Scrubs, el meu musical

Hi ha moltes raons per les quals Scrubs és la millor comèdia del moment, i poder de tota la història de les sèries nord-americanes (si m'estic posant fanàtic), una d'elles és el capítol sisè de la sisena temporada, tot un capítol que esdevé un musical, prova flagrant de l'adicciò dels guionistes a substàncies antigues.

Millorar la cerca de Google, l'exemple Català-Estonià

Making search better in Catalonia, Estonia, and Everywhere else

via racòcatalà

Recolzeu els Premis ComiCat front el sabotatge

Com de costum, els de sempre han de venir a tocar els collons a qui volem normalitzar la cultura pròpia als diferents territoris de parla catalana. La inicitiva dels Premis ComiCat s'ha fet amb tota la bona voluntat del món però, ha estat blanc del sabotatge tot aprofitant la nostra bona fe.

Però no patiu, no pensem desistir. Ja hi ha disponible un nou formulari, de manera que no s'admetran més vots spam, trolls o directament catalanòfobs. Faig des d'aquí una crida al vot per tal que aquests premis tinguen èxit i poder donar-los als morros a la gentola de costum.

VOTA ELS MILLORS CÒMICS EN CATALÀ!

Variacions Enigmàtiques d'Eric-Emmanuel Schmitt

Finalment no em vaig poder contenir i després de veure El Llibertí fa un parell de setmanes (o tres) vaig anar a La Villaroel a veure Variacions Enigmàtiques, dirigida per Christophe Lidon. De nou els diàlegs d'Schmitt, impressionants, amb força, dramatisme, humor, tot barrejat, de veritat que hi estic esdevenint un fan d'aquest home. Pel que fa a l'argument de l'obra, doncs evitaré dir gairebé res perquè perdria part de la gràcia (tot i que ja no la fan i poder ara recomanar-la serà totalment inútil), però bé resumint diríem que es tracta d'un diàleg entre un periodista i un asocial escriptor guanyador del Premi Nobel arran de la publicació de la seva última novel·la. El periodista i l'escriptor son els dos únics personatges i fruit de la seva conversa s'obre un debat sobre l'amor i la mort en les seves diverses encarnacions. Tot i que en si mateixa l'obra em va agradar força la interpretació em va agradar a mitges. A mitges repartit de manera diferent entre els dos actors. Nacho Fresneda i Ricard Borràs estan totalment descompensats. Mentre el primer sobre actua (molt, massa des del meu punt de vista), el segon fa una interpretació solida, es carrega tot el pes de la peça a l'esquena i ho clava, si senyor. Bé, com que ja no la fan no us la puc recomanar però al menys vull reivindicar aquest text, per profund i divertit, i a l'actor Ricard Borrás per ser una bèstia a dalt de l'escenari.

Premis ComiCat 2008

Des de ComiCat hem decidit, poder per avorriment, crear un premis per al còmic en català. El guanyador rebrà uns copets a l'esquena i tot el nostre suport. Bé , sense conyes, ho hem fet per donar suport a l'edició de còmics en català, adjunto el text que hem publicat al bloc:

A un mes de la celebració del Saló del Còmic de Barcelona des de ComiCat hem decidit engegar una iniciativa paral·lela. El Saló te els seus premis que es concedeixen cada any i nosaltres no volem ser menys. Per això convoquem la primera edició dels Premis ComiCat de Còmic en Català. Com que no hi ha cap premi que aposti pel còmic fet o editat en català hem cregut convenient crear-ne un. D'aquest manera no només passarem una bona estona veient els resultats sinó que a més és una manera de reivindicar la publicació de còmics en la nostra llengua. Els premis, simbòlics que quedi clar (doncs el pressupost 0 que tenim per fer aquest bloc no dona ni per estatuetes) constaran de 4 categories:

• Millor còmic editat (traduït o publicat originalment) en català l'any 2007
• Millor dibuixant editat (traduït o publicat originalment) en català l'any 2007
• Millor guionista editat (traduït o publicat originalment) en català l'any 2007
• Millor editorial que hagi publicat en català de l'any 2007

Tothom qui vulgui podrà votar i coincidint amb el Saló del Còmic de Barcelona farem públics els resultats. Podeu votar fent clic sobre la imatge dels premis o aquí.

Chiho Aoshima, Kawaii!

