador, però avui faré un repàs de tots els candidats a la presidència dels USA i els seus corresponents partit, bé menys de l'Obama i del McCain que tothom ja n'ha sentit prou a parlar.

Bé aquest era el meu article estrella de la setmana per no dir del més, però... ha arribat Vilaweb i avui mateix m'ha publicat un article titulat: Els altres candidats, i jo que faig ara? Doncs mira tu continuo, i a més content de veure que un diari de veritat també publica aquestes coses. Això si, intentaré que la informació que jo presenti sigui complementaria a la presentada per Vilaweb. Comencem doncs. La divisió que faré es basa no en color polític (que també el remarcaré) sinó en la possibilitat que tenen els partits de guanyar realment les eleccions. M'explico, només si s'aconsegueixen 270 vots electorals un partit pot aspirar a la presidència dels estats units, per aconseguir-ho t'has de presentar a un determinat nombre d'estats si no, doncs res, només podries governar si cap dels altres partits hagués estat capaç d¡aconseguir aquests 270 vots electorals. Així doncs de la resta de partits, quins podrien competir contra Obama i McCain per la presidència dels USA:

Chuck Baldwin del Constitution Party


Chuck Baldwin és un pastor baptista conservador, antigament pertanyent al Partit Republicà i que ara es presenta pel Consitution Party un partit més a la dreta encara que els Republicans i que anteriorment era conegut com a U.S. Taxpayers Party. Entre la gent que els hi dona suport hi ha en Mike Huckabee, el que va ser un dels rival de McCain a les primàries republicanes, i que fa que al seu costat en McCain sembli comunista.



Cyntia McKinney del Green Party


La candidata del Green Party anteriorment havia format part del Partit Demòcrata, va ser congressista per Georgia d'aquest partit fins l'any passat. El partit verd vindria a ser una mena de partit demòcrata ecologista i una mica més d'esquerres, però tampoc res exagerat. Tot i així la candidata del Green Party també conta amb el suport del Workers World Party, un partit de caire marxista-Leninista.


Bob Barr del Libertarian Party

Bob Barr és un altra trànsfuga, per dir-ho d'alguna manera, congressista pel Partit Republicà va deixar el partit al 2004 per discrepàncies amb la política de Bush. Es presenta amb el Libertarian Party que contra tot pronostic no son anarquistes si no que son ultraliberals. Aposten per reduir la maquinaria de l'estat a la seva mínima expressió i acabar amb l'intervencionisme (en el context actual fa certa gràcia i tot). En Bob Barr va formar part durant 6 anys de la junta directiva de l'Associació Nacional del Rifle.


Ralph Nader com a independent


Defensor dels consumidors i activista polític, Ralph Nader s'havia presentat 5 vegades com a president dels Estats Units, tant com a independent com a candidat del Green Party o d'altres. Nader sempre a representat l'alternativa més progressista per al potencial electoral demòcrata, arribant a assolir fins a un 5% de la intenció de vot en les enqueste per aquestes eleccions fetes a finals de l'any passat.


Al proper post, tots aquells que no podran arribar a ser presidents al 2008 ni de conya.

Kintí, l'últim ninja català

Penjar tants vídeos seguits no acaba de ser positiu, ho se, però això s'havia de penjar imminentment. Atenció primer anime català (amateur total cert, però fet per a la Xarxa de Televisions Locals), però a més atenció a la història. El freakisme no te fronteres però en aquest cas és catalanista, Kintí defensor de la terra. Esperem el llargmetratge!



Vist a directe!cat

Ha mort Neil Hefti

Neil Hefti a part de ser un gran trompetista i compositor va ser el creador d'una de les bandes sonores més cèlebres de la televisió dels 60, aquesta:



Només per aixì ha és mereix un homenatge, però a més va formar part de les big bands de Count Basie o Woody Herman i va ser responsable del disc Sinatra and Swinging' Brass amb el gran Frank. Descansi en pau.

