Ja és Nadal a Navarra!!!

És Nadal, doncs vale, doncs bé, doncs perfecte, però com a fenomen he de dir que suposo postejaré menys fins al gener vaja, però no vull abandonar sense un petit comiat nadalenc. Una amiga m'ha fet arribar aquest video en que els alumnes de la Universitat de Navarra (ejem) ens feliciten les festes, siusplau encara que tingueu la tentació de deixar-ho correr, no ho feu, l'esperit nadalenc us envairà i començareu amb bon humor les vacances d'hivern (qui en tingui). Amb tots vosaltres Navidad en Navarra (que el senyor em perdoni...):

Osaka Monaurail, japanese funky style!!!

Fent cas al bon criteri de prolífic Yeral ahir vam poder gaudir de l'electritzant, vibrant i brutal funk dels nipons Osaka Monaurail, a la Sala [2] de l'Apolo sota el paraigues del nuggets club, a Barcelona. En primer lloc, gràcies Yeral per presentar-me aquest grup doncs el directe d'ahir a la nit va ser simplement espectacular. No només la música era genial, com a banda són tot un espectacle. El cantant és un autèntic showman, un James Brown japo amb classe i estil per donar i per vendre (i una flexibilitat inhumana). La secció de vents indescriptible, els solos del trombó i del saxo van fer callar a la sala, i les interpretacions coreografiades que feien juntament amb els trompetes eren molt catxondes, festivitat total! Menció especial pels trompetistes, impressionants malabarismes trompeta en ma per tot seguir tocar-la meravellosament, Dios quant de catxé. Va ser la seva primera visita a Barcelona (i a l'estat espanyol), esperem que no sigui la última. Domo Arigato Osaka Monaurail per una gran nit de funk i soul (encar em fan mal les cames de ballar). Aquí una minidosis del seu directe:



Osaka Monaurail

Persèpolis

Abans jo era un gran fan dels còmics autobiogràfics o semiautobiogràfics, sobretot nord americans, Seth, Tomine, Joe Matt, Doucet, etc. Però ja feia un temps que l'underground m'avorria una mica, de fet alguns ja no els tolero de la mateixa manera, mentre que a Seth l'adoro, Tomine em desperta certa indiferència. Però últimament m'havia pillat més pel còmic europeu més clàssic, bé i pel més nou també vaja, europeu en general (i com l'havia criticat en el passat...), total, que fa un temps vaig anar a França i em vaig comprar el primer volum de Persèpolis de Marjane Satrapi , en francès, en un moment d'eufòria màxima (fet que jo de francès ni idea), vaig mig llegir-lo, i em va semblar que estava bé. Tenia un toque underground divertit i a més parlava de l'Iran, un país del qual no en sabia res. Més tard Norma el va editar en castellà però em va fer mandra comprar-lo. Finalment a principis d'any vaig trobar l'edició integral de Norma en català i em va semblar un bon regal per a la Gemma, a la qual ja li havia regalat Brodats, i li havia agradat. Així ho vaig fer. Després de llegir-ho gentilment me'l va deixar perquè li pogués fer una ullada. I val a dir que m'ha agradat, i m'ha despertat la curiositat, doncs fa servir un llenguatge similar al que fan servit a l'underground americà, però explicant coses tant diferents... És a dir, en molts còmics nord americans d'aquest estil s'aprecia que la vida del protagonista és una merda, però en el fons és així perquè al protagonista/autor se li en va l'olla i per mil paranoies internes, tot està al seu cap. Però aquest noia es troba en mig d'una guerra i de l'exili i de la mort, la seva vida i la de la seva família si que és una autèntica merda, però tot i així és lamenta molt menys que la major part dels autors nord americans... (bé deixem-ho aquí, m'estic posant massa profund amb el tema). L'únic problema que li trobo al còmic és que en la part que correspondria al segon y tercer volum la protagonista em cau bastant malament i això no deixa d'afectar-me a l'hora de llegir-lo (però no el devalua com a còmic), també em fa pensar que a l'adolescència i primera joventut tots som una mica capullos (també un altre tema per deixar en aquest punt). Recomano llegir-ho (a més de nou una obra en català), poder millor que la pel·lícula, tot i que no l'he vist, però un cop llegit el còmic em plantejo en com han fet la pel·lícula, i en si han sabut transmetre tot allò que pots extreure del còmic.

Mazinguer Z by Los Petersellers

De les cendres de The Refrescos (els de Aquí no hay playa) i DEFCONDOS, van nàixer ara fa uns anyets un dels millors grups del món mundial: Los Petersellers, i a més van fer una versió del tema de Mazinguer Z, indescriptible.



Los Petersellers

Hey Oscar Wilde! It's clobberin' time!!!

A vegades navegant navegant per internet trobes autèntiques joies, de fet a vegades mirant les teves adreces d'interès també! És el que m'ha passat aquesta setmana que m'he topat amb Hey Oscar Wilde! It's clobberin' time!!!. Es tracta d'una col·lecció de dibuixos en que famosos dibuixants de còmics i il·lustradors fan la seva pròpia interpretació gràfica d'una de les seves figures literàries preferides. Tots son autèntiques obres d'art i crec que és tracta d'una de les millors col·leccions d'imatges que he vist mai a la xarxa (a més té sentit i a més la versió no virtual és propietat de l'autor!!! Dioooooooos, quanta injustícia). Suposo que la vaig trobar per algun de les desenes de blogs que consulto, però ara no ho puc recordar, a qui fos, gràcies per penjar-la i a qui ho llegeixi ara... doncs a gaudir-la.

Hey Oscar Wilde! It's clobberin' time!!!

Barcelona a trenc d'alba

Barcelona a trenc d'alba és un còmic que destil·la novel·la negra pels quatre cantons. I a més és gènere negre propi, ambientat a la Barcelona pre-Guerra Civil, un dels moments històrics més efervescents de la ciutat, en plena crisi del pistolerisme, justa abans del cop d'estat de Primo de Rivera. Europa acabava de sortir de la Primera Guerra Mundial i ja s'estava preparant el terreny per la següent. En aquest Barcelona convivien personatges cabdals per a la història del país com Durruti o Companys, i en aquest Barcelona els teus ideals et podien portar directe a la fosa amb un tret al cap. En aquesta atmosfera inquietant ens introdueixen Alfonso Font i Juan Antonio de Blas de la mà de Glénat dins la Col·lecciò Lavínia, i en català (cosa fins ara rara al mon del còmic però que últimament sembla que estigui tenint certa promoció). La història d'intriga en que es veu implicat el periodista Pere Marsé està escrita correctament per de Blas, però és la narrativa i el dibuix d'Alfonso Font el que la fa realment atractiva. Font és un geni, i juntament amb Bernet és un dels mestres de la narració gràfica a Catalunya, sense competidors al gènere negre, i amb poc competidors en d'altres gèneres. Val molt la pena.

