5 cèntims sobre la inversió en recerca

Aquesta setmana apareixia a PHD Comics (sempre genials) aquest gràfic de com s'utilitza el presupost federal als EUA (es a dir els diners dels contribuents) i quina proporció va destinada a la recerca. No vull ni imaginar-me aquest gràfic en la versió de l'Estat Espanyol, i encara menys vull imaginar-me la proporció a la que toquem en recerca a Catalunya, no vull perquè obriria la finestra i saltaria per la més que probable indignació i a sobre em quedaria sense escriure els articles que tinc pendents.

cliqueu la imatge per ampliar

No se tu, però jo trobo útils les consultes

Ahir vaig passar bona part del dia a Sant Just Desvern, diumenge amb la Gemma i família, però a més dia de consultes. L'Ateneu de Sant Just estava ple de gom a gom de gent il·lusionada, gent amb un somriure als llavis i tot perquè tenien l'oportunitat de decidir sobre el futur de Catalunya. A les passades eleccions europees vaig fer d'apoderat a Sant Just precisament, em correspondria Sant Andreu de Palomar a Barcelona però com la meva dona li va tocar mesa a Sant Just vaig decidir fer-li companyia. Aquell dia ningú venia a votar ni amb ganes ni amb interès ni molt menys amb un somriure. 

Tot i que em vaig concentrar més en passar un agradable dia solejat amb la família, dinar bo i abundant, sobretaula i converses sobre els mil problemes que ens assetgen cada dia, no vaig poder evitar estar pendent dels mitjans, i seguir les #consultes via twitter i connectar-me de tant en tant a algun diari o posar a l'hora en punt Catalunya Informació per sentit un mitjà més... oficial. Fer aquest seguiment una mica laxe de la jornada va fer que certes declaracions em despistessin i no acabava de creure-m'ho. Dies abans ja havia sentit l'Artur Mas dient que el dia que es fes la consulta a Barcelona ell votaria (el dia 10 d'abril de 2011 t'estarem esperant, que ho sàpigues, com a president de la Generalitat o com a cap de l'oposició, ens és igual), durant aquesta setmana diversos dirigents d'Esquerra ja s'havien manifestat clarament favorables a les consultes i havien estat incitant a la participació, però les declaracions d'ahir em van sobtar més. Sentir a Oriol Pujol i a Felip Puig pronunciar-se d'una manera tan clara a favor de les consultes, sense atacar a Esquerra em va trasbalsar, sentir a Joan Puigcercós fer el mateix (sense atacar CIU) i dir que les consultes havien permès reconstruir ponts entre Esquerra i Convergència em va deixar parat. I perquè aquest astorament? doncs perquè després de les 3 primeres onades això a mi em semblava obvi, a les plataformes cíviques que convoquen les consultes els militants i votants del dos partits s'han anat trobant i han treballat plegats. A mi em donava la sensació que aquest fet era ignorat deliberadament pels partits (tant Esquerra com Convergència) i que mai transcendiria, però mira tu, ahir va transcendir, i sembla ser que per fi els hi han arribat veus que que això està passant, o bé han descobert que el debat sobre la independència és el futur i que en dependran electoralment, poder no de cara a les properes eleccions però si a mitjà termini (jo em decanto per aquesta segona via d'il·luminació, però ja em serveix). Sigui quina sigui la raó que els ha portat a aquest punt en que ens trobem ara, me n'alegro, els qui diuen que les consultes no serveixen de res, doncs ja hi hem trobat una utilitat (Senyor Nadal, com aquests hagin fet un pacte de cara les properes eleccions arran de les consultes s'haurà de menjar les seves paraules).