La taula periòdica del còmics

Això és una autentica freakada que un company de feina m'ha fet arribar per correu electrònic (gràcies Pep!). És tracta d'una taula periòdica en que cada element t'enllaça amb una pàgina on podràs veure un llistat de còmics (de super herois generalment) en que apareixen aquest element (si, són gent molt rara). Un cop a la pàgina si fas clic sobre algun dels elements de la llista podràs veure la pàgina complerta del còmic en qüestió. A més també enllaça amb un web on hi ha una taula periòdica del elements amb tota la informació fisicoquímica per cadascun d'ells. De moment aquesta pàgina se'n du el meu premi a la pàgina més freak, al menys a nivell de concepte. Això si que és unir passions. Em sembla que començaré a recopilar aparicions de protists nanoflagel·lats heterotròfics marins en els còmics del món per tal de fre la meva pròpia pàgina (èxit rotund, segur). Aquí teniu l'enllaç a The Periòdic Table of Comic Books.

Ja està aquí!

En la sèrie de grans openings d'anime en català vaig cometre una error, vaig començar amb Fly, i crec que va ser fruit de retrobar-me amb aquella mítica cançó després de tants anys. Quin és l'error... doncs que aquesta sèrie, per justícia i per qualitat infinita hagués hagut de començar amb el que va ser un dels primers openings en català d'un anime (i que va ser també el primer que jo vaig veure) i que em va acompanyar el les tardes de la meva infantessa quan jo encarà era un ésser de profit. Si, no parlo de res més que de l'únic i incomparable Dr. Slump!!!



Demano doncs perdó per l'error i per haver-lo exclòs inicialment d'aquests sèrie, avui l'he escoltat de nou i he vist clarament que sense els més gran la sèrie no és complerta.

p2p segons Guardans

Fa uns minuts que m'he mirat el reportatge de Vilaweb.tv: El futur de les telecomunicacions a debat, si podeu, feu-li una ullada. Es comenten coses molt interessants sobre la futura llei europea de telecomunicacions. Especialment eloqüent l'Ignasi Guardans de CIU quan posa en el mateix sac als pederastes i als usuaris de xarxes p2p. Senyor Guardans, des d'aquest racó de la blogosfera permeti'm un aplaudiment i la més sincera felicitació per tal genial declaració. Els internautes catalans li estem molt agraïts.

La Crisi a dos bandes

Estem al mig d'una crisi, i aquí a cal ianqui al mig d'una crisi terrible (sempre que passejo entre gratacels miro amunt per si un cas, aquests al 29 van agafar el vici de tirar-se des del terrat i no saps mai quan els hi pillarà per repetir). Doncs aquesta setmana he descobert dos aproximacions a la mateixa des de dos punts de vista ben diferents.

La primera, i crec que coneguda per tothom, es tracta de l'obra mestre de les accions reivindicatives (tornant al mateix temps un xic de dignitat als moviments socials catalans que feia temps que dormien) de l'Enric Duran. Fruit de la seva acció, és a dir timar als banc prop de 500 mil euros (toma!), i subvencionada per ella ha aparegut la revista Crisi, revista d'un sol número que és va distribuir gratuïtament el passat dia 17 de setembre (en que és va fer pública l'acció de l'Enric). En ella és denuncia l'acció de banc i caixes i és donar a conèixer al públic el bo i millor de món capitalista (i la seva corrupció, que poder no són del tot sinònims, però s'hi apropen).

La segona, i poder menys coneguda, és el genial relat de com ha arribat l'economia fins al punt en que ens trobem ara mateix. La Crisis Ninja a càrrec de Leopoldo Abadia Sr. (professor de l'IESE durant 31 anys i fundador i president del grup Sonnenfeld)és un text divulgatiu on de manera clara, entenedora i molt divertida ens explica com la màgia financera ens ha ficat en el merder en que ens trobem tots ficats. És la visió més entretinguda de la crisi que he llegit fins ara i a més m'ha permès comprendre que està passant.