World Press Photo al CCCB

Aquest cap de setmana he anat a veure l'exposició de World Press Photo, que feien al CCCB, que era gratuïta i que no m'ha agradat massa. Es a dir, no sóc pas un expert en fotografia, tot i que m'agrada opinar, i el que vaig veure allà no estava mal, un grapat de fotos eren bones, les restes normals. No sóc un expert en fotoperiodisme, però l'interès d'alguns dels reportatges exposats eren si més no limitats, més del mateix. La major part de les fotos dedicades a l'actualitat se centraven en el Líban, Israel i l'Iraq, en que a les fotos se veges sang i destrucció. Després la part dedicada a esports, bé no se, a part de dues excepcions quan diuen esports volen dir futbol. L'únic que vull dir és que poder si que reflecteix els fets més rellevants de l'any, especialment si impliquen mort i mutilats, i clar, en les zones de conflicte hi ha fotògrafs a punta pala, les possibilitats de que les fotos presentades pertanyin a reportatges sobre aquest llocs es més alta. Però han passat altres coses, sense sang, sense morts, que han brillat per la seva absència, fets d'abast internacional, de gran impacte, que no regalimen sang per totes les bandes, o fet que si que reflecteixen el cantó més sanguinari del món però que per la seva constància i normalitat perquè ja fa anys que duren, conflictes eterns gairebé, són obviats i oblidats pels periodistes. Crec que en aquests tipus d'exposició s'hauria de veure allò que no podem veure als diaris poder, o bé les fotos que no hem vist mil vegades a la premsa, buscar el racó informatiu que queda per omplir, que segurament complirà perfectament amb els criteris estètics que busca la organització, tant a nivell de qualitat de les fotografies, com a nivell de crueltat de les mateixes. Vull que quedi clar que no estic en contra de les fotografies de sang i fetge, és un reflex de l'actualitat, del que estic en contra és del concepte que en aquesta exhibició és te de l'actualitat.

World Press Photo

The Lion Sleeps Tonight

No he tingut una gran setmana, però és divendres, això únicament vol dir: prova superada!!! Aquesta nit dormo.



The Tokens

fonamensfera

Fet que tot això de internet avança cada cop més, i no se ben bé com tinc mil contes obertes en mil serveis i mil perfils per cadascun, he decidit endreçar-ho tot aquí al blog. Per no perdre'm jo i per si algú vol interactuar amb el miserable autor d'aquest blog via alguna d'aquestes xarxes, així doncs avui neix la fonamensferaTM. Com a iniciativa comercial tindrà poc èxit, però vaja si algú conegut volgués posar-se en contacte amb mi o vol veure quins són els últims vídeos amb els que he perdut el temps al youtube, ho tindrà ja més fàcil, apali doncs, aquí teniu la demo:

Scrubs, la millor comèdia

Hi ha un punt d'inflexió a la vida de tot ésser viu, aquests moments suposen un repte per l'individu i es tracta d'un fet crític que només pot tenir dos conseqüències: victòria aplastant o fracàs i escarni públic. Bé doncs, un d'aquests moments el vaig viure fa uns mesos. No recordo exactament si era finals de maig o bé principis de juny, bé la situació era la següent. Se'n havien acabat els capítols de LOST, ens havíem polit la 3era temporada i fins al febrer no tornaven. L'Scofield i en Burrows ja no donaven per més i havíem d'esperar fins al setembre per saber quin era el destí dels germà més llest i el germà més garrulo de la tele (com DeVito i Schwarzenegger, però en aquest cas el llest també és el guapo). No vaig saber dosificar els capítols de Heroes i les ànsies per saber quin era el destí d'en Hiro Nakamura ens va forçar a veure fins a tres episodis seguits en algunes nits d'oci pur, resultat: a esperar la 2a temporada fins al setembre. Crisis! Davant l'orfandat de consum televisiu vaig fer un exercici de recerca a la xarxa i vaig sentir veus que deien: Scrubs.

Scrubs és una comèdia creada per Bill Lawrence, un dels co-creadors d'Spin City, una altra gran sèrie. La sèrie que vam descobrir, i que ha esdevingut amb el temps fonamental, tracta sobre la vida de tes estudiants de medicina en arribar com a interns a un hospital i la seva evolució al llarg del temps, i no, no te res a veure amb Anatomia de Grey. Jo pensava que després de Friends no tornaria a trobar res tan perfecte i que em fes riure tant, però en molts aspectes Scrubs arriba a superar a Friends, a més te uns toques a l'estil L'Imperdible Parker Lewis, una sèrie que vaig trobar genial quan era un crio (a dia d'avui emessa dintre de 3XL.cat). La seria la van passar per Canal+ i actualment diria que la fan a Cuatro. També sembla ser que hi ha alguns programes que et permeten baixar arxius compartits de la xarxa, com pelis, o música, bé no ho tinc gaire clar, però en aquest lloc sembla que hi ha totes les temporades fins la 5a en castellà, i la 6a en anglès subtitulada en castellà. Per tant, si no teniu res millor a fer, doneu-li una oportunitat al Dr. John Dorian, la Dra. Elliot Reid i al Dr. Chris Turk i em dieu que tal.

Scrubs

Comenta o mor!

Davant la manca d'interactivitat amb qui llegeix aquest blog, menció apart mereixen individus com en Yeral que comenta massivament (i s'agraeix). He decidit amenaçar als lectors per incitar la crítica, el comentari i la interacció. Per això he perdut el temps fent aquesta icona amb el jeto d'en Robert De Niro a Taxi Driver en ple moment àlgid "Are you talking to me?". Si et vols sumar a aquesta iniciativa (si tens un blog de blogger, a més no hi he arribat) només cal que copiïs el següent codi i l'afegeixis a la teva barra lateral:

<a href="http://fonamental.blogspot.com/2007/10/comenta-o-mor.html"><br /><img style="position: fixed; bottom: 0pt; right: 0pt; display: block; text-indent: -999em; text-decoration: none; width: 180px;" src="http://img248.imageshack.us/img248/8937/comentaej3.png" /><br /></a>


Així doncs... comenta o mor!

La Sombra del Viento de Carlos Ruiz Zafón

El meu últim Best Seller, així amb amb majúscules, havia estat Los Pilares de la Tierra, que no està mal, però no és l'obra mestra que tothom diu que és, doncs com deia un profe meu de l'insti, la qualitat del treball no es valora pel seu pes en paper. Doncs em van regalar La SombraViento del (editat per Planeta), perquè jo sóc una mica snob i una mica imbècil de vegades, massa freqüentment i tot, i això de comprar llibres perquè tothom diu que són boníssims doncs mai m'ha acabat de convèncer (Los Pilares de la Tierra en te part de culpa). Però vaig començar a llegir el llibre de Carlos Ruiz Zafón i... Mare de Déu Senyor, però que ben escrit que està! Aviam, la història és el que és i res més, i és prou entretinguda com per enganxar-te tota l'estona, excepte els dos primers capítols, però crec que m'ha passat amb tots els llibres que he llegit. Però el text... cada paraula perfectament col·locada al seu lloc, al seu moment, esperant-te, i ho llegeixes i penses: "Aquí anava aquest paraula, en aquesta forma, i no cap altra". Doncs La Sombra del Viento és un gran llibre d'intriga, i d'amor, i de llibres, i de venjança, i sobretot de Barcelona. De la Barcelona de postguerra, però que recorda tant a la Barcelona d'ara, i si t'estimes minimament Barcelona apreciaràs com l'autor la pren com a musa i tracta amb delicadesa desenes de llocs de la ciutat, i els fa protagonistes de l'obra juntament amb els personatges. No puc fer altra cosa que recomanar a les poques persones que poder no se l'han llegit, que ho fassin, és entretingut, és fàcil de llegir, i és dolorosament bo.

