5/29/2012

Catalan scientific diaspora


Ara ja fa unes setmanes en Carles Capdevila va escriure una editorial al Diari AraA favor dels cervells que van i venen” que em va despertar sentiments contraposats. Per una banda trobo molt encertada la part final en que fa palès que a la ciència als mitjans, si bé no se la ignora, se la menysté força; cal reivindicar la importància de la ciència i situar-la al centre del debat doncs és una de les claus per a un canvi de model productiu. 

La primera part però no la comparteixo en absolut. Entenc que la opinió de Carles Capdevila es basa en una entrevista feta a Montserrat Vendrell “La fuga de cervells és necessària”, que sent la responsable de Biocat no entenc d’on treu certes informacions pel que fa a la mobilitat d’investigadors i la seva projecció futura. Comenten en l’editorial, i també en l’entrevista, que és molt positiu per al sistema de recerca català que marxin científics catalans a l’estranger, i que tot i que potser no tornaran, aquests seran substituïts per altres científics arribats d’altres parts del mon atrets per l’excel·lència científica de Catalunya. Si això fos així potser caldria obrir un altre tipus de debat, però jo hi podria estar més o menys d’acord. Però parem-nos un moment a pensar que és el que hi ha, i que hi haurà amb tota probabilitat. 

Si creiem que estem intercanviant els cervells autòctons per uns altres forans em sembla que anem errats, és poc plausible que amb un 25% (o 38% depen de la font) de retallades en recerca a nivell estatal i un 12% a nivell català puguem atraurem talent. Per a major indignació, tot i que cada setmana als mitjans llegim que la recerca a casa nostra és cada cop més precària, els responsables de la recerca del país neguen la major i repeteixen que no hi ha fuga de cervells. I a sobre, i atenció que aquesta és bona, ens diuen que anem a buscar el finançament a Europa, que amb quest finançament suplirem les reduccions de la inversió pública (la inversió privada brilla per la seva absència) en recerca... com si ara no ho féssim! Ja anem a Europa a buscar finançament, i continuarem anant-hi, però ara anirem sent menys competitius, perquè no podrem aportar ni la part que ens correspondria cobrir dels projectes europeus, ni uns serveis científics estructurals de qualitat, doncs cada any de retallades incidiran negativament sobre les nostres infraestructures en recerca.

Arribat en aquest punt centrem-nos en la realitat de la recerca a Catalunya, i no en el que voldríem que fos. Assumim que patim fuga de cervells, en primer lloc perquè molts dels que marxaran no tornaran, i en segon lloc perquè veurem que en les condicions actuals ningú vindrà de l’estranger per ocupar aquests llocs. Però hi ha una altra pregunta: quins llocs? Si no hi haurà places noves per a fer recerca, si en els propers mesos veurem fusions i tancaments de centresL’aposta dels governs de l’estat no és per la recerca, l’aposta de les empreses estatals no és per la recerca, és així, que no ho vulguin endolcir ni tapar de cap manera. Però l’aposta d’alguns de nosaltres si que és per la recerca. Personalment no tinc cap problema en marxar (bé potser algun, és normal, m'estimo la família i m'estimo la terra), i tinc força coll avall que potser no tornaré, perquè és la vida que he triat, però si us plau, que no em prenguin per beneit i vulguin fer passar bou per bèstia grossa. A Catalunya patim un fuga de cervells, n’hi haurà més i amb nosaltres, a banda de molts coneixements, fugen els impostos dels nostres conciutadans (tampoc molts, que la inversió en recerca tampoc era per tirar coets abans). Ja ha començat la gran diàspora científica catalana.

Publica un comentari a l'entrada

Catalan scientific diaspora


Ara ja fa unes setmanes en Carles Capdevila va escriure una editorial al Diari AraA favor dels cervells que van i venen” que em va despertar sentiments contraposats. Per una banda trobo molt encertada la part final en que fa palès que a la ciència als mitjans, si bé no se la ignora, se la menysté força; cal reivindicar la importància de la ciència i situar-la al centre del debat doncs és una de les claus per a un canvi de model productiu. 

La primera part però no la comparteixo en absolut. Entenc que la opinió de Carles Capdevila es basa en una entrevista feta a Montserrat Vendrell “La fuga de cervells és necessària”, que sent la responsable de Biocat no entenc d’on treu certes informacions pel que fa a la mobilitat d’investigadors i la seva projecció futura. Comenten en l’editorial, i també en l’entrevista, que és molt positiu per al sistema de recerca català que marxin científics catalans a l’estranger, i que tot i que potser no tornaran, aquests seran substituïts per altres científics arribats d’altres parts del mon atrets per l’excel·lència científica de Catalunya. Si això fos així potser caldria obrir un altre tipus de debat, però jo hi podria estar més o menys d’acord. Però parem-nos un moment a pensar que és el que hi ha, i que hi haurà amb tota probabilitat. 

Si creiem que estem intercanviant els cervells autòctons per uns altres forans em sembla que anem errats, és poc plausible que amb un 25% (o 38% depen de la font) de retallades en recerca a nivell estatal i un 12% a nivell català puguem atraurem talent. Per a major indignació, tot i que cada setmana als mitjans llegim que la recerca a casa nostra és cada cop més precària, els responsables de la recerca del país neguen la major i repeteixen que no hi ha fuga de cervells. I a sobre, i atenció que aquesta és bona, ens diuen que anem a buscar el finançament a Europa, que amb quest finançament suplirem les reduccions de la inversió pública (la inversió privada brilla per la seva absència) en recerca... com si ara no ho féssim! Ja anem a Europa a buscar finançament, i continuarem anant-hi, però ara anirem sent menys competitius, perquè no podrem aportar ni la part que ens correspondria cobrir dels projectes europeus, ni uns serveis científics estructurals de qualitat, doncs cada any de retallades incidiran negativament sobre les nostres infraestructures en recerca.

Arribat en aquest punt centrem-nos en la realitat de la recerca a Catalunya, i no en el que voldríem que fos. Assumim que patim fuga de cervells, en primer lloc perquè molts dels que marxaran no tornaran, i en segon lloc perquè veurem que en les condicions actuals ningú vindrà de l’estranger per ocupar aquests llocs. Però hi ha una altra pregunta: quins llocs? Si no hi haurà places noves per a fer recerca, si en els propers mesos veurem fusions i tancaments de centresL’aposta dels governs de l’estat no és per la recerca, l’aposta de les empreses estatals no és per la recerca, és així, que no ho vulguin endolcir ni tapar de cap manera. Però l’aposta d’alguns de nosaltres si que és per la recerca. Personalment no tinc cap problema en marxar (bé potser algun, és normal, m'estimo la família i m'estimo la terra), i tinc força coll avall que potser no tornaré, perquè és la vida que he triat, però si us plau, que no em prenguin per beneit i vulguin fer passar bou per bèstia grossa. A Catalunya patim un fuga de cervells, n’hi haurà més i amb nosaltres, a banda de molts coneixements, fugen els impostos dels nostres conciutadans (tampoc molts, que la inversió en recerca tampoc era per tirar coets abans). Ja ha començat la gran diàspora científica catalana.

Back to Top