La Crisi Ninja s'actualitza constantment fruit de les noticies que van apareixen de com un munt de llestos van decidir repartir-se la pasta i ara un munt de desgraciats imbècils (els que paguem impostos) els estem treien les castanyes del foc, perquè son els estats que mantenim nosaltres els que estan salvant als bancs, això és el que s'anomenaria socialisme dels rics, es a dir ells ,guanyen un munt de diners, arriscant-se i cagant-la, i quan s'estimben el Papà Estat els salva amb els calers de tots els contribuents. Des del meu punt de vista és una jugada mestra, tant o més que la de l'Enric Duran, perquè poder l'economia s'enfonsa però no s'enfonsa la fortuna dels responsable d'aquest desastre. Un grup de financers que un dia van decidir de perpetrar l'atracament/estafa més increïble de tota la història de la humanitat, van fer servir tots els mecanismes possibles que proporcionava el capitalisme, els van utilitzar amb total lliberta i total irresponsabilitat movent-se sempre en la zona fosca de l'economia i ho van batejar com a màgia financera. Ara, després d'enriquir-se en una espiral especulativa que ha durat anys deixen l'economia mundial feta un fàstic i els governs del món i les autoritats monetàries els deixaran lliures amb total impunitat, doncs d'una manera o d'una altra, per acció o per omissió són còmplices del que ha passat. Ni Danny Ocean ho hagués fet millor. Senyor aquí només a pillat un col·lectiu i aquest col·lectiu som nosaltres (a no ser que això ho estigui llegint un directiu de Morgan Stanley, Goldman-Sachs o similars, vosaltres no sou nosaltres en aquest cas).

Dos visions de la mateixa situació, dos visions oposades, la mateixa conclusió: ens han pres el pel durant anys, som uns cornut i pagarem el beure. Només donar gràcies a l'Enric, que al menys els hi a donat a beure una mica del seu propi xarop.

El català a Nature

Molts recordareu que ara fa unes setmanes a Nature es va publicar una carta del Dr. José M. Rojo del Centro de Investigaciones Biologicas del CSIC en que parlava de la persecució del castellà i bla, bla, bla. Bé doncs, això ha tingut un final, feliç? Poder si. Farà unes setmanetes Nature (volum 455, 4 de setembre de 2008) va publicar un parell de cartes d'Antoni Rosell-Melé (Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona) i Jesus Purroy (Parc Científic de Barcelona) que porten per títols: Catalan speakers learn a wider range i Spain's minority -lenguage speakers are bilingual respectivament. Ambdues són una rèplica a les bramades del Dr. Rojo i fins a cert punt deixa entreveure que Nature a se n'ha adonat de que la carta de Rojo era una bestiesa. Suposo que també la pressió de part de la comunitat científica catalana (i no catalana), escrivint cartes a Nature, de fet conec dos casos més de cartes escrites a la revista que no han estat publicades, ha jugat un paper important alhora de que Nature publiqués aquestes dues cartes, doncs és una revista que procura evitar la discussió excessiva de les cartes i és reticent a publicar-ne masses d'un mateix tema. En aquest enllaç us podeu descarregar les cartes complertes.

Camino Moria

La meva descoberta d'avui, el Freak Metal d'El Reno Renardo. Aquest tema li dedico a Nightwing80 (espero que l'ofensa no sigui extrema...) jo no he pogut deixar de riure :-), el millor moment: ... voy Camino Moria, hay que madrugar y vamos toda la peña cantando Manowar...


Ska Soul Descarga and Boogaloo

Ja arriben les festes de La Mercè, i després d'un parell d'anys en que el cartell pel meu gust no ha matat gaire, aquest anys va i ho peten... és que s'ha de ser dolent eh, s'ha de ser dolent!!! Jordi Hereu, socis de govern, qui s'encarregui de programar els concerts del BAM i La Mercè en general, jo us pregunto, perquè a mi? I es que aquest any al BAM a la Fabra i Coats (al costa de casa meva!) tocaran les Pepper Pots, ska band de Girona, el millor ska de Catalunya i una de les bandes emergents més reconegudes d'Europa (demà divendres, i si no podeu anar a Barcelona, a les festes de Santa Tecla a Tarragona hi seran el dissabte dia 20). Però, i atenció que la cosa no queda aquí, els dies 19 i 20 al Carrer Consell de Cent amb Avinguda Meridiana fan uns concerts anomenats Euskal Herria a La Mercè on tots els grups que toquen practiquen sanament el Funk, el Soul, el Boogaloo i l'Ska, combinats entre ells o per separat (com dient, Javi, això era per tu, llàstima que t'hi hagis perdut... odi i ràbia). Especial bona pinta tenen un grup anomenat Los Fulanos, que actuen el 19 i sense cap mena de dubte val la pena veure l'última actuació a càrrec de Dr. Calypso el dia 20. Jo no hi puc anar, això ja ho tenim, però vosaltres si! Així dons, en honor dels exiliats i caiguts en combat, siusplau go on rudeboy style!