També dintre del seguiment d'ahir vaig sentir les declaracions d'Uriel Bertran demanant a el President Montilla que anés a votar a Sant Just, sembla ser que no hi va anar, una llàstima, no només des d'un punt de vista nacional, la participació sempre ha estat un valor de l'esquerra, ves a saber, poder en Jordi Hereu no anirà a votar a la consulta sobre la Diagonal... El missatge del PSC durant tot el diumenge va ser: "les consultes no serveixen de res i no porten enlloc…" val, com vulgueu. Durant la meva adolescència, en ple Pujolisme, quan passejava per Manresa i veia la cara d'Obiols o de Nadal a les banderoles pensava, pobres, no és mengen un rosco, i semblen simpàtics i són d'esquerres i són (diuen) catalanistes, com és que no els voten? Sempre m'havia semblat que Catalunya era bastant progressista, bé com fos, no ho entenia. Fins que un dia, anys més tard, vaig parlar amb una antiga companya d'institut que em va explicar la seva estratègia de vot (i de part de la seva família), a les autonòmiques votava CIU i a les generals votava PSC… ?!?!? La lògica era simple, ella era d'esquerres i catalanista (diria que fins i tot independentista) i votava a Catalunya pel catalanisme encarnat en Jordi Pujol i a les espanyoles a les esquerres representades pel PSC. Perquè una cosa tenia clara, el PSC era espanyol i no el volia per governar a Catalunya i CIU era de dretes i no la volia a Madrid per donar suport al PP. Mira que em va costar d'entendre, però al llarg dels anys aquesta estratègia es presentava diàfana davant dels meus ulls. Vaig conèixer més gent que votava així, gent que el 2003 va votar Esquerra i probablement també hi fes confiança el 2006, un nínxol de vots que seria el natural d'Esquerra però que a les properes no els votaran, perquè aquesta gent no volia el PSC governant Catalunya per espanyol i l'ombra del PSC, i del PSOE, ha estat llarga durant el segon tripartit. I és el PSC espanyol? Aviam, jo al principi creia que no, perquè certa gent com Mascarell, Maragall, Obiols, Castells semblaven una altra cosa, però cada dia que passa el pes d'aquest agent del PSC és menor, i el seu discurs està segrestat pel fals federalisme predicat des de Nicaragua i el missatge que envia el PSC a dia d'avui és el de submissió a Espanya i no parlo només del missatge oficial. Com a mostra un botó, el conseller Nadal, com he comentat abans, ja es va cobrir de glòria parlant de les consultes, però si anem un xic més enllà i busquem una mica als mitjans, descartem els que directament ignoren les consultes i mirem els que al menys li dediquen unes línies trobo dos mitjans en català que són obertament hostils a les mateixes, El Periódico i La Malla, reprodueixo els titulars a continuació:

L’independentisme retrocedeix un altre pas en la tercera onada de consultes 

La tímida participació marca la tercera onada de les consultes

Es que el titular assignat a les consultes de la capçalera de Godó és més positiu!!! I es tracta de premsa en castellà.

El 'sí' gana con un 92,45% de los votos, pese a la baja participación

Bé, veiem que els mitjans en català afins al PSC no simpatitzen en excés amb les consultes (el cas d'El Periódico és un autèntic drama social), pensem quin és el destinatari d'aquest missatge... com més hi penso més sinistre ho trobo tot. I com més hi penso més clar em queda tot i entenc molt millor la lògica de vot que molts dels meus companys tenien abans del tripartit. Per tant, perquè m'han servit les consultes, doncs  també m'han servit per enterrar definitivament el PSC com a opció catalanista i legitimar-me (legitimar-se a un mateix te un valor relatiu però de moment ja em serveix) per dir, fins que no és demostri clarament el contrari que: el PSC és un partit espanyol, sense ambigüitats, i que ja triguen en fer-se dir PSC-PSOE. En aquest paràgraf vull dedicar un missatge final per a algun lector que voti al PSC: ningú es vol federar amb nosaltres, ningú; per molt que vulguem federar-nos amb Espanya no hi haurà manera, per tant, i si ens cenyim a la realitat caldrà fer un cop de cap o comunidad autónoma española o país independent, més clar, l'aigua clara, i si voleu arguments acadèmicament més valida compreu qualsevol llibre Xavier Rubert de Ventós, que si no te un club de fans al Facebook li en faré un imminentment.