Fa dos caps de setmana (de fet el diumenge de les eleccions en un exercici de desintoxicació democràtica) vam anar a parar a la Fundació Miró a veure l'exposició que hi havia a l'Espai 13 dintre del cicle Kawaii, El Japó ara, de joves autors Japonesos (la majoria noies m'ha semblat). Havia llegit n mil crítiques de l'exposició de Chiho Aoshima, havia vist imatges, entrevistes, i sabia que hi havia d'anar (encara esteu a temps però s'acaba ja!). Bé, total, que va valdre molt la pena. L'Espai 13 és petit i el nombre d'obres que s'hi poden exposar son limitades però suficients. N'hi havia reproduccions en plafons de gran format i petites aquarel·les. Totes elles influenciades per l'art (dibuix, gravat i lacat) tradicional japonès i clarament per l'anime, amb cert tocs sinistres, hentai i bondage. La veritat que totes eren de molt bon gust, però molta gent a la sala no opinava el mateix, ves que hi farem. Jo em limitaré a enviar-vos a la pàgina web la la Chiho Aoshima on podreu visitar la seva galeria, allà hi trobareu algunes de les obres exposades, si us agrada el que veieu feu via cap a la Fundació Miró doncs teniu temps fins al dia 24 d'aquest més.

Chiho Aoshima

20 minuts dedicats a la política ficció

Ahir, en mig del peu anàlisi personal i introspectiu del resultat de les eleccions, es a dir pensant en el que havia passat i en el que jo havia votat, vaig decidir fer un exercici de política ficció. Vaig imaginar-me un escenari en que les ideologies afins presentaven un única candidatura cadascuna. Així doncs vaig ajuntar al PP amb el Partit Familía i Vida, a Esquerra amb el Partit Republicà Català i a Iniciativa amb tota la munió de partits comunistes i verds que es presentaven a les eleccions (essent així els més afavorits en el comput global val a dir). També ho vaig fer amb Ciutadans que els vaig agrupar amb UPD i a tots el feixistes els vaig ficar en un mateix sac. Vaig començar per Barcelona, calculant nombre de vots, percentatges i finalment repartiment d'escons. Ho volia fer amb tota Catalunya, però tinc un feina i això de recalcular-ho tot porta bastant de temps, però pel que fa al repartiment d'escons a la resta de demarcacions el tema quedava més o menys igual (tot i que poder ho faré finalment per diversió pels percentatges). Anem a veure el que (cal clicar sobre la imatge per veure-la més gran):

Bé, en primer lloc el més beneficiats de la concentració de forces d'esquerres i verdes seria Iniciativa doncs sumaria un escó (el que va perdre en l'últim instant), aquest escó (segons els meus càlculs que poder són erronis) el perdria CiU. La resta es queda exactament igual a nivell d'escons. Pel que fa a les forces extraparlamentaris (segons aquest exercici de ficció) en primer lloc trobaríem a Ciutadans i UPD amb un 1,06% dels vots, molt lluny de qualsevol de les formacions parlamentaries. A la cua queden els partits que no he sabut agrupar massa bé doncs els seus programes son molt específics, entre aquests destaca el Partido de los Pensionistas en Acción amb un 0,11%. Bé doncs vaja, jo pensava que res canviaria però mira, si hi hagués una concentració de partit verds i partits d'extrema esquerra al voltant de Iniciativa sembla que les coses anirien diferent (fins i tot només amb els verds incloent-hi el PACMA). Com a segona força extraparlamentària hi hauria els partits blancs (Escons Insubmisos i Ciudadanos en Blanco) amb un 0,23% i darrera tots ela feixistes amb un 0,19% dels vots. Fent una ullada per sobre als resultats de Madrid sembla que allà podria passar quelcom similar (i poder a València). L'única conclusió que em vaig capaç de treure es que l'única manera que te l'esquerra de recuperar aquest vot progressista que es dispersa últimament seria redefinir-se amb el moviment verd (també recuperar els votants que han votat al PSC, però això ja és un altra tema o també hi ficaríem a Esquerra). El Partit Republicà Català representa un vot independentista anecdòtic que no influeix gaire en l'espai d'ERC. La resta doncs poca cosa farien, sembla que Ciutadans i UPD ocupen el mateix espai polític i poder haurien de fer un pensament. Els feixistes per molt que s'agrupessin no anirien gaire enllà però els resultats els hi serien més dignes. Sorprenent però la de vots que te Alternativa Motor y Deportes, indicador de que la gent s'avorreix amb la política.

