Passejant per la blogosfera

Fent un tomb pel món dels blogs des del punt de vista d'algú a qui no són del tot aliens però que com a participant actiu del fet és novell he pogut constatar varies coses. En primer lloc, i relacionat directament amb la llengua en que escric, hi ha molts pocs blogs en català (o blocs, terme correcte segons el TERMCAT, però que no m'agrada gens). Però n'hi ha. Val a dir però que molts, la majoria son una mica monotema, i és avorrit. Vull dir, em sembla perfecte defensar la llengua, cal fer-ho, i defensar la terra, que també cal, però no em puc creure que la major part de les ments pensants i plasmants de tota la demarcació de parla catalana (coneguda extraoficial i romànticament, tot i que conceptualment clarificador, com a Països Catalans) només se sàpiga parlar de independència, estatuts, llengua, pàtria i Barça (deixant de banda els blogs tecnològics, que d'aquests n'hi ha molts de tots els idiomes). Que torno a repetir que si, que poder és necessari però que cal diversificar les temàtiques, la veritat és que en aquest punt els blogs en anglès i castellà son molt més divertits. Més coses. He visitat blogs magnífics, molt entretinguts i la major part dels que he vist fets a Barcelona, i escrits en castellà. No ho dic pas com a queixa, no sóc del parer de fer judicis morals sobre la llengua. Cadascú escriu com li rota, i si un dia em canso d'escriure en català probablement ho faré en castellà, i si no, en anglès i carretera. Però el que m'ha sorprès d'aquests blogs és que en mig d'un munt de material brutal trobem un incís en el món de la política nacional, com no, l'estatut, que és omnipresent com Déu. De cop i volta, escriptors genial, cínics, irònics i divertits, passen a donar la seva opinió sobre un tema, que o bé desconeixen o bé perverteixen, i es tornen la veu del seu amo, repeteixen missatges que sents a la tele en veu dels polítics, demonitzen el que demonitza la televisió i parlen de coses que passen al seu voltant, que la veritat, poder serà el fet de que surten poc de casa, però mira que fa anys que visc a Barcelona i no son així ni de conya. Bé, no vull arribar més enllà i no crec que en tregui cap conclusió, només descric el que m'he trobat fent una passejada per entre les idees i pensament d'un munt de gent interessant.

Hazard Cards

via Geisha asobi blog

Des de Dinamarca un projecte que podria estar fet amb una mala llet intensa i bones dosis de humor negre, però que en realitat te cert regust de lliço moral: El desenvolupament i els avanços de l'ésser humà acaben amb la natura i amb el mateix ésser humà. Val a dir uqe en un pricipi tenia tot l'aspecte d'estar dedicat a catàstrofes en general, però no és així, per tant els més morbosos que no busquin ni 11-S ni Tsunamis ni terratremols.

Hazard Cards

El perllongat viatge del senyor MAX

Si esteu a prop de Barcelona o a la capital mateixa, o bé si veniu pel Saló podeu fer una escapadeta a la biblioteca de Can Fabra al Barri de Sant Andreu a visitar l'exposició d'en Max. Una retrospectiva del pare d'en Peter Punk, un dels impulsors de l'editorial Inrevés, o de la revista Nosotros Somos los Muertos. Un il·lustrador i dibuixant de còmics brutal. Així doncs recordeu: Exposició: El perllongat viatge del senyor Max, de l'11 de maig a l'11 de juny, Sala d'exposicions de Can Fabra.

El perllongat viatge del senyor Max

Saló del Còmic 2006

Ara un canvi en la temàtica general del blog, o no, en realitat ja em venia de gust deixar de queixar-me una estoneta. Bé, fet que és una de les meves debilitats, aquí teniu enllaçat l'event més importat del panorama del còpmic estatal, el Saló de Barcelona. Cuatre dies per disfrutar de l'art seqüecial aprenent, ensenyant, consumint, en fi, el Saló.

Saló del Còmic 2006

Orgull de classe

La classe obrera s'alça, inicia una revolució, els temps canvien, les regles del joc també, s'escriu la història. La classe dirigent, els burgesos (a vegades m'atrapa el folklore, ho sento), repelen l'atac obrer, fan servir la influència, la força i els diners per diexar-ho tot tal qual estava, o de manera similar al seu estat inicial. Però mentrestant que fa la classe dominant, que fa la majoria de la gent, que fa la classe mitja? No som obrers, encara que abundi el pensament d'esquerres ingenu i obrerista en el si de la classe mitja. No som burgesos, per molt pijeres que ho volguessin ser, que som nosaltres la gran plebe? La classe mitja és el tampó en la solució social del món occidental, mantenim les condicions aptes per al sosteniment del nostre entorn. Nosaltres la classe mitja evitem les revoltes socials i al mateix temps evitem l'explotació massiva dels treballadors. Mantenim als dirigents als seus despatxos amb el nostres vot o bé els trèiem, som les esquerres i les dretes, i per suposat som el centre. Comprem els productes que ens ofereixen empresses locals o transnacionals i lucrem als seus propietaris mantenint a la classe alta i ens aprofitem de la classe treballadora. La classe mitja és dinàmicament estàtica, canvien per estar igual, canviem d'aparença però no d'actitud, som el bloc de pedra monolític, la columna ferma sobre la que és manté la societat capitalista occidental, la columna vertebral d'Europa. Som la consciencia d'occident al mateix temps que som botxins del sud i l'orient. Nosaltres som la gran massa tranquil·la i silenciosa, els mitjans parlem per nosaltres i nosaltres en nom dels mitjans. La classes mitja, la que no te orgull, la que no és brillant, la que és mediocre, la que és tot intencions i mai serà fets.