Vaig acabant perquè el text m'està quedant un xic llarg. No parlaré de participació perquè en les altres tongades ja ho he comentat, o aquí o a twitter o a Facebook, 30% èxit, 20% èxit, sense justificacions de cap tipus, èxit rotund. Vull  recapitular i fer una petita argumentació de perquè crec que les consultes han servit, serveixen i serviran de molt. Les consultes han tornat la il·lusió a molta gent, gent que ha votat i gent que les ha organitzat, ha tret de l'apatia a gent desmobilitzada, votants fart i militants desencantats, que s'han posat les piles i ho han donat tot per dur a terme aquest exercici democràtic, amb il·lusió i amb esforç. Les consultes han creat un lligam transversal entre votants i militants de diferents partits o associacions del sobiranisme, aquest efecte és tal que ja hi ha els primers indicis que això pugui passar a una escala superior en la jerarquia dels partits i molts líders s'han pronunciat en aquest sentit. Les consultes han obert els ulls, per la raó que sigui convenciment o bosses de vot, als partits polítics catalans sensibles al fet nacional, que el debat sobre la independència és viu i al carrer, i que tard o d'hora s'haurà de portar al fòrum polític públic. Les consultes han servit per que certs partits s'hagin definit clarament des d'un punt de vista nacional (i si ens posem de radicalitat i regeneració democràtica), i els PSC ja pot anar a desfilar de la mà del PP i Ciutadans i ves a saber poder al final si que tindrem un pacte a la basca al parlament. I per últim, les consultes han permès crear una xarxa de ciutadans, tots amb un mateix objectiu, que amb les eines adequades, com les Iniciatives Populars dintre del marc de la Llei de Consultes, i amb l'impuls i suport polític i social necessari, poden iniciar el procés cap a la realització d'un referèndum vinculant, que serà difícil, cert, que poder serà llarg, també cert, que cal l'aprovació del govern espanyol per a dur a terme una consulta segons la llei, cert. Però, que farà l'estat quan s'enfronti a una petició de mig milió de ciutadans? i d'un milió? i d'un milió i mig?

Estic d'acord en que cal sortir de la crisi, i que cal donar-li a la gent solucions en aquests temps difícils per molts. Però hem de veure també quin missatge ens arriba de la gent, i en el cas del dia d'ahir i les onades prèvies el missatge que ens arriba amb força des del sobiranisme. Hi ha un gruix, gent activa, molta gent jove, que hem viscut tota la nostra vida la política observant la fredor de la maquinària administrativa. 30 anys de polítiques de gestió que han portat a la desafecció, política sense ànima i sense valors, la de tots els polítics són igual, la de que ja no hi ha esquerres ni dretes. Som molts, i cada cop més, que no hem viscut la transició, ni els efervescents primers anys de la democràcia, no hem viscut la il·lusió del canvi. Molta gent no s'interessa per la política, no perquè no li agradi en termes absoluts, no s'interessa perquè no li agrada la política que es fa ara. La política no és només gestió, la política són ideals, són emocions, són sentiments, hi ha molta gent a casa que vol deixar de veure la política, la vol viure. Ho hem vist als EUA, ho hem vist a casa nostra amb les consultes, per portar de nou a la gent cap a la política cal revolucionar-la, calen nous líders, calen nous discursos i calen noves formes de participació i sobretot cal que torni l'èpica.

Cinc bons llibres sobre biologia per Sant Jordi

A dos dies per Sant Jordi és un bon moment per recomanar llibres, així aquells que no hagin decidit encara quin regalaran tenen una idea més que poder els hi és útil. A mi una cosa que  'agrada regalar per Sant Jordi són còmics en català (necessiten tot l'ajut del món per tirar endavant) però d'aquest tema ja se n'encarreguen a ComiCat. Un altre àmbit que necessita també un cop de mà és la divulgació i la publicació d'obres científiques, o relacionades amb la ciència, en català. 