Els resultats reals els podeu consultar (buscant la demarcació de Barcelona) aquí.

Els partits XXIII: Partits revelació

Bé, i amb aquest post acabo el repàs de partits amb el que per mi són les revelacions de la temporada en el panorama polític català. Si senyores i senyors parlem ni més ni menys que del Partido de los Pensionistas en Acción i d'Alternativa Motor y Deportes. Els primers serien la versió hispana de les Guineus PlatejadesNord-Americanes, és a dir, un lobby de jubilats i pensionistes amb ganes de gresca i canvi. El segons no ho poden deixar més clar: Motor y Deportes. Això és el que promocionen i per això es pel que es preocupen, pels radars, les senyals, més espais per practicar esports,etc. Un altre lobby (el més especial de moment) doncs també és defineixen coma partit no ideològic. I s'ha acabat, a Barcelona no es presenta ningú més, tot i que estic convençut de que perinternet podríem trobar partits molt més divertits i molt més diversos. Així doncs esperem conservar sempre aquesta diversitat i que la política estatal sigui com una selva... ara m'he recordat a en Grasset i m'he fet pena ves.

Partido de los Pensionistas en Acción
Alternativa Motor y Deportes

Els partits XXII: Partit Carlí de Catalunya

Si, estem en jornada de reflexió, hagués volgut acabar el llistat ahir però me'n queden només tres i els he de presentar per no ser injust amb ells. Començo pel més tradicionalista... si, broma fàcil i tonta, que voleu que us digui, no vaig nàixer pas per l'humor jo. Doncs aquí tenim als Carlistes catalans que en llegir el seu web m'ha donat que pensar. El seu ideari polític és d'aquests originals (a l'estil del SAIN, poc catalogable) i me l'he repassat, i no he trobat cap menció al rei, la monarquia, els hereus de Carles Maria Isidre. Bé això m'ha dut a concloure que poder el meu concepte de Carlisme és el del segle XIX i ara ja no es porten aquests temes. Si algú sap cap a on va el Carlisme en l'actualitat, siusplau m'encantaria un aclariment.

Partit Carlí de Catalunya

Els partits XXI: Unión Progreso y Democracia

Amb aquest partit aniré ràpid, primer perquè m'avorreix i segon perquè ja vaig postejar a Ciutadans i venen a ser el mateix en versió estatal (bé ara ciutadans també), i de fet haguessin estat el mateix si no hi hagués hagut certes tensions i desavinences. A més no necessita ser conegut pel públic doncs ja surt pels mitjans. Tothom coneix a Rosa Díez i a Fernando Savater, per tal no calen presentacions. Els definiré a grosso com a nacionalistes espanyols i a partir d'aquí els podeu col·locar a esquerra o dreta com us vingui de gust i depèn de perquè.

Unión Progreso y Democracia

Els partits XX: Partido de las Libertades Civiles

Ara ja s'ha acabat agrupar doncs comencen a aparèixer els partits per dir-ho d'alguna manera menys tradicionals, més sofisticats, originals, i poder més focalitzat cap a un tema o un altre. Començaré amb el Partido por las Libertades Cíviles. Un partit promogut pel col·lectiu GLTB (Gays, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals, si no vaig errat). Se defineix com a un partit sense ideologia, sensibilitza't amb el problema de l'homofòbia (molt patent encara arreu de l'estat) però que no se n'obliden de la resta de problemes que afecten a la població. Ta,bé es defineixen com un partit obert a tothom tot i tenir un programa bastant específic. Sota el meu parer un partit així sense ideologia i que defensa els interessos d'un col·lectiu concret es més aviat un lobby de pressió que no pas un partit, molt legítim, però crec que la seva influència es pot fer efectiva d'altres maneres que a més els hi suposaria un èxit major en aconseguir els seus objectius.

