12/03/2009

Jo no vull aquesta Europa

Sempre m'he considerat europeista, tot i que encara em costa del tot assumir-me a mi mateix com a Europeu. El projecte de construcció Europea m'ha despertat sempre simpatia i des de la meva obsessió compulsió per l'ordre i el concert, doncs també semblava un procés prou endreçat. Fins aquí tot sembla indicar que apuntar-se al carro d'Europa és un bon negoci per a nosaltres. Tot un mercat obert per als productes i professionals del país, possibilita d'intercanvi de coneixement i d'experiències amb uns 500 milions de persones. Però sota la façana europea, si busques trobes i el que trobes és decebedor. Un esperaria aixecar les faldilles d'Europa i trobar-hi allà a la democràcia, però no allà sota només hi ha una aristocràcia d'euroburocràtes.

La gent pot pensar, mirar el nano, es desperta ara, a bones hores. Bé, no ben bé així. Un ha viscut el procés de caiguda de la Constitució Europea i d'aprovació del Tractat de Lisboa, amb desinformació i prepotència per part dels estats envers els ciutadans durant tot el procés, incloguéssim o no referèndums. També se com funciona el club social que s'anomena Parlament Europeu, on cada 5 anys triem als seus membres per tal que exerceixin de que? d'assessors? de revisors? d'habitants de Brussel·les? Ja era conscient que el fet que tot el poder de proposició, legislació i decisió se concentri en el Consell de la UE, en el Comissionat i en ultim terme en el Consell Europeu no era precisament un acte de democràcia, vaja, els ciutadans no podem triar a ningú dins d'aquest consells, com ja he dit, únicament podem triar als que aniran a l'spa o asil de la UE, depèn del moment de la seva carrera en que es trobi el futurible eurodiputat. I que dir del tracte dispensat al català per part de les institucions europees.

Tot això ho conec, però fins ara no em tocava profundament la moral. Si, cert, em molestava, però d'una manera racional, pensava que no era ben bé el que jo volia per a Europa però creia en el canvi. Però el que m'ha arribat a la part del meu cervell més sentimental és el fet de que una gent que jo no he triat, una gent que no em representa, hagi tingut la capacitat de decidir qui és el meu president (europeu s'entén). Perquè ara tenim un president més (com si als catalans ens en calgués un altres, de fet ja ens en sobra un…) un ex-primer ministre belga, flamenc per ser exactes (mira encarà en treure'm alguna cosa positiva) sembla ser que es diu Herman Van Rompuy i al que jo no havia sentit parlar públicament en ma vida, ni tan sols ha engegat una costosa campanya electoral per tal que el tries a ell o al partit que representa com a líders de la Unió. Bé, poder sóc simple o simplista, no ho se, però Europa fa un parell de setmanes va donar una lliçó més de l'exercici de la imposició, la burocràcia i la presa de decisions al marge de la gent, poder no la pitjor, però si una de les més obvies i visibles. Perquè poder no entenem de comissions, de tractats o de lleis europees, però un president és un símbol i a la gent ,vulguis que no, ens agradar triar els nostres símbol, no que se'ns imposin.
Publica un comentari a l'entrada

Jo no vull aquesta Europa

Sempre m'he considerat europeista, tot i que encara em costa del tot assumir-me a mi mateix com a Europeu. El projecte de construcció Europea m'ha despertat sempre simpatia i des de la meva obsessió compulsió per l'ordre i el concert, doncs també semblava un procés prou endreçat. Fins aquí tot sembla indicar que apuntar-se al carro d'Europa és un bon negoci per a nosaltres. Tot un mercat obert per als productes i professionals del país, possibilita d'intercanvi de coneixement i d'experiències amb uns 500 milions de persones. Però sota la façana europea, si busques trobes i el que trobes és decebedor. Un esperaria aixecar les faldilles d'Europa i trobar-hi allà a la democràcia, però no allà sota només hi ha una aristocràcia d'euroburocràtes.

La gent pot pensar, mirar el nano, es desperta ara, a bones hores. Bé, no ben bé així. Un ha viscut el procés de caiguda de la Constitució Europea i d'aprovació del Tractat de Lisboa, amb desinformació i prepotència per part dels estats envers els ciutadans durant tot el procés, incloguéssim o no referèndums. També se com funciona el club social que s'anomena Parlament Europeu, on cada 5 anys triem als seus membres per tal que exerceixin de que? d'assessors? de revisors? d'habitants de Brussel·les? Ja era conscient que el fet que tot el poder de proposició, legislació i decisió se concentri en el Consell de la UE, en el Comissionat i en ultim terme en el Consell Europeu no era precisament un acte de democràcia, vaja, els ciutadans no podem triar a ningú dins d'aquest consells, com ja he dit, únicament podem triar als que aniran a l'spa o asil de la UE, depèn del moment de la seva carrera en que es trobi el futurible eurodiputat. I que dir del tracte dispensat al català per part de les institucions europees.

Tot això ho conec, però fins ara no em tocava profundament la moral. Si, cert, em molestava, però d'una manera racional, pensava que no era ben bé el que jo volia per a Europa però creia en el canvi. Però el que m'ha arribat a la part del meu cervell més sentimental és el fet de que una gent que jo no he triat, una gent que no em representa, hagi tingut la capacitat de decidir qui és el meu president (europeu s'entén). Perquè ara tenim un president més (com si als catalans ens en calgués un altres, de fet ja ens en sobra un…) un ex-primer ministre belga, flamenc per ser exactes (mira encarà en treure'm alguna cosa positiva) sembla ser que es diu Herman Van Rompuy i al que jo no havia sentit parlar públicament en ma vida, ni tan sols ha engegat una costosa campanya electoral per tal que el tries a ell o al partit que representa com a líders de la Unió. Bé, poder sóc simple o simplista, no ho se, però Europa fa un parell de setmanes va donar una lliçó més de l'exercici de la imposició, la burocràcia i la presa de decisions al marge de la gent, poder no la pitjor, però si una de les més obvies i visibles. Perquè poder no entenem de comissions, de tractats o de lleis europees, però un president és un símbol i a la gent ,vulguis que no, ens agradar triar els nostres símbol, no que se'ns imposin.

Back to Top