M'agradaria doncs recomanar 5 llibres, no tots ells novetats però si que tots valen molt la pena. Els públics a qui van destinats són ben diversos per tal que tothom pugui triar. En primer lloc tenim El Virus de la Glòria de Marià Alemany, un llibre que descriu en clau d'humor bona part de les misèries de la recerca a un laboratori, l'edició és del 94, sereu afortunats si el trobeu, sembla ser que a Laie el tenen. Dintre de l'imprescindible col·lecció Sense Fronteres d'Editorial Bromera hi ha l'excel·lent i divertida Viure per la Ciència del guanyadors del Premi Nobel de medicina 2002, Sydney Brenner, una autobigrafia en que es reflecteix l'aspecte més humà i més apassionat de l'investigador. En la mateixa col·lecció podem fer un tomb pel passat a Els Inicis de la Vida de la mà de una de les biòlogues (i m'atreveixo a dir científiques) més grans del segle XX, la Lynn Margulis i el professor de UMass Michael Dolan. Continuem amb L'Origen de les Espècies de Charles Darwin, reeditada per Edicions 62 l'any passat en motiu del 150é aniversari de la seva primera edició. Un llibre, cal dir-ho, dens però que és la pedra angular de la biologia moderna i va definir el paradigma en que aquesta es desenvolupa, paradigma que encarà ningú ha pogut trencar. Per últim, ara si, una novetat, Codi Genètic, un thriller biològic autòcton escrit per Amàlia Lafuente en clau de Best Seller que curiosament coincideix en temàtica amb El Virus de la Glòria ja que ambdós giren al voltat de la recerca contra l'Alzheimer.

Crec que es una selecció de llibres prou variada i interessant com per que aquells amants de la ciència o bé aquells que s'hi vulguin introduir una mica tinguin un bon candidat per endur-se cap a les seves prestatgeries aquest Sant Jordi. Per posar-ho tot més fàcil a continuació les sinopsis dels llibre i enllaços per conèixer una mica millor els autors.

El Virus de la Glòria

Marià Alemany

La Campana

La lectura d'aquesta novel·la científica ens transporta a la vida dels personatges i posa en context de ficció situacions reals i preocupants que persisteixen en el pas del temps. És una novel·la que fa reflexionar sobre el que ha de ser la recerca, un àmbit molt important per al progrés de la nostre societat.

Viure per la Ciència

Sydney Brenner

Editorial Bromera

Sydney Brenner, guanyador del Premi Nobel de Medicina 2002, ens explica en aquest llibre una apassionant vida dedicada a la ciència. Des dels seus modests inicis, Brenner ha arribat a ser un dels biòlegs més distingits del segle xx. Les investigacions originals que ha dut a terme abracen molts camps de la biologia: des del desxiframent del codi genètic fins a l’establiment d’un cuc insignificant com un organisme model per a la biologia del desenvolupament.

Amb un to molt personal, Brenner narra la pròpia trajectòria vital en la ciència, que s’inicia amb els durs anys d’educació a Sud-àfrica i els experiments que feia a la sabateria del seu pare, i arriba fins a la direcció d’un dels centres de recerca més prestigiosos del món, el Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge, passant pels moments més remarcables i emocionants d’una llarga i productiva carrera científica. El text també ens descobreix magistralment la part més humana: un científic rebel amb un gran enginy i sentit de l’humor, irreverent i amb una apreciació profunda de la biologia en els seus més diversos aspectes. Un autoretrat fascinant i íntim d’un dels gegants de la biologia moderna.

Els Inicis de la Vida

Lynn Margulis i Michael F. Dolan

Editorial Bromera

Durant la major part de la història de la Terra, la vida ha estat invisible. Les comunitats bacterianes han modelat la superfície i l’atmosfera del planeta al llarg de milers de milions d’anys. Tot i la insignificança d’aquests microorganismes, representen formes de vida molt diverses i originals, adaptades als ambients més insòlits que puguem imaginar. Moltes de les activitats que associem amb els organismes pluricel·lulars, com ara fongs, plantes o animals –la reproducció, la predació, el moviment, el sexe i més– són realment invencions bacterianes antigues. Molt abans de l’aparició evolutiva dels animals i de les plantes més simples, els bacteris ja havien escrit els primers capítols de la història de la vida. Desxifrar aquesta història ancestral és una tasca científica apassionant, i aquesta obra de Lynn Margulis i Michael F. Dolan ens hi aproxima sense que necessitem una formació científica prèvia.

