2/21/2007

Topar amb una columna d'ADN

Jo sempre li he tingut una mania especial a Lucía Etxebarria, de veritat, mai l'he poguda suportar, ni els seus llibres, ni els seus articles, res, de res, creu i ratlla. Així quan vaig començar a rebre a la sortida del tramvia el diari "gratuït" ADN i la vaig veure com a columnista de la contraportada vaig pensar, buf... que dur. I certament llegir la seva columna és dur, i ho faig cada setmana per cert masoquisme suposo, però això ja m'ho esperava, res de nou. La sorpresa, la gran descoberta són un parell de columnistes que m'han fet obrir els ulls, i m'han enviat per mitjà dels seus escrits un missatge: Lucía no és tant horrible... nosaltres som la veritable encarnació del mal! I així vaig descobrir a Cristina Fallarás i a Montserrat Domínguez. La primera d'elles, escriptora si no m'equivoco, fa de la demagògia un art, les paraules flueixen insultanment cap al lector i ens permet percebre la seva superioritat intel·lectual, la seva gran coneixença de la societat, tot amb un to repel·lent que me desperta amb molta més eficàcia que el cafè matinal. Per altra banda la Montserrat Domínguez jo juraria haver-la vist a Tele5 i després a Antena3, conduint un d'aquests programes de creació d'opinió matinera, que precedeixen a altres grans creadors d'opiniò com serien Ana Rosa Quintana et al. (aquí aplico jo una mica de demagògia gratuïta). Doncs bé, a la seva columna ens regala amb una mica més de correcció política, esperit democràtic, però d'aquests que s'ens imposa a dia d'avui, el d'estàs amb nosaltres o contra nosaltres, i cada setmana s'horroritza una mica de la societat en que viu, de la qual sembla no formar part, i amb la seva columna contribueix cada dia una mica més a que s'em perfori feliçment la boca de l'estomac. Em comprometo en aquest moment a intentar deixar de llegir aquestes columnes, per meu bé físic i mental, per bé de la societat tan terrible en que vivim i per evitar tornar-me un fan de la Lucía Etxebarria, doncs hauria de replantejar-me moltes coses a la via i em fa un xic de mandra. Apa arreveure.

Diari ADN
Publica un comentari a l'entrada

Topar amb una columna d'ADN

Jo sempre li he tingut una mania especial a Lucía Etxebarria, de veritat, mai l'he poguda suportar, ni els seus llibres, ni els seus articles, res, de res, creu i ratlla. Així quan vaig començar a rebre a la sortida del tramvia el diari "gratuït" ADN i la vaig veure com a columnista de la contraportada vaig pensar, buf... que dur. I certament llegir la seva columna és dur, i ho faig cada setmana per cert masoquisme suposo, però això ja m'ho esperava, res de nou. La sorpresa, la gran descoberta són un parell de columnistes que m'han fet obrir els ulls, i m'han enviat per mitjà dels seus escrits un missatge: Lucía no és tant horrible... nosaltres som la veritable encarnació del mal! I així vaig descobrir a Cristina Fallarás i a Montserrat Domínguez. La primera d'elles, escriptora si no m'equivoco, fa de la demagògia un art, les paraules flueixen insultanment cap al lector i ens permet percebre la seva superioritat intel·lectual, la seva gran coneixença de la societat, tot amb un to repel·lent que me desperta amb molta més eficàcia que el cafè matinal. Per altra banda la Montserrat Domínguez jo juraria haver-la vist a Tele5 i després a Antena3, conduint un d'aquests programes de creació d'opinió matinera, que precedeixen a altres grans creadors d'opiniò com serien Ana Rosa Quintana et al. (aquí aplico jo una mica de demagògia gratuïta). Doncs bé, a la seva columna ens regala amb una mica més de correcció política, esperit democràtic, però d'aquests que s'ens imposa a dia d'avui, el d'estàs amb nosaltres o contra nosaltres, i cada setmana s'horroritza una mica de la societat en que viu, de la qual sembla no formar part, i amb la seva columna contribueix cada dia una mica més a que s'em perfori feliçment la boca de l'estomac. Em comprometo en aquest moment a intentar deixar de llegir aquestes columnes, per meu bé físic i mental, per bé de la societat tan terrible en que vivim i per evitar tornar-me un fan de la Lucía Etxebarria, doncs hauria de replantejar-me moltes coses a la via i em fa un xic de mandra. Apa arreveure.

Diari ADN

Back to Top