Partido de las Libertades Civiles

Els partits XIX: Els partits feixistes III

Buff, continuant així al final tindré fama de feixista, però la vida política catalana és la que és i amb les Falanges anem ja cap al tercer volum de partits feixistes que es presenten a les eleccions per Barcelona (poder per Girona, Lleida o Tarragona n'hi ha algun més, no ho vull ni saber). Amb aquests 2 ja en tindrem 7 de partits diríem fachas dic això per no dir ultradreta, doncs si fos així n'hi hauria 8. Bé doncs les Falanges, que dir, que si abans només n'hi havia una ara n'hi 3 o 4, a Catalunya tenim el plaer de poder de votar a dos d'elles, FE y de LAS JONS la de tota la vida vaja, com La Casera, que representa segons diuen la continuïtat de l'obra d'en Primo de Rivera, això si abans eren Falange Independiente, i si no recordo malament aquests pels falangistes de tota la vida eren uns heretges. Per altra banda tenim la Falange Auténtica, doncs suposo que també continuen amb la tradició però encara més autentic (no se amb camisa blava i tal, més autèntic impossible), no només son falangistes a més son els de debò, són els campions del falangisme, sembla ser que corresponen a una corrent Falangista oficialista que es remunta al 1937 que no estava d'acord amb el franquisme, etc). Bé, ho deixarem aquí doncs l'ideari polític el trobareu més o menys plasmat en algun llibre d'història p poder hauria de quedar-se. Si algú vol fer correccions endavant, això em supera àmpliament.

Falange Española y de las J.O.N.S.
Falange Auténtica

La Catalunya Optimista, poder massa i tot

Hi ha la possibilitat de que sigui fruït de la meva imaginació però hi ha un cartell d'aquestes eleccions que m'intriga. Si fem un exercici de política ficció poder ens dona una idea de fins on arriba la influencia de certes famílies en aquest estat:

Jo trobo que la seva semblança va més enllà de la casualitat, aquest nas ha de ser transferit per herència genètica, sens dubte, la influència del pallassos de la teles és llarga...

Els partits XVIII: Els partits internacionalistes

De nou torno a exercir el meu dret a ser tant poc coherent com em vingui de gust i ajunto en aquest post a dos partits que l'única coincidència que probablement tinguin sigui la de considerar-se internacionalistes i socialistes (això si cadascú a la seva manera). El primers Lluita internacionalista és un partit marxista de caire trotsquista, revolucionaris, federalistes, anitmonàrquics, etc. Els segons són ja una mica més sofisticat, se tracta d'un partit socialista, contra la fam, l'esclavatge, contra l'avortament, contra l'eutanàsia, contra els nacionalismes a favor de l' autogestió i no poso etc perquè aquest llistat te una lògica particular que amb un etc no s'acaba de resumir del tot (curiós si més no).

Lluita Internacionalista
Solidaridad y Autogestión Internacionalista

Els partits XVII: Els partits feixistes II

Bé, continuem amb els posts Els partits que vaig iniciar a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya i que millor que continuar amb aquells que desperten la simpatia de tothom per allà on passen, si els nostres amics els partits feixistes, i si en les eleccions a la Generalitat vam poder gaudir de la presencia de Democarcia Nacional y Alternativa Española (en la seva encarnació Adelante Cataluña), aquest cop tenim a Alianza Nacional i al nostre apreciat Anglada amb el Partit per Catalunya. Tinc una estima especial per aquests últims doncs a les eleccions municipals de l'any passat a Manresa (home sweet home) Plataforma per Catalunya (que és el mateix que Partit per Catalunya) va treure un regidor... visca Manresans! A fer un bon paper també en aquestes eleccions que quedi ben clar de quin peu calça el Cor de Catalunya!

Fe d'errates: Un comentarista anònim m'ha comentat que el Partit per Catalunya i Plataforma per Catalunya no són el mateix. I de fet no, però si. No perquè certament són organitzacions polítiques diferents, i si perquè políticament ocupen el mateix espai. El Partit per Catalunya és fruït d'una excisió de Plataforma per Catalunya i està encapçalat per Mateu Figuerol. Així doncs Manresa pot ser que aquest cop estigui lliure de vots d'ultradreta (o almenys això espero, no cal que tornem a sortir al diari per aquesta raó).

Partit per Catalunya
Alianza Nacional
España 2000

100 posts

El post anterior va suposar el post número 100 del miserable fonamental, que va començar com una prova i ha esdevingut una obsessió (propera parada el psicòleg). Per celebra-ho la intro de The Sopranos (a dia d'avui la meva serie preferida i una gran teràpia):