L'Origen de les Espècies

Charles Darwin

Edicions 62

Quan el llibre L’origen de les espècies va veure la llum, el 1859 a Londres, va provocar una gran commoció en tots els àmbits de la cultura. La seva teoria revolucionària sobre l’evolució natural de les espècies, el fet que l’home procedís d’espècies inferiors i que de sobte existís un vincle que el connectava amb el que pejorativament s’anomenava “animals”, no resultava fàcil d’acceptar. Les conclusions sobre les lleis de la vida a les quals Charles Darwin havia arribat es fonamentaven exclusivament en un posicionament científic i entraven en conflicte amb l’explicació que en donava la religió. 

En ple segle XXI, dos-cents anys després del naixement de l’autor i cent-cinquanta anys després de la publicació de l’obra, el debat entre darwinistes i creacionistes, entre ciència i religió, continua sent de plena actualitat. Per tot això cal llegir Darwin. Hi trobareu el treball d’un gran científic, d’una ment moderna, que va transformar el nostre món

Codi Genètic

Amàlia Lafuente

Proa

La descoberta d’un fàrmac contra l’Alzheimer centra les investigacions de la Marina Fontcuberta. Amb l’arribada d’un nou director a l’Institut de Neurociències, que ha fet una carrera brillant als Estats Units, la recerca es complica perillosament. Enlluernada pel magnetisme del flamant director, la jove Marina està temptada de saltar-se els límits de l’ètica professional.

Amàlia Lafuente retrata amb habilitat el món de la investigació científica: la lluita dels becaris, l’abús de poder dels triomfadors, la competitivitat, els jocs de seducció entre els companys...

Amb tots els ingredients del millor thriller, Codi genètic atrapa el lector amb un tema d’actualitat i uns personatges de carn i ossos.


+ iCIENTIFICats recomana Salvador Macip — Les grans epidèmies modernes [Sant Jordi 2010]
+ Global Talent recomana La nostra selecció de llibres per Sant Jordi
+ RECERCAT recomana Els llibres de RECERCAT
+ Recerca en Acció recomana Llibres de ciència per festejar Sant Jordi

Luke, jo votaré el 25 d'abril

Invitació a la presentació en línia del llibre de ComiCat 2009

A pocs dies de Sant Jordi des de ComiCat tenim tot preparat presentem el nostres segon llibre. Adreçat a tots aquells que volen saber de primera mà l'estat (trist i patètic estat val a dir) en que es troba el còmic en català a dia dia d'avui.

Quan queden pocs dies per a celebrar Sant Jordi, diada del llibre, de la rosa i també del còmic, des de ComiCat ens volem sumar a la celebració d’aquesta festa amb la publicació del segon llibre ComiCat. Després de la bona acollida que va tenir el primer llibre l’any passat (corresponent al 2008) i seguint la línia de continuïtat de difusió del còmic en català, hem decidit publicar aquest segon volum.

En aquest nou llibre, editat per Edicions Per Tutatis!, hi trobareu recopilades les crítiques de còmic publicades al bloc, una selecció dels millors articles, un repàs als Premis ComiCat i la guia de còmics editats en llengua catalana al llarg de 2009. Enguany, també tindrem presentació en línia!

ComiCat es complau a convidar-vos a la presentació en línia del llibre ComiCat: crítica, articles i guia del còmic en català 2009 on apareixen recopilats part dels continguts del web dels còmics en català i que es durà a terme aquest divendres 23 d’abril a les 12 h. a www.comicat.cat

Trobareu el targetó amb la invitació aquí, si el voleu enviar, i també us podeu apuntar a l’esdeveniment de la presentació al Facebook.

Us hi esperem i us animem a convidar també a tots els vostres contactes!

Agraïm al Jacme, un any més, l’elaboració del targetó.

Esquerra 2.0

Aprofitant el meu apunt anterior referent a les Jornades d'Imatge i Comunicació d'Esquerra, aprofito per recuperar aquest altre que vaig escriure a la web d'Esquerra Independentista ara farà més d'un any (09/03/2009), crec que s'hi escau molt amb tot el que es va parlar allà.

Els temps estan canviant (com sempre vaja) i la manera de fer política també, a dia d'avui ens trobem en un canvi absolut de paradigma. L'aparició d'internet ha anat modificant durant anys la manera de comunicar-se i les maneres d'accedir a la informació. Ara ja no són el telèfon i la trobada les úniques maneres de contactar amb un amic o grup d'amics. Ara ja no es la televisió i no es la premsa escrita l'única font de notícies. La comunicació en línia ha canviat els costums, però també ha trencat barreres.