La Sombra del Viento

Tokyo Brass Style

Extret de YouTube i vist per primer cop a dadanoias, aquesta big band femenina interpreten Maka fushigi Adventure, el tema d'obertura de Bola de Drac, no hi ha paraules...



Tokyo Brass Style

Zamburgueses Barcinonensis

De petit era un gran fan d'Humor Amarillo (Takeshi's Castle), i se que no sóc l'únic. Però el que no sabia es que els regidors d'urbanisme de Barcelona també ho eren, si no ho creieu passeu un dia pel Carrer Salvador Espriu cantonada amb Ramon Trias Fargas (proper a la parada de metro de Ciutadella / Vila Olímpica) just al davant del pas de vianants, en aquest punt de la ciutat s'ha volgut recrear el famós repte de les zamburgueses.

Quan camines, especialment en dies plujosos com avui, sents l'emoció de no saber quina és la llamborda trampa que trepitjaràs i et deixarà tot xop. Són llambordes lliures que acumulen aigua quan plou i la preserven i putrefacteixen durant setmanes. Poder el dia que plou ni t'immutes per l'efecte zamburguessa, però al cap de dos setmanetes, quan en aquella aigua hi podria haver còlera o el mostre del Llac Ness el fenomen és una autèntica putada. Si voleu fer turisme a la recerca de més zamburgueses a part d'aquestes també us recomano les del davant de l'església de Crist Rei a Manresa, a aquestes els hi tinc una estima especial per ser les zamburgueses de la meva infantessa i adolescència. Per qui no recordi que és una zamburguesa:

La ciència en el còmic

La nova Biblioteca de la Sagrada Família s'estrena amb aquesta exposició que desvetlla el paper del còmic en la construcció de l'imaginari col·lectiu en relació a la ciència i la figura del científic. La contribució de mitjans com el cinema, la literatura o, en aquest cas, el còmic és clau en la imatge que es genera, especialment des de la infantesa, de tot allò relacionat amb el món científic. Personatges com el professor Tornassol o el professor Bacterio creats per Hergé o Ibáñez acompanyen en aquesta exposició les biografies de superherois com Batman o Spiderman basades en mutacions genètiques. El científic malvat, l'inventor estrambòtic, el personatge esotèric entès en medicina, química i altres ciències que aporta solucions poc ortodoxes... Tots són presents en aquest extens repàs a la història del còmic, recomanable als entesos, als aficionats i als nostàlgics.

Amb motiu de la inauguració de la Biblioteca Sagrada Família es pot veure una mostra basada en una col·lecció de còmics biogràfics de científics famosos i manuals gràfics sobre algunes teories científiques. L'objectiu de l'exposició és demostrar que el còmic és una bona eina de comunicació per transmetre ciència a través de temes com: la imatge del científic, els invents i la tecnologia i els superpoders.

La ciència en el còmic Biblioteca Sagrada Família
Centre Cultural Sagrada Família
Carrer Provença, 480
Del 12 de juliol al 14 d'octubre

Bicing, al marge de la llei

Avui torno a temes avorrits fruit de la meditació, la observació i en essència l'excessiu temps lliure o manca de vida social, segons es miri. Només vull plantejar una qüestió, aviam. Des da fa uns dies als que anem en bici, per exemple a currar (cosa que és molt menys lúdica del que pot semblar en un primer moment), l'ajuntament ens exigeix que portem un llum davanter, un reflectant posterior o llum, i un casc ( a part de complir amb varies normes de circulació referents a voreres, carrils bici, etc; un dia comentaré el fenomen dels quioscos enmig del carril bici, que te tela). Bé, em sembla perfecte, ho tinc tot, tinc un casc la mar de xulo que farà que sigui l'enveja de tothom i uns llums discotequeros que em faran visible a 10 mil milions de metres, i que en el seu conjunt faran que un dia em fotin una pallissa per tenir una aspecte patètic, però és igual. Jo tinc tot això, però i els usuaris del bicing?... aha!!! Ajuntament, asco de penya, els que tenim una bici per miserable que sigui hem d'anar amb l'equipació oficial del ciclista barceloní, però els usuaris de les bicis municipals poden feliçment trencar-se la crisma? I juraria que les bicis de bicing no porten llum davantera, que només és una catadiòptric. No he vist encara cap usuari de bicing amb casc, i els he vist passar per davant de la urbana amb total impunitat. A més, crec que als usuaris del bicing realment els hi cal un casc, perquè quan vaig a currar a la Vila Olímpica (especialment a l'estiu) la meva vida corre perill degut a individus que fa segles que no pillen una bici i això del bicing els hi sembla divertit, són putos kamikazes a pedals!!! I ara el que m'agradaria veure és si l'ajuntament farà complir l'ordenança als usuaris del bicing, i si ho fan a veure com acaba de triomfar un servei en que per fer-ho servir els usuaris hauran de carregar un casc amunt i avall de la ciutat.

Correcció: Acabo de fer una nova llegida a l'ordenança i el casc és només obligatori per a menors de 7 anys que vagin com a acompanyants a la bici. De totes maneres, a l'obligar-nos a circular juntament amb els vehicles de motor algú se'n menjarà un i és matarà i tot el que he dit anteriorment serà aplicable perquè ens obligaran a dur casc a tothom, sinó al temps.

Tigres de paper

Inauguració: divendres 28 de setembre a les 20 h

Sala d’Art Jove. 28/ 09/ 07 › 16/ 11/ 07

El treball de Verónica Aguilera s’emmarca en el desenvolupament de projectes relacionats amb l’espai públic i la interacció social. Stylus és un projecte sobre els canvis que experimenta el color en passar pels processos de reproducció mecànica de les fotocopiadores d’una ciutat. | Ruben Grilo presenta Un munt d’idees, un projecte que consisteix a anotar un munt d’idees en una pila de pòst-its diàriament. El projecte se centra sense embuts ni distraccions en els processos de la creació i en els mecanismes que articulen el pensament artístic. En el projecte de Mariona Moncunill es compleix una de les fantasies més recurrents per als qui ens dediquem a l’art: cremar el museu i fins i tot la nostra pròpia obra. El seu projecte Godzila és una invitació a destruir l’espai de la Sala d’Art Jove, i per extensió, el de la seu de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya. Per la seva banda, Esther Ribot se submergeix amb Kabalart en el sofisticat imaginari simbòlic del mil·lenari tarot. La seva proposta s’interessa per les lectures automàtiques i inspirades de l’esoterisme com a metodologia de lectura i interpretació de la iconografia, l’art i la vida.

Sala d'Art Jove
Calàbria, 147
08015 Barcelona
Tel. 483 83 61
artjove.presidencia@gencat.net
Període d'exposicions de l'1 de setembre al 31 de juliol. Agost tancat.
De dilluns a divendres, de 10 a 20 hores.

Yum! Yum! Orange

El meu últim descobriment musical gràcies a last.fm, m'encanta l'ska japonés, quina secció de vents, quant d'espíritu... Don't worry!



