Parlem-ne. Una reflexió sobre les sortides laborals en recerca

Vaig començar a fer recerca quan les primeres spin-off començaven a tenir certa projecció pública i em va semblar un procés força interessant. De fet molts dels meus companys de carrera van decidir anar a fer la tesi a algunes d’aquestes spin-off, que encara estaven a cavall entre la institució pública i l’empresa en si mateixa. En aquell moment em va semblar quelcom prometedor, i ara han esdevingut una realitat que estan fent de Barcelona un pol d’atracció de talent en biociències al Sud d’Europa, no elles soles, sinó acompanyades d’una sèrie de centres d’investigació d’excel·lència que ha anat desenvolupant-se durant la última dècada.

El que ja no trobo tant interessant ni tant engrescador és quan sents de la boca d'alguns dels empresaris que es dediquen a la biotecnologia, biomedicina o altres bios, que els científics tenim una mena d’obsessió per l'acadèmia i que no volem sortir d'ella, i que obviem que a l'àmbit privat hi ha un munt de feines esperant-nos. He arribat a sentir que en el món privat hi ha més oportunitats per als investigadors que no pas a l'acadèmia. En primer lloc, vull aclarir que no m'ho invento. En segon lloc, això que acabo d'escriure l'únic que reflecteix és una manca de comunicació terrible i perillosa entre els empresaris i emprenedors biotecnològics i els investigadors, que vulguem o no venen a ser el motor creatiu de tot l'assumpte, especialment si parlem de recerca i innovació, i no només de produir el que altres han descobert.

Estaria bé definir quina és la carrera d'un investigador doctor dintre de l'àmbit privat. Això és important, doncs part d'aquesta estima i afecció dels investigadors per l'acadèmia és que les seves vies per continuar la seva carrera professional son força clares, potser un pèl precàries als inicis, deficients i força mancades d'estabilitat, però força ben definides. Saps que passes per un post-doc, o dos o tres, alguns d'ells si és possible a l'estranger, després busques una beca per tornar, després busques una de millor, i potser a aquestes alçades ja posts aspirar a una posició fixa dintre del sistema de recerca corresponent. Però que ens espera a l'àmbit privat? Jo no ho sé, i és un problema, perquè a punt de llegir la tesi potser m'interessaria passar al sector privat. I és llavors quan penses en aquests tipus de declaracions en què inclouen com a possible sortida per a un investigador, per exemple, ser un comercial, ser un gestor de la recerca, ser un tècnic o investigar pròpiament (aquesta última opció costa un pèl de trobar, però). Sembla ser que les opcions poden ser variades, però no ens enganyem, un investigador que surt de fer el doctorat, l'únic pel que està preparat és per continuar investigant, per això s’ha estat formant. Ara bé, de tot se n'aprèn. Però clarifiquem un parell de coses: per ser tècnic o per ser comercial no cal ser pas investigador. És cert que un doctor pot fer aquesta feina, però també podria fer un munt d’altres i no les fa, perquè el que vol és investigar (oh, sorpresa!). Així doncs, si bé és cert que les empreses biotecnològiques creen molts llocs de treball, la major part no són per a fer recerca (sensu stricto), aquí tenim una altra de les raons per l’amor dels investigadors cap a l’acadèmia.

En el fons, aquest distanciament entre els científics i l’empresa és fruït d’una important manca de diàleg, com he comentat abans. Cal començar a trencar les barreres comunicatives entre l’acadèmia i l’empresa, per començar a parlar un mateix llenguatge i en uns mateixos termes. L’empresa i el sistema educatiu també han d’estrènyer lligams, doncs seran al cicles formatius, a la universitats, als màsters, doctorats i postgraus on s’han de formar els professionals que s’han d’incorporar a aquest nou sector. Caldrà tenir clar, doncs, quina formació li cal a cadascú per a dur a terme de manera adequada la seva feina. I reitero el que he dit abans: caldrà també definir quina és la carrera investigadora dins l’àmbit privat, fer-la atractiva per a un perfil de gent que en principi és curiós de mena, i troba en l’acadèmica un bon refugi per aquesta curiositat, però potser no ho troba pas a dia d’avui a l’empresa.

Publicat originalment a Bioàgora.

Entorns i espais on fer recerca

Potser és pel fet d'haver estudiat la carrera a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, o potser simplement és certa obsessió que tinc amb l'ordre, però sempre m'ha preocupat molt l'espai urbà on es desenvolupa la recerca. Aquesta dèria em va afectar especialment quan vaig tornar d'Estats Units en dos ocasions diferents i vaig veure com aquella gent cuida els campus i l'entorn dels centres de recerca, i en canvi jo anava esquivant preservatius camí de la facultat.