Una de les barreres que ha trencat és la que constituïen els mitjans comunicació pel que fa a la interacció entre els polítics i els ciutadans. Abans la única manera que tenia un polític de difondre les seves idees i les seves accions més enllà del partit eren els mitjans de comunicació (el quart poder, i amb raó). A dia d'avui la situació continua essent similar, són els mitjans els que poden donar més difusió a una notícia, però ara ja no son els únics. Els blocs personals dels polítics, les pàgines webs dels partits, els grups de Facebook, Twitter, Flickr, YouTube, totes les eines multimèdia que durant anys s'han creat a internet han anat convergint per donar lloc a l'anomenada web 2.0. Són aquestes eines les que permeten esquivar la barrera dels mitjans, privant-los del control que històricament han exercit sobre els continguts i democratitzant la informació. Però el més important és que això només es el principi, que és un fenomen incipient.

Ara els polítics poden arribar directament a la gent, sense intermediaris, però la xarxa encara va més enllà i permet transformar una comunicació que era bàsicament unidireccional en una comunicació a dos bandes. Els receptors dels missatges emesos pels polítics poden amb facilitat respondre de diverses maneres, permetent que la seva opinió arribi fins a l'emissor: resposta directa a comentaris, participació a fòrums, creació de grups a xarxes socials... El ciutadà, l'elector, esdevé no només diana del missatge, receptor i poca cosa més. Ara el ciutadà processa el missatge i crea opinió i la difon, això no és pas nou; la novetat radica en que la difon a la xarxa, i en comptes d'arribar únicament a l'entorn més proper multiplica la influencia de la seva opinió en molts ordres de magnitud.

Que poden aportar a Esquerra les Eines 2.0? Poder és el partit més beneficiat per l'evolució de les comunicacions i pel desenvolupament d'internet tant de cara a la comunicació exterior com de cara a la comunicació interna. Esquerra és un partit que mai ha disposat d'uns mitjans de comunicació afins per tal de difondre el seu ideari i la seva acció de govern. Ara pot fer una finta a la premsa i als mitjans tradicionals i enviar el seu missatge des de la seva pròpia web, des dels blocs de membres destacats del partit o des de mitjans en línia afins. Aquestes eines tenen a dia d'avui, i degut al seu creixement, un cert impacte als mitjans tradicionals i noticies o opinions aparegudes a la xarxa al cap de poc temps passen a ser noticia. És una nova dinàmica de la informació a la que ens haurem d'acostumar i sobretot s'hauran d'anar acostumant o adaptant els mitjans tradicionals doncs cada cop va a més. També a favor d'Esquerra juguen les xarxes socials, que permeten als militants iniciar grups i causes des de la base i cap amunt, moviments que comencen com a una iniciativa popular i acaben arribant tant als mitjans com a les institucions. Un exemple paradigmàtic seria la campanya iniciada per a la restauració dels Domassos del Salo de Cent de l'Ajuntament de Barcelona.

De cara al funcionament intern del partir les noves eines en xarxa permeten potenciar a tots els nivells un dels trets més característics d'Esquerra, l'assemblearisme. El mateix concepte d'internet com a xarxa encaixa amb sorprenent perfecció dintre d'un model assembleari de partit. La facilitat en la transmissió i l'intercanvi d'informació fa que, si es potenciés prou, permetés una pressa de decisions consensuades per la militància en moments clau en que poder la direcció necessita sentir-se recolzada. Permetria una millor organització de les sectorial facilitant la creació d'equips de treball. També facilitaria la pressa de decisió als casals afavorint en últim terme un model de casal més participatiu, especialment en aquells amb major nombre de membres.

El nou model de comunicació en xarxa ha arribat per quedar-se, l'únic camí possible és el que condueix a la potenciació d'aquesta manera d'interaccionar, per tant a un panorama comunicatiu cada cop més favorable en tots els sentits. Des d'Esquerra hem de potenciar la formació i la participació en la web 2.0 (o 3.0 quan sigui el moment). Internet ens obre un nou camí per fer créixer Esquerra i és una oportunitat que no hem de deixar passar.