Vota fonamental per dominar l'univers!

Com centenars d'altres blocaires em presento als Premis Blocs Catalunya en la categoria de Millor mercenari i futurible dictador galàctic, i també a la de Millor bloc personal. Com que la meva legió de seguidors és infinita us demano el vostre vot, i poder passo de tenir cap a tenir-ne dos (fet que moralment per mi suposaria una gran victòria, sniff).

Grans esperances del cinema de tardor

En els últims tres mesos he descobert tres pel·lícules que encara no s'han estrenat (que jo sàpiga) però que em moro de ganes de veure. Les posaré per ordre cronològic de descoberta. No explicaré gaire cosa, només que la primera conta amb l'apdrinament i la participació de Quentin Tarantino . La segona és un documental (fals, real, ni idea, però la idea m'agrada). La tercera és la nova de Kevin Smith, que després de castigar-nos amb Jay and Silent Bob Strike Back, Jersey Girl i Clerks 2, sembla (i dic sembla) que per fi sortirà del pou creatiu i de mediocritat en que va començar a caure amb Dogma (i que consti que jo adoro al Kevin Smith, per mi la Trilogia de Nova Jersey és el súmmum!). Mireu-vos els tràilers, no tenen desperdici.

Sukiyaki Western Django




A Complete History of my Sexual Failures




Zack and Miri Make a Porn


Más chutes no!

Aquest clàssic entre els clàssics (del que seria spanish bizarre) els hi dedico a la Laura i al Cristian (que em va passar la cançó en mp3, tinc un joia!) que em van acollir a casa seva a Boston i on vaig poder descobrir un espectacle més enllà de la boxa... més enllà del K-1, l'UFC, increïble. Amb tots vostès Los Calis.



Nova temporada

Ja he tornat de vacances, el blog torna a estar actiu (La Gran Travessa també torna a estar activa, doncs durant el viatge a estat tècnicament impossible escriure gaire res, ho emetrem en diferit). I he dit tornar per dir alguna cosa, en el fons no he tornat a enlloc, m'he quedat a Estats Units i escric això a un autobús que em portarà de Boston a la localitat de Wiscasset, Maine i des d'allà a la minúscula i pintoresca població costanera de Boothbay Harbour, fins a on no hi ha bus i hauré d'agafar un taxi, per quedar-me allà tancat durant els propers 2 mesos sencers, doncs no se ben bé com sortir d'allà (no puc pagar un taxi cada cop que vulgui sortir del poble de la Senyora Fletcher). Estaré currant al Bigelow Laboratory for Ocean Sciences, aviam que tal va. I el primer post de tornada, havia de ser un sobre aquest últim Grec a Barcelona, però ahir em va arribar la notícia de que el bloc conjunt que fem sobre còmics, ComiCat, ha aparegut a la revista Presència del passat dia 5, penjo una imatge de la ressenya, em fa molta il·lusió. Ens llegim, encantat de trobar-me de nou a tothom per la blocosfera, putejar per que s'ha acabat les vacances amb la Gemma, putejat perquè pot ser que em passi dos mesos sense sortir d'un petit poble amb la Fletcher, el Sheriff, el Metge, la senyora de la botiga de flors i els diversos assassins locals, perquè per culpa de la Senyora la Fletcher la costa de Nova Anglaterra sembla pitjor que el Bronx. Si la veig fugiré, no vull morir!