Yum! Yum! Orange

Festival Àsia 2007

Ahir va començar el Festival Àsia de Barcelona organitzat per Casa Àsia. Organitzen un munt d'activitats des de tallers, passant per teatres, dansa, cinema, exhibicions d'arts marcials, fira de botigues, fira gastronòmica, etc. Aquest any el país convidat és Corea del Sud. Les diferents activitats es duran a terme al Mercat de les Flors, l'Institut del Teatre, la Fundació Joan Miró, el CaixaForum, la Sala [2] de l'Apolo, la Plaça Margarida Xirgu, i els cinemes Casablanca Kaplan. Jo ja tinc una petita llista del que anirem a veure, i del que no podrem anar a veure. No aniré però voldria anar a veure l'espectacle de dansa contemporània de Park Soon-Ho el divendres 14 (clarament influenciat per la Gemma) i probablement tampoc aniré a veure el dissabte 15 el combo P'ansori (música tradicional Coreana) - Flamenco a l'Institut del Teatre. El que si que veurem amb un 90% de probabilitats seran pel·lícules, al menys dos de les que segueixen: Welcome to DongMakgol (dissabte 15 a les 20:30), xxxHolic (diumenge 14 a les 16:00), Barking Dogs Never Bite (diumenge 14 a les 18:00) o Paprika (diumenge 14 a les 22:30). Bé, un cap de setmana ben complert, suposo que també anirem a fer una ullada a les botigues i a la fira gastronòmica (mmm, menjar...).

Festival Àsia 2007

Classificar el món per afició

Ahir netejant el munt d'enllaços que he acumulat durant l'estiu, i que bona part d'ells són inútils em vaig trobar amb l'enllaç de la Semapedia, hi vaig entrar i vaig trobar-me amb un concepte fascinant. Bàsicament es tracta de generar codis de barres en 2D que per mitjà d'un software específic i la càmera del mòbil, o del portàtil, poden ser reconeguts i et direccionen a una pàgina de la vikipèdia determinada en funció del codi. Per exemple, pots crear-ne una, enganxar-lo a l'entrada de Santa Maria del Mar (una mica incívic, ho se, però només és un exemple) que en llegir-ho amb el mòbil, i si tens wifi o 3G et portarà directament a l'entrada de la vikipèdia corresponent a l'església. Aquest ús es pot estendre a la teva col·lecció de llibres, a la teva samarreta (si tens una entrada pròpia a la vikipèdia, poder algú et veu pel carrer i vol saber alguna cosa més de tu, a saber), o a un bol de cereals, en definitiva, és com hyperdymo, pots etiquetar tot el que vulguis, una enciclopèdia material al món real, el somni dels il·lustrats francesos i de milers de maniàtics classificadors del món, és la revolució. Jo que m'incloc dintre del segon grup me'n moro de ganes de probar-ho, però crec que la manca de temps acabarà ràpid amb aquesta intenció. Per tant aquest missatge va dirigit a aquells privilegiats que tinguin temps per cobrir Barna de codis de barres i classificar-la in situ (guau, seria com fer un herbari però amb una ciutat sencera..., una guia de la ciutat a les parets de la mateixa...). Llàstima però que aquí no hi hagi wifi arreu o 3G, al Japó en cada cantonada et trobaves anuncis o maquines de begudes o parades de bus amb aquests codis de barres que allà et donen informació variada. Poder algun dia aquí serà així, i per fi tot podrà serà classificat, per Diderot, per Linnæus!!!

Semapedia

Regenesis, biologia molecular en acció!

Nova descoberta en el món de la sèrie d'entreteniment d'intriga televisiva que tant s'ha posat de moda en els últims dos anys (suposo que en part perquè en molts casos són millors que la major part de pel·lícules d'aquestes característiques que es fan al cinema). Bé doncs, la nova troballa és una sèrie mutant fruït de fusionar CSI amb Estallido, i el protagonista surt de fusionar el Grissom, el House i l'Axel Rose. Estem parlant de Re-Genesis, una producció canadenca centrada en un laboratori de Biologia Molecular (NorBac) amb seu a Toronto i finançat pels EUA, Canadà i Mèxic (si, jo tampoc ho entenc del tot), que es dedica a estudiar brots epidèmics amb tècniques pròpies de CSI (i no dic pròpies de la biologia molecular, perquè el que fan a CSI està a un altre nivell, el de la imaginació probablement). Aquest laboratori, tot i tenint un aspecte tirant a cutre és millor que el Centre de Control i Prevenció de Malalties d'Atlanta i l'Institut Pasteur junts, ja que quan algú d'aquests dos centres truca al fantàstic grup d'investigació, el protagonista Dr. Sandström els tracta com si fossin imbècils perquè ell mola més. Per generar un producte de més qualitat ens regalen amb les típiques imatges dignes de CSI en que els investigadors processen mostres de sang contaminades d'un virus més letal que l'èbola (sic) amb uns guants de làtex com a única protecció i a més ho fan a sobre de la seva pròpia taula de treball, al costat de l'ordinador i de l'entrepà del dinar. Per acabar-ho d'adobar els diàlegs estan carregadets d'expressions científiques utilitzades amb un criteri proper a cero fruït o bé d'un assessor científic pèssim o poder d'una mala traducció (perquè reconec que l'he vista en castellà). En definitiva, pel que he vist de la sèrie, em sembla que és cutre, però encara li donaré dos oportunitats més (les bajanades que arriben a dir fan molt gràcia, i poder han durant prou en pantalla com per fitxar un nou, o un simplement, assessor científic). També he de dir una cosa, la vida d'un científic no és ni de bon tros tant emocionant com la pinten, vamos, enlloc i ni de conya.

Los Mitos de Chtulu d'H.P. Lovecraft i altres

Lovecraft sempre m'ha agradat, prèviament havia llegit un parell de llibres seus, El Caso de Charles Dexter Ward i El Horror de Dunwitch i els havia trobat fascinants. Per qui no conegui Lovecraft es tracta de l'autor més influent de la literatura de terror del segle vint, va crear un nou gènere, l'horror còsmic i a més va crear escola. No direm que tot i això era un individu ben normal, doncs no era així. Era un senyor solitari i possiblement una mica pertorbat a nivell mental, però genial a nivell literari, bé depèn de a qui li preguntis, per què H.P. Lovecraft té tants admiradors com detractors (sempre havia volgut escriure aquesta frase). Els col·legues de Lovecraft, la major part d'ells per via epistolar, van conformar al voltant del seu amic i guru literari el que es coneix com a Cercle Lovecraft. Partint dels relats i novel·les curtes de Lovecraft varen crear, ell i els seus deixebles, tot un univers d'horror que compartia una sèrie de localitzacions geogràfiques, objectes, personatges, etc. Aquest univers comú es coneix com als Mites de Chtulu. El llibre Los Mitos de Cthulu d'Alianza Editorial consta d'una sèrie de relats pertanyents i no pertanyents als mites seleccionats per Rafael Llopis amb més o menys fortuna. El llibre es divideix en tres parts, Els Precursors, Els Mites i Mites pòstums. És dintre dels dos primers apartats on trobem els millors relats. Entre els precursors dels mites trobem bons relats de caire gòtic, oníric i intrigant, i en la part dedicada als mites en endinsem plenament en el món de Lovecraft amb relats de gran qualitat. La part dels Mites Pòstums correspon a relats posteriors a la mort del mestre i representen la decadència del gènere, el gran responsable del manteniment dels mites i de la seva continuació va ser August Derleth, i d'aquesta manera també va ser responsable de la seva decadència. Dintre dels Precursors m'ha encantat Dias de ocio en el pais de Yann de Lord Dunsay, que tot i no ser una relat d'horror en ell es nota la influència d'aquest autor sobre la prosa de Lovecraft. D'entre els mites són els de Lovecraft els de més qualitat, per exemple La sombra sobre Insmouth i poder el més fluixet de tots seria Las ratas del cementerio de Henry Kuttner. Em va agradar molt més El Caso de Charles Dexter Ward, poder perquè es tracta d'un llibre íntegrament de Lovecraf, però aquestat antologia val molt la pena, tant pels relats de Lovecraft que són deliciosament horrorosos, com un parell dels que l'acompanyen que no es queden pas enrere. El proper llibre que comentaré serà el Necronomicon, visiteu la vostra biblioteca habitual, segur que val la pena fer-li una ullada.