Partint del principi que els investigadors som humans, a l'igual que ens agrada viure en una casa maca, en un carrer preciós i tranquil d'un barri maco, ens acostuma a passar el mateix pel que fa al nostre centre de treball. Aquí a Barcelona però, si ens remetem basicament a les proves sembla que ens agradi treballar en llocs deixats una mica de la mà de Déu. El cas més paradigmatic és la zona sud del Campus Diagonal altrament dit Barcelona Knowledge Campus (campus d'excel·lència internacional per cert), on se concentren la major part de les facultats de ciències de la UB i diversos centres de recerca. Poc a poc sembla que vulgui sortir del pou de prostitució i deixadesa urbanística on estava abocat, però vaja, en general encara hi som, i sospito que degut a la crisi hi som i hi serem.

Trobo que hem deixat una mica de banda aquest aspecte i potser fins ara no ens ha importat perquè creiem que no passava res. A la Universitat de Barcelona de manera autocomplaent es devia considerar que encara que l'entorn estigués ple de prostitutes a les nits i preservatius frescos als matins, els estudiants es matricularien igual, perquè tampoc hi ha molts més llocs on anar i les universitats catalanes sempre han estat a petar. En segon terme perquè els treballadors de la universitat, en ser (en la seva gran majoria) funcionaris mai sacrificarien un treball estable per anar a una altra banda simplement perquè el seu entorn de treball fos més propi de Mad Max que no pas d'un campus universitari nord americà. Ara però, el panorama comença a canviar, doncs hi ha molts centres de recerca on les places no són pas de funcionari i que a més amb la seva intenció d'esdevenir centre d'excel·lència a nivell internacional busquen atraure el talent.

Cal tenir clar que per atraure el talent no n'hi ha prou amb tenir un centre amb els últims equipaments, o amb grans investigadors que generin bons resultats i un ambient intelectualment engrescador per a les noves incroporacions, tot això és per suposat necessari. Però un factor determinant també és l'entorn, tant a gran escala com a petita escala. A gran escala ho tenim força ben arreglat, gairebé tothom adora Barcelona, Sol, una ciutat atractiva i amb estil de vida relativament relaxat... però a petita escala és quan apareixen els problemes. Els científics, que també som persones (com he dit abans, ho reitero, perquè n'hi ha que pensen que no, o sembla que ho pensin) i que a més passem moltes hores a la feina (potser més que a casa nostra) ens agradar que l'entorn sigui agradable. Que hi hagi gespeta, o una cafeteria agradable o que hi hagi un gimnàs a prop, que sigui maco a nivell urbanístic... Aquesta feina la tenim pendent especialment al Campus Diagonal, però no només. Jo durant anys he estat treballat a l'Institut de Ciències del Mar, allà a prop hi ha el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Parc de Salut Mar (Hospital del Mar) i més enllà la Universitat Pompeu Fabra. Tot i que tot juga a favor d'aquest centres pel simple fet d'estar a primera línia de mar, i tenir un gimnàs, i cafeteries i restaurants (força cars la major part) no deixes d'estar en un ambient un pel degradat, on els caps de setmana hi ha una activitat festiva nocturna força intensa i el dilluns et trobes amb les restes de gots, ampolles i alcohol (i el que no és alcohol) a la porta del centre. Un pol de recerca que a més perd connexió amb la UPF per la Ronda Litoral però també per uns parcs força abandonats com són el de Les Cascades i el de Carles I. Si és procurés cuidar més aquest entorn i es facilites d'alguna manera la connexió entre aquestes dues zones, si es tingues mentalitat de campus, guanyariem un plus, no només la platja seria l'atractiu.

En els últims anys s'ha fet molta feina a molts nivells per tal de que el nostre sistema de recerca excel·leixi a nivell global, crec que un dels propers passos que cal fer, i que a més serà un pas que ben gestionat serà per sempre, és mirar d'adequar els diferents eixos de recerca de la ciutat de Barcelona, per tal de crear veritables campus, on el nom no vingui simplement pel fet de que diversos centres estiguin a prop els uns dels altres, sinó que és tracti d'un espai cohesionat a tots els nivell i integrat plenament a la ciutat, sent atractiu tant per a la gent que hi estudia o investiga com per a la ciutadania.