6/15/2007

Una cuestión personal de Kenzaburo Oé

Houellebeq és un cabrón, però no guanya en mala llet a aquest premi Nobel. Al menys pel que fa a aquesta novel·la (deixa'l anar...). Oé allibera cruesa, patetisme, traïció, autocompassió, odi, ràbia (continguda o no), desesperació, marcialitat i sobretot dolor, vaja, tot allò que més ens mola de l'ésser humà concentrat en poc més de cent pàgines, i es queda ben ample. Una cuestión personal és de fet literalment personal, basada en la pròpia experiència de l'autor que va haver d'afrontar el fet de tenir un fill afectat per una hidrocefàlia i autista, reflecteix aquesta situació a través del protagonista, el penós professor d'anglès Bird. La novel·la transcorre en un ambient d'opressió constant pel nostre estimat/odiat (decideixes tu mateix en el fons no és un pavo que acabi de caure bé així de bones a primeres) que ha de prendre una decisió respecte que fer amb el seu nounat, extremadament malalt, que ha nascut en el si d'una relació infeliç, la que manté Bird amb la seva dona i els seus sogres. Tot això s'ha de contextualitzar dintre de la societat japonesa, amb uns valor completament diferents als nostres en tots els aspectes, especialment pel que fa als sentiments de la responsabilitat, l'honor i l'èxit. En segon pla també podem veure la diferència que hi ha pel que fa a les relacions sentimentals, l'evasió de la realitat i l'amistat; la relació que manté Bird amb una amiga de la infància a la que veu només em moments d'extrem puteig és molt curiosa, normalment la consideraria estrany si més no, però dintre el llibre l'acabes apreciant com a 100% normal i lògica. Tot i que l'ambient de bona part de la novel·la és bastant malaltís la vaig trobar molt fresca. Suposo que tot i que pateixes contínuament no és el mateix patir que amb els autors occidentals, el protagonistes són miserables, però de manera diferent, són cruels i vils, si, però d'una manera diferent i poder més innocent. A més no tot és desesperació, en Kenzaburo Oé reflecteix que en mig de tanta merda la gent, per molt patètica que sigui, poden ser absoluts herois (a nivell domèstic, el protagonista no és posarà en plan èpic en cap moment del transcurs del llibre). Tampoc vull que això soni a redempció a l'estil USA en que el prota cau a la pitjor de les misèries i després qual au fènix reneix de les seves cendres, no, no, no, ja dic que la percepció de la realitat la tenen ben diferents aquests japonesos. Bé, prou, no vull comentar més per què acabaré explicant més coses del llibre, i ja n'he explicat alguna i m'ha fet mal, però en aquest cas era necessari. De nou publica Anagrama i aquest cop podeu llegir la contra que és més respectuosa que en el cas de Plataforma.
Publica un comentari a l'entrada

Una cuestión personal de Kenzaburo Oé

Houellebeq és un cabrón, però no guanya en mala llet a aquest premi Nobel. Al menys pel que fa a aquesta novel·la (deixa'l anar...). Oé allibera cruesa, patetisme, traïció, autocompassió, odi, ràbia (continguda o no), desesperació, marcialitat i sobretot dolor, vaja, tot allò que més ens mola de l'ésser humà concentrat en poc més de cent pàgines, i es queda ben ample. Una cuestión personal és de fet literalment personal, basada en la pròpia experiència de l'autor que va haver d'afrontar el fet de tenir un fill afectat per una hidrocefàlia i autista, reflecteix aquesta situació a través del protagonista, el penós professor d'anglès Bird. La novel·la transcorre en un ambient d'opressió constant pel nostre estimat/odiat (decideixes tu mateix en el fons no és un pavo que acabi de caure bé així de bones a primeres) que ha de prendre una decisió respecte que fer amb el seu nounat, extremadament malalt, que ha nascut en el si d'una relació infeliç, la que manté Bird amb la seva dona i els seus sogres. Tot això s'ha de contextualitzar dintre de la societat japonesa, amb uns valor completament diferents als nostres en tots els aspectes, especialment pel que fa als sentiments de la responsabilitat, l'honor i l'èxit. En segon pla també podem veure la diferència que hi ha pel que fa a les relacions sentimentals, l'evasió de la realitat i l'amistat; la relació que manté Bird amb una amiga de la infància a la que veu només em moments d'extrem puteig és molt curiosa, normalment la consideraria estrany si més no, però dintre el llibre l'acabes apreciant com a 100% normal i lògica. Tot i que l'ambient de bona part de la novel·la és bastant malaltís la vaig trobar molt fresca. Suposo que tot i que pateixes contínuament no és el mateix patir que amb els autors occidentals, el protagonistes són miserables, però de manera diferent, són cruels i vils, si, però d'una manera diferent i poder més innocent. A més no tot és desesperació, en Kenzaburo Oé reflecteix que en mig de tanta merda la gent, per molt patètica que sigui, poden ser absoluts herois (a nivell domèstic, el protagonista no és posarà en plan èpic en cap moment del transcurs del llibre). Tampoc vull que això soni a redempció a l'estil USA en que el prota cau a la pitjor de les misèries i després qual au fènix reneix de les seves cendres, no, no, no, ja dic que la percepció de la realitat la tenen ben diferents aquests japonesos. Bé, prou, no vull comentar més per què acabaré explicant més coses del llibre, i ja n'he explicat alguna i m'ha fet mal, però en aquest cas era necessari. De nou publica Anagrama i aquest cop podeu llegir la contra que és més respectuosa que en el cas de Plataforma.

Back to Top