Tot sobre Lovecraft en castellà: HP Lovecraft

1000 visitant i 62 posts

En el fons estic plètoric, 1000 visitants tot i que és poc així en general a mi em sembla un burrada de visites al blog, per celebrar-ho Paranoia Agent.

La necessitat de viatjar

Últimament tinc unes ganes boges de viatjar, fer un viatge llarg, tranquil, sense preocupacions, ni pensar que al cap d'un més he de tornar a la feina, ni que tinc un munt de coses per enllestir a casa, res, només viatjar i conèixer. Jo fins ara he fet tres viatges "llargs", a banda de diverses escapades més curtes per Europa. Amb la Gemma, la meva companya en tots el viatges, hem anat a Vietnam, Cuba i el Japó. Mai havia viatjat durant tant de temps (al voltant de tres setmanes) ni a llocs tan llunyans, i per mi va ser tota una descoberta que em va inculcar l'afany per conèixer més món i per anar una mica més enllà. Encara recordo el que vaig sentit en arribar a Ho Chi Minh City, estava del tot impactat, aquella multitud de gent, de motos, aquella calor sufocant, els cigarrets que em vaig arribar a fumar pels nervis d'estar en aquell lloc exòtic, estrany i desconegut, era el meu primer cop al Sud Est Asiàtic, i no serà l'últim. En els últims temps als diaris apareixen articles sobre gent que ha viatjat durant anys al voltant del món o trobes blogs de gent que t'està explicant les seves experiències en viu (això de bloguejar els viatges en viu és genial!) viatjant durant també un any per diferents parts del món, o bé t'ho expliquen en diferit. Com sigui totes aquestes històries de viatgers m'estan fent molta enveja, a més tinc un exemple proper de viatger de viatges llargs com és l'Adrià, un amic meu que és va passar sis mesos voltant per la Índia, de fet en aquest moments tinc la intenció de imitar-lo algun dia. Doncs dir només que o sis mesos o un any, però m'encantaria anar a voltar amb la Gemma pel món lliures de lligams i de mals de cap a part dels que ens pogués donar el viatge. Si algú sap alguna manera de fer-ho o ho ha fet s'accepten propostes, encara que suposo que el que cal principalment és la intenció.

El nostre blog de viatges: La Gran Travessa

Shiva vs. Novartis

Novartis perd el judici contra la llei de patents de l'Índia. I cap a casa, a Novartis, una de les grans multinacionals farmacèutiques, li acaben de cantar la canya a cal Gandhi quan el Tribunal Suprem de Chennai, al sud de la Índia, els hi ha dit gentilment que les demanda que la multinacional havia interposat contra la llei del patents del país se la podien menjar amb patates. Per tant a la Índia es podrà continuar amb el desenvolupament de medicaments genèrics, en pla Open Source :-). La multinacional s'escuda en arguments com que això serà negatiu de cara a investigar nous medicament i és un atac al dret de la propietat intel·lectual. Aviam, en primer lloc, els diners de veritat, les farmacèutiques els fan amb les aspirines, els ibuprofens, el prozac, els rennies, totes aquestes llaminadures que ens fan la vida més fàcil, que no els interessa investigar sobre certes coses per por a no fer diner, que ho deixin per a la iniciativa pública que ja ho faran ells, doncs hi ha molts i bons científics a universitats i centres de investigació estatals. En segon lloc la propietat intel·lectual (sic) és pot gestionar de varies maneres i és un concepte que jo no crec sigui d'aplicació universal per tot i per a tothom. Si descobreixes un nou fàrmac passes a ser un tio important, publicaràs el teu descobriment en les millors revistes, sortiràs al diari, guanyaràs un premi, l'empresa o institució en la que treballis guanyarà cert prestigi, fins aquí entra en el camp del que és decent. A partir d'aquí, la intenció per part dels descobridors de viure de les rendes la resta de la vida ja crec que és una mica regalar-se en el món del luxe, aquest fenomen és factible als USA on això de la propietat intel·lectual sembla ser que té més importància que la vida de les persones. Però mentre hi hagi països pirata com la Índia, Brasil o certes Repúbliques Africanes, van bé les multinacionals. Només espero que la producció de fàrmacs genèrics contra malalties tals com càncer, sida o d'altres siguin duta a terme en massa i de manera totalment delictiva atacant frontalment la propietat intel·lectual per gràcia i benefici d'aquelles persones que prefereixen viure ni que sigui un dia més que no pas preservar el benefici econòmic o la propietat intel·lectual de cap individu o empresa.

via VilaWeb

Atenció és un Spidercerdo!!!

La pel·lícula no és pas una maravella, no passa de ser un capítol normalet allargat, però només per aquesta seqüecnia ja l'hagués anat a veure. Homer, t'estimem.

La revista Altaïr no serà Lonely Planet Magazine

Feliçment fa un parell de mesos em vaig subscriure a la revista Altaïr, per que m'agraden els viatges, per que era una revista de viatges diferent, per que la botiga mola molt, bé no se, coses d'aquestes vaja. Bé doncs, la qüestió és que fa unes setmanes m'arriba un mail de la gent d'Altaïr dient-me que l'empresa que s'encarregava d'editar-los deixa de fer-ho i que ho faran per lliure, que l'esmentada empresa sàpiens publicacions a partir d'ara farà una altra revista, la Lonely Planet Magazine, doncs vale; procuraré canviar-me, vaig pensar, suposo que podré continuar rebent l'Altaïr. Peró la primera sorpresa és quan ja veus l'últim número d'Altaïr editat per sàpiens en que anuncien descaradament la nova revista Lonely Planet, és a dir la competència, lleig, però de moment acceptable. El toque de qualitat final per part de sàpiens ha estat un carta que ha arribat a la meva bústia dient que la revista Altaïr canviava de nom i passava a anomenar-se Lonely Planet Magazine. Davant de tanta elegància editorial només puc dir: sàpiens publicacions son uns pocavergonyes i uns manipuladors i vull la meva subscripció a Altaïr i no vull veure un sol número del Lonely Planet Magazine a la meva bústia per que el cremaré després d'haver-li fet vudú i pipi a sobre. He dit.

Altaïr, Revista de Viatges

マッハ Go Go Go!!!

Aquest post me'l dedico a mi mateix que avui m'he tret el carnet de conduir d'una puta vegada. Speed Racer Go Go Go!!!