Comunicar és Compartir

El dissabte 13 de març vaig assistir com a blocaire convidat a les primeres Jornades de Comunicació d'ERC, Comunicar és Compartir, (gràcies Xavier), i vaig tenir el privilegi de passar un matí de dissabte molt entretingut i molt interessant. La ponència inicial la va fer l'Antoni Gutiérrez-Rubí i es va centrar en la comunicació 2.0. Si voleu llegir un bon resum de la ponència en Ricard Espelt en va publicar un segons després de que aquesta finalitzes, demostrant una capacitat inhumana de redacció i síntesi. Jo em centraré en el que més em va cridar l'atenció, perquè a vegades ja m'enfilo pels meus pensaments i desconnecto, però bé, això és una altra història.

De la conferència de Gutiérrez-Rubí ho vaig trobar tot, íntegrament tot, interessant, però l'afirmació que més em va agradar, per empíricament certa en el meu cas, és que ens trobem en un moment de canvi de paradigma comunicatiu, i que si no tens un dispositiu de butxaca des d'on fer política a la xarxa, estàs fora... La política comença a ser, i serà, 24/7, des de la xarxa, i a més pública, tant a l'opinió del polític com la seva agenda, ambdues coses hauran d'estar disponible per a la lliure consulta dels electors. El missatge va ser clar, si no t'apuntes a la comunicació mòbil i no integres tots els inputs que generes, has perdut el tren de la política de les properes dècades on cada polític serà el seu propi mitjà.

Segons Gutierrez-Rubí s'ha acabat el discurs unidireccional als partits, a un partit no li calen només militants, li calen activistes. El militant i el ciutadà volen decidir i no només volen votar, volen actuar. S'ha acabat ser un receptor i escoltar només discursos, ha arribat el moment de passar a l'acció i ser un protagonista actiu de la política. La societat digital dibuixa una societat sense límits, destruint, a mesura que hi entrem, els antics rols de la societat industrial. Calen nous models de lideratge per a la societat digital. Les persones, més àgils i ràpides (com velociraptors) li faran la competència a grans organitzacions (tiranosaures) en la societat digital (el tema dinosaures és aportació meva, però no vaig poder evitar durant les xerrades recordar un diàleg sobre un tema similar a Jurassic Park). Un personatge public no només serà el que ell creu o vol fer creuré que és, un personatge públic passarà en aquest nou context a ser també el que la gent cregui que és i digui que és. La societat digital ens porta a comunicar en comunitat, interaccionar amb la comunitat, a tirar-nos hi de cap. La xarxa no és un mitjà estàtic en que promocionar el teu producte polític, a la xarxa s'ha d'interaccionar, crear i ser original, s'ha de ser actiu i s'ha de generar confiança. Cal estar preparat per respondre a nous reptes, en els propers anys naixeran nou grups d'influència, blocaires, aliances, que incidiran fortament en la política.

Hem d'entendre sobretot que el concepte 2.0 és un canvi cultural no un canvi tecnològic i Esquerra pel fet de ser un partit assembleari i d'una tradició de radicalitat democràtica te uns fonaments ideològics ben sòlids per tal d'introduir-se en aquesta nova forma de comunicar. Ara bé, cal no perdré el tren, i de moment sembla que estem arribar tard. En certes ocasions des del partit s'ha considerat que aquests valors col·laboratius i de participació directa de la militància eren un llast per a l'èxit i el creixement del mateix. En aquesta xerrada l'Antoni Gutiérrez-Rubí deixa ben clar que aquesta valors, i aquests funcionament que per alguns pertanyen al passat, són plantejaments de futur, perfectament adaptables i sinèrgics amb la nova societat digital.