Bàsicament diríem que ja no hi sóc

Marxo de vacances, per fi piro de vacances concretament. El blog se quedarà orfe les properes setmanes mentre les inverteixo en recorre la Ruta 66, from Chicago to L.A. com diu la cançó. Durant aquestes tres setmanes però no estaré inactiu del tot, mudo tota activitat a La Gran Travessa l'altre blog on passo les meves hores mortes (i no tan mortes, poder algun experiment se'n resenteix a vegades...), bé com sigui, si algú em busqués (que no n'estic gaire segur de que ningú ho vulgui de fer) allà estaré i esteu convidats a passar. Bones vacances (o el que sigui que estigueu fent).

Gran Col·lisionador d'Hadrons in da house

El proper 10 de setembre entrarà en funcionament el LHC (Gran Col·lisionador d'Hadrons) del CERN. Amb aquest accelerador de partícules es podran resoldre grans enigmes de la física de partícules i de l'univers. També pot produir-se un gran col·lapse i que el planeta sigui cruspit per un forat negre. Però tranquils, penseu que allà al LHC del CERN hi treballen becaris, que probablement seran els responsables mal pagats de bona part de les instal·lacions i que a més tot indica que són un xic freaks. El món està a les vostres mans nois, endavant amb el rap de presentació.

El CSIC legítima el Dr. Rojo

Només faltava això, després de la publicació de la carta el CSIC la legítima fent aparèixer al seu recull de premsa un article d'El Mundo en que defensen l'actuació del Dr. Rojo. El CSIC ha de demanar disculpes ja, això és una vergonya absoluta. Ja hauria d'haver aclarit només que va sortir que el Dr. Rojo parlava a títol personal, però donant-li ressò al seu propi web sembla fins i tot que li donin suport. Crec que me'n vaig a dormir una estona.

El Manifiesto a Nature

Avui ha aparegut a la secció de correspondència de la revista Nature (una de les dos de més prestigi en el món científic) una carta (que reprodueixo a sota) del Dr. José M. Rojo del Centro de Investigaciones Biologicas del CSIC en que justifica la posició de l'Acadèmia Francesa en l'affair de reconèixer les llengües minoritzades a la constitució del país en resposta a un editorial de la mateixa revista. I la justificació que dona és que el acadèmics francesos segurament s'han fixat en l'estat espanyol, a on el castellà és una llengua perseguida (ja estem de nou...). Però atenció, que a més hi adjunta un enllaç al Manifiesto por la lengua común! Increïble, de veritat, increïble, ara mateix em surt escuma blanca per la boca de ràbia. Vergonya sento a vegades de certs científics. Si algú s'anima a fer un escrit al CSIC per desautoritzar a aquest individu que compti amb mi, i si vol dir-li a ell directament, el mail està a la mateixa carta.

Correspondence

Nature 454, 575 (31 July 2008) | doi:10.1038/454575d; Published online 30 July 2008

Schools in a third of Spain teach only in minority languages

Jose M. Rojo1

1. Departamento de Fisiopatología Molecular y Celular, Centro de Investigaciones Biológicas, CSIC, Ramiro de Maeztu 9, 28040 Madrid, Spain
Email:
jmrojo@cib.csic.es

Sir

Your Editorial 'Comédie française' (Nature 453, 1144; 10.1038/453114b 2008) argues that opposition by the members of the Académie française to including regional languages in the French constitution is disingenuous. But maybe these French academics have looked south and seen what has happened in Spain, where "regional and minority languages, like endangered species", are considered to "merit protection" by several of the regional governments.

Today, it is impossible to obtain public or publicly funded education in Spanish, the common language, in the schools of about one third of the country, including Catalonia, Mallorca and Valencia. For example, teaching is conducted in Catalan or one of its variants in northeastern Spain, and in Gallego in Galicia in the northwest.

In the Basque country, despite the obscurity of the language, education programmes will be available only in Basque from 2009 and programmes taught partially in Spanish will be dropped.

This is an absurd situation, where in some places it is easier for Spanish children to study in English (for example, in the British Council schools) than in Spanish, the language that the Spanish constitution has set as the common official language.