Planeta Solitari: El congost de Mont-Rebei

Fruit de la meva ignorància, i de pensar que les fotos de la guia Lonely Planet eren reals (com odio el Photoshop) pensava que els indrets màgics, impactants, copsadors, etc. només se trobaven en terres llunyanes, i quan dic llunyanes per mi vol dir fora del continent europeu (per que sóc així de simple, i que hi farem, no?). Inspirant-me en el fet de que aquest cap de setmana vaig anar a parar, per raons alienes a la meva voluntat, a la Vall d'Àger als peus del Montsec i vaig poder descobrir un dels paratges, al menys per mi més impressionants de Catalunya, el congost de Mont -Rebei.

El congost el forma el riu Noguera Ribagorçana travessant la serra del Montsec i constituint una barrera natural entre Catalunya i l'Aragó, de fet se tracta de l´únic gran congost que és manté verge a Catalunya. El congost és travessat per un camí de ferradura excavat a la roca que faria molta por si no fos per un passamans instal·lat per la Fundació Territori i Paisatge. Com a dades tècniques: les parets del congost arriben a assolir més de 500 metres de caiguda vertical, amb punts on l'amplada mínima del congost és de només 20 metres. A prop del congost i regnant sobre l'embassament de Canelles trobem l'ermita de la Pertusa, des d'on es pot iniciar una excursió fins al congost. Val molt la pena, aquelles parets són impressionants, i si estàs preparat i portes aigua i no fas la ruta durant la canícula... podràs gaudir d'unes vistes excepcionals, travessar un pont penjant (que sempre fa gràcia), tenir sota els teus peus barrancs de 200 metres (que poder fa menys gràcia), i en general gaudir de la natura (qui en sàpiga, per que en aquest punt jo al menys fallo i trobo que la natura és un xic massa feréstec pel meu gust).

Com arribar-hi: Per la carretera N-230 (Lleida - Vall d'Aran), des del Pont de Montanyana (Ribagorça, subcomarca la Terreta). Des d'aquí, a través de la carretera que va a Tremp (C-1311), es troba l'encreuament d'on surt la pista senyalitzada que porta a Sant Esteve de la Sarga. Altres maneres d'arribar-hi: a través de la carretera de Tremp (C-147), agafant a prop de Cellers la cruïlla que porta a la Guàrdia de Tremp i Sant Esteve de la Sarga. També des d'Àger i Corçà (la Noguera), però aleshores només s'hi pot accedir des del sender (GR-1) que travessa el congost de Mont-rebei.

bicingTag

Estàs ociós? No saps que fer aquest estiu? Treballar és massa dur i vols una nova manera de no fer res de profit? Doncs ha arribat el nou concepte d'entreteniment via web, el bicingTag. A remolc de l'èxit de la iniciativa municipal bicing (o també anomenada omplim Barcelona de perills aleatoris sobre dues rodes) ens trobem amb aquest joc que et permet interactuar amb les bicicletes com si tu fossis Félix Rodríguez de la Fuente i la bici un lince ibérico. Selecciona una bici... fes-li una foto cada cop que la vegis... puja la foto a la pàgina web de bicingTag ... seràs el millor caçador de bicicletes? O bé adopta una bici, posa-li un nom i espera a que sigui la bici més caçada, serà la teva bici la més desitjada del panorama ciclista barceloní? Certament això del bicingTag és una nova i refinada manera de perdre el temps i de donar noves emocions a les nostres tardes mortes fent tombs per Barcelona, poder és inútil, si, com a mínim és original. El següent pas podria ser caçar els ciclistes, com un safari urbà...

via la tafanera

Història de Catalunya (Modèstia a apart) de Toni Soler

Més, més literatura, exclama la gent al carrer! Comentaris de llibres cada dia fonamental! Ens encanta la teva encertada i elevada capacitat de crítica! Front al clam popular faré un nou comentari de text, com a l'insti. Aquest cop l'escollit és en Toni Soler i la seva Història de Catalunya (Modèstia a apart) públicat per La Butxaca, que diria que pertany al grup 62, o similar. Després dels drames anomenats Houellebeq i Oé, em venia moooolt de gust un llibre com aquest. Vaig triar Història de Catalunya per que fa poc em vaig llegir Breve Historia de Japón de Mikiso Hane i vaig pensar, collons, t'has llegit la història de Japó des de l'era Heiana fins al 2000 i no ho has fet amb la de Catalunya que es on has crescut... Bé, doncs m'hi vaig posar, a més buscava una mica de frescor i un punt de vista diferent dels llibres acadèmics, que a vegades estan bé i gairebé sempre te suïcidaries llegint-los. I després de devorar el llibre en tres dies dic: com mola!!! El Toni Soler fa un repàs general de la història de Catalunya sense mirament, amb humor a vegades, mala llet gairebé sempre però amb una objectivitat que jo al menys no m'esperava. Objectivitat emmarcada en el fet de que l'autor és català i figuerenc, però això és inevitable. Clar que quan fa conya o es carrega algú dona una opinió subjectiva, però no l'emfatitza ho deixa anar sense més t'ho quedes o ho deixes però no altera la visió objectiva general. Crec que m'he explicat una mica amb el cul poder, però el que volia dir és que no és només u bon llibre d'humor, és un bon llibre d'història. Últim comentari, m'encanten les conclusions finals.

New Jersey a Barcelona

Un se n'alegra quan descobreix que la seva ciutat no és tant avorrida com la pinten. Mola molt descobrir que a Barcelona tenim els nostre propi Tony Soprano, tenim una Cosa Nostra, tenim Yakuzas, en serio, quan ho he llegit he flipat. Avui a La Vanguardia apareix un article sobre els Controladores que s'encarreguen de vigilar les cases recentment desokupades al Barri de Sants. Aquesta empresa de vigilants constituïda per gitanos, basicament, queda definida per declaracions com les següents:

"Somos trabajadores de una empresa de control de obras, y nos han contratado para impedir que los hippies de las rastas vuelvan a okupar las casas, mientras no comienzan los trabajos de demolición, nosotros ya estamos rehabilitados... si los okupas se atreven a venir, nos liamos a bofetadas y asunto arreglado".

"¡Los hippies nos los comemos con patatas! ¿o no? Pero primero llamamos a los Mossos, que es nuestro deber. Nosotros somos los encargados de garantizar la seguridad y el orden"

"Porque si aquí vienen trescientos okupas ¿qué hacemos? Pues liarnos a macetazos desde el balcón". "O sacamos las cacharras". "No, hombre, no... pistolas no tenemos, lo único que tenemos son la puntera de acero de las botas, que te mandan a Vall d´Hebron en un momento. ¡Y las macetas del balcón!"

I em pregunto: el col·lectiu Okupa (AKA Los hippies, del qual jo no sóc fan, però tampoc detractor) sempre ha tingut el valor d'enfrontar-se a la policia als desallotjaments i a vegades en les reokupacions de cases, però tindran collons d'enfrontar-se a la màfia? Un policia al cap i a la fi s'ha de limitar a la legalitat (a banda dels excessos per tots coneguts) però aquests Controladores no tenen la llei com a límit. Si això s'estandaritza, serà el final del moviment okupa?, per que la frase "O sacamos las cacharras" fa por por (la resta també però). Tornaran a reokupar aquestes cases, o poder en el fons no són tan violents com ens fan creure en les noticies, ni tant antisistema com ens fan creure ells mateixos? Per que enfrontar-se a la màfia és enfrontar-se al sistema real, sense maquillatge i sense concessions. Aquests Sopranos de La Mina i de Sant Roc no seran pas tant benèvols com la polícia, aquests si que són mercenaris i aquests també son antisistema i són en moments així quan a un se li entreveu el llautó o se'l respecta.

