Quan em plantejo la meva posició com a investigador davant la vaga de demà em trobo una mica entre l’espasa i la paret, ja que trobo que cal donar suport a aquells que defensen una universitat pública i de qualitat i que, davant el temor que l’actual universitat es vegi afectada negativament per les retallades pressupostàries i algunes disposicions legals que han acompanyat els pressupostos d’enguany, surten al carrer. Però per altra banda, llegeixo alguns manifestos de determinats col·lectius que representen part de la comunitat universitària i se’m plantegen força dubtes.
Hi ha punts d'acord, però part de les reivindicacions se sostenen en uns arguments ja coneguts que pretenen mantenir un sistema universitari que, en la seva forma actual, dista de ser el més adequat. L’absència de propostes i el fet de recórrer a un discurs fàcil i acrític amb les postures pròpies fa que algunes reivindicacions legítimes, i que comparteixo, passin desapercebudes. És cert que cal defensar un model d'universitat pública de qualitat i amb una adequada dotació pressupostària; però per anar bé s’hauria d’allunyar (i molt) del model que actualment coneixem, i hem conegut al llarg dels anys. Hem de reclamar una universitat pública ben dotada amb recursos públics i -per què no?-, privats que permetin complir les missions que la societat reclama de la institució: docència, recerca i transferència del coneixement. Necessitem una universitat autònoma en les seves decisions. Cert. Però en tots els àmbits; per tant, una universitat catalana, en què totes les decisions, les de personal incloses, siguin preses des de Catalunya. I haurem de tenir en compte que la universitat, en els temps que corren, no podrà ser un santuari al marge de la crisi, sinó un espai on l’eficàcia i l’eficiència en la formació, en la recerca i en la generació de nou coneixement al servei de la nostra societat siguin els valors imperants que n’avalin la inversió pública.
Els que conformem la comunitat universitària hem de ser capaços de donar una resposta a les reivindicacions que s’estan fent i a les mancances que ja hi havia abans. El primer pas hauria de ser analitzar les virtuts del sistema actual, però sense oblidar els seus defectes. Pensem en la precarietat (ja existent), en l’endogàmia o en la manca de transparència, entre d’altres defectes. Són problemes endèmics de la nostra universitat que no solucionaran ni les retallades, ni el quedar-nos com estem. Hem de treballar entre tots per tenir una universitat socialment justa i al mateix temps excel·lent i meritocràtica. Valors que han de regir en tot moment en les nostres universitats, si volem que siguin competitives en un context global i que ofereixin a tots els nostres estudiants, sense distinció, la millor formació possible. És el moment d’emmirallar-se en les millor universitats europees, de fugir del model universitari al qual ens aboca Espanya, que ens força a aplicar Bolonya sense recursos i a sobre fent una implementació diferent a la de la resta d’Europa, de manera que esdevindrem més pobres i més aïllats. Jo no vull una universitat aïllada en una península al marge sud-occidental d’Europa. Vull una universitat de primera connectada al món a través d’Oxford, Cambridge, Milà, Bolonya, Montpeller, París, Berlín o Munic.
El 29F, en defensa d'una universitat pública excel·lent i de qualitat, aquella que possiblement encara no hem tingut mai. Aquella, però, que ens mereixem com a societat avançada.