It has stimulated prominent — and by no means all conservative — intellectuals, headed by the novelist Mario Vargas Llosa, to sign a manifesto calling to defend the rights of Spanish-speaking people in their own country (see http://tinyurl.com/692c5g, or in automatic-translation English at http://tinyurl.com/5fvbrp). ¡Qué horror!

Dr. Dragan Dabic

Avui els diaris en van plens, han detingut l'expresident serbobosnià Radovan Karadzic, va dirigir l'assetjament de Sarejevo durant 43 mesos (vam morir al voltant de 12000 persones) i va ser el responsable de la massacre d'Srebrenica on van morir més de 8000 (essent el major genocidi que ha tingut lloc a Europa des de la Segona Guerra Mundial). Doncs, bé, durant el temps que aquest individu ha estat desaparegut (12 anys) ha viscut sota la identitat del Dr. Dragan Dabic, metge naturòpata (vigileu fans de l'homeopatia i la macrobiòtica, perquè encara no han trobat el cadàver del Dr. Mengele, ell no era Wolfgang Gerhard, i podria ser el vostre terapeuta!). L'afable Doctor Dabic tenia la seva pròpia plana web d'on he volgut reproduir els seus proverbis xinesos preferits (atenció als marcats en negreta).

10 favorite ancient Chinese proverbs as selected personally by Dr. Dabic:
  • Behind every able man, there are always other able men.
  • Teacher opens the door, but you must enter by yourself.
  • A wise man makes his own decisions, an ignorant man follows the public opinion.
  • He who cannot agree with his enemies is controlled by them.
  • If your strength is small, don't carry heavy burdens. If your words are worthless, don't give advice.
  • A diamond with a flaw is better than a common stone that is perfect.
  • Learning is a treasure that will follow its owner everywhere.
  • If you are planning for a year, sow rice; if you are planning for a decade, plant trees; if you are planning for a lifetime, educate people.
  • You cannot prevent the birds of sorrow from flying over your head, but you can prevent them from building nests in your hair.
  • The one who gives up his own, should dig two graves.
Clar, ara ja està passat i és fàcil de dir, però trobo que la major part d'aquestes quotes són molt adequades per un criminal de guerra fugitiu. Bé, ara del Dr. Dabic (AKA Radovan Karadzic) tindrà una bona oportunitat per conèixer l'Haia i el seu tribunal, esperem que faci unes bones fotos.

En Ranma és prodigiós

El manga d'en Ranma 1/2 és un dels meus còmics preferits d'aquest subgènere que és el còmic japonès, però també és un dels meus còmics preferits en general, l'humor de la Rumiko Takahashi m'encanta. L'anime poder no arriba als nivells de qualitat estratosfèrics del manga però no està pas malament (de fet encara recordo els OVAs que van treure al mercat els de Manga Films fa anys i encara em cau el lagrimón, quina història d'amor, quina història senyors!!!). Bé la qüestió és que si l'ànima mola, l'opening de la serie mola més, l'opening en castellà tenia qualitat, però és que l'opening en català era molt bo, i tenia molta força, endavant vídeo!


Jo faig vaga de Telecinco

Suposo que molts ja coneixeu el Manifiesto por la lengua común (i no, no parla de l'Esperanto com tots podríem pensar en un primer moment), si no el coneixeu, doncs val la pena llegir-ho per passar una bona estona (sempre i quan l'autoflagel·lació estigui entre les teves aficions, no és un text apte per lectors sensibles). La qüestió és que entre molts intel·lectuals,(mmm... millor callo) associacions, partits polítics i mitjans hi havia també Telecinco. El meu amic i també blogger Ali3n ha publicat aquest manifest, que anima al personal a desintonitzar l'esmentat canal, al seu blog per fer-ne difusió; com que jo també hi estic d'acord aquí el deixo, per a qui li pugui interessar:

La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit avui al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals a Madrid.


La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única 'que pot ser-li suposada' als seus ciutadans'.


Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest. A més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que 'posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte'.


Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar telecinco.


Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!

Telecinco mai més!