Viatjar al Tramsiberià

La Generalitat fa una campanya institucional en favor d'un ús responsable de l'aire condicionat Aquest estiu no passis fred , bé, no? no passem de 25 graus, tal i qual empresa ja no passa fred (anunci que ha aparegut a tots els diaris), i així lluitem contra el canvi climàtic, eliminant també les corbates. Fins aquí bé, però per favor... qui és l'energumen que posa l'aire condicionat al Tram, al Metro, a la Renfe o als FGC? Aquest individu no te respecte ni pel medi ambient (que vaja, ja s'ho farà) ni per les persones, per que molta gent pillà uns refredats horribles per culpa del canvi de temperatura de transport públic estival; exterior: entre 25º i 28º C, andana del Metro: entre 30º i 35º C, vagó del Metro: 15º. Bé doncs, queda dit, no volem morir com si estiguéssim a Moscú al bell mig del cru hivern per haver o voler agafar el transport públic. Apa, tots en bici, que és a l'aire lliure i a més se fa exercici (no m'ho crec ni jo).

Eddie Palmieri a Vilafranca del Penedès, avui!

Sere breu i concís per que de fet ja vaig tard donant aquesta notícia. Avui dia 29 a les 23:00 a Vilafranca dintre del marc del Vijazzpenedès, un combofestival dedicat al vi i al jazz podreu escoltar (jo no hi podré anar, drama social) al gran Eddie Palmieri acompanyat dels Afro-Caribbean Jazz All Stars. Eddie Palmieri és un dels grans del Latin Jazz i la Salsa, va tocar el seu piano acompanyant a la Fania All Stars, al Tito Puente, Cheo Feliciano, etc. i està viu (cos que si més no és sinificativa, per que a Tito Puente i a més de la meitat de la Fania no els hi veurem el pel mai més).

Super Mario Bros en viu

No començaré pas una sèrie de les millors interpretacions en viu de temes de videojocs clàssics (tot i que no seria una mala idea) però vull incloure aquesta del Mario feta amb dos guitarres alhora (!!!???) per constatar que la del Monkey no és de les més impactants (dedicat al yeral).

Viñetas desde O Atlántico 2007

Des de petit pensava que el Saló del Còmic de Barcelona era el millor fins que un agost que estava jo una mica avorrit vaig anar a A Coruña i em vaig topar amb el Saló d'allà: Viñetas desde O Atlántico. La localització no és sempre exactament la mateixa però orbita al voltant dels preciosos jardins de Méndez Nuñez, vora el port. I bé, a nivell d'estands i paradetes variades no guanya pas al Saló de Barna (que en l'última edició era un immens temple de consumisme comiquero), però li dona mil voltes en les exposicions, en la presència d'autors i en la cura amb la que organitzen l'esdeveniment. Aquest any celebren la seva desena edició fent un repàs dels últims 10 anys de la Banda Deseñada Galega. Entre els autors que venen aquest anys destaquen Yoshihiro Tatsumi (Infierno), Jeff Smith (Bone) o Tim Sale (Batman: The Long Halloween o el dibuixos d'Isaac Méndez a Heroes). Doncs els aficionats al còmic teniu una cita el proper 13 d'agost, una bona alternativa estival. Per cert, el cartell d'aquest any el fa en Manu Larcenet, un dels millors autors francessos a dia d'avui.

Viñetas desde O Atlántico

Monkey Island Theme en viu

Escoltar aquest tema sempre m'anima, va per tu Gaybrush!

Liniers al Triangle

Que fer un dia al centre de Barcelona, si no tens un duro, ni ganes de donar l'enèsim tomb per les Rambles infestades d'afables turistes, ni vols visitar els punks i heavys adolescents de Tallers i Sitges o anar a submergir-se en el fashionisme més mestís al Raval? Doncs anar a veure una exposició gratuïta a l'FNAC del Triangle (tot i que pots córrer el perill d'anar a dalt a pillar-te alguna cosa però recordem que no tenim ni un duro). Des de fa gairebé un mes (si, no sóc la CNN pel que a actualitat) i fins al proper dia 22, o bé 26 no ho tinc del tot clar, hi ha un exposició de l'auto argentí Liniers, del qual ja havia parlat fa un temps. Els originals de l'autor argentí correran per l'Estat Espanyol d'FNAC en FNAC degut a l'edició del segon volum de la recopilació de les seves tires còmiques per part de Random House Mondadori, a la col·lecció Reservoir Books. Linier està molt bé, i a manca de Calvin & Hobbes, és el millor que és pot trobar pel que fa a tires de premsa. Per tant passat per l'exposició, que és gratis, i si tens pasta, comprat un dels dos volums i passa una bona estona amb la visió de la vida que ens dona aquest argentí un xic obsessionat amb els pingüins.

Ricardo Liniers

Una cuestión personal de Kenzaburo Oé

Houellebeq és un cabrón, però no guanya en mala llet a aquest premi Nobel. Al menys pel que fa a aquesta novel·la (deixa'l anar...). Oé allibera cruesa, patetisme, traïció, autocompassió, odi, ràbia (continguda o no), desesperació, marcialitat i sobretot dolor, vaja, tot allò que més ens mola de l'ésser humà concentrat en poc més de cent pàgines, i es queda ben ample. Una cuestión personal és de fet literalment personal, basada en la pròpia experiència de l'autor que va haver d'afrontar el fet de tenir un fill afectat per una hidrocefàlia i autista, reflecteix aquesta situació a través del protagonista, el penós professor d'anglès Bird. La novel·la transcorre en un ambient d'opressió constant pel nostre estimat/odiat (decideixes tu mateix en el fons no és un pavo que acabi de caure bé així de bones a primeres) que ha de prendre una decisió respecte que fer amb el seu nounat, extremadament malalt, que ha nascut en el si d'una relació infeliç, la que manté Bird amb la seva dona i els seus sogres. Tot això s'ha de contextualitzar dintre de la societat japonesa, amb uns valor completament diferents als nostres en tots els aspectes, especialment pel que fa als sentiments de la responsabilitat, l'honor i l'èxit. En segon pla també podem veure la diferència que hi ha pel que fa a les relacions sentimentals, l'evasió de la realitat i l'amistat; la relació que manté Bird amb una amiga de la infància a la que veu només em moments d'extrem puteig és molt curiosa, normalment la consideraria estrany si més no, però dintre el llibre l'acabes apreciant com a 100% normal i lògica. Tot i que l'ambient de bona part de la novel·la és bastant malaltís la vaig trobar molt fresca. Suposo que tot i que pateixes contínuament no és el mateix patir que amb els autors occidentals, el protagonistes són miserables, però de manera diferent, són cruels i vils, si, però d'una manera diferent i poder més innocent. A més no tot és desesperació, en Kenzaburo Oé reflecteix que en mig de tanta merda la gent, per molt patètica que sigui, poden ser absoluts herois (a nivell domèstic, el protagonista no és posarà en plan èpic en cap moment del transcurs del llibre). Tampoc vull que això soni a redempció a l'estil USA en que el prota cau a la pitjor de les misèries i després qual au fènix reneix de les seves cendres, no, no, no, ja dic que la percepció de la realitat la tenen ben diferents aquests japonesos. Bé, prou, no vull comentar més per què acabaré explicant més coses del llibre, i ja n'he explicat alguna i m'ha fet mal, però en aquest cas era necessari. De nou publica Anagrama i aquest cop podeu llegir la contra que és més respectuosa que en el cas de Plataforma.