Posteriorment va intervenir en Miquel Martí i Gamisans. Ens va recordar que no podem enganyar a la xarxa, si ets un "polític 2.0" cal que gestionis els teus mitjans en cas contrari t'acabaran enxampant i això només crea mala imatge i serà el teu enterrament digital. I eps! tinguem cura dels nostres continguts, no val la pena disposar de tots els mitjans possibles si els continguts que generes estan caducats o son de baixa qualitat. Un aspecte més que val la pena destacar és que la xarxa ens permet fer política, dirigida a col·lectius específics, i quan abans la identificació d'aquest col·lectius era costosa i difícil, ara és gratuïta i fàcil i es diu Facebook. Malgrat la revolució que suposa la xarxa aquesta no substitueix a eines més tradicionals, que són i seran, necessàries per a solucionar cert problemes ciutadans, per tant no hem de descuidar aquest aspecte de la nostra acció política.

L'altra ponent de la mesa inicial que em va deixar el seu missatge marcat a foc va ser en Dani Solano, va entrar a pel i sense proteccions en el debat. Ens va tirar a sobre el necessari gerro d'aigua freda, de fet ens va tirar el gerro directament, no l'aigua, per fer-nos tocar de peus a terra després de tanta emoció 2.0. En Dani ens va recordar que tot i estar les eines a l'abast no tothom vol ser un activista polític a la xarxa. Els polítics encara han d'estar allà on estan les persones. Torna a repetir que a la xarxa cal ser original i treballar molt, i que els polítics ha de treballar molt molt i molt.

Després de la sessió 2.0 i de la presentació que Ignasi Llorente (Secretari d'Imatge i Comunicació d'Esquerra) va fer de les noves eines de comunicació del partit, excel·lents per cert, va aparèixer el Secretari General d'Esquerra, en Joan Ridao a fer un parlament de  cortesia. Personalment crec que aquests actes protocol·laris son necessaris, i m'agrada que es facin, encara que la persona en qüestió aparegui només per a fer aquest discurs. Però en aquest ocasió en Joan Ridao va estar un pel desafortunat, doncs mentre veníem d'escoltar per part d'experts en el camp, que la comunicació 2.0 era el futur de la comunicació política, en Joan Ridao va fer una forta apologia del classicisme en les maneres de comunicar i desconfiant profundament de les noves eines. Aviam, tampoc està malament del tots, però tal com ho va dir, i en el context, poder no tocava. Una anècdota més de la jornada vaja.

La sessió de Comunicació política, més tradicional, em va despertar menys interès, sobretot per ignorància meva, i no em vaig quedar amb tants missatges, ara bé, vaig procurar parar-hi atenció perquè allà xerraven experts que viuen el dia de dia de la comunicació política com Enric Marín (molt d'actualitat a dia d'avui), David Miró o Ferran Espada, tot moderat per Laura Juanola. Van fer una anàlisi més o menys exhaustiva de la comunicació del segon govern tripartit i de la comunicació d'Esquerra en particular. La conclusió comuna a la que es va arribar és el govern te un problema de comunicació, que li falta un guió per explicar. Van concloure que en general a la gent no els interessa l'obra de govern, els interessa més els conflictes, i que poder han estat aquests conflictes al si del tripartit ells que han arribat més a al opinió pública. Recomanació, per fer cas als assessors en comunicació.

Mentre seguíem als ponents hi havia també allà mateix una pantalla on apareixien els twitts que incorporaven el hashtag #jicerc, des d'aquí vull felicitar a l'organització, molt especialment a l'Àstrid Alemany, perquè no només va ser molt pedagògic sinó que, en part gràcies a aquesta pantalla en que es reflectien les opinions dels assistents en viu i en directe, m'ho vaig passar molt bé. Per acabar us deixo el recull que amb Twitter vaig fer de les frases més impactant:

la frase: @dsolanob "jo he hagut d'ensenyar a diputats a entrar al seu gmail, i això és patètic" toma 2.0! #jicerc

la frase: @joanridao "la política 2.0 és encara un pel epidèrmica i un pel massa emotivista" twittejat amb emotivitat :-P #jicerc

la frase: David Miró "Montilla és menys president que Pujol i menys president que Maragall" #jicerc

la frase: Enric Marín "l'estrategia comunicativa del govern català ha estat un fracàs, i punto" els ponents cruament sincers #jicer

més frases: Enric Marín "la campanya electoral ja és a internet" bola ràpida per al secretari general d'@Esquerra_ERC @joanridao #jicerc