Ara, a l'espera de que algú amb paciència faci una llista de tots el llibres que no llegiré, la música que no escoltaré, els articles científics que mai citaré (que científics també n'hi ha, me'n faig creus), diaris i webs que no consultaré, partits que no votaré, esportistes als quals no animaré, mentre apareix una bona llista de tots els adherits a aquest manifest l'únic que se m'acudeix fer és no deixar entrar a casa meva un mitja que cada dia emet a dos metres del meu estimat sofà. Jo també faig vaga.

Fringe, torna J.J. Abrams

Fringe és la nova sèrie de J.J. Abrams, responsable de LOST, Alias i d'altres. Ahir, en una nit tonta i de nou sense sèries, ja ens hem polit tots els capítols de Californication (una llàstima), vam decidir atacar el capítol pilot que teníem florint-se al disc dur des de fa més d'una setmana. Una hora i vint minuts de capítol pilot, no està pas malament, gairebé una pel·lícula (però si fos una pel·lícula s'hagués hagut d'estrenar directament en DVD, siguem realistes). La previsió és que Fringe s'estreni a la FOX el proper 9 de setembre, així ens servirà per apaivagar les ànsies de LOST que no tornarà fins al gener de l'any que ve.

Admiro a Abrams per ser el responsable de la que per mi és la millor sèrie del moment, LOST si, i per això em vaig mig emocionar en saber que tenia sèrie nova (la seva pel·lícula també em va emocionar inicialment però les crítiques nefastes em van tirar enrere). El primer que cal remarcar és que Fringe no és LOST, ni se li acosta. El segon que cal remarcar és que Fringe no és X-Files, tampoc se li acosta. I el tercer és que Fringe no és Re-genesis, i sort n'hi ha d'això perquè Re-genesis és infumable. Les intencions semblen bones però fallen moltes coses, l'episodi pilot ens planteja les claus de la trama, que poden ser interessants, però d'una manera molt poc subtil, massa de cop. Els personatges que es presenten són molt arquetípics, en aquest inici és defineix els que seran amb tota probabilitat els protagonistes, ja tenim l'equip dels bons, tenim els dolent, tenim els que no sabem si son bons o dolents, etc. Sembla també que la sèrie tindrà una estructuració semblant a la d'X-Files, amb misteri per capítol i misteri general que s'anirà resolent poc a poc a mesura que avanci la temporada. La sensació que he tingut és de repetició (especialment respecte a X-Files), sembla gairebé una actualització de la sèrie de Chris Carter (que ja va intentar reinterpretar X-Files amb Millenium i no li va acabar de sortir del tot bé), si no canvien les coses respecte al pilot pot quedar-se en una simple còpia de l'original que no farà feliç a ningú.

Del repartiment, per mi només hi ha dues cares conegudes, en Joshua Jackson (com a Peter Bishop, fill de científic boig i geni en potència) ex-amic de Dawson a Dawson's Creek i ex-Charlie Conway a les pel·lícules dels Mighty Ducks (pel·lícules que he de reconèixer, he vist totes, aquesta èpica esportiva adolecent made in USA...) i en Lance Reddick (com a Phillip Broyles agent especial de Seguretat Nacional) el negre més dolent de LOST, contacte d'Oceanic Airlines (el seu paper aquí també és intrigant). Els altres dos protas són Anna Torv (com a l'agent de l'FBI Olivia Dunham, la gran prota) i en John Noble (Dr. Walter Bishop, científic boig i pare d'en Peter). La meva recomanació seria en tot cas esperar a la sèrie, aviam si millora (a no ser que sigueu ultrafans de la ciència ficció o tingueu molt curiositat, llavors mireu-la, sempre fa gràcia). Jo espero que vagi per una altre camí, si no em sembla que no trobaré un substitut de LOST per les melangioses nits de la tardor del 2008 (snif).

PD.- Si voleu llegir una altra opinió a Una noia geek la Pink el va comentar ahir.

On dimonis és en Matt?

En Matt al 2005 era fent la volta al món, gravant-se ballant davant dels paratges més característics, meravelles naturals i monuments de desenes de països. Amb tots aquestes gravacions va fer un muntatge que al 2006 va pujar a la xarxa esdevenint un dels vídeos més populars del YouTube ,i per mi el millor. Això si, sento certa enveja per aquest paio, i també certa admiració, perquè no di-ho, va fer una aposta i li va sortir bé. A mi em va inspirar per crear un blog de viatges amb la Gemma, una de les nostres petites apostes.