Dragon Ball Rap

Ho he resistit durant dos mesos però no puc més he de penjar aquest vídeo!!! (Desgraciadament tothom te un freak a dins...)


via Crazy Japan

Temperatura Ambient

El dia 20 de abril, a les 20 h en el Centre Cívic Sant Andreu (C/ Gran de Sant Andreu, 111), tindrà lloc el lliurament de premis de la convocatòria del Concurs d’Arts Visuals Premi Miquel Casablancas 2007.

El lliurament de premis coincidirà amb l’inauguració de l’exposició Temperatura Ambient. Un projecte d'Àlex Nogueras i Rebeca Blanchard (del 20 d'abril al 30 de maig). Artistes: Karmelo Bermejo, Sergi Botella, Mireia C. Saladrigues, Rubén Grilo, Enrique Lista, Aina Melis, Mariona Moncunill i Dídac Punyet, Joan Saló, Ignacio Uriarte.

Sessió de DJ a càrrec de Gelen & Jesús (Jeleton).

Concurs d'Arts Visuals Premi Miquel Casablancas 2007

Plataforma de Michel Houellebecq

Inaugurem nova temàtica. Després de la dedicada a política, que va ser intensiva i estacional comencem una dedicada a llibres, no se perquè estic fent sevir el plural de modèstia ... Bé doncs el primer llibre que comentaré el vaig llegir la setmana passada i va estar bé. No comentaré res de l'argument per que això de carregar-se la sorpresa d'un llibre o pel·lícula quan la comentes em treu de polleguera, i en contra de l'edició d'Anagrama d'aquest llibre he de dir que ells se la carreguen ràpidament i crec que fins i tot t'aixafen l'argument però vaja, que hi faré. Per tant, primera recomanació, per res del món no llegiu la contraportada. Jo personalment a Houellebeq lo tenia, i encara li tinc una mica, de mania. No ho puc evitar especialment després de llegit Ampliación del Campo de Batalla (novel·la desquiciant), i poder li tenia mania perquè en el fons soc de mentalitat conservadora o alguna cosa així. Però em vaig decidir a llegir plataforma per varies raons. Houellebecq escriu molt bé, i això se li ha de reconèixer, els seus llibres se devoren en menys d'una setmana. Dos, les històries que Houellebecq explica són interessants, tot i que desprès de llegir tres llibres seus te n'adones que les s'assemblen bastant entre elles. En tercer lloc, aquest home no te pels a la llengua i és cru com ell sol, a vegades llegint els seus llibre pots pensar que no te cor, ni amics. Aquest últim punt però l'he reconsiderat amb aquest últim llibre. Amb Plataforma he descobert que aquest home, bé, poder no l'autor però si els personatges que ell escriu, per tant farem una extrapolació a l'autor, doncs això, que aquest senyor en el fons és un romàntic una mica o un molt fastiguejat amb la societat occidental, i de fet en molt punts estic d'acord amb ell. Abans tenia la impressió de que era simplement un pessimista més, però no ben bé, en aquest món n'hi ha per ser pessimista, en la vida dels personatges de Houellebecq n'hi ha per ser-ho més. Però aquest mateixos personatge no són derrotistes, el seu món pot ser una merda però davant de la oportunitat de ser feliços s'hi aferren i lluiten per ser-ho, però a vegades les circumstancies ens superem per molt que lluitem, i no ens enganyem, això no deixa de ser el dia dia de qualsevol. Bé, no continuo dissertant per que començo a perdre el fil i a anar-me per les branques, en resum, Plataforma és un bon/molt bon llibre i Michel Houellebcq és un gran escriptor. Si els llibres una mica durs, de paraula i fet, t'agraden, estic gairebé convençut que Plataforma t'agradarà, si no t'agraden aquest tipus de llibre, poder també t'agradarà per que ja he dit abans que hi ha cert toque de romanticisme (no en el sentit estricte de la paraula). Tot això que he dit podria servir per un altre llibre de l'autor: Las Partículas Elementales i en menor mesuja per Ampliación del Campo de Batalla. Au revoir.

Michel Houellebecq

Viatge Addictes

Bé com que estic preparant un viatge per aquest maig aprofito per dedicar un post a la millor pàgina web de viatges en català, i pel meu gust, la millor pàgina web de viatges. Es tracta de viatgeaddictes. La pàgina web te un disseny senzill i uns continguts complerts i sobretot frescos. Les seves seccions de cultura viatgera, una agenda complerta per a amants de voltar, la seva secció de noticies, el basar, els enllaços d'interès, el fòrum de viatgers, i sobretot el que per mi és la joia de la corona les guies i relats des propis usuaris i dels mateixos webmasters, la Yolanda i en Toni. He passat molt bones estones mirant-me aquestes guies amateurs, escrites moltes d'elles de manera apassionada, totalment subjectiva, que t'omplen de ganes d'anar a aquell país que algú va visitar en el seu dia, va quedar encisat i et transmet les seves sensacions en aquests relats, minillibres de viatges i guies, tot a l'hora. També he dedicat hores a consultar al fòrums, fonts de saviesa inesgotable que et poden salvar de més d'una monumental cagada en qualsevol tràmit, vacunació, etc, donant-te consells 100% reals i actualitzats sobre gairebé qualsevol lloc on vulguis anar o cosa que vulguis fer. Si t'agrada viatjar per lliure a llocs propers o remots, fes una escapada a aquesta web.

Viatgeaddictes

La política catalana apesta

Ahir que estava jo pensant... demà faré un post sobre un artista txec que està fent unes accions molt divertides sobre anuncis del nou Windows Vista.
Però, oh, drama social, ens hem llevat, hem sentit les notícies, i a mi m'ha agafat una mica de cobriment pel que fa a la política catalana, el seu parlament i en general respecte a la mare que els va parir a tots. Si de fet jo això ho estava intuint des de el cap de setmana, en que al senyor Vendrell se li va acudir obrir la boca molt molt més del que les seves mandíbules li permeten i cagada la hemos. I mira, hem pogut gaudir gràcies a això de 4 dies en que a tots se'ls hi ha vist el llautó, en que tots s'han vist dominats per estratègies de partit (que ja s'apropen les municipals) demostrant un cop més que la gent, la societat, el país, la llibertat, la pàtria, la llengua, o allò que defensin se'ls hi refot de manera absoluta i total, l'important és el poder, el vot, i el poder del pot, les persones som vots i som poder, els pugem fins els cims del poder o els enfonsem a la misèria més pudenta del sistema, només cal que algú ens influencii adequadament per fer-ho. I així finalment he fet un post polític, que no és que m'emocioni, però ho necessitava, que cabrons. Un últim apunt, i que consti que no l'he votat ni és pas el meu ídol, però havent estat molts cops a la meva vida a Ponferrada, l'últim cop fa 4 mesos, on el senyor Zapatero va dir que va pagar 80 cèntims per un café, és ben possible que així fos, amb això no vull dir que realment conegui com estan les coses al carrer pel que fa als preus abusius de gairebé tot, però pobre desgraciat, lo del café li perdono.