Aquest any i després de viatjar de nou arreu del món ha fet un nou vídeo, aquest cop comparteix el seu ball amb la gent dels llocs que ha visitat.



M'encantaria poder donar la volta al món simplement fent el sopla allà on anés i després tornar, explicar-ho i poder-m'hi guanyar la vida fent-ho. Sembla impossible, però això és el que ha fet en Matt. Per tant, i fet que ha creat un precedent tancant les portes a la impossibilitat, no perdo l'esperança d'aconseguir-ho algun dia. Perquè no... on collons està en fonamental?

Manresa, my kind of town

Fa uns dies que estic desaparegut, doncs estava de minivacances de Sant Joan a Estonia, però tornant-me a posar davant de la pantalla volia comentar un parell de coses. En primer lloc que per qui no s'hagi assabentat (i referent al post anterior), s'ha aconseguit el record de descarregues de Firefox (visca!). En un altre ordre de coses vull comentar quelcom que he llegit al bloc made in Xina Gall de Ferro i que ha extret del diari El Mundo. L'article que reproduiré aquí sota, parla de la meva ciutat, Manresa, en les hores prèvies al partit de l'Eurocopa d'Itàlia contra Espanya, i com diria el meu admirat Frank Sinatra (ell ho diu pel que fa a Chicago), Manresa és el meu tipus de ciutat.

Espectadores indiferentes ante el partido en una terraza de Manresa. (Foto: Rudy)

Indiferencia y resignación en Manresa

Actualizado lunes 23/06/2008 09:32 (CET)
GERMÁN ARANDA

BARCELONA.- Pese a las caras de decepción resignada por la victoria de España de muchos clientes catalanistas al salir de algunas tabernas de Manresa, algunos petardos esporádicos irrumpen en la normalidad de la ciudad, impropia de una noche de fútbol de altos vuelos.

Las calles están llenas toda la tarde en Manresa, cuna del nacionalismo catalán, 64 kilómetros al noroeste de Barcelona. Se respira el ambiente de un domingo veraniego en las terrazas rebosantes desde primera hora de la tarde. A las 20.45 horas, a priori, todo tiene que cambiar. ¿Todos a casa y a los bares a ver España? Ni una camiseta de la roja anuncia noche grande de Eurocopa, de vendetta contra Italia. Llega la hora y las calles siguen llenas, las jovencitas apuran sus helados y los ancianos del lugar continúan sus tertulias, sus partidas de domino.

¿Dónde están los bares llenos para la ocasión, vestidos de España con motivo de los cuartos de final? Sí, está la peña sevillista de Manresa y un doner kebab donde decenas de magrebíes siguen atentamente el partido. Por lo demás, indiferencia.

En el bar L’Havana, hervidero de nacionalistas apasionados cuando juega el Barça o la selección de Cataluña, predomina un tono sarcástico en la decena de jóvenes que censuran casi todos los comentarios de los narradores del partido y especulan con el final más cruel para España. Con largas melenas, barbas de días y camisetas con proclamas en vasco y catalán, reconocen que apoyan a Italia y que incluso sus amigos más futboleros pasan del partido de hoy.

En la Taverna dels Predicadors el interés es más calmado, menos radical. Pero, aun así, se oyen aplausos en las primeras llegadas de Italia. En un grupo de cuatro adolescentes, sólo un castellanohablante se muerde las uñas. Sus amigos se burlan de él, uno de ellos con un polo de la azzurra, y aunque más relajados vibran más con las acometidas de Luca Toni. Pero él aguanta: «Aquí, o se apoya a España o a nadie», y el resto sonríe. Cuando llega la ruleta rusa de los once metros, las burlas suben de tono. «Que pierdan fallando el último penalti, que j… más», comentan en la sala, mientras uno de los chicos ríe ante el plano de Su Majestad el Rey. «Mira, aquí tenemos a nuestro Jefe…». Y las carcajadas retumban.


Back to Top